30/9/09

"Mira'm. Contes de vides especials" es presentà al Consell Comarcal de l'Alt Penedès

Presentació del llibre Mira’m al Consell Comarcal de l’Alt Penedès

El llibre Mira’m. Contes de vides especials, es presentà dimarts 29 de setembre al Consell Comarcal de l’Alt Penedès. La presentació va anar a càrrec de Marçal Sintes, periodista i escriptor, i va comptar amb la intervenció de Jordi Girona, president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès; de Mercè Foradada, escriptora, i de Martí Solé, president del patronat de Mas Albornà.

29/9/09

Presentació al CCAP de El llibre de les catànies i les coques de Vilafranca

Presentació del Llibre de les catànies i les coques de Vilafranca

El dijous 17 de setembre, la sala de plens del Consell Comarcal es va omplir de gom a gom amb motiu de la presentació de El llibre de les catànies i les coques de Vilafranca, editat per l’Editorial Cossetània amb la col·laboració del Consell Comarcal de l’Alt Penedès i la Diputació de Barcelona.
Els autors, Joan Solé i Bordes i Joan Cercó i Rimbau, van explicar que el llibre era el fruit d’una llarga amistat i d’un interès compartit per la història de la gastronomia del Penedès. També van anunciar que tenien previst publicar nous llibres dins la mateixa col·lecció dedicats a altres productes autòctons i plats tradicionals. Solé Bordes va explicar com havia trobat casualment la referència de l’últim Catani (del català “Catany”) de Vilafranca, mentre estudiava les defuncions de la Guerra del Francès, i la relació entre els “catanis” i les catànies.
El punt fort de la presentació va ser la xerrada de Jaume Fàbrega, periodista, professor universitari i un dels crítics gastronòmics més importants arreu del món (guanyador de 5 edicions del Gourmand World Cookbook Awards, el màxim premi internacional de literatura gastronòmica). Jaume Fàbrega va afirmar que les catànies són l’únic producte de la pastisseria catalana tradicional fet amb xocolata. A més, una xocolata de gran qualitat, la qual cosa no és habitual a la península Ibèrica.
També va explicar l’origen català del sucre –en contra de la creença general que situa aquest origen a Cuba- i la seva influència en la gastronomia medieval i moderna. En aquesta explicació no hi van faltar anècdotes i referències de personatges famosos (el papa Bòrgia, Nostradamus, el Mestre Robert, Ferran Adrià, etc.) que van sorprendre l’auditori gratament.
Va tancar l’acte el president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, Jordi Girona, que va exposar com les catànies són presents tothora a l’Ajuntament que ell presideix, ja sigui per celebrar sants, aniversaris, natalicis, etc., o també com a obsequi per als visitants forans i en els intercanvis internacionals.

Notícia i fotografia de Penedès Digital sobre la presentació del Llibre de les catànies i les coques de Vilafranca, de Joan Solé i Bordes i Joan Cercó i Rimbau.

28/9/09

Obscenitat, tendresa, llibertat

A Catalunya tenim la tradició puritana emanada dels cristianisme: és un pais que era- i és- ple de pixabeneiters, menjahòsties i e-cristians. Però també sortosament, tenim una tradició irreverent, alliberadora: el Virgo de la Visanteta o el Rector de Vallfogona contra la Bíblia restrictiva i mal intepretada. Em quedo amb la Visanteta, com Celdoni Fonoll.

Celdoni Fonoll, obscè, tendre i anti-pixa beneiter.
L'obscenetat ha d'estar renyida amb la tendresa?

Celdoni Fonoll ens demostra que no.

Des dels autors medievals, passant pel Rector de Vallfogona, la literatura catalana té una bona tradició de textos eròtic i “obscens”. El llenguatge descart- com el del Virgo de Visanteta de Bernat i Valdoví- sempre ha anat molt unit a la cuina i les seves metàfores. Celdoni Fonoll ha dedicat diversos llibres a glossar el món vegetal- incloent les plantes comestibles- i també a l´”obscenitat” (en el millor sentit del terme). Aquest llibre, de títol ben expressiu (Obscenitats i tendreses, Cossetània Edicions, 85 pàgines) segueix el característic estil directe i popular de l´escriptor, amb títols de poemes que ho expressen ben bé: “Cigalot emmerengat”, “La cigala i la cloïssa” i altres, de títols explícits, ocurrents i divertits. Un llibre absolutament deliciós, alimentari, eròtic i , en el millor sentit del terme, “obscè”. Un bon cop de “flit”, també , contra els qui pixen aigua beneita.

Alguna bona mostra: “pel teu cul, Immaculada, tinc la tita dilatada,/i tiro lleterada/al teu cul, Immaculada”. O “Sota el raig de l'aigua, /en un carnal ball,/va sense paraigua/l´endurit batall”. Per a mi, una pura delícia.
Celdoni Fonoll té el cel guanyat: perquè només van al Paradís els qui ja ens en donen un tast a la terra, i no pas els màrtirs sinistres aiatol·làs de tota mena o els màrtirs imbècils.

El llibre, a més esta trufat de la saviesa popular, amb dites ad hoc: ”La figa, per a ser bona/ha de tenir tes senyals: bigarrada, gavatxona/i picada de pardals”, a la qual hi afegeixo la meva versió, també recollida de boques populars: “La figa, per ser bona/ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i menjada pel pardal.” Però un “pardal”, és clar, que no vola pas coms els gorrions o els teuladins.

Dedico aquest text a tota amena de puritans, aigua-beneiters, menja-hòsties i tota mena de pernicioses bestioles similars de què està plena la nostra cultura, que sembla que l´únic objectiu dels qual és amargar-nos la vida. Les veus de la foscor, els enemics de la vida, els e-cristians, als mestretites de la paraula, les eretirus del bon mot, als refinats i exquisits que no volen sollar la seva boca, als bisbes de la reconsagrada Conferència Episcopal espanyola, els catòlics i protestants del morro fort, budistes i angèlics de pacotilla i els temibles islamistes que no estan de broma. Els intel.lectuals beats, puritans, hipòcrites i aprenents de dictador, valgui la redundància. Perquè no ens deixeu tranquils d’ una vegada, aus de mal averany, rapinyaires de la ingènua felicitat.
Cardeu, renegueu, blastomeu, rieu: una bona cura- i una millor teràpia- contra la intolerància dels mal xinats.

Folleu, reieu, llegiu: el món no s’ ha d’acabar!

Article de Jaume Fàbrega al blog Bona vida sobre el llibre Obscenitats i tendreses, de Celdoni Fonoll.

El llibre "Mira'm" s'endinsa en la realitat de persones que tenen la discapacitat com a denominador comú

El llibre Mira’m. Contes de vides especials, de diversos autors, es presentarà dimarts 29 de setembre, a les 7 del vespre, al Consell Comarcal de l’Alt Penedès.
La presentació, a càrrec de Marçal Sintes, periodista i escriptor, comptarà amb la intervenció de Jordi Girona, president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès; de Mercè Foradada, escriptora, i de Martí Solé, president del patronat de Mas Albornà.

Mira’m és una ullada a unes vides gairebé invisibles, a unes persones que massa sovint no veiem, a un col·lectiu que ens passa desapercebut però que hi és i forma part de nosaltres. Les persones amb discapacitat o, senzillament, totes aquelles que, per algun motiu o altre, són “diferents” pertanyen a aquest espectre invisible de la societat. Un espectre que cal fer visible i mirar-lo. A Mira’m un conjunt de relats ens endinsaran en nou històries diferents, nou realitats vitals de persones que tenen un denominador comú: la discapacitat. Descobrirem nou moments de la vida d’una persona amb discapacitat, històries de vida de la mà d’escriptors i escriptores que ens han volgut apropar aquesta realitat a través de la seva imaginació i la seva ploma. Amb aquest recull de contes, nou escriptors han volgut posar veu, experiències i vida a totes aquestes persones per tal que nosaltres les poguem conèixer de més aprop, malgrat no veure-les. Amb Mira’m pretenem demostrar que també hi són, també tenen coses per explicar-nos i vides interessants per descobrir. La Fundació Mas Albornà, dedicada des de fa més de 40 anys a la inserció sociolaboral de persones amb discapacitat i malaltia mental a l’Alt Penedès promou aquesta iniciativa per tal de contribuir a la normalització d’aquestes persones.

Autors:
Mercè Foradada, Ada Castells, Màrius Serra, Elisabet Pedrosa, Àngel Burgas, Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Rafael Vallbona i Margarida Aritzeta.

25/9/09

Deu rutes per Montserrat

En el Full Informatiu del Cercle d'Amics dels Parcs Naturals es publicà una ressenya sobre el llibre El Parc Natural de Montserrat. 10 rutes autoguiades, de Josep Maria Llorach.

La ressenya destaca les qualitats descriptives de la guia:
Hi trobareu indicacions molt precises de les espècies més habituals que podeu observar-hi, amb fotografies i dibuixos originals. Es tracta d’una guia elaborada i escrita sobre el terreny que serà el vostre company de camí en la descoberta del parc.

24/9/09

"Escoltant Guardiola", el més venut de no ficció, al rànquing de l'"Avui".

Al rànquing de llibres mes venuts de no ficció que publica avui dijous dia 24 de setembre el suplement de cultura del diari Avui, apareix el llibre de Cossetània Escolant Guardiola, de Josep Riera, en primer posició. Aquest llibre es va presentar el dimecres dia 9 a la llibreria Catalònia i analitza el pensament futbolístic i vital de l'entrenador del Barça, en 150 frases.

Les solituds infeccioses

Xavier Cortadellas publicà un article a la revista Presència sobre el llibre La veïna i altres animals domèstics, de Rosa Pagès.

Cortadellas fa una reflexió sobre les descripcions que fa Rosa Pagès dels personatges, les sensacions i les situacions:
Penso en "La veïna", el conte que dóna nom a part del títol de La veïna i altres animals domèstics, un recull de nou contes.

I és que el tema d’aquests contes és la solitud i el pas del temps. És amb les sensacions, amb les descripcions i creant alguna situació i alguns moments, quan Pagès destaca. Penso en "Tota una vida", el primer conte. Dos personatges junts. Però llavors apareix el suïcidi. Com si a Pagès li agradés crear alguns climes.

23/9/09

"Escoltant Guardiola" és un dels llibres de no ficció més venuts a Casa del Llibre

El llibre Escoltant Guardiola. El pensament futbolístic i vital de l’entrenador del Barça, en 150 frases, de Josep Riera, es troba també en el llistat de llibres de no ficció més venuts de Casa del Llibre.

22/9/09

Cossetània Edicions publica el seu catàleg de novetats per a l'octubre

Cossetània Edicions ja ha publicat el seu catàleg de novetats per al mes d’octubre. Aquests són alguns dels llibres que es podran adquirir a partir del mes que ve:

A la col·lecció Amb gust de Mediterrani, Aperitius i tapes. Capricis dels sentits, de Mariona Quadrada.
A Conèixer, Conèixer els núvols, de Jordi Mazón i Marcel Costa.
A Hyla, 100 mamífers fàcilment identificables de tot el món, de Jaume Sañé.
A El Cullerot, Àpats, d’Ignasi Domènech.
A El Tinter, Colom. 500 anys enganyats, de Charles J. Merrill i Narcís Oller: una ruta literària per Valls, de diversos autors.
A De 100 en 100, 100 idees de negoci americanes que funcionen als estats units per implantar a Espanya i a Europa, d’Ivan López I Llauradó, i 100 suggeriments per educar dins de la família, de Mauro Valenciano i Oller.
A Notes de color, Una sortida digna, de Jesús Maria Tibau i Un segrest ecologista, de Josep Vallverdú.
A La Gent del Llamp, Sirventès, de Magí Sunyer.
A Santa Tecla a les escoles, El Ball de Valencians de Tarragona, de Marta Badia i Gerard Elies.
A Antines, Tarragona: Espai festiu, espai teatral, de Francesc Massip (editor), Jordi Bertran, Anna Vila Fernández, Anna Domingo Palau i Josep Anton Codina.
A les nostres arrels, Testimonis gràfics dels municipis de Vandellós i l’Hospitalet de l’Infant, de Joan Vernet i Borràs.
A Altres, Guia d’arbres per a nois i noies, de Ramon Pascual.

Podeu consultar el catàleg en aquest enllaç.

21/9/09

"Escoltant Guardiola" és un dels llibres més venuts a l'Abacus Cooperativa

El llibre Escoltant Guardiola. El pensament futbolístic i vital de l'entrenador del Barça, en 150 frases, de Josep Riera, és una de les obres de no ficció més venudes a l'Abacus Cooperativa.
Escoltant Guardiola, que es troba a les llibreries des d'aquest mes de setembre, es presentarà properament a Barcelona i a Girona.

18/9/09

Jaume Fàbrega: "La catània és un fet excepcional no tan sols als Països Catalans, sinó a tota la Mediterrània"

Presentació del Llibre de les catànies i les coques de Vilafranca

El llibre de les catànies i les coques de Vilafranca, de Joan Solé i Bordes i Joan Cercó i Rimbau, es presentà dijous 17 de setembre al Consell Comarcal de l’Alt Penedès.
La presentació va anar a càrrec de Jordi Girona i Alaiza, president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès; de Jaume Fàbrega, gastrònom i autor de diversos llibres de cuina, i dels autors.

Jordi Girona parlà de la rellevància de les Catànies en les celebracions de la comarca:
Qui no ha tastat mai una catània? Acollir un acte com aquest és també una sensació molt agradable, molt dolça.
Les catànies, no ens les mengem sols; sembre acaben sortint en molts actes de grup. I són unes grans ambaixadores de la nostra comarca.
Jaume Fàbrega destacà la singularitat de les catànies entre les postres de tota la Mediterrània:
Aquest és un llibre modèlic perquè, a més d’estar ben estructurat i ben escrit, s’insereix en un entorn, i això és molt important.
Hi ha llibres de gastronomina, fins i tot alguns de ben bons, que... s’obliden de les postres!
La xocolata és quasi inexistent en la nostra cuina tradicional. Per aixó, podem dir que la catània és un fet excepcional no tan sols als Països Catalans, sinó a tota la Mediterrània.
En un món tan globalitzat, les coses locals (no dic localistes) són les més internacionals. La cuina dita «internaconal» és efímera.
Els autors van parlar sobre la recerca històrica que s’ha hagut de fer per elaborar el llibre:
Aquest llibre és el resultat de vint-i-sis anys de remenar papers, de parlar amb molta gent... Tots dos hem passat moltes hores junts per poder arribar a tenir aquesta publicació.
En un opuscle que es presentà fa vint-i-cinc anys, hi apareixien moltes coses explicades per Antoni Massanell, al cel sigui. En aquell moment no va voler que el citéssim però ara sí que hem deixat constància del seu ajut a les notes del llibre.
Volem dedicar el llibre a tots els artesans pastissers vilafranquins, els veritables protagonistes.

17/9/09

Divendres 18 de setembre es presenten els llibres "Notes d'un viatge a l'infern" i "El Ball de Valencians de Tarragona"

El llibre Notes d’un viatge a l’infern, XVII Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, de Damià del Clot i Trias, també es presentarà divendres 18 de setembre, a les 8 del vespre, a l’Ateneu Vilassanès.
La presentació anirà a càrrec de l’escriptor Ricard Biel.

El llibre El Ball de Valencians de Tarragona, de Marta Badia i Gerard Elies, es presentarà divendres 18 de setembre, a les 8 del vespre, a la Casa de la Festa de Tarragona.


El Ball de Valencians de Tarragona

Aquesta guia és una eina didàctica que ha de permetre als mestres i als educadors descobrir el vessant educatiu i pluridisciplinari del nostre ric patrimoni cultural i tradicional. En ella hi trobareu material divers: informació sobre el El Ball de Valencians, fotografies, dibuixos, propostes didàctiques al voltant d’aquesta activitat, fitxes fotocopiables i altres materials diversos. Tots aquests suggeriments i recursos no pretenen altra cosa que posar a l’abast dels docents els mitjans adients per treballar l’observació, la identificació, el reconeixement, la reflexió, el joc, el coneixement intrínsec i el gaudi de l’element del Seguici que us presentem. Trieu les propostes i els suggeriments que més us agradin o s’adaptin al curs i les característiques dels alumnes que tingueu. La Festa Major de Santa Tecla és plena d’elements singulars, propis i identificadors de la nostra culturaque, usats adequadament, esdevenen agents educadors i sociabilitzadors. Un dels objectius del nostre sistema educatiu i d’aquesta guia didàctica és promoure la integració dels nens i les nenes, dels nois i noies en el context sociocultural on viuen i al qual pertanyen.

Notes d'un viatge a l'infern

La reacció de l’ésser humà quan perd allò que més estima és imprevisible. Uns opten per iniciar una altra vida. Altres prefereixen lluitar per recuperar allò perdut. Morgan Estilo va decidir matar. Per entendre aquesta decisió, el seu advocat es veu obligat a recórrer a l’obra de Claude Chabrol. Però no només la filmografia del cineasta francès és present en la novel·la; també la música de Nick Cave & The Bad Seeds o la poesia de Lautréamond l’ajudaran a penetrar en els motius que van portar un escriptor d’èxit a assassinar la seva esposa. En aquest camí per comprendre les causes del crim, el lector viatjarà a Mèxic DF, Barcelona, Biarritz, Montpeller i París. També es creuarà amb personatges reals —com Frédéric Beigbeder o Miss Kittin— i altres de ficticis que l’endinsaran en móns en què el vici i el sexe esdevenen part de la seva essència.

Damià del Clot:
Damià del Clot i Trias (Vilassar de Mar, 1973) és advocat. Graduat Superior en Dret Constitucional i Ciència Política per la Universitat de Barcelona i doctorand en Dret Constitucional. És membre de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona des de l’any 2001 i soci codirector del despatx professional Consell Legal Advocats. Ha publicat els llibres La delegació de funcions del President de la Generalitat. La figura del Conseller Primer (Editorial Mediterrània 2007) i L’espai nacionalista a Catalunya (1999-2006): crònica d’un enfrontament (La Busca Edicions 2007), obra finalista del Premi Nacional d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès 2007.

Josep M. López Madrid: "Les escoles tenen una forma de fer que no s'adapta a l'alumnat d'avui en dia ni els temps en els que vivim"

Presentació de L'Escola al descobert a la llibreria Catalònia

El llibre L’Escola al descobert, de Josep Maria López Madrid, es presentà dimecres 16 de setembre a la llibreria Catalònia. La presentació va anar a càrrec de Maria Rosa Buxarrais, directora del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la UB.
Maria Rosa Buxarrais destacà el realisme i els continguts pràctics del llibre:
L'escola té la seva raó de ser ja que a l'escola es poden aprendre coses que no s'aprenen en altres llocs.
El llibre ens ofereix la possibilitat d'endinsar-nos en el dia a dia, en el mes a mes de l'escola, i en cada moment tracta coses rellavants i polèmiques del món escolar. Ens relata situacions viscudes a l'escola.
Al final del llibre ens dóna unes receptes per poder ser un bon mestre i no morir en l'intent.
Josep M. López parà de les mancances que ha detectat en l’Escola actual, que el llibre tracta de descobrir:
El llibre té la intenció de reflexionar sobre l'escola, de posar-la al descobert.
Les escoles tenen una forma de fer que no s'adapten a l'alumnat d'avui en dia ni els temps en els que vivim.
A l'escola no hi ha prous mecanismes de comunicació.
El llibre està ordenat per mesos amb la idea de ser una mena de guia pràctica per mestres, persones que treballen en l'ensenyament o famílies.
Estem en una època de canvis que veurem cap on ens porten. Hem anat a un extrem de descontrol i llibertinatge i seria preocupant que ara es tendís a anar cap a l'altre extrem, a la part més carrinclona.
Penso que les direccions s'han de professionalitzar, però no es poden fer tots els canvis d'un dia per l'altre.
Hem d'intentar fomentar les ganes d'aprendre. La cultura de l'esforç no va en detriment de la llibertat i l'autonomia de l'alumnat.
L'educació primària té una gran importància en la societat i no té el reconeixement que es mereix. La primària té un gran valor preventiu dels problemes de la societat.

16/9/09

"El llibre de les catànies i les coques de Vilafranca" presenta una àmplia mostra d'una pastisseria amb història i amb noms propis

El llibre de les catànies i les coques de Vilafranca, de Joan Solé i Bordes i Joan Cercó i Rimbau, es presentarà dijous 17 de setembre, a les 8 del vespre, a la seu del Consell Comarcal de l’Alt Penedès.
La presentació anirà a càrrec de Jordi Girona i Alaiza, president del consell comarcal de l'Alt Penedès; Jaume Fàbrega, gastrònom i autor de diversos llibres de cuina, i els autors.

No gosaríem assegurar que els del Penedès siguin més llépols que la resta dels Països Catalans, però la seva varietat de propostes és fascinant: les coques farcides o de recapte, la fruita i amb tots mena de confits. Una mostra àmplia de les joies de la pastisseria de la terra: borregos, coques fines, bufats i merengues, currutacos, vilafranquins, coques fi nes, garlandes, rostes... i l’excel·lència de les catànies. Joies amb història i amb noms propis.

Joan Solé i Bordes i Joan Cercó i Rimbau:
Joan Solé i Bordes (Vilafranca del Penedès 1955)és filòleg docent i grafòman impenitent. Cronista de la Vilafranca i el Penedès contemporani, àmbit sobre el que ha publicat nombrosos estudis i diversos volums. El 1984 publica un estudi sobre les coques de Vilafranca i col·labora periòdicament en publicacions vitivinícoles i enològiques. President de l’Institut d’Estudis Penedesencs (1999-2007). Juntament amb Joan Cercó i Rimbau ha portat a terme l’assessorament gastronòmic de les Rutes del Vi i el Cava.
Joan Cercó i Rimbau (Torrelles de Foix 1953) és professional de la restauració, des del restaurant Sant Jordi-Ca La Katy de Sant Martí Sarroca ha promogut nombroses iniciatives culturals i gastronòmiques, d’entre les que destaquen la promoció de la Fira del gall de Vilafranca, les Rutes del xató i la concessió dels Premis Literaris Penedesencs de la Nit de Sant Jordi. Fundador i president del “Penedès, Club gastronòmic”. Juntament amb Joan Solé i Bordes ha portat a terme l’assessorament gastronòmic de les Rutes del Vi i el Cava.

15/9/09

«El modernisme és més que els edificis»

El Grup Modernista de Reus i el fracàs de les utopies modernistes centren «Àngels de pedra», la novel·la que l'escriptora reusenca publicarà d'aquí a uns mesos. De moment, i per fer boca, ja és a les llibreries el seu recull de contes «La veïna i altres animals domèstics»

Rosa Pagès (Reus, 1967) és una escriptora de llarga trajectòria que en pocs mesos haurà publicat dos llibres: La veïna i altres animals domèstics, XXVI Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, i la novel·la Àngels de pedra, XXI Premi Literari Vila d'Ascó. El primer és un conjunt de contes deliciosos en què Pagès toca per primera vegada l'humor. La segona és una novel·la que es publicarà l'any que ve i que està ambientada al Reus dels primers anys del segle XX, «els anys de les grans utopies modernistes».

–Presenti La veïna i altres animals domèstics.
–«Són contes que vas escrivint fins que arriba el dia que t'animes a fer-ne una selecció, a empaquetar-los i a mirar si hi ha alguna cosa que ho pugui lligar tot. Vull dir que no és un recull plantejat inicialment com a tal sinó que és una suma de contes. El conte és un gènere que em va molt bé perquè no tinc gaire temps per escriure. Tens una idea o una història i l'escrius en una setmana o en fas un esborrany que després reescrius. En canvi, una novel·la t'exigeix una dedicació més constant. A La veïna i altres animals domèstics hi ha contes de l'any 2003 i n'hi ha que estan acabats el 2007. Han estat escrits en un interval de quatre anys. I també em vaig plantejar treballar-hi l'humor, que no havia tocat mai. El conte més extens és La veïna, que dóna nom al recull i que és el més rocambolesc perquè té una trama complicada. Sempre he fet una literatura descriptiva i de detall i en aquest conte, en canvi, hi ha acció.»
–Hi ha molta ironia però també una certa amargor. M'ha agradat especialment Sopa amb brosses, on el lector no descobreix fins al final les raons del rebuig que la protagonista pateix per part de la família del seu marit.
–«Sí, hi ha una mica d'humor negre, també. Passa en aquest conte i a Un conte de Nadal, que també és molt amarg, però per a segons qui pot resultar divertit.»
–El conte és un gènere que vostè ja havia conreat abans...
–«Sí. A El llibre de plagis i a Els camins de l'aigua
–És un gènere on se sent còmoda perquè, com deia, la novel·la demana més dedicació. I com és, doncs, que ha escrit Àngels de pedra?
–«Saps què passa? És que en sec surt tot. És una casualitat que en un any treguis dos llibres quan la realitat és que és el resultat de la feina de cinc anys. La novel·la, a més, és històrica i he hagut de fer un treball de documentació important.»
–Està ambientada en el canvi de segle?
–«Més aviat en el pas del modernisme al noucentisme. Comprèn del 1907 al 1909. Precisament s'acaba amb la Setmana Tràgica.»
–El jurat del Premi Literari Vila d'Ascó va destacar que Àngels de pedra és la gran novel·la de Reus.
–«[Riu.] Això ho diu el Jordi Cossetani [es refereix a l'editor Jordi Ferré, de Cossetània Edicions].»
–En tot cas, no sé si a Reus li fa falta una gran novel·la.
–«Depèn. Li fa falta? Home, li fan falta tantes coses...»
–Però existeix o no, una gran novel·la de Reus?
–«Jo diria que no. En tot cas, el que té Àngels de pedra és que està ambientada en un moment important de Reus, que és el declivi de la seva època d'esplendor, que ve de l'aiguardent i s'acaba amb el modernisme tèxtil. Parla del modernisme i alguns dels personatges estan basats en el Grup Modernista de Reus. Però és una novel·la sobre l'oblit i el fracàs de les utopies modernistes. Aquestes utopies que vénen del modernisme anglès, que són els precedents de l'ecologisme i que parlen d'un urbanisme arrelat a la natura. Totes aquestes coses no tenen res a veure amb el modernisme arquitectònic de la ruta modernista de Reus, que és el modernisme burgès i que a mi no m'interessa gaire. I em sap greu que només parlem dels edificis quan ens referim al modernisme reusenc.»
–Vostè prefereix els vessants més filosòfics o ideològics.
–«Exacte. I sobretot aquesta part de modernisme ideològic que el noucentisme també va deixar enrere i que en tot cas es va recuperar en part als anys trenta amb els anarquistes i després va tornar a quedar en terra de ningú. És, com deia abans, el precedent de l'ecologisme global, de la ciutat sostenible... Parla de concepció de ciutat i no d'arquitectura singular d'edificis. Àngels de pedra està ambientada a Reus però també a Barcelona, on s'està construint la via Laietana i hi ha el projecte del Gross Barcelona. És el gran i modern urbanisme que es contraposa a les teories de la ciutat cívica i de la ciutat jardí, on la propietat de la terra no era privada sinó que era municipal. Una utopia, vaja.»
–Triar aquesta època ha anat d'acord amb preferències seves?
–«Sí. El Grup Modernista de Reus té una cosa molt especial. Hi ha personatges que m'atrauen, com ara Miquel Ventura, a banda d'Hortensi Güell, que té aquesta aurèola mítica que li dóna el seu suïcidi. Més que una novel·la en què saps què vols escriure, ha estat més un camí de descoberta. He descobert personatges com ara Cebrià de Montoliu, que també surt al llibre, que era germà de Manuel de Montoliu i traductor. Va traduir aquests utòpics anglesos i va ser l'introductor a Catalunya de les teories de la ciutat jardí que després el noucentisme va transformar en una altra cosa. És un personatge fascinant, que als anys vint se'n va als Estats Units a viure en una ciutat comuna. Hi ha molta gent excepcional, que van existir i que no figuren enlloc. I trobar-los és divertit.»
–Ha optat per presentar-se als premis per poder publicar?
–«Mira, no ho sé. En el cas dels contes, és difícil que te'ls publiquin. I la novel·la, com que s'acaba amb la Setmana Tràgica, m'hauria agradat que es publiqués enguany. Però anar a trucar a les editorials em fa peresa. Potser sí que ho hauria de fer o buscar-me un agent.»
–Quina difusió creu que poden tenir els seus llibres en una editorial no barcelonina?
–«És que amb això de la literatura surts un dia a tot arreu i l'endemà ja has deixat de ser novetat. No vull semblar desmenjada, però és així. I després accedir als grans mitjans de comunicació és difícil. Però Cossetània fa molta difusió i es mou molt. I també està al dia amb els llibres digitals, que m'interessen molt.»
–El jurat també va destacar d'Àngels de pedra la influència de la prosa de Mercè Rodoreda. Vostè no acaba d'arribar al món de la literatura. Potser a aquestes altures de la vida aquestes comparacions cansen una mica.
–«No m'hi amoïno gaire. Això de les influències és una cosa que t'han de dir els altres. En tot cas, confesso que Mirall trencat és una de les meves novel·les de capçalera.»
–Té altres autors de capçalera?
–«Yukio Mishima, des que era adolescent. És un autor que m'ha marcat. I m'agrada bastant la literatura nord-americana, on hi ha un altre escriptor que m'encanta, T.C. Boyle. És un autor que vaig descobrir a El fin del mundo i que és capaç de construir unes novel·les llargues, amb unes trames històriques però molt modernes, alhora, i amb un sentit de l'humor intel·ligent i una prosa brillant.»
–Se'n recorda, de quan va començar a escriure?
–«Sí. Tenia tretze anys. Va ser als Premis Literaris Baix Camp. Hi havia les modalitats de prosa i poesia i al començament feies de tot, perquè tant et feia. Però com que cada any en poesia guanyava l'Aràntzazu Fonts, ella i jo ens vam especialitzar. Jo feia la prosa i ella, la poesia. Després ens vam fer amigues i sempre ho hem comentat, que vam prendre la decisió de repartir-nos els premis.»
–Està escrivint alguna cosa ara?
–«No. Estic pensant coses. Crec que m'agradaria fer alguna cosa de ciència-ficció, una cosa apocalíptica. No és ni un projecte, que consti, però em ronda pel cap escriure una cosa amb què me'n pugui anar més de l'olla.»

Notícia de Natàlia Borbonès al diari El Punt sobre el llibre La veïna i altres animals domèstics, de Rosa Pagès. Fotografia de Judit Fernàndez.

El llibre La veïna i altres animals domèstics es presentarà dijous 17 de setembre, a les 8 del vespre, a la Biblioteca Xavier Amorós, de Reus.

14/9/09

L'any que vam fer la revolució

L'historiador Arnau González i Vilalta publica 'La cruïlla andorrana de 1933' Qüestiona el paper del bisbe Guitart i publica la llista dels sol.licitants dels sufragi universal, una de les causes de l'ocupació del Consell

El calendari és capritxós: dimecres s'inaugurava a la capital un bronze en homenatge al bisbe Guitart, el copríncep episcopal dels convulsos decennis de 1920 i 1930. Se'l va descriure aleshores com un home especialment pròxim al poble, sincerament preocupat pel manteniment de la neutralitat, la independència i la sobirania nacional, i i com un dels artífexs de fites decisives en el camí cap a l'Andorra moderna, des de la concessió de Fhasa fins a la potenciació de l'educació i la creació del servei d'ordre. Casualitat o no, ni una paraula aquell dia sobre 1933, un dels anys clau del seu pontificat. Va ser, per dir-ho amb la terminologia que Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980) utilitza i reivindica sense les manies d'altres historiadors, l'any que els andorrans van fer la revolució, l'any que els gendarmes francesos van ocupar el país, i l'any que els obrers catalans de la hidroelèctrica van convocar sengles vagues generals. Alguna cosa, per acció o omissió, hi devia tenir a veure el copríncep.
Són precisament aquests prolífics, apassionants dotze mesos, els que l'historiador català radiografia a La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat, fruit de l'última beca Cebrià Baraut d'investigació històrica i que acaben de publicar Cossetània i la Fundació Julià Reig. Guitart és, òbviament, un dels protagonistes de la monografia. I no en surt del tot ben parat. Ell és un dels responsables de les relacions "tenses" --en paraules de Gonzàlez i Vilalta-- que la Mitra i el Consell General mantenien a l'època. "Havien trencat relacions formals. El cert és que l'interlocutor principal era el delegat del copríncep francès, que residia a Perpinyà. No dic que Guitart actués de forma negativa, però sí que va tenir un paper molt secundari i que tant les autoritats andorranes com França el van deixar molt de costat". Això, es clar, segons la documentació que ha consultat als arxius diplomàtics francesos dipositats a Nantes, i als departamentals de Perpinyà. "Potser si l'arxiu episcopal hagués respost alguna de les demandes que els he cursat els últims dos anys i m'hagués deixat investigar-hi, tindria altres elements de judici".
Entre les moltes novetats que aporta La cruïlla andorrana del 1933, convé fixar-se en la llista amb les firmes autògrafes dels 240 andorrans que presenten al Consell General les reclamacions que donaran lloc a la revolució. Reclamacions tan revolucionàries com ara el sufragi universal masculí per als majors de 25 anys; l'obertura pública de les sessions del Consell, fins aleshores secretes, i la modernització de l'Administració. La guspira es va encendre el 5 d'abril, quan un grup de joves entra a la Casa de la Vall, tanca les portes i es conjura per no sortir-ne fins que s'accepti aquest programa de mínims. ¿Mereix aquest acte el nom de revolució? "Per a l'opinió pública catalana, espanyola, francesa i europea en genera, ho semblava. Tant pel desconeixement absolut sobre la realitat andorrana com també perquè aquella era una notícia molt llaminera per a la premsa barcelonina. És cert que no es pot considerar un assalt del poder pròpiament dit. Però la confluència de les demandes de modernització, l'exemple de la política espanyola i la tensió social derivada e la presència dels centenars de treballadors de Fhasa sí que permeten parlar de revolució, entesa com a arribada de la modernitat".

Cognoms que ens sonen
¿Qui són els instigadors de la revolució del 1933? Gonzàlez i Vilalta cita els membres de la Unió Andorrana, el primer protopartit andorrà, on apareixen noms com ara Cinto Riberaygua, Antoni Picart, Esteve Sirés i Manuel Cairat, molt influenciats pels emigrats a Béziers o Barcelona. Més que defensar una ideologia, el seu programa reclama una reforma de l'Administració que incideixi en la sanitat i en l'educació i que substitueixi el rudimentari aparell existent. "Els podríem definir com a progressistes o modernitzadors, però en el context andorrà del moment no és gaire dir perquè qualsevol reforma era modernitzadora per definició". Sosté l'historiador que l'existència d'un partit protofrancès i d'un altre favorable a la Mitra és una il.lusió alimentada per la premsa que no responia a la realitat. Tampoc els elements catalanistes, aglutinats entorn de Bonaventura Armengol, van tenir cap influència més enllà d'alguna proclama retòrica.
I arribem així a l'altre moment àlgid de l'any: l'ocupació executada per un esquadró de mig centenar de gendarmes francesos comandats pel coronel René Baulard. L'entrada es va produir el 18 d'agost, a iniciativa del copríncep francès i amb l'aquiescència de l'episcopal, i es va allargar fins al 9 d'octubre. Ho explica també Antoni Morell a ¿52 dies d'ocupació?. ¿Per què es decideix a intervenir, França? Pel canvi de règim electoral, que els coprínceps no podien acceptar perquè no se'ls havia consultat; per la conflictivitat laboral a Fhasa, el no reconeixement pel Consell General del veguer francès, i la destitució del mateix Consell decretat pel Tribunal de Corts. Tot plegat va convèncer França d'enviar un cos de gendarmes per controlar els obrers, dissoldre el Consell i convocar eleccions.
¿Es pot parlar pròpiament d'ocupació? "L'operació es va dissenyar com una ocupació amb tots els ets i uts: tancament de fronteres, control de comunicacions, destitució de les autoritats locals. I això, en un país que els francesos creien propi i que consideraven que havien de tutelar i protegir de possibles influències estrangeres. La premsa catalanista va fer especial èmfasi en l'ocupació. Però no només la catalanista: també la britànica i la nord-americana". Admet González i Vilalta que l'especial tarannà de Baulard i l'elecció dels gendarmes entre la tropa catalanoparlant va ajudar a atenuar la sensació d'ocupació estrangera. "Però va ser molt mal rebuda per la població".
L'ocupació és l'excusa per fer història-ficció i elucubrar amb una hipotètica annexió d'Andorra: "Tant els catalanistes com les autoritats espanyoles volien apropiar-se del país. El clima anticlerical de la II República era l'escenari propici per a un canvi de sobirania. Però s'hi oposaven dos factors: la preocupació pel contagi catalanista que neguitejava tant Madrid com París, i la negativa francesa a admetre la substitució de la Mitra pel president de la república espanyola. Els francesos preferien un soci menor i supeditat com era el bisbe".

Notícia d’Andrés Luengo al Periòdic d’Andorra sobre el llibre La cruïlla andorrana de 1933: la revolució de la modernitat, d'Arnau Gonzàlez Vilalta.

"L'escola al descobert" descriu la realitat escolar per poder contribuir a la seva millora

El llibre L’escola al descobert. Claus per a conèixer el món escolar, de Josep M. López Madrid, es presentarà dimecres 16 de setembre, a 2/4 de 8 del vespre, a la llibreria Catalònia.
La presentació anirà a càrrec de Maria Rosa Buxarrais, directora del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la UB.

Fruit del convenciment que només un coneixement de la realitat escolar ens permetrà contribuir a la seva millora nasqué aquest llibre. En un exercici saludable, que poques vegades s’ha fet, el llibre ens ofereix l’oportunitat d’endinsar-nos en l’interior del dia a dia de les escoles d’Educació Infantil i Primària. Gràcies a les vivències i opinions de les 23 col·laboracions, que complementen la mirada crítica de l’autor, podrem conèixer, valorar i tal vegada ajudar a repensar una institució cabdal per la nostra societat.

Josep Maria López:
D’en Josep Maria López, mestre i pedagog, en destaca la seva preocupació constant durant els seus set anys de treball com a mestre de Primària per la millora de l’escola i per la defensa d’un canvi de rumb de la mateixa. Amb el llibre, que coincideix amb la recta final de la seva tesi doctoral, en Josep Maria culmina una primera etapa professional d’indagació, re- flexió i culturització sobre el món de l’escola, en la qual, la reflexió crítica i una actuació coherent amb els seus principis han estat els motors del seu treball. És coautor dels llibres Prevención de la anorexia y la bulimia, Les fosses de la memòria, així com de diversos articles i materials pedagògics.

9/9/09

Josep Riera: "Guardiola afegeix reflexió i mètode a la genialitat"

Josep Riera, autor del llibre, i Jordi Ferré, gerent de Cossetània Edicions

Es presenta el llibre Escoltant Guardiola. El pensament futbolístic i vital de l'entrenador del Barça, en 150 frases

Josep Riera, autor del llibre Escoltant Guardiola. El pensament futbolístic i vital de l'entrenador del Barça, en 150 frases, editat per Cossetània Edicions, que es va presentar el dimecres dia 9 de setembre a la llibreria Catalònia de Barcelona, va afirmar que fent un repàs de les millors frases que l'actual entrenador del Barça ha dit al llarg del seu recorregut com a futbolista i com a tècnic arriba a la conclusió que "Guardiola afegeix reflexió i mètode a la genialitat, cosa que no passa sovint en els genis que actuen més impulsivament."
Riera va explicar que ha ordenat les 150 frases del llibre en quatre parts: "en la primera part es tracten les frases de Guardiola des que entra a la Pedrera del Barça fins que ha arribat a ser entrenador; el segon capítol reflecteix el pensament de totes les etapes de la seva vida que agrupa temàticament i que respon a la pregunta "què és el Barça?" i reflexiona sobre la seva visió del futbol en general; el tercer capítol recull 32 frases de 30 personatges que s'han relacionat amb ell (entrenadors, companys de vestidor, amics família) on es poden llegir les percepcions que tenen d'ell, i la quarta part, és un repàs de la primera temporada com a entrenador del Barça, on el que fa, més que un seguiment conceptual, és una reconstrucció del personatge frase a frase i moment a moment, cosa que permet construïr un personatge francament excepcional."
Referent al recorregut vital i al pensament de Guardiola, l'autor del llibre digué que "té una dimensió humana que ha crescut tant que al final de la lectura del llibre et recorda a tu mateix i et fa ser millor persona. Espera que els lectors correborin dos conceptes que defineixen a Guardiola: l'armonització de les idees amb el seu sentiment i dir la veritat i actuar en conseqüència amb el que pensa."
Sobre la seva capacitat de capitanejar un projecte digué que "Pep és un líder indiscutible, tot i que ser-ho no és el seu objectiu final. Cultiva la seva intelel·ligència i genialitat; té a més un pensament clar i estructurat i uns valors molt sòlids gràcies a la seva família. És un apassionat pel futbol, per la vida i pel coneixement. És un referent pel seu equip, pel club i pel món del futbol en general."
Finalment, Josep Riera, definí Guardiola amb una fórmula matemàtica: "Guardiola és igual a talent més idees multiplicat per mètode, elevat a l'emoció i dividit per la humilitat."

Més informació:
EsportCatalà.cat

FCBarcelona.cat
ElPeriódico.cat
Europapress.cat
Yahoo!Noticias
ElPunt.cat

Xavier Sust signarà exemplars de "Secrets de Catalunya" durant la Diada de l'onze de setembre

Xavier Sust, autor de Secrets de Catalunya. Tot el que no necessitàveu saber sobre el nostre país, signarà exemplars de la seva obra durant la Diada de l’onze de setembre, a la carpa de llibres que Gent de la Terra organitza conjuntament amb Grup del Llibre, dintre de la VIII Mostra d’Entitats.
La signatura es durà a terme de 12 a 1 del migdia al Passeig Lluís Companys (Arc de Triomf) de Barcelona.

8/9/09

Les golfes

Teresa Costa-Gramunt publicà un article al setmanari L’Eco de Sitges sobre el llibre Les golfes de pagès (de Tivissa i la seva muntanya), de Domènec Jardí i Pagès i Carles Jardí i Pinyol.

Teresa Costa parla dels records de la vida en una casa de pagès, que també recull el llibre de Domènec i Carles Jardí:
Potser per familiaritat, per romanticisme i també per interès, m’agrada llegir llibres com Les golfes de pagès (de Tivissa i la seva muntanya), de Domènec Jardí i Pagès i Carles Jardí i Pinyol.
En aquestes golfes de pagès del títol s’hi recull una manera de viure pràcticament desapareguda, la vida a pobles i masies ha canviat molt. Domènec Jardí i Carles Jardí fan un repàs força exhaustiu respecte Tivissa, d’on són fills. Però qualsevol que visqui a pagès o hagi passat llargues temporades a pagès reconeixerà, fil per randa, el treball que s’hi desenvolupava, els oficis, els costums.

7/9/09

"Escoltant Guardiola" tracta del poder de seducció del tècnic que ha convençut tothom des de la banqueta del primer equip del Barça

El llibre Escoltant Guardiola. El pensament futbolístic i vital de l’entrenador del Barça, en 150 frases, de Josep Riera, es presentarà per a la premsa dimecres 9 de setembre, a les 12 del migdia, a la llibreria Catalònia.
La roda de premsa comptarà amb la presència de l’autor i director de la col·lecció Fora de Joc de Cossetània Edicions, Josep Riera.

Pep Guardiola és un seductor. Però no és dels que perd el temps presumint, sinó convencent. Amb fets: ha convençut tothom en la seva primera temporada a la banqueta del primer equip del Barça: copa, lliga i Champions, un joc que provoca satisfacció i admiració i, sí, l’inoblidable 2-6 al Bernabeu. I amb paraules: la seva seva seducció també ha estat universal, perquè no només té idees, sinó que les sap explicar i aplicar. Aquest llibre tracta de tot això: de la força de les idees i les paraules. Del pensament de Guardiola aplicat a la seva gran passió: el futbol.

Josep Riera:
Josep Riera va néixer a Osor (Selva) el 1963. És llicenciat en filologia catalana i periodista. El 1987 s’incorpora al diari El Punt, on ha exercit diverses funcions. Entre altres, va ser redactor en cap de l’edició de les comarques gironines i també el primer director del diari al Maresme. El 2002 es va incorporar a l’equip fundacional d’El 9 Esportiu de Catalunya com a director adjunt i des del novembre del 2003 n’és el director, càrrec que compagina amb el de director adjunt d’esports del Grup El Punt. També dirigeix la col·lecció Fora de Joc de Cossetània Edicions, dins la qual és coautor del llibre Van Barça. El FC Barcelona i Holanda, més que una relació.

4/9/09

Visió històrica des de l'Alt Camp

Francesc Rebull –un constructor d'aquest territori– encara ha tingut la sort de poder finançar amb subvencions una part de la publicació Una joventut segrestada. Visió des de l'Alt Camp 1934-1949 (Cossetània Edicions). Sorprèn de Francesc Rebull el rastre que amb tan sols quatre anys d'edat van deixar en la seva memòria els fets del 6 d'octubre del 1934, quan tot feia pensar en el «desastre que es preparava», com ell mateix apunta en un paràgraf: «Mai havia sentit un to de veu tan fort, que exclamava ‘Ventanas abiertas y persianas arriba, todo el mundo afuera' i que anava repetint aquella consigna sense parar. Com a cosa curiosa aquestes van ser les primeres paraules que vaig aprendre del castellà i que mai més he oblidat.» Francesc Rebull, que en cap moment esmenta el nom del poble de Bràfim on se situa l'acció de les seves vivències «perquè el que allí va passar és extrapolable a molts municipis de Catalunya», reconeix que la seva família no va ser «violada durant la guerra», però ha insistit en el títol del seu treball perquè «la nostra va ser una joventut robada». La imparcialitat de la seva família en la situació política de l'època va passar factura al futur del jove: «Com que la meva família s'ho mirava de lluny i el meu pare no era de la Falange, jo no vaig poder estudiar.» És la situació que radiografia l'autor i que devien viure milers d'infants i adolescents: «Els més perjudicats de la guerra vam ser la generació nascuda entre 1930 i 1945; ni els que van morir ni els que hi van lluitar, sinó nosaltres.» Ha estat aquesta seqüència històrica la que contínuament ha anat repicant en la memòria de Francesc Rebull, «un rural de cap a peus», i la que l'ha empès a publicar aquest relat, un extraordinari «llibre de sociologia rural», com el qualifica l'historiador Anton Gavaldà en el pròleg del llibre, en què l'autor revela com va aconseguir formar-se com a autodidacte en dibuix per poder treballar en la seva professió de constructor.[...]

Hi haurà una segona part

Francesc Rebull, que va escriure Una joventut segrestada «pensant en els més joves i perquè poguessin saber el que vam passar», assegura que el seu relat tindrà continuïtat. «Vull parlar sobre la meva etapa al servei militar. Allí em vaig adonar que més del 90% dels joves eren analfabets. Alguns ni sabien tan sols qui era Franco i desconeixien com era la bandera nacional». Als 79 anys, Francesc Rebull escriu en català perquè l'ha après molt recentment, amb el mètode dels dictats i la repetició, i es defensa amb el seu ordinador i navegant per internet. Amb els seus coneixements bàsics d'informàtica i animat per l'historiador Anton Gavaldà, que va supervisar el seu treball, va publicar el seu primer llibre.

Fragment de la notícia d'Anna Estallo per al diari El Punt sobre el llibre Una joventut segrestada. Visió des de l'Alt Camp (1934-1949).

3/9/09

Crítica de l'univers moral

El llibre comença i acaba amb sengles contes molt curts, de naturalesa ben diferent. El primer recorda un anunci que passaven temps enrere a la televisió, i té un aire delicat i simbòlic. No s'acaba de saber ben bé si els dos protagonistes que salten per un penya-segat ho fan amb la intenció de viure una aventura forta o si és que han decidit de suïcidar-se plegats, com era el desig del protagonista d'una bella novel·la d'Alberto Moravia, 1934. L'últim conte, mer exercici d'estil, és un text força prescindible. Mordaç, especula sobre les màscares del llenguatge i sobre la certa arbitrarietat de la comunicació electrònica.
Rosa Pagès escriu bé, amb correcció, sense artifici. Els seus relats mostren una bona mà per reproduir diàlegs entre personatges o per descriure els seus recurrents estats de consciència. Perquè, de fet, els estats de consciència acostumen a ser la matèria primera de la literatura de la reusenca. Vegeu, si no, el magnífic conte titulat Mares i filles, en què una noia torna al poble en què havia estiuejat amb la família durant la seva infantesa. És el poble dels padrins, i ella fa disset anys que no hi posa els peus. Sense la sofisticació de Vergílio Ferreira, hi ha algun moment que et fa pensar en el portuguès. Al final entendrem per què la noia, finalment, ha decidit tornar. El conte, però, és un resum de les millors essències de la literatura de Pagès: l'observació aguda, la capacitat evocativa (olors recuperades, sons oblidats, una llum reviscuda), la solidesa estilística.
El segon conte és, també, una peça important. La nova veïna de la narradora ha decidit, sense ser-ne conscient, fer-li la vida impossible: gresca a deshora, lluminària i desordre. Llavors la protagonista té una oportunitat d'or per fer-l'hi pagar... i en aquesta particular vendetta potser se li'n va una mica la mà.
En Cinc nits de febrer, Eduard Márquez feia entrar un personatge al pis de la seva examant, morta de feia poc. Una vegada dins el clos privat de la noia, hi descobria una persona nova. La veïna no té la qualitat dramàtica d'aquella nouvelle de Márquez, però aprofita molt bé la situació en què a la veïna torturada se li ha franquejat el pas al pis de l'altra. Després de la festa és el més cru de tots, i m'ha fet venir al cap un relat també cruel de James Purdy sobre la crisi d'una parella. Les tisores que la dona agafa d'una revolada en la seva desesperació tenen i no tenen a veure amb aquell cèlebre poema d'Amikhai, en què el poeta israelià comparava la parella amb «unes bones i útils tisores». Ara bé, un cop que la parella es va desfer, «vam tornar a ser dos esmolats ganivets». Literatura moral més que correcta.

Article de Jordi Llavina al Suplement Tendències del diari El Mundo sobre el llibre La veïna i altres animals domèstics, de Rosa Pagès.