17/2/09

Cossetània reedita els relats perversos i irreverents del psiquiatre Diego Ruiz

El volum reuneix els contes filosòfics de l'amic de Bertrana en el 50è aniversari de la seva mort

Diego Ruiz (El Punt)

Diego Ruiz (1881-1959), un dels representants més excèntrics i radicals del modernisme català, va publicar, com el seu amic Prudenci Bertrana, els seus propis relats: Contes d'un filòsof, el seu primer llibre de ficció, editat el 1908, i Contes de glòria i d'infern, que va veure la llum el 1911. L'editorial vallenca Cossetània, coincidint amb el cinquantè aniversari de la mort del controvertit exdirector del psiquiàtric de Salt, els ha recuperat ara tots dos en un sol volum amb el pròleg que al seu dia va redactar per al primer Joan Maragall, per qui Ruiz era «un element exòtic en la nostra ànima, i exasperat, i dolorós, i pertorbador».
Diego Ruiz és un cas certament peculiar dins el modernisme català. Escriptor, metge, traductor i filòsof, anarquista també, intrèpid viatger i descregut fins a vorejar l'heretgia, va envoltar-se d'una aurèola de maledicció i extravagància que no l'abandonarien fins a la mort, amb la seva inclinació a la falsedat i al messianisme, la seva manifesta egolatria, i un estil prolix i exhibicionista que molts identificaven amb la pedanteria. A Girona, on va viure entre 1908 i 1912, la seva personalitat absorbent, «diabòlica» com ell solia definir-la, va fascinar Prudenci Bertrana, que es deixaria engalipar per publicar-hi conjuntament el libel La locura de Álvarez de Castro, una obra que va costar a l'autor de Josafat el desterrament de la seva ciutat i el descobriment de les arts perverses del seu col·lega, de qui es venjaria escarnint-lo a Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925), retrat verinós però, en més d'un detall, verídic i documentat, de l'antic amic. Però més enllà de la llegenda que ell mateix cultivava amb devoció, propagant l'anomenada «filosofia de l'entusiasme» amb un aspecte angèlic però un temperament sibil·lí, Diego Ruiz, nascut a Màlaga d'una família benestant arruïnada amb la fugida del pare, va ser un gran cosmopolita informat de les idees més avançades del pensament i la ciència europeus del seu temps, que va tenir ocasió de conèixer en els freqüents viatges a França, Itàlia, Anglaterra, Suïssa i fins i tot Palestina.

LA VIDA NÒMADA
De fet, la seva infància ja va transcórrer entre Màlaga, Còrdova i Granada, abans d'establir-se a Barcelona, el 1894, per cursar-hi la carrera de medicina, al final de la qual obtindria una beca per doctorar-se a Bolonya. Durant aquesta primera estada a Itàlia, on va sentir-se atret pel poeta Giosuè Carducci, pròxim als cercles futuristes, ell mateix explicaria que va fer les pràctiques en un manicomi d'Ozzano Emilia, una dada que cap biògraf no ha pogut confirmar però que apareix recreada en alguns dels seus contes. A París, on es traslladaria el 1905 per estudiar-hi àlgebra i geometria, va fer amistat amb l'eminent filòsof de la ciència Émile Boutroux, que elogiaria amb entusiasme un dels primers llibres de Ruiz, Genealogía de los símbolos. És a la tornada a Barcelona i arran de les seves col·laboracions a El Poble Català, des d'on preconitza la creació d'una escola catalana de filosofia i proclama l'adveniment de la «dictadura espiritual de Catalunya», naturalment sota el seu lideratge, que es forja la llegenda sobre el personatge i es coven els recels i les antipaties, encara que també algunes adhesions distingides, com la de Joan Salvat-Papasseit. Acabaria, però, enemistat amb quasi tothom, reclòs a Sitges i, al final de la guerra, exiliat a Tolosa. L'anecdotari de Ruiz, que els seus contemporanis tenien per fantasiós i amoral –fins i tot Joan Fuster, molts anys després, el qualificaria de «pensador atrabiliari i aberrant»–, ha pesat sobre la seva faceta intel·lectual i creativa, que la recuperació de la seva primerenca obra de ficció es proposa revalorar.

ATMOSFERA INQUIETANT
A Contes d'un filòsof. Contes de glòria i d'infern, presentats en una edició a cura d'Andreu Gabriel i un pròleg de Lurdes Malgrat, es percep la influència dels ambients sinistres d'una determinada literatura del tombant de segle, de Poe a Maupassant, Hawthorne, Anatole France o D'Annunzio, però sobretot hi batega la teoria del superhome de Nietzsche, el referent indubtable de Diego Ruiz. Els somnis, la malaltia, l'incest, la crueltat, la bogeria i en general els fenòmens inquietants, sobrenaturals i d'una morbosa revelació són els temes dominants en el primer recull de contes, publicat el 1908 amb un pròleg de Maragall, aleshores desconcertat admirador d'aquell metge insòlit, i encapçalant cada relat amb una dedicatòria als seus amics intel·lectuals (Bertrana, Rahola, Puig i Ferreter, Alomar), uns homenatges que per cert, en l'única reedició de l'obra, el 1938, misteriosament van desaparèixer, igual que l'amistat que els havia unit. Als Contes de glòria i d'infern, que no es van reeditar mai des de la seva aparició el 1911, hi predominen en canvi els relats d'inspiració bíblica, que l'escriptor utilitza per donar curs al seu sarcasme, en alguns passatges, de to satànic i sacríleg, en relació amb coneguts episodis de les escriptures sagrades. Moltes d'aquestes narracions, en què es revela l'esperit anticlerical del metge malagueny, tracten també el tema de la malaltia mental i el suïcidi, que l'autor aprofita per desplegar la seva experiència com a psiquiatre al manicomi de Salt, encara que també d'aquella institució acabés sortint-ne escarmentat.

Notícia d'Eva Vàzquez al diari El Punt sobre l'obra Contes d'un filòsof i Contes de glòria i d'inferrn.

Cap comentari: