Joan Cavallé presenta una versió revisada de la seva traducció de "Final de partida", de Samuel Beckett

L'obra Final de partida, de Samuel Beckett, traduïda per Joan Cavallé, es presentarà dimecres 27 d'octubre, a les 8 del vespre, al Teatre El Magatzem, a Tarragona.

La presentació anirà a càrrec de Joaquim Mallafrè, traductor i lingüista.

Quan Roger Blin va proposar d'estrenar aquesta obra no tan sols va tenir problemes per trobar un teatre que l'acceptés (fins al punt que la versió original francesa va haver-se d'estrenar a Londres), sinó que també en tingué amb alguns actors, que no acceptaven haver-se de posar dins d'uns pots d'escombraries, amb el que això suposava, pensaven, de degradant, ni les impossibilitats d'expressar-se lliurement amb tot el cos. Segurament, això és el que pretenia Samuel Beckett, que amb Final de partida iniciava un procés d’esborrament de l’actor, fins a reduir-lo, progressivament, a ser només una veu. Avui, la crítica està d’acord que es tracta d’una de les obres més importants del segle xx. Harold Bloom mateix no s'està d'administrar-li elogis i la qualifica com "el drama canònic de Beckett", "la versió de Beckett del parany de Hamlet", i li adjudica un "nou nivell d'excel·lència".
Joan Cavallé va guanyar el premi Josep M. de Segarra de traducció teatral l’any 1998 amb la traducció d’aquesta obra, que llavors va titular Fi de partida. Després de successius muntatges, a càrrec de directors com Jordi Mesalles, Gábor Tompa o Rosa Novell, ara se’n presenta una nova versió, profundament revisada, amb un títol que, segons el responsable de la traducció, reflecteix millor les intencions de Beckett.

Samuel Beckett
Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989), fou un gran escriptor del segle XX. Seguidor de les línies traçades per autors com Joyce, Proust o Kafka, va iniciar la seva obra en anglès. Va prosseguir- la en francès, sense renunciar a la seva llengua materna. Durant els anys 30 i 40 construeix una important obra narrativa, amb títols com Murphy (1938), Molloy (1951), Malone meurt (1951), Watt (1953), L’innommable (1953), etc. Aquest darrer any s’estrena a París la seva peça En attendant Godot (editada el 1952), que obté una extraordinària repercussió i marca un abans i un després en la història del teatre mundial. En opinió de Ricard Salvat, Beckett va tenir la genialitat de tancar tots els camins expressius i les formes (…) narratives del teatre del s. XX. Obres com Fin de partie (1957), Krapp’s Last Tape (1958), Happy Days (1960), Comédie (1963) o Not I (1971) són considerades fites indiscutibles del teatre contemporani. El 1968 va ser-li concedit el Premi Nobel de Literatura.

Cossetània edita l'obra completa de Josep Anton Baixeras

La Gent del Llamp impulsa la publicació en 8 volums de l'obra d'aquest autor

Josep Anton Baixeras (Judit Fernàndez)

Cossetània publicarà la tardor vinent el primer volum de l'obra completa del narrador, assagista, dramaturg i traductor tarragoní Josep Anton Baixeras (1927-2008). El col·lectiu La Gent del Llamp, del qual formava part Baixeras, impulsa el projecte, que preveu la publicació d'un volum per any.

El primer volum de l'extensa obra de l'autor, que recollirà la narrativa breu, es publicarà probablement coincidint amb la Tardor Literària de Tarragona. L'estudi sobre aquesta part de la seva obra va a càrrec de l'escriptora Lurdes Malgrat, i inclourà un pròleg del poeta, traductor, crític i assagista Joan Triadú. Cada volum inclourà un estudi introductori sobre el gènere que s'hi reculli.

Més informació:
Avui+El Punt

El sol entre els sembrats

Autors del llibre El sol entre sembrats (Judit Fernàndez / El Punt)

La col·lecció Zenit de La Gent del Llamp té l'objectiu de donar a conèixer noves veus. En aquest número 2, acompanyades de la de Joan Cavallé, són quatre les que es presenten en un recull forçosament divers de narracions breus i poemes, i tenen en comú la seva vinculació a l'Escola de Lletres de Tarragona. Són Jordi Vinyals, Laia Serret, Maite Crespo i Dolors Torrent.

Jordi Vinyals obre el recull amb Eco, constituït per set narracions. Es tracta d'un conjunt de proses líriques que arrenquen d'un mite i s'articulen a partir d'un motiu i d'un personatge, amb una prosa molt treballada i un cert aire de desencís. El recull s'obre amb «El record», que recrea amb alè èpic l'eix narratiu de l'Odissea: l'encontre de Nausica i Ulisses, i transita amb força per la guerra («L'enterramorts»), la bogeria («Color sobre blanc»), la mort («En el gel»), l'inabastable i el somni il·lús d'assolir les ambicions («L'home que vestia»), la literatura («Mà, ploma i llibre») i la passió per l'escriptura, al capdavall una forma de viure («Intel·ligència»).

Laia Serret és l'autora de Les pors pregones, un conjunt de cinc narracions, sis poemes i una brevíssima peça teatral. Dos són els eixos fonamentals, menats amb pols ferm i idees clares, que hi circulen: el primer, l'amor, cantat en un ampli ventall de sentiments que va des de la convicció de la seva necessitat i la seva durabilitat («Credo») fins a la tristesa («Les sabates»), passant pel dolor de l'amor no correspost («Tan lluny») i l'explosió vitalista i sensual de l'amor aconseguit («L'edat del tast») i el goig de viure («Estavella't»). El segon és la literatura, en un doble vessant: la por, el dubte, d'escriure i el desig de fer-ho, i la reivindicació rotunda de l'autoria, del paper de l'autor.

Maite Crespo presenta setze poemes i uns haikus a Esparsos. Són poemes on apareix un jo líric potent, una veu segura que res no defuig, complexa, capaç del lirisme esperançat de «Llit d'estels», de mirar l'amor des del desig al goig acomplert i fins al dolor del desamor. O el cant d'enyor i l'afirmació rotunda de la vida. I també, com els anteriors, l'escriptura, la literatura: «Trobaré la paraula / que obrirà l'accés / del laberint escrit / en somnis pels déus.» Però, tal com jo l'he llegida, la Maite, on la seva veu ressona amb més vigor és en els poemes tenyits de desolació, el 9, el 12, el 13 i, sobretot, en la contundència i sobrietat quasi desesperada del 14.

Maria Dolors Torrent aplega onze narracions a Quimeres breus. Aquest és un recull que més que pels temes assoleix una certa unitat en el to i l'aire de bona part dels relats, abocats a una realitat desamable, de vegades trista, altres terrible, malgrat que s'obri amb «El teu cos horitzontal», una narració d'amor i de desig acomplert. Al llarg d'aquestes pàgines transiten la realitat amarga, la por de viure, la crueltat de la indiferència, la brutalitat i la violència. Entre tanta desolació, però, hi treu també el nas la dolça recança de l'enyor en els records d'infantesa («Secrets») i la joia de viure, en una història d'amor («Nocturns»). Són totes narracions ben construïdes i ben menades, sovint amb una calculada ambigüitat que condueix el lector a l'equívoc per oferir-li un final sorprenent.

Finalment, Joan Cavallé presenta La intrusa, una narració clàssica, que, sobre la història d'un personatge que veu alterada la seva vida quotidiana, còmoda i plàcida, per un fet inesperat al qual no sap fer front, giravolta a l'entorn d'alguns altres dels grans temes de la literatura: la por de viure, al capdavall, la impossibilitat d'una vida tranquil·la i segura, i el paper de l'atzar. Crec que és la història d'una covardia. Ben comuna. Aquella que ens fa defugir les situacions difícils, desagradables, encara que aquesta fugida ens condemni a la renúncia d'allò que anhelàvem.

A El sol entre els sembrats, malgrat la diversitat lògica, i donat el caràcter miscel·lani, amb l'excepció de Cavallé, resulta també impossible que no hi hagi algunes coincidències. Sobretot en l'aparició d'aquells temes més constants de la literatura i l'art: l'amor, en les seves variants, la mort, la literatura, la bogeria o l'enyor. Però no només temes. Tot i que també hi ha pinzellades de traç segur d'esperança, d'afirmació per la vida, m'ha semblat que hi domina un alè de pessimisme vital, també expressat amb tons diversos.

Article de Jordi Tiñena al diari El Punt de dilluns 1 de març sobre el llibre El sol entre sembrats. Zenit 2009.

"El sol entre sembrats. Zenit 2009" reuneix l'obra d'autors novells i d'un escriptor de llarga trajectòria, Joan Cavallé

El llibre El sol entre sembrats. Zenit 2009, de diversos autors, es presentarà divendres 11 de desembre, a les 8 del vespre, a la llibreria de la Rambla, a Tarragona.

La presentació anirà a càrrec de l’escriptor Jordi Tiñena.

Els quaderns i el llibre Zenit tenen com a objectiu primer donar a conèixer noves veus. La doble edició, en quadern individual i en llibre col·lectiu, vol subratllar aquest aspecte. El segon lliurament, de 2009, reuneix, sobretot, narrativa curta i poesia, d’autors novells com Jordi Vinyals, Laia Serret, Maite Crespo i Dolors Torrents, i es clou amb un conte d’un escriptor de llarga trajectòria i membre del col·lectiu La Gent del Llamp, Joan Cavallé.

Els autors:

Jordi Vinyals Ferré (La Selva del Camp, 1987) estudia Història a la UB. És professor a l’Escola de Lletres de Tarragona, d’on ha estat alumne durant molts anys. La seva obra literària es cenyeix ara per ara a la prosa, especialment al relat curt, peces on la prosa arriba a tocar el lirisme amb la punta dels dits. Laia Serret Prunera (Tarragona, 1987) és membre de l’Escola de Lletres des de la seva creació i estudia Filologia Catalana a la UB. Aquesta és la primera obra que dóna a conèixer. Maite Crespo és mestra, pedagoga i logopeda. Nascuda a València, viu a Reus i treballa en el camp de l’educació. Alumna de l’Escola de Lletres de Tarragona, assisteix al Taller Estable de creació literària. Autora de narrativa breu i experimentacions poètiques, participa en la pàgina relatsencatala.com. Apareixen obres seves en publicacions col·lectives com 10x10 Microrelats i Erotisme som tu i jo Maria Dolors Torrens (1950) va néixer a l’Espluga de Francolí. El 2003 va quedar finalista del IX Premi de narrativa curta Rafael Farré, convocat per la Generalitat de Catalunya, amb Les petites dones d’aigua dolça, essent alumna de la CFA Josepa Massanès; el 2008 va obtenir el primer premi de relats breus Sant Jordi, convocat per l’Escola de Lletres de Tarragona, de la qual n’és alumna. Joan Cavallé (Alcover, 1958) ha escrit contes, novel·la, teatre, assaig, ha fet traduccions i s’ha dedicat a la literatura infantil. Ha guanyat, entre altres, els premis Recull de teatre, Josep M. de Sagarra de traducció teatral, Ciutat d’Alzira de novel·la, de la crítica Serra d’Or al millor text teatral i 14 d’abril de teatre. Entre els darrers títols publicats, destaquen la novel·la Contemplant el monstre, la novel·la infantil Eva i el bosc, l’assaig Tarragona escrita i l’obra de teatre Peus descalços sota la lluna d’agost.

El llibre Mateu el president, de Sebastià Bennasar, també es presentarà divendres 11 de desembre, a les 8 del vespre, a l’Ateneu Layret, a Barcelona.
La presentació anirà a càrrec de l’escriptor Marc Pastor i de l’autor, Sebastià Bennasar.

L'escriptor Magí Sunyer recull en un llibre les poesies que ha dedicat a obres d'art i artistes

Magí Sunyer amb el seu nou llibre, Sirventès (Judit Fernàndez / El Punt)

Explica Magí Sunyer que un dia, «atabalat per la perspectiva d'haver de repetir els tòpics de la retòrica habitual en la presentació de l'obra de pintors, ceramistes, escultors i artistes en general», va decidir «intentar oferir-ne una presentació en vers». És com a resultat d'aquesta pràctica que neix el llibre Sirventès (La Gent del Llamp, Cossetània Edicions), que dijous al vespre es va presentar al Museu d'Art Modern de Tarragona.

Per això, «quasi totes les poesies del llibre s'han escrit per acompanyar obres d'art i s'han estampat en catàlegs, targetes i volums d'homenatge», com també va fer en un volum anterior, Conté un secret, publicat fa set anys en la mateixa col·lecció. Ara, Sunyer dedica els seus versos als artistes Antoni Torrell, Antoni Mas, Salvador Juanpere, Mercè Modol, Madola, Rosa Ciurana, Rufino Mesa, Guigui, Josep Queralt Sanromà, Lurdes Malgrat i al col·lectiu Políedre, a més d'un «cadàver exquisit» compartit amb Xavier Amorós i Aureli Ruiz i una poesia dedicada a Francesc Vidal i Montserrat Cortadellas, dos artistes que per Sunyer «representen la radicalitat més pura d'aquesta avantguarda artística i vital».

La primera part del llibre, El jardí de les delícies, que és inèdita, Sunyer la va plantejar a partir d'uns collages d'Antoni Torrell que recreen imatges del conegut tríptic de Hieronymus Bosch. I la segona part recull les poesies més individualitzades de la resta d'artistes.

La presentació del llibre va ser a càrrec de l'escultora Madola (Maria dels Àngels Domingo i Laplana), a qui Magí Sunyer dedica la poesia Cos refractari, dedicat a l'exposició El Cos, que l'artista va presentar al Museu de la Ceràmica de València entre els mesos d'abril i juny.

Magí Sunyer explica en el mateix llibre que l'ha titulat Sirventès «perquè la caracterització del gènere trobadoresc, que es dedica a ‘la reprensió moralitzadora, la polèmica, l'atac violent i la difusió d'ideologies religioses, polítiques i literàries', s'hi ajusta bastant».

Notícia de Carina Filella al diari El Punt sobre el llibre Sirventès, de Magí Sunyer.

Dijous 5 de novembre es presentarà "Sirventès" a Tarragona i "Al vostre gust" a Cervera

El llibre Sirventès, de Magí Sunyer, es presentarà dijous 5 de novembre, a les 8 del vespre, al Museu d’Art Modern de Tarragona.

La presentació anirà a càrrec de l’escultora Madola (Maria dels Àngels Domingo i Laplana).

Sirventès reuneix poesies escrites com a interpretacions de peces d’arts diverses —pintura, escultura, ceràmica, collage, instal·lacions i literatura— d’Antoni Torrell, Antoni Mas, Salvador Juanpere, Mercè Modol, Madola, Rosa Ciurana, Rufino Mesa, Guigui, Josep Queralt Sanromà, Lurdes Malgrat i el col·lectiu Políedre, a més d’un “cadàver exquisit” compartit amb Xavier Amorós i Aureli Ruiz i una poesia dedicada a Francesc Vidal i Montserrat Cortadellas. Sovint experimenten amb la forma poètica a partir de les exigències dels referents.

Magí Sunyer:
Magí Sunyer ha publicat els llibres de poesia Càntir de llum i de febre (1978), Ginette (1982), Blau. Passió de tango (1986), L’error bellíssim (1993), Mar neta (1996), Arcàdia (1998), I després, el silenci (2000) i Conté un secret (2003); el llibre de narracions curtes La serp (1990, Premi Víctor Català 1989; les novel·les A joc de daus (1993) i Cactus (1995); i la tragèdia contemporània Lucrècia (2005). És professor de literatura catalana de la Universitat Rovira i Virgili i forma part del col·lectiu La Gent del Llamp.

El llibre Al vostre gust, de Tana Collados i Àgata Olivella, també es presentarà dijous 5 de novembre, a les 8 del vespre, al restaurant Gran Cafè, de Cervera.

Cossetània publica el seu catàleg de novetats per al mes de juliol

Cossetània ja ha publicat el seu catàleg de novetats per al mes de juliol. Aquests són alguns dels llibres que hi podreu trobar:

A La Gent del Llamp (Vària), El sol entre sembrats (Zenit 2009), de Jordi Vinyals, Laia Serret, M. Dolors Torrens, Maite Crespo i Joan Cavallé

A El Tinter, Una joventut segrestada. Visió des de l’Alt Camp (1934-1949), de Francesc Rebull Gras; Un cop fort i sec. Història del Ball de Bastons del Vendrell (1733-2008), d’Astrid Solé, Roser Rovira, Jordi Quintana i Salvador Arroyo, i Les golfes de pagès (De Tivissa i la seva muntanya), de Domènech Jardí i Pagès i Carles Jardí i Pinyol.

Memòries del viatge (1940-1975), de diversos autors.

Podeu consultar el catàleg en aquest enllaç.

Nòmada

Teresa Costa Gramunt publicà un article al setmanari L’Eco de Sitges sobre el llibre Nòmada, d’Isabel M. Ortega Rion.

Costa tracta d’arribar al sentit més profund dels versos d’Isabel M. Ortega:

En els bells, tensos i esclarits poemes de Nòmada, Isabel M. Ortega Rion hi fa respirar un aire de trànsit, en efecte, i a través de diversos personatges que fan via vers l’última identitat: la immarcesible. Així, doncs, a Nòmada (Cossetània) es descriu la itinerància vital que tracta de relatar, més que de respondre (les respostes, si n’hi ha, són al terreny del Misteri, del Sagrat), les preguntes primordials, on anem i quin sentit té la vida, la nostra vida humana.

Nòmada

D'aquesta notable col·lecció de poemes escrits per Isabel M. Ortega, primer de tot cal saber que Nòmada vol significar el viatge d'Hèstia, la deessa grega custòdia del foc i de la llar. Viatge a través d'un món que l'ha oblidada i on se sent forastera. És la tragèdia que també podríem veure reflectida en els versos de l'emperador Adrià quan diu: «Ànima, vagarosa i amable, hoste i companya del cos, ¿on viuràs? En llocs lívids, severs i despullats, i mai més no em tornaràs a animar com abans.»
L'autora, Isabel Ortega, se sent nòmada en el seu pas vital pel temps, pel país, pels carrers, pels éssers que troba. Aquest seria el punt principal a retenir, el més important del llibre, el seu sentit. Ser nòmada del propi temps. Nòmada en el cansament i el desengany de qui no se sent habitant sinó turista, transeünt de la pàtria on li toca viure. Isabel Ortega, en la seva mateixa clarividència, sap trobar paradoxalment la bellesa d'un món i d'uns moments que se li presenten inhòspits, com se li van presentar a Hèstia, el seu símbol. I els descriu amb encertada exactitud.
En la poesia catalana dels últims temps no se sol trobar l'eufonia que demanava Marià Manent: aquell so de les paraules en harmonia que condueix el vers no pas a una forçada seqüència de rimes, sinó a la llibertat que porta el seu ritme intern i deixa lliscar les paraules fins al final del poema, sigui quina sigui la forma adoptada pel poeta. Isabel Ortega no es fa esclava de formes que enduririen el seu pensament. Té el do de l'expressió en llibertat i de contenir les idees en la necessària condensació del vers. Cosa difícil en els poetes, la condensació de la paraula, però goig quan el joc literari permet expressar les idees amb els mots justos, precisos, sempre nous per la mateixa combinació de plenitud, bellesa i atenció al detall.
Nòmada és un llibre ben treballat i, el més important, un llibre vital. La poesia, més que cap altre gènere, ens dóna la màxima aproximació al poeta; en podríem dir radiografia, autobiografia, però el sentit és més profund. Cert que aquests són conceptes interiors, però de dins neix el vers i és una excel·lent aproximació a la totalitat de la persona. Ara bé, hi ha qui opina que un autor se sol posar una màscara quan escriu, que oculta volgudament la seva personalitat. Potser sí, i precisament ho diu Isabel M. Ortega en la seva seqüència «Nomadàries», n. VIII «...i al capdavall els versos / són finestres que un dia / ens van falsejar el món.» Potser és cert, perquè la raó no és sola, única ni exclusiva. Però així i tot, el poema ens revela amb certesa.
Aquest és un llibre vital. Estem acostumats a sentir la paraula vital i associar-la a una energia radiant, acolorida i optimista. En canvi, quan diem realisme imaginem una veritat més dura, grisa i desolada. Però tots dos conceptes formen part d'una mateixa realitat i el que fan és complementar-se i demostrar diferents matisos.
Aquests matisos, rics, són els que encertadament ha trobat i escrit Isabel M. Ortega des del realisme que abandona el somni per entrar a la veritat. Per això l'he definit com un llibre vital, com el viatge cap a l'estança desitjada i buscada des de l'atzarosa condició de nòmada.

Article dOlga Xirinacs al diari El Punt de dilluns 25 de maig sobre el llibre Nòmada, d'Isabel M. Ortega Rion.

Els llibres "Nòmada", "Diccionari del vi i del beure", "Conèixer els ocells" i "Testimoniatges i memòries (1936-1945)" es presenten el 14 de maig

Els llibres Nòmada, d'Isabel M. Ortega Rion; Diccionari del vi i del beure, de Joan Maria Romaní, Conèixer els ocells, de Jaume Sañé, i Testimoniatges i memòries (1936-1945), de Marcial Mayans, es presenten dijous 14 de maig.

Nòmada es presenta a 2/4 de 8 del vespre a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès.
La presentació anirà a càrrec, a més de l’autora, de Laura López i Francesc Parcerisas, poetes i professors de l’Escola d’Escriptura.
Llegiran una selecció de poemes: Carmen Coma, Mercedes Delcós, Clara Mir, Martí Noy i Marta Pera.

El Diccionari del vi i del beure es presenta a les 8 del vespre al restaurant Les Olles, d'Igualada.
La presentació anirà a càrrec de Judit Càlix, editora i periodista especialitzada en gastronomia.

Conèixer els ocells es presenta a les 8 del vespre a la biblioteca Antoni Pladevall i Font, de Taradell.

Testimoniatges i memòries (1936-1945) es presenta a les 8 del vespre a l'auditori de l'Escola Pia de Sabadell. La presentació anirà a càrrec d'Ignasi Sardà, de la direcció general del Memorial Democràtic, i de David Serrano, curador de l'obra, professor de la URL i director del CILEC. Comptarà amb la presència de Marcial Mayans i de Marcel Planas.

Dels clàssics a la literatura moderna

Adrià Targa i Lurdes Malgrat al Teatre El Magatzem (J.F. El Punt)

Adrià Targa és l'autor de l'excel·lent poemari L'exili de Constança (Cossetània, 2008). Estudiant de filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, l'any 2007 va guanyar el Premi Joves.lit de Poesia i el 2008 va publicar el seu primer recull de contes, Els noms del complement (Zenit, 2008). L'exili de Constança és el seu primer llibre de poesia. Adrià Targa desterra l'experiència i el sentiment en uns poemes que es mouen entre allò viscut i allò impossible, la il·lusió i la realitat, la passió i el desengany, la veritat i la mentida. I és aquest joc entre la realitat i la ficció el que ens proposa el poeta ja des del títol mateix del poemari; aquest suposat exili de Constança. La clau, una referència clàssica. L'exili a Tomis, actual Constança, d'Ovidi, les seves Tristes, una veu desconsolada dels seus últims anys de vida, i la possibilitat que en realitat mai no hagués estat desterrat són els pedals que fan bascular la poesia d'Adrià Targa.
En un univers poètic en què el falsejament de la realitat esdevé ficció i en què la ficció esdevé realitat per al jo poètic, assistim a un recorregut vital de reflexió i apassionament que transcorre per un itinerari interior de recerca i d'aprofundiment en les ànsies més íntimes, mentre es desenvolupa en un viatge real per diferents ciutats, anotades perfectament al peu de cadascun dels poemes, ciutats reals, alhora que imaginàries, pel fet de ser matèria poètica i de recreació de l'experiència viscuda. L'ambigüitat del llibre és la pedra de toc a partir de la qual hem de llegir els poemes; una subtilesa que es manté fins a l'última composició. El poeta, doncs, es trasllada a l'exili imaginari del seu antecessor clàssic i, com ell, l'utilitza per bastir un món ple de clarobscurs, de paisatges d'interior oposats als paisatges d'exterior, de finestres que uneixen i que separen, de misteris sobtadament intuïts, de veritats profundes emparades en la construcció de l'imaginari i, sobretot, per expressar el seu lament; un lament contingut en la descoberta de l'experiència artística. Com passa en el poema «Incubadora», que en realitat és un autoretrat, en què l'art i la solitud de l'artista que busca la veritat es barregen en un vers amb tocs surrealistes.
L'art i la reflexió sobre l'art seran motius recurrents al llarg de tot el llibre, i junt amb les referències clàssiques li donen continuïtat. Tanmateix, L'exili de Constança presenta dues parts ben diferenciades per la temàtica, per les imatges i pels recursos poètics; i els tres poemes finals –«Tres poemes irlandesos»– sintetitzen els temes que es desenvolupen al llarg del recull. A la primera part visitem Sitges, Venècia, Bolonya, Girona i Patres. Les descripcions dels paisatges que aquestes ciutats ofereixen a Adrià Targa són utilitzades com un espai que exemplifica l'experiència vital del jo poètic. Barcelona, en canvi, és la ciutat «adulta», la ciutat que és un punt d'anada i de tornada, la ciutat que predomina en el llibre i que li serveix, tant amb els seus paisatges d'interior com d'exterior, per descabdellar un altre dels temes recurrents, que és «el pas de l'adolescència a l'edat adulta». Tarragona és la ciutat del record, de la infantesa, dels orígens. Aquests són poemes de desig, d'expressió dels anhels més profunds, del lament de la nostàlgia per allò que encara no s'ha abastat, i de la fúria per la pèrdua de tot allò que no s'ha pogut tenir, fins al punt d'assolir, poèticament, un to tràgic.
A la segona part del llibre el paisatge exterior és més concret; el recorregut del jo poètic es redueix a l'Empordà i a la ciutat de Girona. És l'espai d'una experiència vital amorosa de la qual s'expliquen les seves fases: la plenitud de l'amor, amb referències a Ovidi, el record de l'amor viscut amb un jo poètic que es nega a la pèrdua, que a pesar de l'abandó cerca en l'art un espai comú on l'amor romangui en el transcurs del temps, amb reminiscències de Lamartaine; la desfeta amorosa, temàtica que predomina per sobre de les altres i que és, en realitat, el nucli poètic d'aquesta segona part, que inclou la ràbia i el plany; i finalment els poemes de comiat.
La poesia d'Adrià Targa combina poemes escrits en decasíl·labs, alexandrins i la polimetria, amb quatre sonets a la segona part: tres amb l'esquema mètric italià i un amb l'esquema anglès. La facilitat i l'agilitat versificadora van unides a un gust per les referències clàssiques, repetides al llarg del llibre. Així, a la primera part trobem «La caiguda dels ídols», en què Sitges passa a pertànyer al món d'Ulisses i Penèlope, per expressar l'absència de l'estimat. En «El cant de les sirenes», les sirenes són un símbol del mal averany del temps futur. A «Logos i Sophia» es posen en dubte els pressupòsits de la moral convencional, i «Pentesilea» recrea el mite clàssic.
A la segona part, el poema «Militat omnis amans» (títol que reprodueix un vers d'Ovidi), beu de les imatges i els símils de l'autor clàssic; a «Plany per algú que se'n va», la imatge d'Eurídice serveix per posar en dubte l'estimat. També a «Palinòdia», i a «Vista de l'Onyar», en què el riu esdevé el riu d'Heràclit, i «L'exili de Constança», títol i motiu literari del llibre.
Amb un estil intimista, de reflexió, de descoberta, Adrià Targa ens fa a mans el seu exili, bona part del qual és escrit des de Barcelona, tot i que alguns poemes s'han anat confegint al llarg dels seus viatges i a partir dels paisatges que han estat el motiu, o l'excusa, per descobrir-nos tot un món poètic i, sobretot, un vers àgil, fresc i emotiu.

Article de Lurdes Malgrat al diari El Punt sobre el llibre L'exili de Constança, d'Adrià Targa.

"Nòmada", d'Isabel M. Ortega Rion, explora el desconcert d'Hèstia, deessa protectora de la llar

El llibre Nòmada, d'Isabel M. Ortega Rion, es presentarà dijous 16 d’abril, a les 8 del vespre, al Consell Comarcal del Tarragonès.

La presentació anirà a càrrec d’Olga Xirinacs, escriptora, i Pau Gavaldà oferirà un recital poètic.

Nòmada es desplega en una multiplicitat de personatges que recorren indrets a la recerca del desig, del record, del somni o d’una identitat que els rescati del deliri. Comparteixen el desconcert d’Hèstia, deessa protectora de la llar, que ha abandonat la casa i que s’emmiralla en les solituds que la paraula recrea. Al capdavall, trànsits de nòmades que mostren la fragilitat essencial de l’ésser humà.

Biografia:
Isabel M. Ortega (Tarragona, 1955) és llicenciada en Psicologia i en Filosofia. Treballa com a professora de Llengua catalana a l’ensenyament secundari. Va publicar la novel·la Viatge d’anada (Ed. Eumo 1994. Projecte Solaris). Ha col·laborat en el seminari Filosofia i gènere de la Universitat de Barcelona, en el marc del qual va traduir alguns articles de Simone Weil aplegats sota el títol Escrits sobre la guerra (Bromera 1997). En poesia, ha publicat Enfilall (Cossetània 2002), XXII premi Comas i Maduell, i Runa plena (La Gent del Llamp, 2004).

Aproximació als «Contes menestrals», de Baixeras

Josep Anton Baixeras (Arxiu El Punt J.F.)

Contes menestrals és l'últim llibre publicat de Josep Anton Baixeras, una edició que l'autor encara va preparar en vida però que ja va veure la llum en qualitat d'obra pòstuma. Baixeras va morir l'agost del 2008, una pèrdua que lamentem profundament. Narrador, assagista, dramaturg i traductor, ens ha deixat una obra excel·lent i abundant. Va publicar, entre altres textos, els reculls de narracions Perquè sí, perquè no (Premi Víctor Català 1959); les novel·les L'anell al dit i Les mares; les peces dramàtiques reunides a El mas dels casaments; l'òpera Narcís als llimbs; i les traduccions de La fira de Plundersweilern, de J. W. Goethe, i El dia més foll de Peter Turrini.
Contes menestrals el composen cinc relats breus: «La influència», «El vent i la boira», «L'alcalde de Zalamea», «Pols enamorada» i «Els adéus», cinc relats diferents, cinc relats escrits per la mateixa mà, amb el mateix estil, amb els mateixos recursos, confegits sota l'empara de l'humor, la ironia i el sarcasme; uns elements que articulen totes les composicions. Una reflexió sobre la societat en què vivim i sobre la relació de l'individu amb la realitat. La primera connexió amb la realitat la trobem en les professions que se'ns presenten en aquests cinc relats: metges, polítics, homes de negocis, treballadors del sindicat, vicaris, clergues, professors d'universitat. És a dir, representants d'un sector de la societat que esdevenen miralls d'aquesta «temuda realitat» i les vivències dels quals, les reaccions i les conclusions finals als seus periples particulars respondran, malgrat la tensió i la poètica de la narració, a la mediocritat i seran exponents de la misèria humana. D'aquí el títol del llibre: Contes menestrals, que en paraules de Magí Sunyer –ho cito del pròleg–, «Menestral es fa servir en l'accepció figurada i té un origen molt més recent –d'un segle enrere– i una intenció denigradora. Procedeix dels inicis de la industrialització, quan una part de la menestralia va progressar en poder i diners i es va convertir en burgesia». Són aquests antiherois, els personatges triats, i les seves vides sostingudes sobre la quotidianitat, la vulgaritat, pors, temors, covardies, anhels i desitjos. A què respon la tria? Per què el narrador construeix, almenys en aparença, uns arguments fonamentats en escenes del gris del dia a dia? Podem assajar de donar una resposta recorrent la galeria humana que se'ns presenta i dir que el que tenim a les mans és un llibre absolutament modern. Modern en la selecció dels personatges i en el seu tractament, en la tria dels temes i en l'estil. En tots els relats, excepte a «Pols enamorada», la vida de parella, el matrimoni, és el primer escenari de la realitat que se'ns mostra, i que en major o menor intensitat apareix també com a tema de la narració. Assistim a la intimitat diària dels matrimonis, a les tensions, interessos, diàlegs; veiem el llit de matrimoni, com dormen, com es desperten, com mengen i com viuen. En tots els casos les relacions amoroses que es plantegen estan mancades de tot sentiment de tragèdia o melodrama; la ironia, el sarcasme i l'humor són els elements que distancien els personatges de la tragèdia i que contribueixen a crear el clima desapassionat, en aparença, del llibre. Tanmateix, en «El vent i la boira», el narrador ens apropa més al drama íntim del personatge femení, un exemple de la malcasada. Les llàgrimes de la protagonista al final del conte arriben a entendrir el lector, però amb un cop de ploma l'autor transforma el melodrama en un sarcasme rabiüt, nodrit d'una gran crueltat.
La tensió narrativa s'articula gràcies a aquesta aparent falta de passió, la serenitat domina en tot moment les circumstàncies adverses que viuen els personatges i que ens ve proporcionada pel distanciament produït per l'ús de l'humor i la ironia. Aquest tractament narratiu dels temes i de les accions facilita el cop audaç i inesperat de la més estricta crueltat. L'apassionament refrenat en tot moment pel control intel·lectual dels personatges es manifesta, de sobte, de vegades amb una sola frase final, com en «El vent i la boira», a «Pols enamorada» o a «L'alcalde de Zalamea», un relat bastit sobre la picaresca en què, una vegada més, el rerefons melodramàtic és tallat pel sarcasme.
Els temes triats, així com els personatges, descriuen i mostren al lector aspectes de la realitat més contemporània amb temes com per exemple el de la corrupció a «La influència», on la societat queda definida per una dicotomia entre depredadors i víctimes, entre l'antílop i el cocodril. A «El vent i la boira» es tracta el somni en dicotomia amb la realitat, la resignació. Altra vegada la poètica de la veu narrativa omple la buidor de l'escena trista i grisa. A «Pols enamorada» la presència de la mort i els seus estralls és estremidora. A «Els adéus» s'escomet el tema de la luxúria.
Un llibre modern per les tècniques narratives emprades, algunes de les quals tenen a veure amb el dramaturg que conviu amb el narrador en Josep Anton Baixeras. El narrador s'atreveix a inserir autèntics monòlegs al bell mig del relat, construeix l'acció a través de diàlegs combinats amb fragments narratius, entrevistes. Alguns incisos del narrador es podrien correspondre perfectament a acotacions teatrals. Aquestes tècniques confereixen als relats una agilitat, una proximitat, un moviment narratiu i escènic, que provoca una concentració que permet a l'autor construir la tensió narrativa que necessita per conduir l'acció al desenllaç, sempre sorprenent. L'estructura dels contes és fragmentada, de manera que Josep Anton Baixeras pot jugar amb la veu narrativa amb cops d'efecte brillantíssims. En un mateix relat com «L'alcalde de Zalamea» el narrador en tercera persona és substituït per un narrador en primera persona. Narradors omniscients, narradors parcials com a «La influència», amb monòlegs interns narrats desenrotllats amb destresa.
Un llibre en què la realitat quotidiana és relatada abastament i que gràcies a l'estil i a la poètica soterrada en el relat és elevada a matèria literària, transcendida i universalitzada.

Article de Lurdes Malgrat al diari El Punt sobre el llibre Contes menestrals, de Josep Anton Baixeras.

Terra alta

Jordi Llavina publicà un article a la revista Presència sobre el poemari Terra fonda, de Lurdes Malgrat. Llavina destaca el dramatisme que es desprèn dels versos de l’autora.

Lurdes Malgrat escriu una poesia complexa, d’una certa pretensió filosòfica, en què associacions diverses I analogies arriscades poden despistar el lector. Sovint fa servir “metàfores encobridores”. Hi noto un desig d’anar més enllà de la mera consignació de la realitat que ens envolta.[...]
El dramatisme latent dels seus poemes resulta un altre dels trets més remarcables, i el lector s’hi va familiaritzant per algunes de les imatges alucinades i belles.

Lurdes Malgrat: "Per escriure "Terra fonda" vaig anar a buscar el paisatge de la meva infantesa i adolescència"

Presentació de Terra fonda a la llibreria de La Rambla

El llibre Terra fonda, de Lurdes Malgrat, es presentà divendres 6 de febrer a la llibreria de La Rambla de Tarragona. La presentació va anar a càrrec de Francesc Parcerisas, poeta, traductor i crític literari.

Parcerisas parlà sobre l’estructura del llibre i el seu misticisme.

Amb Terra fonda, Lurdes Malgrat fa una recerca de l’essencialitat que li permet de fer una única cosa: literatura. El que ella ens mostra és la seva escriptura, no altra cosa.
La Lurdes sembla dir-nos que els poemes de Terra fonda són parts d’un llibre, i que han de ser llegits com una estructura literària que ha de ser investigada pels lectors.
A la seva manera, Terra fonda —i ja sé que quan ho digui potser la Lurdes farà una ganyota— em semba una obra amb elements notables de misticisme.

L’autora, Lurdes Malgrat, va explicar els referents de la seva obra.

Volgudament, el llibre parteix de la necessitat que tenim les persones que escrivim de buscar nous registres. Terra fonda ha volgut jugar amb el lirisme barrejat amb el conceptualisme.

Per escriure Terra fonda vaig anar a buscar el paisatge de la meva infantesa i adolescència; és el paisatge d’on arrenca la meva creativitat. El llibre no parla d’aquest paisatge, sinó que s’hi fonamenta.

Més informació:
El Punt

"Terra fonda", de Lurdes Malgrat, fa un recorregut per la història personal i la col·lectiva amb la terra com a referència

El llibre Terra fonda, de Lurdes Malgrat, es presentarà divendres 6 de febrer, a les 8 del vespre, a la Llibreria de la Rambla, a Tarragona.

La presentació anirà a càrrec de Francesc Parcerisas, poeta, traductor i crític literari.

La terra és una experiència i un convit. El punt de partida i el punt de retorn. Un recorregut per la història personal i la col·lectiva on el paisatge i el jo poètic és fusionen fins a esdevenir indestriables. Una poesia que va més enllà del pur lirisme i se submergeix en la construcció conceptual a través de la imatge poètica.

Lurdes Malgrat:

Lurdes Malgrat (Lleida, 1969). Dirigeix l’Escola de Lletres de Tarragona i col·labora esporàdicament en mitjans de comunicació. Ha publicat Amat, llibre de poesia amb fotografies d’Anton Roca, “El retorn de Neró”, una peça de microteatre al llibre col·lectiu Dramaticulària, "Recordant l’Eternitat", poemes en prosa, dins Aquell regust d’ampla llibertat, “Veus” dins El mort. 15 monòlegs i les traduccions de Cartes d’amor a Stalin, de Juan Mallorga, Si un dia m’oblidessis, de Raul Hernández, La negra, de Luis Miguel González, Patera, de Juan Pablo Vallejo, El somni de Déu, de José Luis Arce (amb Jesús Figueras) i Vint-i-cinc anys menys un dia, d’Antonio Álamo.

L'obra pòstuma de Baixeras és «absolutament moderna» pels personatges i els temes triats

Presentació de Contes menestrals al Museu d'Art Modern (J. Fernández)

L'acte de presentació de la seva obra pòstuma, Contes menestrals, es va convertir, dimecres a la nit, en un homenatge a Josep Anton Baixeras, mort aquest estiu. El volum, editat per Cossetània i La Gent del Llamp, reuneix cinc narracions breus, aparentment deslligades entre si, però que es caracteritzen pel seu to humorístic, impregnat de sarcasme i ironia.

Per l'escriptora Lurdes Malgrat, encarregada de fer-ne la presentació, Contes menestrals «és un llibre absolutament modern», «en la selecció dels personatges i el seu tractament, en la tria dels temes i en l'estil». El volum reuneix cinc narracions breus: La influència, El vent i la boira, L'alcalde de Zalamea, Pols enamorada i Els adéus. Segons Malgrat, els temes de què tracta Baixeras en aquests cinc relats «descriuen aspectes de la realitat més contemporània: per exemple, a La influència es parla de la corrupció». L'escriptora també va destacar «els cops d'efecte brillantíssims» en l'estil narratiu de Baixeras.
Durant la seva intervenció al Museu d'Art Modern de Tarragona, l'escriptora va destacar també que els cinc relats es caracteritzen «pel seu to humorístic i alhora amarg, l'agilitat narrativa i un desenllaç sempre sorprenent». Per Malgrat, «la ironia, el sarcasme i l'humor distancien els personatges de la tragèdia».
El volum ha estat editat per Cossetània Edicions i La Gent del Llamp. La imatge de la portada és d'Enric Baixeras Sastre, germà de l'autor.
Durant la presentació també es va posar de manifest l'aportació de l'autor al món cultural tarragoní: «Baixeras és fonamental per entendre la cultura a Tarragona durant molts anys», va dir Magí Sunyer, escriptor i membre de La Gent del Llamp. Sunyer també va reclamar ajut institucional per editar les obres completes de Baixeras. En aquest sentit, Albert Vallvé, vicepresident de la Diputació de Tarragona, es va comprometre a col·laborar en la publicació: «És de justícia fer-ho», va assenyalar.
L'escriptor, advocat i traductor tarragoní Josep Anton Baixeras va morir el mes d'agost passat als 81 anys.

Notícia de Carina Filella al diari El Punt sobre la presentació del llibre Contes menestrals, de Josep Anton Baixeras.

"Contes menestrals", de Josep A. Baixeras, presenta cinc narracions vestides d'humor

El llibre Contes menestrals, de Josep Anton Baixeras, es presenta dimecres 29 d’octubre, a 2/4 de 8 del vespre, al Museu d’Art Modern de la Diputació.

La presentació de l’acte anirà a càrrec de Lurdes Malgrat, escriptora, i de Magí Sunyer, membre de La Gent del Llamp.

Contes menestrals reuneix cinc narracions breus —“La influència”, “El vent i la boira”, “L’alcalde de Zalamea”, “Pols enamorada” i “Els adéus”— en aparença força diferents que es presenten amb el vestit de l’humor, en les formes de la ironia i el sarcasme; un humor que deixa veure el rictus de la tristesa.
Els Contes menestrals diverteixen, intriguen, esborronen i busquen les pessigolles de la complicitat.

Josep Anton Baixeras
Membre de La Gent del Llamp, de qui hem de lamentar la defunció recent, va publicar, entre altres textos, els reculls de narracions Perquè sí, Perquè no (premi Víctor Català 1959) i Calipso, les novel·les L’anell al dit i Les Mares, les peces dramàtiques reunides a El mas dels Casaments, l’òpera Narcís als llimbs, les seleccions d’articles Carnet tarragoní i Fulls de calendari i les traduccions de La fira de Plundersweilern, de J. W. Goethe, i d’El dia més foll, de Peter Turrini, fruit de la seva devoció per la cultura alemanya.

"Tarragona acomiada l'escriptor Josep Anton Baixeras"

Dimarts 12 d'agost, a VilaWeb hi apareixia un article de Natàlia Borbonès sobre de la mort del polític i escriptor Josep Anton Baixeras a l'edat de 81 anys. A continuació podeu llegir la reproducció de la notícia:

"Representants de la vida cultural i política de Tarragona van assistir ahir a la tarda als funerals de Josep Anton Baixeras, que va morir diumenge als 81 anys. L'escriptor, fill predilecte de la ciutat i doctor honoris causa de la Universitat Rovira i Virgili, s'havia dedicat darrerament a preparar l'edició de Contes menestrals, que sortirà publicat el mes que ve per Cossetània Edicions.
Una nodrida representació de la vida social de Tarragona va acompanyar la família de Josep Anton Baixeras en els funerals que es van oficiar a la parròquia de Sant Joan.
L'alcalde en funcions Sergi de los Ríos; el delegat de la Generalitat a Tarragona, Xavier Sabaté; el rector de la URV, Francesc Xavier Grau, i el degà del Col·legi d'Advocats de Tarragona, Antoni Vives (Baixeras era advocat de professió) van ser presències destacades de les institucions tarragonines, a les quals es van afegir diversos regidors municipals, el director dels serveis territorials de Cultura, Adam Manyé, així com l'exalcalde Joan Miquel Nadal i els expresidents de la Diputació Josep Gomis i Joan Aregio. Del món de la cultura hi van ser presents Magí Sunyer, Marcel Pey, Jordi Jané i Gabriel Guasch. El poeta i nebot nét de Baixeras, Joan Duran, va llegir durant l'ofici el poema d'Espriu Assaig de càntic en el temple.
Josep Anton Baixeras acabava d'enllestir feia poc la revisió de Contes menestrals, un recull inèdit de narracions escrites ja fa temps i que Cossetània Edicions publicarà el mes que ve dins la col·lecció La Gent del Llamp. El també escriptor i professor de la URV, Magí Sunyer, que tenia una llarga relació d'amistat i de col·laboració literària amb Baixeras, i que ha prologat l'edició de Contes menestrals, va recordar ahir el narrador, dramaturg i traductor com un «home de la resistència cultural», alhora que destacava la seva faceta política (d'«esquerres però amb consens») i la personalitat afable i educada de l'escriptor.
La desaparició de Josep Anton Baixeras deixa un gran buit cultural i cívic a la ciutat de Tarragona. Autor d'una obra poc abundant quantitativament però d'estil molt personal i intens, la trajectòria literària de l'autor, nascut el 1927, consta d'una dotzena d'obres publicades, entre les quals hi ha els contes Perquè sí (1957) i Perquè no (premi Víctor Català 1959); les novel·les L'anell al dit (finalista del premi Sant Jordi 1963) i Les mares (1995); el recull d'articles Carnet tarragoní (1983), i les obres de teatre El mas dels Casaments (1994) i Narcís als llimbs (2003). La seva faceta de traductor inclou La fira de Plundersweilern, de Goethe, que va traduir amb Jordi Jané (1999), o El dia més foll, de Peter Turrini (2002).
Però Baixeras va invertir també bona part del seu temps en la política i la dinamització cultural. Així, amb l'ajut de Joan Triadú, va fundar Òmnium Cultural a Tarragona, del qual en va ser el primer president, i la seva inclinació cap als plantejaments nacionalistes el van dur a formar part de l'Assemblea de Catalunya i de la llista Entesa dels Catalans a les eleccions generals espanyoles de 1977, en què va ser escollit senador per la demarcació de Tarragona. Va abandonar el càrrec a les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979, en les quals va ser escollit regidor de l'Ajuntament de Tarragona com a independent adscrit a les llistes del PSUC."

Informació extreta de VilaWeb-El Punt i publicada el dimarts 12 d'agost de 2008.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2964104

Més informació:
Diari de Tarragona

Es presenta "Zenit. Literatura 2008", un recull de la producció literària de creadors del Camp de Tarragona

El llibre Zenit. Literatura 2008, del col·lectiu La Gent del Llamp, es presentarà el dimecres 2 de juliol, a 2/4 de 8 del vespre, als Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat.

La presentació anirà a càrrec de l’escriptor Òscar Palazón i hi intervindran Adam Manyé, director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació a Tarragona, i Lurdes Malgrat, en nom de La Gent del Llamp. Els autors llegiran un fragment de la seva obra.

Resum:
El col·lectiu La Gent del Llamp, que ha anat mantenint aquesta col·lecció de llibres des de 1982, va adoptar el nom de Zenit per identificar alguns productes literaris i artístics menys convencionals (obres d’extensió breu, carpetes, formats diferents, etc.). Ara recuperem el nom de Zenit per designar un seguit de treballs, també de poca extensió, amb una preferència pels autors nous, combinats, tanmateix, amb altres autors amb una trajectòria consolidada. Aquests treballs, van essent publicats, al llarg de l’any, i amb periodicitat mensual, en opuscles dedicats cadascun a un autor. En arribar el juny, època de la sega, els treballs són aplegats en un volum com el present per facilitarne la difusió. En aquest primer volum d’aquesta nova sèrie, que reuneix treballs publicats en opuscle durant el període 2007-08, hi ha contes, poesia i teatre i s’hi combinen els autors que es veuen editats per primer cop, amb altres que ja han publicat una important quantitat de títols. Les portades dels volums han estat elaborades per Pere Espanyol, artista plàstic.

Els autors:
Josep-Oriol Mas (Tarragona, 1987) estudia periodisme, és membre dels grups Amnea, de rock, i Zombisingers in the Windows, de gospel. És alumne de l’Escola de Lletres de Tarragona. Gabriel Guasch va néixer i viu a Valls. Ha publicat els llibres de poesia Escric un cercle, Paral·lels, Mirades, Conversa fora de context i Descripció del blanc i ha participat en exposicions de poesia visual. Alba Tomàs Albina (1987), tarragonina de naixement, actualment cursa la llicenciatura de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. Des de fa dos anys és membre de l’Escola de Lletres de Tarragona. Conxita Jiménez, tortosina. Ha publicat poemes als volums col·lectius Nit de la Poesia 2003 i Nit de la Poesia 2004, i el relat breu “El Clip”, a Dos germans asimètrics i altres contes, 9è Premi de narrativa curta per Internet, Tinet. És alumna de l’Escola de Lletres de Tarragona. Adrià Targa (Tarragona, 1987) és alumne de l’Escola de Lletres de Tarragona. Cursa la llicenciatura de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. Enguany ha publicat el poemari L’exili de Constança. Albert Ventura (Tarragona, 1985) és estudiant de Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i aquest recull que teniu a les mans és la seva primera publicació. Jordi Roig estudia Comunicació i Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona. És alumne de l’Escola de Lletres de Tarragona i col·labora amb La Pell del Llavi. Va guanyar el 3r premi de Fotografia creativa de l’Escola de Lletres i el 2n premi de Podcast de Tinet. Magí Sunyer ha publicat un llibre de contes –La serp, premi Víctor Català–, dues novel·les –A joc de daus i Cactus–, uns quants llibres de poesia –els últims, I després, el silenci, Arcàdia i Conté un secret– i una tragèdia contemporània, Lucrècia.