Carles Santasusagna: ´No tinc la sensació que estar al bell mig de l´Amazònia sigui viure perillosament´

Carles Santasusagna (Arxiu particular)

Escriptor. El solsoní Carles Santasusagna viu la vida al bell mig de la selva amazònica, a la Guaiana Francesa. Una experiència que relata en el llibre Una granja a l'Amazònia, l'origen del qual és en les cròniques telefòniques que feia per al programa Els viatgers de la gran anaconda, de Catalunya Ràdio. Després de treballar com a granger, ara es dedica a l'agricultura de supervivència i afronta l'existència amb calma i al costat de la Yanling, la seva dona.
Carles Santasusagna (Solsona, 1950) viu des del 1986 a Regina, a la Guaiana Francesa, de manera gairebé ininterrompuda. Viatger vocacional, el 1976 va marxar a l'Àfrica, i quatre anys després va descobrir l'Amèrica del Sud, un continent que el va captivar fins al punt d'establir-hi la residència. Les experiències viscudes a la selva basteixen el llibre Una granja a l'Amazònia, que publica Cossetània.

Què queda d'aquella voluntat de viure com els indis amb qui va anar amb uns amics, als anys vuitanta, cap a la Guaiana?
Ideològicament, res. Tecnològicament, una colleta de coneixences tècniques que faciliten l'adaptació al medi i l'aprofitament de l'entorn. Però els indis, encara que tenen problemes per pensar com occidentals, tenen tots unes ganes enormes de viure com occidentals i deixar de ser indis, d'alguna manera. Han assimilat bé la tecnologia occidental i han guardat les coneixences tecnològiques pròpies que els han permès d'apropiar-se el medi. El que no han aconse-guit encara del tot és aprendre a pensar i actuar com occidentals deixant de pensar com indis. És a dir, assimilar les estructures mentals racionalistes i manipuladores i oblidar les màgiques. És gairebé el mateix que ens va passar a nosaltres quan vàrem voler viure com ells. Materialment, ens vam atansar a la seva manera de viure i encara ara la meva vida és més propera, crec jo, a la seva de fa una colla d'anys que no pas la de tants i tants indis que viuen a les ciutats i pobles d'arreu. Però nosaltres mai no hem entès el món amb el cap i el cor màgic com ells, una manera de fer que han utilitzat per transformar l'entorn, no només per manipular-lo sinó, sobretot, per entendre'l com un espai global on viure acompanyats de la resta de la creació, tot i tots plens de sentit.
Però..., per què se'n va anar cap a l'Amazones?
La primera vegada vaig viatjar a l'Amèrica del Sud per anar a buscar les amazones. Durant uns anys em vaig preparar un dossier gruixut recollint tota mena d'informació sobre les amazones al llarg de la història de les exploracions sud-americanes, amb l'objectiu d'anar a veure si es podien trobar rastres d'alguna mena d'aquesta antiga i excitant història. Evidentment, no vàrem trobar res, si no, ja se n'hauria sentit parlar, però penso que no va ser perquè no sigui possible trobar res, sinó perquè nosaltres no estàvem a l'alçada de les nostres pretensions exploradores. Potser algú, algun dia, trobarà una mena de signe que permeti de continuar somniant en aquesta història.
I ara, més de vint anys després, encara treballa a la granja de porcs?
Ho he deixat, perquè era massa dur haver-los de matar. Tenien una ànima... massa real. Actualment, amb la Yanling, la meva dona, una xinesa de Beijing, fem agricultura de supervivència. Passem moltes hores passejant per la selva, pesquem de tant en tant, viatgem a rem riu amunt i avall i, a més de llegir molt, ens ocupem fent recerques històriques sobre l'ocupació del riu Approuague pels invasors europeus i els seus esclaus.
La iniciativa de dur una granja havia estat seva?
Sí, tot i que l'any 1984 en vaig dur una per encàrrec a la frontera entre la Guaiana i el Brasil.
Tenia experiència prèvia en el camp de l'agricultura?
L'agricultura mai no m'ha fet por. Vaig treballar en el tomàquet a Pulpi (Almeria) durant any, devia ser el 1974 o 1975, i també amb les peres al Pla d'Urgell, els préssecs a la vall del Roine i a la vinya a Bordeus. La ramaderia l'havia apresa al Brasil treballant de vaquer al Matto Grosso i a Roraima. D'altra banda, durant la meva estada a Catalunya entre el 1992 i el 1996, uns amics em varen posar en contacte amb la permacultura, que vaig trobar molt adient per al que jo volia fer. A la biblioteca agrícola Sant Isidre, de la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, vaig consultar una bona colla d'obres específicament orientades a la ramaderia i l'agricultura a les terres baixes sud-americanes.
La seva granja de porcs no era gaire convencional, almenys comparada amb les de casa nostra. Què vol dir quan explica que els cuidava d'una manera natural?
De fet, no sé si es pot dir que els cuidava jo els meus porcs. Dormien en una barraca ben tancada per evitar que els ratpenats vampirs els mosseguessin a la nit. A part del problema que pot provocar una pèrdua de sang, encara que no sigui gaire important durant una colla de dies, els vampirs poden ser transmissors de la ràbia. A les sis del matí obria les portes i els donava per menjar uns grapadets de pinso. Ho aprofitava per controlar les seves condicions físiques, potser alguna ferida que calia desinfectar, paparres a eliminar i poca cosa més, i després ells feien la seva vida, sovint selva enllà, sense altres límits d'espai que els que ells s'imposaven. A vegades, fins a dos quilòmetres de casa. No tornaven fins a les quatre o les cinc de la tarda, a les sis els donava per menjar pinso una altra vegada, i els tancava a la nit.
No hi tenia problemes?
Mai no vaig tenir cap porc malalt, mai no vaig haver de netejar les corralines, perquè els porcs mai no s'hi van cagar ni pixar a dins, Sempre van esperar al matí per fer les seves feines ben disciplinats a l'exterior. Les truges van parir sempre on van voler per la selva, en llocs ben escollits amb aigua a prop i terra seca sota el jaç. Jo només m'havia de preocupar de localitzar el niu, instal·lar un tendal al damunt per cobrir-les de la pluja, dur-los menjar un parell de cops al dia i deixar-hi llum durant la nit per espantar els vampirs. Al cap de vuit o deu dies, elles soles duien els petits al corral i els presentaven a la colla. La feina més grossa va ser sempre la de matar-los i preparar-los per a la venda. La feina més feixuga i la menys agradable i interessant.
Hi havia gaire gent que practicava així l'ofici de granger?
No he conegut ningú fent experiències com la meva. A la Guaiana hi ha tradició de cria de porcs en llibertat, però no a la selva, sinó a la sabana. Sobretot, crec, perquè la gent no viu a la selva, sinó a la sabana, si pot escollir.
Com és el lloc on viu?
M'estic al bell mig de la selva. Entre casa meva i el poble més proper hi ha 30 km de selva, sense una sola casa de pagès o qualsevol altra. Selva de debò, amb arbres que poden arribar a fer trenta o quaranta metres d'alçada, on és impossible usar un GPS normal perquè sota els arbres no arriben a captar els satèl·lits. El riu és la carretera i el poble té uns 500 habitants, un parell de botigues i un dispensari amb una infermera cada dia i un metge un cop la setmana.
Veïns?
Tinc un parell de veïns... Bé, de fet, n'he tingut un parell: un ha mort fa un parell de mesos als 80 anys i l'altre ha passat a viure a la vila per culpa del cor, que li dóna problemes. També hi ha una veïna dos-cents metres riu amunt, que es vol dedicar a fer turisme.
Comoditats?
Tenim llum d'una instal·lació solar i aigua corrent directament captada a la font. La casa fa uns 70 metres quadrats, sense parets però ben sota cobert, un parell d'ordinadors portàtils, un parell de canoes, un motor, accés a un parell de biblioteques, el jardí més gran i esponerós del món, milers d'ocells al voltant, un hort petitó però productiu, el riu al davant de casa i el cel damunt el cap. Quina comoditat podem trobar a faltar?
Què vol dir entendre la selva?
Crec que els homes no ens hem entès mai amb el bosc. Amb l'excepció dels pigmeus de les selves equatorials africanes, la nostra relació amb el bosc, amb la selva, ha estat sempre la mateixa: tallar-lo, fer-lo desaparèixer, creant un buit on poder viure mirant el cel, fer-hi una sabana a mida per fer-hi créixer allò que ens cal per viure. Aquesta relació inamistosa continua present actualment en les desforestacions massives per crear espais per a l'agricultura i la ramaderia. O bé, quan som ecològics, ens apanyem per domesticar-lo ben domesticat, convertint-lo en un indret asèptic per poder-hi passejar turistes. Jo no he fet una cosa diferent, perquè també m'he creat un espai artificial on viure i criar els meus animals i les meves plantes. Però m'he esforçat perquè aquest espai fos ben limitat i fàcil de recuperar per a la selva veïna el dia que jo l'abandoni. I he engrescat els meus animals per anar a buscar-se la vida bosc enllà.
Una relació difícil, certament.
Jo tampoc no puc viure sota els arbres sense cel ni sol, i la selva, que està organitzada per produir quantitats enormes de matèria vegetal viva, no està pas organitzada per produir quantitats interessants de fruits comestibles prou interessants per als homes. Per tant, no m'ofereix gaire cosa més que un jardí enorme ben ombrívol. Jo entenc això, ho accepto i faig allò que puc per interferir-hi el mínim. Per això em costa acceptar que es destrueixin massivament milers i milers d'hectàrees per furgar el terra darrere de l'or, per crear pastures per a les vaques dels McDonald i els Burger King, o bé soja per a l'etanol a fi que la gent no pateixi quan la benzina vagi gaire cara. Jo accepto viure en unes condicions més aviat precàries, vist el nivell normal de qualsevol urbanita, per tal de poder-me pagar el luxe de guardar el contacte amb una selva encara ben preservada i poc agredida.
Missatge rebut.
Entendre la selva vol dir que si la volem conservar com és, el nivell de vida que els homes ens podem permetre és ben diferent. Alguns, molts potser, diran que ben inferior al nivell de vida que ens podríem pagar canviant-la per encara més milers d'hectàrees d'agricultura intensiva, Mcdos i etanols.
En el seu llibre, els animals són protagonistes. Costa habituar-s'hi?
Em sembla que els homes hem estat injustos amb els animals. Quan el món era animista i els homes s'embrutaven les mans matant per menjar o per defensar-se, les seves víctimes i els seus enemics tenien una ànima que era propera a l'ànima dels homes. Les relacions que teníem amb ells obeïen a aquesta ànima propera que gairebé ens feia parents.
Ara és diferent?
Els homes, a mesura que ens hem civilitzat, hem fet tot allò que hem pogut per allunyar els animals de nosaltres negant-los sentiments, intel·ligència i, sobretot, qualsevol mena d'ànima. Això ens facilita la seva manipulació. Fins i tot, els científics juguen a aquest joc i quan algú gosa dir que els animals, els gossos per exemple, poden tenir reaccions que fàcilment podem considerar equivalents a les reaccions humanes, ens diuen que això és fer antropomorfisme, donar-los caràcter humà. Com si nosaltres no fóssim, abans que res, tant animals com ells. Com si no fos acceptable que una part enorme del nostre patrimoni ens és comuna a ells.
Pensava així abans d'instal·lar-se a l'Amazònia?
Els animals m'han interessat sempre. Trobar-los a l'abast, en plena selva, ha estat des del primer dia el millor regal que em podia imaginar. Encara no m'hi he acostumat i encara ho trobo tan plaent com el primer dia, tant si es tracta d'ocells com de mamífers, rèptils o insectes, tant si són colibrís com àligues, tant si es tracta de ratolins com de pumes o jaguars.
Tenim idealitzada l'Amazònia? Quins prejudicis hem de perdre?
Idealitzada en el sentit que tot allò que no es coneix i és llunyà és més interessant que allò que és proper i que, encara que tampoc no es coneix, tothom se sent amb el dret de pensar que ho coneix. Parlo de les muntanyes i els boscos catalans, espanyols i europeus. No sé si es pot idealitzar l'Amazònia. És un bosc que no s'acaba mai i que fa por, sobretot, perquè no s'acaba mai, però com que aquesta raó és poc fotogènica, és més interessant d'imaginar com un bosc ple de perills vius: animals ferotges i perillosos. El que passa, però, és que els animals ferotges i perillosos hi són rars i poc ferotges. Un jaguar no ataca pas amb ferocitat, sinó amb la mateixa tranquil·litat, fredor i plaer que qualsevol de nosaltres davant un plat de costelles a la brasa. Per tant, quan un s'imagina l'Amazònia, s'imagina un món que és poc amazònic, i mai no s'imagina allò que és més l'Amazònia: la immensitat i la crueltat inevitable de qualsevol immensitat.
Sent propera la mort o, almenys, que viu en perill?
No tinc la sensació de viure perillosament. El perill hi és, estadísticament parlant, molt poc present, sobretot perquè em sembla que el perill és, estadísticament parlant, un company inevitable de la presència d'homes, i aquí n'hi ha molt poquets. Però és cert que la vida s'hi viu a un nivell d'incertesa i improvisació molt més gran que en qualsevol indret domesticat. És clar que el món d'aquí és perillós perquè hi cal improvisar sovint i cal trobar solucions a problemes molt nous i poc humanitzats. Això fa que no et puguis adormir bo i passejant o caçant o mandrejant, però si bades, allò més probable que et pot passar és que tinguis un accident, no pas que t'assassinin o que et devorin.
Una percepció ben diferent de la que tenim els occidentals.
S'hi viu més a prop de la natura i no hi ha amagatalls. El contacte amb la mort hi és habitual i gens amagat, com passa dins l'habitació discreta d'un hospital o en un escorxador. Quan caces o pesques, t'embrutes de sang. Quan tens un accident, t'has d'espavilar sense poder trucar als bombers. Els animals neixen, s'aparellen, i les plantes i la vida explota sense parar al teu entorn. Però tot això, aquest ser més a prop de la vida i de la mort només s'esdevé perquè el món urbanita que hem fet a Europa s'ha allunyat de la presència de la vida i de la mort.

Entrevista del diari Regió7 a Carles Santasusagna, autor del llibre Una granja a l'Amazònia.

Un solsoní recull en un llibre la seva experiència a la selva de l´Amazònia

Carles Santasusagna, nascut a Solsona l´any 1950, acaba de publicar el llibre Una granja a l´Amazònia (Cossetània Edicions), que recull la seva experiència enmig de la selva. L´autor hi descriu la vida quotidiana i el treball en una granja de la Guaiana Francesa, en plena Amazònia.

Santasusagna és un autèntic rodamón. Comença a viatjar l´any 1976 per l´Àfrica (Algèria, Nigèria, Nigèria i Camerun) i continua, el 1980, per l´Amèrica del Sud (Guiana i Brasil). Finalment, s´instal·la a la Guaiana Francesa, a la selva de Regin, on viu d´ençà de l´any 1986, amb una interrupció de tres anys, passats a Catalunya, i un viatge de descoberta a l´Equador. Una granja a l´Amazònia explica, sobretot, l´experiència de tirar endavant una granja enmig de la selva amb respecte per l´entorn, alhora que fa partícip el lector de la quotidianitat d´un autèntic habitant d´aquest medi natural. En definitiva, es tracta d´un recull de vivències en un món poc domesticat, un món de frontera, encara ben independent de la voluntat i la manera de fer dels homes.
En el llibre, l´autor va desgranant els motius del seu viatge i la decisió de fer vida a l´Amazònia: «l´any 1984, de tornada d´una expedició a la selva, em varen oferir treball en una granja situada a la riba del riu Oiapoc, frontera entre el Brasil i la Guaiana. La feina va durar un any i va servir-me, sobretot, per donar-me ganes de continuar explorant i experimentant el món que ens envoltava i ens espiava des de l´altra banda de les prades d´on l´havien exiliat (...) Mirar de casar una granja, un indret per produir proteïnes de qualitat per al mercat, al bosc equatorial humit, interferint-hi com menys millor, ha estat allò que ha justificat durant els darrers anys la meva presència a l´Amazònia».

Notícia de Damià Vicens al diari Regió 7 sobre la publicació del llibre Una granja a l'Amazònia.

"Una granja a l’Amazònia" recull l’experiència captivadora del solsoní Carles Santasusagna a la selva

L’obra de Santasusagna descriu la vida quotidiana i el treball en una granja a la Guaiana Francesa, a l’Amazònia

El llibre Una granja a l’Amazònia recull l’experiència captivadora del solsoní Carles Santasusagna enmig de la selva. L’obra de Santasusagna descriu la vida quotidiana i el treball en una granja a la Guaiana Francesa, en plena Amazònia.
Carles Santasusagna va néixer a Solsona el 1950. Començà a viatjar l’any 1976 per l’Àfrica: Algèria, Niger, Nigèria i Camerun i continuà el 1980 per l’Amèrica del Sud: Guyana, Roraima (Brasil), Guaiana Francesa i Matto Grosso (Brasil). Finalment, s’instal·là a la Guaiana Francesa, a la selva, a Regina, i hi viu d’ençà de l’any 1986, amb una interrupció de tres anys, passats a Catalunya, i un viatge de descoberta de l’Equador.
Una granja a l’Amazònia ens descriu, sobretot, l’experiència de tirar endavant una granja enmig de la selva amb respecte per l’entorn, alhora que ens fa partícips de la quotidianitat d’un autèntic habitant d’aquest medi natural; un recull d’experiències en un món poc domesticat, un món de frontera, encara ben independent de la voluntat i la manera de fer dels homes. En el llibre, l’autor exposa els motius del seu viatge i la decisió de fer vida a l’Amazònia.
“L’any 1984, de tornada d’una expedició selva enllà, em varen oferir feina en una granja situada a la Riba del riu Oiapoc, frontera entre el Brasil i la Guaiana Francesa.[...] La feina va durar un any i va servir-me, sobretot, per donar-me ganes de continuar explorant i experimentant el món que ens envoltava i ens espiava des de l’altra banda de les prades d’on l’havien exiliat.[...] Mirar de casar una granja, un indret on produir proteïnes de qualitat per al mercat, i el bosc equatorial humit interferint-hi el menys possible, ha estat allò que ha justificat durant els darrers deu anys la meva presència a l’Amazònia.”
Una granja a l’Amazònia, tal com diu l’autor, sobretot recull “imatges, records i sensacions” de la seva estada a la selva:
“Un dia a l’hora de la migdiada, vaig haver de córrer al corral dels porcs perquè s’hi sentien crits d’alarma i roncs d’amenaça. [...]De primer no vaig pas veure què era el que els feia por. Després, mentre els porcs més joves, potser tranquil·litzats per la meva presència, s’apropaven cap a mi, vaig sentir un soroll lleuger al terra darrere meu mateix, i quan vaig mirar, em vaig trobar amb una colobra roja d’un parell de metres, amb una granota d’un pam de llargada -sense mesurar les cames- a la gola."

Carlos Santos: ""La pedra d'Omari" és alguna cosa més que un llibre de viatges"

La sala d'actes de la llibreria Blanquerna de Madrid es va omplir de gom a gom per la presentació del llibre de Marta Viladot La pedra d'Omari. La presentació es va portar a terme el dimarts dia 11 de novembre i va a anar a càrrec del periodista Carlos Santos.

Algunes de les frases que es van dir a la presentació:
Carlos Santos:

“El llibre té un important component d’exotisme”
“Aquest és un llibre d’aventures i de petites aventures”
“És un llibre de màxim interès per les persones que somnien pujar alguna vegada al Kilimanjaro”
“Hi ha minucioses descripcions físiques de la muntanya i també descripcions humanes”
“És alguna cosa més que un llibre de viatges, que un llibre d’aventura. És un llibre que conté claus vitals”.
“És un llibre divertit, d’una amenitat poc comuna en els llibres de viatges. És un viatge a Itaca de butxaca”.

Marta Viladot:

"És un llibre especial perquè té molt de personal”
“Vaig fer un viatge que no sabia molt bé on anava, però va ser un viatge que vaig començar, que durarà tota la vida i que em va permetre descobrir una afició nova”.
“Aquest llibre i el viatge suposa un abans i un després en la meva vida”

Més imatges de la presentació aquí.

Dimarts 11 de novembre es presenta "La pedra d'Omari" a Madrid i "100 propostes per a l'èxit personal" a Cambrils

El llibre La pedra d'Omari, de Marta Viladot, es presentarà dimarts 11 de novembre, a 2/4 de 8 del vespre, al Blanquerna Centre Cultural, de Madrid.
La presentació anirà a càrrec de Carlos Santos, periodista.

100 propostes per a l'èxit personal, de Josep Marc Laporta, també es presentarà dimarts 11 de novembre, a les 8 del vespre, al Centre Cultural de Cambrils.
La presentació anirà a càrrec de Joan Manuel Bailo, escriptor i crític literari.

Marta Viladot: "Em van dir que al Kilimanjaro no calia experiència"

La decisió d'anar al Kilimanjaro, ¿va ser a causa de la feina com a periodista?
A la feina, la majoria de dies parles de coses que acaben de sortir, sobre la marxa, i de temes molt diferents els uns dels altres. I també tens predisposició a parlar amb la gent... Potser sí.
Però vostè explica que no tenia cap experiència de muntanya.
Vist amb temps, allò va ser una mica d'embolic, perquè jo no tenia ni calçat de muntanya ni tan sols una motxilla. Havia tingut un hivern complicat i no sabia gaire bé cap on tirar. Però tenia ganes de posar-hi distàncies i fer alguna cosa diferent. A més, sabia que per l'època que hi anava ho faria sola i em venia de gust escampar la boira. Volia fer turisme d'aventura i també me n'hauria pogut anar a Austràlia.
Però va triar una aventura en una muntanya de prop de 6.000 metres, a l'Àfrica.
Jo ja havia estat a Kènia deu anys abans, que és des d'on es veu millor tot el Kilimanjaro, encara que la pujada la vaig fer des de Tanzània. Em va caure a les mans un fulletó on deia que no calia experiència a la muntanya i vaig preguntar...
Què fa diferent el Kilimanjaro d'una altra muntanya com, per exemple, l'Aconcagua ?
L'Aconcagua és una muntanya que té uns mil metres més, però hi puja un tipus de gent bastant semblant al del Kilimanjaro.
Però es relaciona molt amb el mal d'altura.
Depèn, perquè tant el pot tenir una persona amb experiència com una que no en tingui. El navarrès Iñaki Ochoa de Olza va morir el maig passat a l'Annapurna per un edema i havia fet pràcticament tots els vuitmils de la Terra. Es tracta de fer l'aclimatació com cal. El problema és que de l'Himàlaia no se'n pot baixar de pressa, perquè sovint s'ha d'escalar, mentre que al Kilimanjaro ja tenen lliteres preparades, perquè les rutes es fan caminant."
Fragment de l'entrevista d'Ismael Carbó a Marta Viladot, autora del llibre La pedra d'Omari. Una aventura al Kilimanjaro (Cossetània Edicions), publicada al diari Avui el dissabte 14 de juny.

Marta Viladot: "He canviat com a persona gràcies a la muntanya"

Acte de presentació del llibre La pedra d'Omari a la llibreria Catalònia

Marta Viladot, l'autora del llibre La pedra d'Omari. Una aventura al Kilimanjaro, (Cossetània Edicions) va afirmar en la presentació que es va fer el dimecres dia 4 d'agost a la llibreria Catalònia que havia canviat com a persona gràcies a la muntanya i que això li ha permès descobrir un nou món. Assegurà que no li faria res repetir aquella experiència: "algun dia en la meva vida tornaré al Kili".

L'autora del llibre confessà que l'aventura al Kilimanjaro l'ha marcat: "m'ha obert una nova vida. De no tenir idea de la muntanya, a partir d'aquell moment em vaig aficionar a practicar aquest esport". I és que el Kili va ser per Viladot la seva primera experiència al món del muntanyisme, tal com narra en el llibre, cosa que, a més, l'autora explica de forma emotiva i personal: "el llibre m'ha sortit del cor".

Per la seva part, el periodista i escriptor Martí Gironell, que realitzà la presentació del llibre, assegurà que l'obra entusiasma: "et venen ganes de pujar al Kilimanjaro. És un llibre molt amè i molt intens". Gironell afirmà que tot el que s'explica en el llibre es converteix en una aventura: des de comprar les botes per anar a l'Àfrica, fins a caminar per Madrid o per Menorca per poder preparar-se per l'ascensió, i la pròpia aventura africana. També comentà que el llibre conté moments de reflexió, com quan pensa sobre "el perquè la gent puja a les muntanyes".

El llibre "La pedra d'Omari" relata el viatge de Marta Viladot al Kilimanjaro

El llibre La pedra d'Omari. Una aventura al kilimanjaro (Cossetània Edicions), de Marta Viladot, es presentarà el dimecres 4 de juny, a 2/4 de 8 del vespre, a la Llibreria Catalònia de Barcelona.

La presentació anirà a càrrec de Martí Gironell, escriptor i periodista.

Resum:

El Kilimanjaro és el sostre mític d’Àfrica i la muntanya sagrada dels massai. Què hi busca una noia de ciutat? A vegades cal pujar fins a 5.895 metres d’altitud per veure les coses clares. Conèixer altres persones, viure experiències diferents i descobrir una nova afició. Perquè hi ha viatges que, un cop comencen, ja duren tota la vida.

Marta Viladot:

Marta Viladot (Barcelona, 1970) és periodista. Actualment treballa a la delegació de TV3 a Madrid. Abans va ser redactora del diari Avui, d’Onda Cero Radio, Onda Rambla, Cadena 13, i de la central de la CNN als Estats Units, on va residir amb una beca Fulbright. Ha publicat el llibre La Audiencia Nacional 1977-1997 i diversos reportatges de natura i muntanya.

Presentació de "Vietnam. Les cròniques de l'Anaconda" a Sant Boi

El dimarts, 5 de juny, a les 7 de la tarda, a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer (Baldiri Aleu, 6-8 - 08830 Sant Boi de Llobregat. Tel.: 936309760) tindrà lloc la presentació del llibre de Jaume Mestres Vietnam. Les cròniques de l'Anaconda de Cossetània Edicions.
La presentació anirà a càrrec del president del Patronat de Cultura de Sant Boi, Jaume Bosch.
Durant l'acte també es projectarà l'audiovisual "Vietnam. Del riu Vermell al delta de Mekong" i en finalitzar podran gaudir d'un refrigeri.

Xavier Moret: "Llegint el llibre vaig tenir la impressió que havia anat al Vietnam"

La llibreria Altaïr de Barcelona va acollir el dimarts dia 10 d'abril la presentació del llibre Vietnam. Cròniques de l'Anaconda, de Jaume Mestres. La presentació va anar a càrrec del prologuista del llibre i amant, també, dels viatges, Xavier Moret. Aquest és el segon llibre que Cossetània Edicions publica en la jove col·lecció que porta per nom Viatgers.

Frases que es van dir a la presentació

Xavier Moret
"El Jaume és un viatger dels de debò, quan més feliç és, és quan està de viatge."
"Et fa aprendre que el país no és només allò que t'ensenyen les guies, sinó que et porta fins al centre del mercat i comença a parlar en Tailandès."
"Llegint el llibre vaig tenir la impressió que havia anat al Vietnam."
"El Vietnam d'aquest llibre és un Vietnam molt viscut."

Jaume Mestres
"Totes les cròniques van ser escrites pel programa Cròniques de l'Anaconda de Catalunya Ràdio."
"La primera vegada que vaig anar al Vietnam, va ser el 1992, i en tot Saigon només hi vaig veure un cotxe, tothom anava en bicicleta, allò era un oceà de vehicles de dues rodes."
"Vaig conèixer un senyor que portava un tricicle i em vaig posar a les seves mans, mai me n'he penedit."
"L'any 92 Saigon era una ciutat molt trista i demacrada, marcada per la guerra i abandonada, però quan hi vaig tornar el 2003, no tenia res a veure, es veien les ganes que tenien de créixer"
"Vietnam, des del meu punt de vista, és un país dur, el més dur dels països del sud de l'Àsia, ja que té molt present l'estigma de la guerra."
"Vietnam, encara avui, és marxista i leninista però la seva política de mercat, no diu el mateix"
"Allà tot és vendible, tot es ven i tot té un preu."
"Cada crònica és independent de la resta, però totes es complementen entre elles."
"És un llibre molt passador perquè tot està encadenat."

Jaume Mestres ens mostra la cara més autèntica del Vietnam en el seu darrer llibre

Vietnam, el segon llibre de la col·lecció Viatgers de Cossetània Edicions es presentarà el dimarts 10 d'abril, a 2/4 de 8 del vespre, a la llibreria Altaïr de Barcelona (Gran Via, 616).
La presentació del llibre anirà a càrrec del prologuista del llibre, Xavier Moret.

Resum
En aquest llibre, Jaume Mestres ens mostra la cara més autèntica del Vietnam, un país marcat per una guerra cruel que ell s’encarrega de documentar; per una guerra escenificada en diferents museus del país, en els desastres causats per les bombes, en la memòria de la gent i en una discoteca de Hanoi anomenada Apocalypse Now. Però, evidentment, Vietnam és molt més que la guerra, i això és el que ens fa sentir Jaume Mestres, un viatger capaç d’oferir-nos en tot moment una descripció i unes informacions detallades i precises.

L'autor
Jaume Mestres fa anys que recorre el món amb esperit de conèixer i d’aventura. El 1977 va saltar per primera vegada al continent asiàtic per dirigir-se a l’Índia i el Nepal. Ha tornat a l’Índia altres vegades. L’Amazònia, la travessia en tot terreny del Sàhara algerià, els llocs més remots de Turquia, Marroc i Egipte, són algunes més de les seves destinacions. Va anar per primera vegada al sud-est d’Àsia en 1980. De llavors ençà ha trepitjat els països que conformen aquella àrea geogràfica infinitat de vegades.
En una ocasió va viatjar per les Filipines durant quinze mesos seguits, i uns altres set mesos a través d’Indonèsia. Països, ambdós, que visita regularment. Coneix els llocs més insòlits de Tailàndia i també Borneo, Malàisia, Vietnam, Myanmar (Birmània), Laos, Cambodja i Austràlia. Ha viatjat per les terres maies del Yucatán (Mèxic), Guatemala i Belize, i durant noranta dies pel més pregon de la insòlita Colòmbia.
Fa conferències sobre els seus viatges. Ha fet exposicions individuals de fotografia i han publicat imatges seves els diaris Avui, La Vanguardia i la revista d’antropologia i viatges Altaïr. Va ser col·laborador habitual del programa-tertúlia de Catalunya Ràdio “De Viatge”. Durant set temporades va exercir com el Viatger de la Gran Anaconda en marxa, dins el programa “Els viatgers de la Gran Anaconda”, també de Catalunya Ràdio.
Les seves cròniques radiofòniques s’han convertit en llibres. Han aparegut Cròniques de l’Anaconda. Índia, Pakistan, Indonèsia, Filipines, Cambodtja, Tailàndia, Laos (2002); Cròniques de l’Anaconda. Mèxic, Belize, Guatemala (2003); Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda (2004). L’exemplar que teniu a les mans, Vietnam. Cròniques de l’Anaconda (2007), és el darrer títol de la sèrie.