Sento que us suportaria

El setmanari Presència del 8 al 14 d'octubre publicà un article de Xavier Cortadellas sobre la novel·la El camí reprès, de Maria Teresa Vernet.
Cortadellas argumenta la importància de l'obra de Vernet en la Catalunya republicana i parla sobre els seus trets característics:

Maria Teresa Vernet va perdre més d'una guerra. Va tenir molt bones crítiques i molts lectors i bastant de prestigi, entre 1926 i 1935: Maria Dolors, Amor silenciosa, Eulàlia, El perill. La millor escriptora d'aquells anys.

Vernet tampoc no sembla que fos tan valenta com Rodoreda. Potser és per això que l'hem oblidat. Estilísticament, El camí reprès val molt la pena. La psicologia femenina hi funciona. L'estructura, potser no tant.

Cossetània recupera "Lo rondallaire", un dels primers aplecs de rondallística catalana

Francesc de S. Maspons i Labrós es basà exclusivament en les fonts orals per deixar constància del folklore del segle XIX

Cossetània recupera Lo rondallaire, un dels primers aplecs de rondallística catalana. En aquesta obra, Francesc de S. Maspons i Labrós es basà exclusivament en les fonts orals per deixar constància del folklore del segle XIX.
Els tres volums de Lo rondallaire (1871-1874) i el de Contes populars catalans (1885) constitueixen el més complet recull de narrativa oral catalana reunit en la seva època. Amb una concepció moderna del folklore, que li permetia defensar la unitat universal de la literatura popular, Francesc Maspons i Labrós va recollir una gran quantitat de contes explicats per persones que els conservaven per tradició oral transmesa durant generacions. En aquest volum es publiquen els dos primers volums de Lo rondallaire, amb un estudi de Josep Maria Pujol, professor de la Universitat Rovira i Virgili, un dels especialistes en literatura popular i rondalles més important de Catalunya. De l’edició n’ha tingut cura Albert Mestres, escriptor i especialista en l’actualització de textos prenormatius.
Magí Sunyer, director de la Biblioteca de Tots Colors, contextualitza la tasca de Francesc S. Maspons en un moment en que es despertava l’interès pel folklore i, sobretot, en el romanticisme: “llavors ja es recollien contes i cançons, encara que el que volia fer ell era més modern. Pretenia reproduir fidelment el que deia el poble per donar mostra de com era el poble. El romanticisme, precisament, considera que l’esperit d’un poble el dóna la literatura pupular.” Sunyer assenyala, també, que la base de les històries que s’hi narren és la mateixa que la d’altres contes que s’expliquen arreu del món.
Cossetània completarà pròximament el compendi de literatura oral que es desprèn de Lo rondallaire amb la publicació de Contes populars catalans, fruit també del treball de catalogació i classificació del departament de filologia catalana de la URV.
Francesc Maspons i Labrós (Granollers, 1840 – Bigues, 1901) fou notari de professió i un dels més destacats folkloristes catalans del segle XIX. Va ser president del consistori dels Jocs Florals de Barcelona, l’any 1897, de l’Associació d’Excursions Catalana i del Centre Excursionista de Catalunya. Va publicar llibres sobre temàtica popular, com Jocs d’infància (1874), Tradicions del Vallès (1876), Les bodes catalanes (1877), i, sobretot, la seva obra màxima, Lo rondallaire (1871-75), completada amb els Contes populars catalans (1885).

La novel·la “El camí reprès” és seleccionada per al programa Tasta’m del Departament de Cultura

Del 12 al 18 de juliol es podrà adquirir un capítol de la novel·la als transports públics de Catalunya i Balears

La novel·la El camí reprès, de Maria Teresa Vernet, ha estat seleccionada per la campanya Tasta’m, inclosa en els Plans de foment de la lectura del Departament de Cultura i Mitjans de comunicació de la Generalitat i de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. Del 12 al 18 de juliol ja es podrà adquirir un capítol de la novel·la als dispensadors ubicats als transports públics de Catalunya i Balears (bus, metro, trens de rodalies, ferrocarrils, tramvia, etc) i al Teatre Nacional de Catalunya, l’Auditori, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors.
Aquesta és la segona edició del programa Tasta'm, que té l’objectiu de fomentar la lectura i promoure la producció editorial en català, i que difondrà opuscles de 24 obres escollides fins el 26 de novembre de 2010. El tiratge de cadsacun dels opuscles és de 200.000 exemplars.

Més informació:
Sala de premsa Gencat.cat

Cossetània publica el seu catàleg de novetats per al juliol

Cossetània ja ha publicat el catàleg de novetats per al mes de juliol. A les seves pàgines es fa referència als següents llibres:

A la col·lecció Biblioteca de Tots Colors, Lo Rondallaire. Primera sèrie i segona sèrie, de Francesc Maspons i Labrós.
A Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, Desenvolupament sostenible, editat per Òscar Saladié i Josep Oliveras, i Guia pràctica per a la creació d'empreses, coordinat pel Dr. Fernando Campa Planas.

Podeu consultar el catàleg en aquest enllaç.

El camí reprès (Maria Teresa Vernet)

L’autora fa unes descripcions concises dels personatges protagonistes de la novel·la i de les diverses situacions o vivències que se’ls planteja. Utilitza un llenguatge planer i entenidor on no manquen alguns tecnicismes o maneres d’escriure amb un estil propi.

A través dels dos personatges principals, mare i filla, descriu l’esperit de llibertat i d’independència de les dones en general. Trobem diversos tipus de dones, de diferents generacions, cadascuna d’elles amb el seu tarannà particular. Però en totes elles ressalta com a característica principal la seva ànsia de ser independents combinada amb la necessitat de tenir sempre algú al costat, algú en qui poder confiar i de qui rebre suport sense haver de perdre la pròpia llibertat. Un algú que tant pot ser un familiar, com una amiga o la parella.

A més a més, al llarg de la lectura d’aquesta novel·la, podem conèixer i descobrir quina era la manera de ser i de viure de l’època que li va tocar viure a l’autora.

En un sentit més personal he de dir que la lectura d’aquesta novel·la m’ha servit per descobrir una escriptora que, fins ara, m’havia passat força desapercebuda.

Ressenya de Jordi Pinyol, participant en la promoció del llibre El camí reprès, de Maria Teresa Vernet.

"El camí reprès", de Maria Teresa Vernet

El que més m'ha impactat del llibre El camí reprès és el fet de conèixer els perfils d'unes dones que no van poder continuar en la seva evolució com a dones i com a persones aquell camí inciat en la República, i que per això aquella dona no ha tingut continuïtat, sinó que va desaparèixer amb la finalització de la República i amb la guerra civil i posterior dictadura. Unes dones que, si aquest trencament no s'hagués produit, avui en haguessin portat a una generació de dones que ja mai sabrem com seria.
Aquella dona moderna de llavors, a qui s'esperonava en l'interès per la cultura al mateix nivell que els homes, que podia estudiar en escoles mixtes, que viatjava, entenia de música, es relacionava amb igualtat va desaparèixer del tot. L'evolució d'aquelles dones fins a la dona del nostre país d'avui ha estat desigual, vull dir que la dona que va marxar a l'exili va seguir evolucionant segons les oportunitats que es va trobar en el país d'acollida, però la que va restar aquí va haver de reprimir, per imposició del model polític de la dictadura, la seva educació i la seva manera de ser i de viure i, el més greu, educar als seus fills segons els models de l'època.
Per tant la cadena evolutiva en la condició de les dones es va trencar, i llegint el llibre m'he adonat que les nostres generacions actuals han hagut de tornar a reprendre el camí en un punt de partida inicial, quan les dones de la República ja havien arribat bastant més lluny.

Ressenya de Maite Canela, participant en la promoció del llibre El camí reprès, de Maria Teresa Vernet.

El camí reprès

Si llegim la informació sobre l’autora a la solapa ens esperem una posició ideològica determinada. Tot i així no és fins el capítol IV de la segona part no trobem una expressió ideològica clara. Les pàgines precedents han estat una crònica sentimental, el desvetllament a l’afecte d’una noia i el seu desengany de la relació que mantenia amb Manuel, un estudiant de violoncel, a causa del malentès provocat per una noia malintencionada. És, això sí, un estil sòlid, amb unes descripcions força encertades, retrat d’una família barcelonina de l’alta burgesia, de Liceu i viatges a París, que viu de les rendes i que, en tot cas, pot tindre vel·leïtats artístiques. En una Barcelona molt concreta i que es redueix a l’ambient familiar, el del conservatori i les excursions alliberadores a l’entorn natural de les rodalies.
Quan ens explica la tumultuosa vida sentimental de Màrius ens parla de Sofia: “una donassa esplèndida, ja madura, que vivia d’expedients, es feia passar per periodista i exhibia unes sumptuositats de botiguera enriquida. Feia del feminisme el seu motiu de viure, i tothom li coneixia la flaca per l’altre sexe. A Màrius li era repugnant com a llàntia de sèu: i sempre se la trobava”. pàg. 95. Es pot observar la riquesa estilística d’aquest fragment descriptiu i la utilització de la paraula “feminisme” aplicada a una valoració no massa positiva, però està referida a la contradicció que manifesta el personatge.
El personatge de Màrius, protagonista d’aquest passatge de la novel·la, és precisament el clar exponent d’una conducta masclista, abandona una estudiant embarassada, se’n va de viatge, eludeix les seves responsabilitats i quan torna es comporta com un autèntic Casanova, tot i que es fill d’una família d’un catolicisme extrem. I que, ensarrona a la protagonista, Cecília, en les seues dependències amb una finalitat clara, que l’espanta i la fa fugir per a no tornar més, per a caure en una depressió de la que només es pot guarir fent una llarga excursió per Europa, amb el seu germà, Jordi.
Al final es produeix el retrobament amb el primer amor, Manuel, que significa un redreçament de la seva vida i del seu sentit.
He deixat per al final el pròleg de Neus Real, per a contrastar el que em transmetia la novel·la amb la profunda lectura, amb abundants referències textuals i contextuals.
Aquesta Biblioteca de tots colors, dirigida pel doctor Magí Sunyer, ens dóna l’oportunitat d’entrar en contacte amb un període ric de la literatura catalana, la fase prèvia a la República i el propi període republicà, que va implicar una major atenció, des de diferents perspectives de la llengua catalana.

Ressenya de Tomàs Camacho, participant en la promoció del llibre El camí reprès, de Maria Teresa Vernet.

El camí reprès

He de confessar que no havia llegit res de Maria Teresa Vernet, però si que les referències em presentaven a una intel·lectual que durant la II República parlava d’una dones que s’estaven treient el xou del masclisme galopant dels temps passats.
De fet, el canvi no s‘acaba d’apreciar en aquesta novel·la, molt tòpica dels anys trenta, durant els quals la idea romàntica i una mica cursi prevalia sobre d’altres conceptes.
Aquí els personatges estan dibuixats amb precisió i, fins i tot, en alguns aspectes resulten paradigmàtics. La burgesa que vol un amor pur, romàntic i inexistent, el noi de baixa extracció social que triomfa, però no és contamina, el barrut que és vol aprofitar de la noia, i el germà, potser el més indefinit, que igual és apassionat com “passota”.
Potser, des del punt de vista actual, a la novel·la li falten elements per resultar imprevisible i fer-la més interessant. Cal repetir que és un producte típic dels anys trenta, on, malgrat els aires de modernitat que començaven a bufar, encara trigarien bastant a fer-se realitat.

Ressenya d'Enric Tricaz, participant en la promoció del llibre El camí reprès, de Maria Teresa Vernet.

Ressenya: "El camí reprès", de Maria Teresa Vernet

El camí reprès, de Maria Teresa Vernet (Barcelona, 1907 – 1974), és una novel·la encisadora. Des de la primera pàgina fins a la darrera, les paraules, travades amb un llenguatge punyent, desprenen la il·lusió, el silenci, l’orgull, l’EMOCIÓ d’uns personatges que es comuniquen amb diàlegs farcits de realisme i que tremolen, que senten sempre amb una humanitat versemblant que ens els aproxima i ens els fa palpables. En tercera persona, un narrador ens explica les històries d’uns joves que riuen per l’amor i que ploren pel desengany. Són uns nois i unes noies amb qui la Cecília, la protagonista del llibre, intenta, malgrat tot un seguit de dubtes i prejudicis que la torturen i li enterboleixen l’horitzó, fer realitat un desig que mai l’abandona: reprendre el seu camí, o sigui retrobar una felicitat perduda, retrobar l’amor, retrobar «la joia de viure».
La Cecília i els joves que la rodegen són barcelonins que avancen cap a la modernitat inevitable d’una època en què les mirades començaven a obrir-se cap a Europa. El llibre es divideix en tres parts i divideix, a la vegada, tres instants de vida, tres estats d’ànim de la Cecília. A la primera part, ens fem còmplices de la Cecília feliç: la Cecília adolescent i despreocupada, que estudia música i viu la dolçor del primer amor, somrient i escoltant els nocturns de Chopin. A la segona, procurem comprendre la Cecília trista: la Cecília que reprimeix els sentiments egoísticament, a causa d’una lluita constant i encegadora entre «l’amor espiritual» i «l’amor carnal». I, finalment, a la tercera part, tinguem l’edat que tinguem, ens fem grans, creixem i ens alegrem amb la Cecília decidida i segura, la Cecília que viatja a l’estranger, a París: potser a creure de nou en l’art i en els somnis.
Amb el rostre pàl·lid i els cabells rinxolats, la Cecília té por i avança, fracassa i triomfa, es resigna i lluita per vèncer les contradiccions. De fons, no deixen mai d’acompanyar-la un respecte cap al pare i l’oncle, un record cap a la mare, un amor fraternal cap al germà petit, un odi–amistat cap a l’Helena, un amor superficial cap al Màrius, un amor profund cap al Manuel, i un paisatge amb unes descripcions que són poesia pura, que són un plaer sensorial, una clara mostra de la poeta que també va ser Vernet. Amics i amigues: descobriu El camí reprès, una unió perfecta de paraula i sentiment, i feu-ho a través de l’edició acurada que ha fet Cossetània. Llegiu primer el pròleg impecable de Neus Real i endinseu-vos després en la literatura catalana de la República de la mà de Maria Teresa Vernet perquè us asseguro que us colpirà, que no us deixarà indiferents. Us asseguro que jo feia temps que no gaudia tant amb una novel·la.

Ressenya de Bruna Generoso, participant en la promoció del llibre El camí reprès, de Maria Teresa Vernet.

"El camí reprès", de Maria Teresa Vernet

Maria Teresa Vernet escriu El camí reprès l’any 1930, a les portes de la 2a República i quan s’albiraven uns vents de llibertat que resultaren permaturament ferits, en un moment del segle on la dona no jugava el paper a la nostra societat que juga ara, i on els seus àmbits d’acció eren força reduïts.
Cecília, la protagonista de la història, d’una família acomodada de Barcelona, pateix el desengany del primer amor i viu de forma convulsa aquesta situació fins al punt que la vida mateixa perd el seu sentit, potser per la manca d’altres tipus d’aspiracions que llavors oferia la societat a la majoria de les dones, llevat de ser filles, esposes i mares.
Un nou amor la reconciliarà amb la vida, i un nou desengany la farà més forta ara. La novel·la retrata la joventut burgesa de l’època i l’estil, sovint poètic, ens remet seductorament també a altres temps.
“Els vespres, Tarragona al lluny s’il·luminava; o bé la lluna fendia la mar com una mangrana gelada; o, si fresquejava, hi havia el consol de tancar-se a la vil·la, tirar les cortines i pensar en l’amat dins un nocturn de Chopin.”

Ressenya de Jesús M. Tibau, participant en la promoció de la novel·la El camí reprès, de Maria Teresa Vernet.

"El camí reprès", de Maria Teresa Vernet

De petit arribava a casa dels avis i pujava cridant les escales d’arenisca gastada. Vora la llum de la finestra i amb el braser als peus els trobava jugant a la brisca. A l’alçada del braç tenien un armariet encastat rera els vidres del qual hi havia la col·lecció més desitjada, el Patufet. Agafava aquelles tapes roges, obria aquelles pàgines viscudes, llegia amb delit Josep Maria Folch i Torres i admirava el dibuix de Junceda . Si aquest país hagués tingut una altra història, m’hauria anat fent gran i, creixent com a lector, hauria descobert amb tota naturalitat la Maria Teresa Vernet. La història i la memòria dels anys 30 d’aquest país, esclafats i perduts, han provocat que la descoberta s’hagi ajornat decennis.
Aquesta feliç troballa encara té mes valor, perquè la Maria Teresa Vernet i la seva filla literària Cecília precisament ens transmeten en que mai és tard per a retrobar-se i reprendre el camí.
Pors, contradiccions, adolescència, descoberta, maduresa, república i llibertat, relacions, trencaments i consells errats, sentiment, renúncies, sensualitat, sexualitat i revolució de costums destil.len escrits amb lletra sensible i delicada i acaben portant-nos a París la felicitat barrejada del món, la Cecília amb el seu Manuel!

Ressenya de Jordi Grau i Pi, participant en la promoció del llibre El camí reprès, de Maria Teresa Vernet.

Cossetània publica ‘la Vernet’ i Armando Luigi Castañeda

L’editorial Cossetània (Valls), acaba de publicar el llibre 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid). Fins aquí res de sorprenent, perquè els textos curts i clars sobre futbol tenen un públic si més no addicte. El sorprenent és que els autors són Andreu González Castro (que no sé qui és, però no m’importaria saber-ho) i, carai!, ni més ni menys que Armando Luigi Castañeda, El nom no us dirà res, però us anticipo que es tracta de una bèstia literària fins i tot excessiva (potser l’excès de personatge literari mata l’obra?). I, per postres, va néixer en un poble de Veneçuela que es diu… València. El recomano a cegues (en principi no llegeixo sobre el Barça, per pura salut mental), perquè es tracta d’ un escriptor com una casa, que vindria a ser el Quim Monzó de Veneçuela. L’improbable Armando Luigi Castañeda el segueixo des que me’l van descobrir descobrir com a autor de Guía de Barcelona para sociópatas (2009) publicada per una improbable Universidad Veracruzana. El text que em van fer arribar alguns dels seus amics que són molts i sempre en parlen molt bé (quan el tenen lluny) és tota una joia imprescindible per a interessats en el tema Barcelona-literària.

Armando Luigi Castañeda també és autor d’un llibre d’una vuitantena de planes amb un títol tan propi de Balthus com Mujer desnuda mirando a un enano negro arrodillado (1995), que durant anys ha passat per llibre mític (i que segur que no ha llegit ningú). Però només el títol ja paga. No en sé res personal, ni ens coneixem, però com a escriptor us adelanto que és tota una troballa. D’en tant en tant em passo pels seus blocs, emborratxats de literatura i amb una excessiva tendència a l’autocompassió. Ara trobar-lo a Cossetània i en català resulta una magnífica notícia. Compreu-li el llibre, encara que odieu el futbol. Per poc bo que sigui acabarà essent mític com correspon a l’autor.

A més, Cossetània (que deu estar en ratxa) també acaba de publicar un altre llibre à ne pas manquer, de la gran escriptora catalana dels anys republicans Maria-Teresa Vernet: El camí reprès. ‘La Vernet’, sense la guerra hauria estat un nom imprescindible (amb molta més fusta literària que Mercè Rodoreda, què voleu que us digui!) i després de la guerra es refugià en el silenci a la Biblioteca de l’Ateneu. No em parlaré gaire (cadascú té els seus límits i de les coses important, com deia Francesc Gomà no se’n fa lliçó), però val la pena descobrir-la.

Ara que s’acosta el 8 de març, recuperar un llibre de ‘la Vernet’ (tothom li va dir així, sempre) també és fer un petit homenatge íntim a la magnífica literatura de dones republicanes, que té noms com Irene Polo, Anna Murià (li dec un agraïment etern per les coses que va dir de l’home que mira al seu últim llibre), Rosa Leveroni (també li dec agraïment perquè renegava com un carreter, perquè escrivia com una poetesa italiana, per un premi de poesia de fa segles i per unes nits molt llargues dels meus setze anys) o Mercè Rodoreda. L’home que mira pensa en Maria-Teresa Vernet, com en un estel caigut. És la nostra Elisabeth Smart (i si no sabeu qui era Elisabeth Smart, aneu a estudiar a Google!). Pura substància mítica, de debò.

En fi, si aquest cap de setmana passeu per una llibreria o si teniu alguna llibreria internàutica de confiança, dediqueu una estona a un maudit veneçolà que escriu sobre el Barça i a una vella dama republicana. Comprant els seus llibres, lúcids, menors i necessaris, fareu un petit acte de merescuda justícia poètica.

Article de Ramon Alcoberro al blog L'home que mira sobre els llibres 100 motius per ser del Barça i El camí reprès.

El camí reprès

La novel·la de Maria Teresa Vernet ens transporta a la Barcelona de la II República en la que el jovent experimenta una obertura de mires, cap a Europa i cap a una major llibertat en les relacions personals.
És en aquest context en el que la Cecília evoluciona en la seva experiència vital, portant-la del més pur amor adolescent, fins a la serenor d’un amor retrobat i més madur, passant per un terrible desengany. Aquesta evolució il·lustra el conflicte intern de la protagonista entre la naturalesa més espiritual d’aquest sentiment i una sensualitat que resulta esfereïdora per a una tendra adolescent.
L’autora pretén així presentar, amb un impecable estil, les diferents cares de l’amor al seu públic objectiu, joves que com la Cecília s’enfronten a ell i a un nou món de possibilitats que se’ls obre al davant, advertint-les dels perills, però també donant esperances en trobar el tipus d’amor que necessiten.

Ressenya de Francesc García Grimau, participant en la promoció del llibre El camí reprès, de Maria Teresa Vernet.

El camí reprès, de Maria Teresa Vernet

El camí reprès, de Maria Teresa Vernet, m’ha semblat una novel·la deliciosa i alhora dramàtica.
Ens transporta fàcilment a la societat d’aquella època (la República) carregada encara de molts perjudicis però animada per un jovent que comença a veure les coses d’una altra manera.
Deliciosa per que és plena de descripcions que trobo brillants, com quan parla del cel i diu: “avui era flonjo, irisat per les il·luminacions ciutadanes, demà era blau fosc amb núvols inflats que reien com galtes arrecerades al bon foc”. O de la lluna, dient: “la faç clownesca semblava riure damunt els tres joves i bufar les branques per estamordir-los amb el joc maliciós de llurs ombres xineses”.
Dramàtica per que a través de la Cecília ens mostra una noia de l’època que passa de la adolescència a l’edat adulta, feta un embolic de dubtes i contradiccions. Que tan aviat, pot fer cas de les paraules sense fonament de la Balbina per deixar córrer una relació que veritablement l’omple amb en Manuel; com pot no fer cas dels consells de l’Helena i el seu germà Jordi i continuar amb una relació que no la porta enlloc amb en Màrius. Finalment retroba el seu estimat Manuel casualment a Paris i poden així reprendre el seu camí.
Jo diria que a la Cecília i a en Manuel “sempre els quedarà Paris”.

Ressenya de Leonor Caselles, participant en la promoció del llibre El camí reprès, de Maria Teresa Vernet.

Cossetània recupera "El camí reprès", de Maria Teresa Vernet, una novel·lista truncada pel franquisme

Vernet esdevingué la més prolífica i reconeguda de les escriptores catalanes de preeguerra

Cossetània recupera El camí reprès, de Maria Teresa Vernet, una novel·lista truncada pel franquisme. Vernet esdevingué la més prolífica i reconeguda de les escriptores catalanes de preguerra, amb una obra que és significativa de l’esforç de normalització de les lletres catalanes durant la República.
El camí reprès segueix la tònica general de la narrativa de Maria Teresa Vernet, protagonitzada per dones i articulada entorn del conflicte entre l’amor ideal i l’amor passional, les relacions mare-filla, la sexualitat i els models socials femenins. Els protagonistes de la novel·la són joves educats i sensibles, en constant lluita interna provocada per uns temperaments sensuals i espirituals, ciutadans que viatgen a l’estranger i assisteixen a concerts, joves moderns i cultes de la República, en un moment de grans transformacions col·lectives i de canvis individuals. Mostra la penetració de la modernitat, en les relacions humanes i en les psicologies personals, en els anys trenta del segle XX, una revolució de costums que és especialment notable en el cas de les protagonistes femenines, que són dones lliures, de mentalitat oberta, preparades per al nou món que se’ls presenta al davant inèdit, per descobrir.
Maria Teresa Vernet se situa al capdavant de les veus literàries femenines de la República pels temes que tracta, per l’extensió de la seva obra i pel reconeixement per part de la crítica, com assenyala Neus Real, prologuista del llibre: “Vernet tracta els temes candents i d’una manera valenta, amb la sexualitat femenina en primer terme, és la novel·lista més prolífica de totes i la més reconeguda per la crítica -guanya el Premi Crexells el 1934 (i és la primera dona a fer-ho)- fins que Rodoreda no li pren el relleu el 1937. És un dels noms més representatius de la narrativa catalana del moment i una de les principals representants de la novel·la psicològica d’ambient urbà.”
Segons Real, l’obra de Teresa Vernet, tot i que en el moment de la seva publicació va tenir el recolzament de la crítica, després del franquisme se’n va deixar de parlar. Així, per Neus Real, tot i que superà amb escreix les exigències de la seva època, la literatura d’avui no ha rebut la influència de l’escriptora: “Vernet no ha influït en la literatura catalana actual, en absolut. Primer, a causa dels efectes del franquisme; després, perquè no té prou entitat literària per esdevenir un model per a altres autors o autores. Tanmateix, forma part del nostre passat cultural i és patrimoni literari col·lectiu, de manera que mereix un lloc inqüestionable en la tradició.”

Maria Teresa Vernet (Barcelona, 1907-1974) va ser una de les intel·lectuals més destacades del temps de la República, una exponent característica del nou paper que començava a exercir la dona en la modernitat —estroncat per la derrota de 1939— i una de les novel·listes i traductores més prolífiques del període. Entre altres, va publicar les novel·les i llibres de contes Maria Dolors (1926), Amor silenciosa (1927), Eulàlia (1928), El perill (1930), El camí reprès (1930), Les algues roges (Premi Creixells 1934) i Elisenda (1935).

Cossetània amplia la seva llista de llibres digitals

Cossetània continua l'ampliació del seu llistat de llibres digitals. Clicant sobre cada títol podreu accedir a la fitxa de l'obra a la pàgina de la xarxa d'editors edi.cat:

Sota la neu
Autor: Antoni Real

El camí reprès
Autora: Maria Teresa Vernet

Rurals i urbanes
Autor: Narcís Oller

Cerdanya. 17 excursions a peu
Autor: Manel Figuera

Cossetània publica "Un cabàs de rialles", un recull de teatre popular valencià del segle XVIII

L’obra inclou peces dramàtiques breus, de caràcter festiu, no sempre valorades de manera adequada, per la seva procedència popular

Cossetània ha publicat Un cabàs de rialles, un recull de teatre popular valencià del segle XVIII. L’obra inclou peces dramàtiques breus, de caràcter festiu, no sempre valorades per la seva procedència popular.
Un cabàs de rialles reuneix obres representades i publicades en plecs solts durant el segle XVIII. Teatre de plaça pública, escenificat sense grans muntatges ni suport oficial. Les obres pertanyen a gèneres diferents -entremesos, lloes, moixigangues- que solien agrupar-se amb el nom de col·loquis. El volum recull mostres representatives d’aquesta mena de teatre, com Col·loqui nou de l’any 1729 i Entremès de la Sogra i Nora, anònims, Col·loqui entretengut, de Carles Ros, Junta secreta, de Carles Leon i Matraca d’un Mossot i un Estudiant, de Joan Baptista Escorigüela.
Magí Sunyer, director de la col·lecció Biblioteca de Tots colors, assegura que el teatre breu dels segles XVIII i XIX és desconegut malgrat la seva rellevància entre la producció dramàtica de l’època: “s’han anat publicant reculls de teatre breu d’aquests segles, però no es coneix, i és de gran interès si és ben estudiat, perquè explica moltes coses sobre el context. Entre el teatre del segle XVIII als Països Catalans, Sunyer destaca el que es feia al País Valencià: “s’escrivien obres a tot arreu, però el País Valencià era especialment fèrtil. Es feien les peces que es coneixen amb el nom de col·loquis, obres breus amb elements còmics, normalment escrites en vers.”
Sobre la continuïtat de la tradició del teatre popular dels segles XVIII i XIX, Magí Sunyer el compara amb alguns espais de televisió: “és difícil trobar semblances amb el teatre que es fa avui: en tot cas, es podria comparar amb alguns esquetxos o peces breus de programes de televisió.”

Tapís narratiu d'amors molt diversos

El diari El Triangle publicà una ressenya sobre el llibre Una mica d’amor i altres relats, de Joan Puig i Ferreter. Aquesta fa una breu anàlisi de les característiques dels contes de Ferreter:

Aquest segon llibre de narracions breus complementa la faceta de contista de l’autor de La novel·la d’Esther, aplegant dues col·leccions d’històries i un text inèdit.

[...]Una certa concepció rígida de la narració es veu enriquida per alguns detalls de perspicàcia psicològica i expressiva i per la panoràmica d’històries de temàtica comuna que desplegà Puig i Ferreter a Una mica d’amor.

De Diego Ruiz

Potser no ho hem vist enlloc perquè a vegades no ens fixem prou en els coses, però només ho hem vist ressenyat en una revista (El Temps), a la pàgina de l'editorial (Cossetània) i prou. Ens referim a la reedició dels dos llibres de contes de Diego (o Dídac) Ruiz. Els Contes d'un filòsof i els Contes de glòria i d'infern. El primer el tenim, des de fa un munt d'anys, en la vella edició dels Quaderns literaris (1936), que reprodueix el pròleg que Maragall (sí. Maragall!!) va escriure per a la primera ecició, el 1908. El segon, seguit de Diàlegs i màximes del Super-Christ, en una edició de 1911 de la Bibioteca Joventut ens va arribar fa uns mesos com a regal d'un amic que ens sap els gustos i les febleses (gràcies de nou).
De Diego Ruiz encara ens en falta un bon estudi biogràfic i crític. Després de la novel·la-venjança de Prudenci Bertrana, que en féu una biografia apassionada (amb mala llet, però apassionada) a "Jo!", les memòries d'un metge filòsof, i després de l'estudi de Joaquim Jubert dins el volum Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i "La locura de Álvarez de Castro", encara ens falta un estudi sencer i complert d'aquest filòsof, escriptor i psiquiatre que forma part dels catalans arrauxats i genials. De tota manera, la introducció de Lurdes Malgrat a aquesta reedició és ja una molt bona aproximació a aquest català malagueny.
De moment, però, gaudim amb la lectura d'aquests contes, tan revindicats per Palau i Fabre, tan denostats pels noucentistes, tan oblidats per la historiografia i tan menystinguts per la crítica. A veure si al menys aquest genial Diego Ruiz té tanta sort com Francesc Pujols (però, sisplau, que no li surtin tants devots, escolanets i capelletes com a ell). A veure si anem recomponent el mapa de la nostra història de la literatura i de la cultura sense entrebancs ni omissions.
I, és clar. Qui ha fet l'aposta per editar aquest llibre no ha estat cap gran editorial, de les que s'omplen la boca parlant de la seva contribució a la cultura; ha estat Cossetània, una petita editorial. Volem dir: Qui ha editat el llibre no ha estat una editorialeta mediocre d'aquestes tan grans i potents i que ja no saben què és un llibre. Qui l'ha editat ha estat una gran editorial, de mida petita; de mida petita com totes les grans editorials d'aquest país.
Una mostra més que tot se'ns va ponent.

Article al blog A sol colgant sobre el llibre Contes d'un filòsof i Contes de glòria i d'infern, de Diego Ruiz.

Una mica d'amor i altres relats

Recentment ha aparegut el segon volum de la prosa curta de Puig i Ferreter, escriptor amb arrels al Camp de Tarragona. Aquest segon llibre conclou l'edició de tota la prosa breu que l'escriptor havia escampat en diferents revistes i diaris (La Publicitat, L'Horitzó, El Diluvio i La Campana de Gràcia) al llarg la seva vida (La Selva del Camp, 1882-París, 1956). Puig i Ferreter va ser un autor polifacètic. Va ser molt reconegut en el teatre (El noi mimat, Aigües encantades, La dama enamorada o La dama de l'amor feréstec) que va ser representat a la capital catalana.
Puig i Ferreter era fill d'un terratinent ric que no el va reconèixer mai, i malgrat les dificultats econòmiques que sempre el van marcar va poder estudiar, primer a Reus i més endavant a Barcelona. La vida de l'escriptor va ser plena d'alts i baixos i tot el que li va passar en aquests primers anys quedarà perfectament imprès en la seva prosa. Quan va acabar els estudis a Barcelona va marxar un any a França; aquell any el va viure com un rodamón, sense diners, en la més absoluta misèria. Finalment, va decidir tornar a la capital catalana i va començar a treballar. En aquesta primera etapa va escriure un teatre amb un marcat to de crítica, però des de la Setmana Tràgica (1909) el públic volia obres lleugeres, coses que els permetessin passar uns moments divertits. Puig, inicialment, va acceptar aquest nou cànon, però tampoc no es va acabar d'entregar mai a la voluntat del seu públic i fins i tot va ser tractat d'immoral per l'obra La dama alegra. El selvatà va escriure teatre per sobreviure, per alimentar el cos, però també necessitava alimentar el seu esperit; i les seves obres, que havien de divertir, sempre van tenir una singularitat. Finalment, va abandonar el món del teatre i es va dedicar plenament a la narrativa; va escriure relats breus com ara L'home que tenia més d'una vida (1924), que apareixia en el volum anterior de prosa breu.
En els seus relats curts hi podem entreveure novel·les esbossades, pinzellades d'històries més complexes que potser no tenia temps ni ganes d'escriure. El teatre li havia robat molt de temps i segurament molta prosa breu la devia escriure entre obra i obra, però quan va decidir deixar els escenaris van passar uns anys abans no va aconseguir fer-se seu el nou espai d'escriptor de novel·les. En el pròleg de Vida interior d'un escriptor, Guillem-Jordi Graells escriu: «S'ha convertit ja en un tòpic parlar de la incapacitat imaginativa de Puig i Ferreter, i el fet que explotava fins a l'extrem la pedrera de les pròpies experiències i els fets autobiogràfics.» Aquesta frase defineix tota l'obra de Puig. La seva obra escrita són paral·lelismes de la seva vida viscuda, i sobta per la innocència i senzillesa de les històries que explica. Els arguments no són recargolats, sinó escenes que ell ha vist i que les ha alterat una mica. Si ens centrem només en els llocs on tenen lloc les accions podem parlar de tres espais: el Camp de Tarragona (sense deixar de dir La Selva del Camp), Barcelona, i l'herència d'aquell any a l'estranger, a França. Els contes presenten uns personatges i uns espais normals, s'alternen entre urbans i rurals i sempre contenen una tristesa. El pessimisme de Les aigües encantades es contagia pràcticament en tots els relats. Les narracions són ordenades i senzilles i això fa que les històries flueixin perfectament en la ment del lector. Puig ja havia editat alguns d'aquests relats en vida i va col·locar en primer lloc L'home de la ploma a la mà, un conte que converteix en pròleg, que no deixa indiferent ningú i que critica el rumb cultural i polític del país; ben bé podria ser un retret a Ventura Gassol.
El que més atrau de Puig es també el que més se li ha criticat: aquesta innocència i senzillesa de les seves històries, gràcies a les quals el lector pot anar descobrint la seva vida i la vida dels llocs pels quals va passar.

Article de Jordi Vinyals al diari El Punt del Camp de Tarragona sobre el llibre Una mica d'amor i altres relats, de Joan Puig i Ferreter.