31/12/08

"100 anys d'esquí a Catalunya" es manté per tercera setmana consecutiva entre els llibres de no ficció més venuts segons La Vanguardia i El Periódico

El llibre 100 anys d’esquí a Catalunya. Passions de neu, de Toni Real, es manté entre els llibres de no ficció en català més venuts, segons El Periódico i La Vanguardia del dimecres 31 de desembre. L’obra, que apareix per tercera setmana consecutiva als rànquings d’aquests diaris, es troba en la tercera posició a la llista de El Periódico, i en la segona (cinc llocs per sobre que la setmana anterior) a la de La Vanguardia.

30/12/08

Vivències de Ventalló a Burkina Faso

Tota una vida per Àfrica recull quaranta anys d'experiència com a missioner del pare gironí Josep Frigola i Ribas

Portant llum i esperança als pobles africans el llibre il·lustra la tasca educativa, religiosa i per la salubritat amb diverses instantànies, que també van des de 1965 fins a la marxa de Josep Frigola del continent africà, passant per les seves diferents destinacions.
Visitant pobles, l'any 1974. "Ja tenim bomba i aigua neta!", retola el capellà aquesta instantània que data de 1984.Frigola apunta, en el peu d'aquesta foto de 1976: "A taula, per terra, amb uns amics".Grup d'una sessió de formació, l'any 1997, a Birnin Konni.
Tota una vida per Àfrica són 41 anys de la història del pare missioner Josep Frigola, nascut a Ventalló l'any 1941, resumits en un llibre. Aquesta obra, editat per Cossetània dins la col·lecció "El Tinter", ha comptat amb el suport de la Diputació de Girona i de la parròquia de Sant Martí de Palafrugell, i consta d'un recull de textos i cartes escrites per Frigola durant el període que va exercir com a missioner a diferents regions de l'Àfrica Occidental.
El conjunt epistolar del gironí comença tres mesos després de la seva arribada a l'Àfrica: concretament, el primer dels textos és escrit a Burkina Faso a l'octubre de 1965. El llibre es tanca amb unes reflexions, titulades Combatrela pobresa amb la solidaritat, escrites a Niamey el 2006. Durant aquestes quatre dècades, Frigola ha resseguit tota la seva vida al continent africà a través de les pròpies vivències, sovint compartides en forma de carta amb els seu amics i familiars. També hi ha textos publicats com a crònica a diversos mitjans de comunicació, o en fulls dominicals de les comarques de Girona.
Aquest llibre està dividit en 12 capítols, ordenats cronològicament. Tot i que la majoria són textos escrits des de les missions africanes, d'altres parlen de la vida religiosa de l'autor i les seves reflexions des de punts tan dispars com Figueres, París o Jerusalem. Val a dir que l'obra també compta amb un petit pròleg a càrrec del bisbe emèrit de Girona, Jaume Camprodon, que defineix el pare Frigola com un home que "tot i mantenir fresca la saba de les seves arrels, els seus interessos traspuen suor africana: les esperances, les angoixes i les joies d'aquella gent". També hi un segon pròleg del periodista Josep M. Ureta.
Entre molts de temes filosòfics o religiosos, Frigola parla de la tasca diària desenvolupada a l'Àfrica: memoràndums de pressupostos i diners invertits en diversos projectes, el desplaçament entre pobles a través de camins polsosos i al damunt d'una petita motocicleta, les tasques d'alfabetització, i les construccions de pous o escoles.
També s'hi poden trobar anècdotes històriques curioses, tals com el seguiment del Mundial de futbol de 1982 a través d'una ràdio; o sobre les eleccions generals a Espanya i els drets assolits a Occident que encara manquen a l'Àfrica.

Article publicat per M. Pallarès al diaridegirona.cat

29/12/08

Novetats previstes el mes de gener del 2009

Cossetània Edicions té previst publicar i distribuir durant el mes de gener del 2009 un total de dotze novetats, que es concreten de la manera següent:
Dos nous volums de l'Obra Completa d'Artur Bladé i Desumvila: Cicle de la Terra Natal III - L'edat d'or i Cicle de l'exili II - Viatge a l'esperança i De l'exili a Mèxic.
De la col·lecció Biblioteca de Tots Colors: el llibre Una mica d'amor i altres relats, de Joan Puig i Ferrater.
De la col·lecció Azimut: Excursions i caminades pel Vallès, de Pere Robert
De la col·lecció Notes de Color: Quaderns Deltaics, de Josep Igual, III Premi de Narrativa Cristòfor Despuig de Tortosa.
De la col·lecció Narrativa: Port endins de Vicent Pellicer i Ebreblook, de diversos autors
De la col·lecció Cooperativistes Catalans: Pere Dausà i Arxer, de Pere Bosch i Cuenca
De la col·lecció El Tinter: El territori de l'Ebre, d'Antonio Querol
De la col·lecció L'Aixecador: Jornades de prevenció de lesions en el món casteller (1994-2007)
De la col·lecció Gent del Llamp: Terra fonda, de Lurdes Malgrat
De la col·lecció El Bagul: Les cabanes de volta de les Borges Blanques, de Ramon Queralt

Podeu descarregar el butlletí de novetats amb les fitxes d'aquest llibres en aquest enllaç

27/12/08

Lectura: "La Renaixença i la Ruta del Cister"

Us imagineu participar en una excursió on també hi són mossèn Jacint Verdaguer, el poeta Àngel Guimerà, l’arquitecte Antoni Gaudí, l’escriptor Francesc Matheu i molts altres noms il·lustres de la Renaixença?
Entre el 17 i el 21 de maig de 1882 alguns afortunats van tenir l’oportunitat de fer-la. Va ser una excursió col·lectiva als monestirs de Poblet i Santes Creus i a les poblacions de Valls i Tarragona, on van fer una ruta literària i arqueològica.
L’excursió la va organitzar el poeta valencià Teodor Llorente i Olivares, amb el Centre Excursionista ”Lo Rat Penat”. Hi van participar vint-i-nou excursionistes, quinze del País Valencià, tretze de catalans i un de mallorquí (Marian Aguiló); posteriorment se’n van anar afegint altres intel·lectuals durant les diferents etapes. Va ser, per tant, una ocasió d’agermanament dels màxims representants culturals dels Països de parla catalana, compartint diversos moments molt emotius, amb diverses recreacions literàries, lingüístiques i patriòtiques.
La importància de la reunió es pot copsar amb les diverses cròniques publicades en mitjans de comunicació, tant de València com de Catalunya, en castellà i en català. També es van compondre diversos poemes i articles directament sorgits de l’experiència de participar en l’excursió.
Aquest llibre fa una reconstrucció de l’excursió i inclou un ampli apèndix documental amb les cròniques que van escriure Teodor Llorente (publicada a “Las Provincias”, al “Diario de Tarragona” i traduïdes al català a “La Veu del Montserrat”); per Fèlix Pizcueta (publicada a “El Mercantil Valenciano”); per Joaquim Riera i Bertran (que aparegué a “La Renaixensa”); d’Àlvar Verdaguer (Butlletí de l’Associació d’Excursións Catalana); d’Emili Vilanova (també a “La Renaixensa”) i, finalment, una crònica anònima a la “Revista de Valencia”.
També hi ha tres escrits que expliquen la fraternitat entre els participants de les jornades d’excursió, escrits per Joaquim Riera, Jaume Collell i Josep Brel, també publicats en diversos diaris de l’època.
L’últim apartat són les poesies de Francesc Matheu, Jacint Verdaguer, Teodor Llorente, Fèlix Pizcueta, Terenci Thos i Àngel Guimerà. Són poesies escrites pels participants en l’excursió (excepte el cas de Terenci Thos, que no hi va anar malgrat tenir-ho previst) i que expliquen les sensacions recollides durant els quatre dies de germanor en indrets tan simbòlics com Poblet o Santes Creus.
Vull agrair a l’Emili de l’Arxiu de Folklore i a la Diputació de Tarragona l’amabilitat de fer-me arribar un exemplar del llibre, que va ser lliurat als participants al curs “El rei Jaume I en l’imaginari popular i la cultura”, celebrat el passat octubre a Salou i on es va realitzar aquesta mateixa excursió.

Article al blog Diari d'un llibre vell sobre el llibre La Renaixença i la Ruta del Cister, de Rafael Roca Ricart.

26/12/08

El vertigen del trapezista, de Jesús M. Tibau

Precís.

Un conte, per ser bo, sempre ha d’explicar dues històries. Els contes de El vertigen del trapezista, de Jesús Maria Tibau, n’expliquen diverses. I totes tenen un aire propi, que se sustenta en tres pilars bàsics: els paisatges que són quotidians a l’autor; una reflexió tranquil·la sobre el pas inexorable del temps i la sorpresa inversemblant que poden amagar els fets més prosaics i quotidians.

I és que Tibau és un escriptor de la terra. De la seva, les terres de l’Ebre. “Quan comenta a fer-se fosc, els pobles petits com Cornudella, es van fonent amb la nit” (p. 40). El perfil dels Ports o del Montsant, els bars i cafès de Cornudella, el barri vell de Tortosa, Ulldemolins, Reus, Guiteres, els conreus de la Terra Alta, el pas impertorbable de l’Ebre,... són els escenaris habituals on transcorren algunes de les històries del llibre. O bé són el seu rerafons. A vegades, els mateixos personatges parlen amb el seu país: “Es podria pagar per aquest espectacle, però com que és de franc, pràcticament ningú no s’hi fixa(p. 43) . I a vegades pren partit, conscients de l’oblit de l’administració: “La deixadesa ha malmès el barri antic de Tortosa, un dels més importants del país i ha convertit la grandesa de segles en vergonya» (p. 68)

Relats breus, brevíssims,,, on apareixen personatges quotidians amb un pòsit melancòlic comú. Que es balancegen, com els trapezistes entre dues realitats: la real i l’aparent. El present com a resultes del passat. El que es té i el que es desitja... Allò de les dues històries de tot bon conte, recordeu? “Quan el temps passa, es torna un tirà que deixa enrere sense cap mena de remordiments sorolls, olors i gustos que ja no tornen” (p. 96)

És innegable que hi ha un estil “Tibau”. És el que es demana a qualsevol escriptor que vulgui exercir com a tal. I tot i que sempre és odiós establir comparacions, crec que no m’equivocaria gaire si digués que a Tibau l’han marcat autors com Calders, Pla o Rodoreda. Fins i tot diria que a Camus. I que n’ha sabut fer una meritòria línia personal a partir d’aquells estils. Són contes d’autor, doncs. El narrador, en tercera persona, sol ser omniscient. També hi ha cabuda als monòlegs. Hi ha també picades d’ullet a la història que ha marcat aquest país: la República, la Guerra, la postguerra, les delacions, l’escola franquista,...

En els contes apareixen personatges sovint solitaris; aïllats, fets a ells mateixos. Gent que busca i que no troba. Sembla que és la moralitat general de l’obra. Amb un grapat d’humor subtil. La vida és així; feta de petits alegries i de grans renúncies: robatoris a una botiga, uns estàtua que es trasllada de lloc, gent gran que fa repàs de la seva vida, figures del pessebre, amants desamorats, amics d’infantesa que es retroben, herois anònims que s’enfronten a la seva realitat; com aquets trapezista que dóna nom a un conte i al llibre (i que l’autor va manllevar d’un blog homònim): en un segon de desencert pot caure al damunt tot el pes del passat.

Tibau comença sempre la història per una branquilló, la remunta fins la branca principal i baixa pel tronc. Allà estén les arrels i s’agafa fort. La història, aleshores, queda en l’aire o be remunta fins tancar el cercle. I per fer-ho no calen gaire planes. No gaire fraseologia. L’estil Tibau és auster, despullat de floritures, cru i directe. Com la terra que l’acull. Res de lirismes banals.

La primera història (“Monedes o l’indecís rodar dels anys”), la més llarga de totes, dóna el to del llibre. Hi troben amor i desamors, el pes de les tradicions, el pas de la història, la sang, rancúnies i perdons, la sorpresa. Ben bé podria ser l’esquelet d’una novel·la de signe rural. Li ho vaig dir quan el vaig llegir el primer cop. Però sembla que Tibau se sent més a gust en les distàncies curtes. Com els jugadors de billar que busquen la carambola precisa amb el menor nombre de bandes. Aquest seria, permeteu-me la metàfora, fàcil, “l’estil Tibau”.

Tibau és un blocaire activista. El seu blog, Tens un racó dalt el món, està en les primers llocs en tots els rànquings que visito. I per això també és d’agrair que inclogui un dels seus jocs literaris (el 8è) com un relat més del llibre: els finals que diversos blocaires van enviar en un dels seus contes. Un escriptor que mima als seus lectors. No és fàcil trobar elements així.

Cuideu-lo. Llegiu-lo.

Article al blog Malerudeveure't, del veí de dalt, sobre el llibre El vertigen del trapezista, de Jesús M. Tibau.

25/12/08

L’esport com a expressió cultural

A primers de segle XX l’esport va irrompre a la vida catalana. Un llibre, 100 anys d’esquí a Catalunya, d’Antoni Real (Cossetània Edicions) i un documental ’L’altra cara de la forca’, d’Oriol Garcia i Fantàtik Visual que va guanyar el premi al millor film espanyol al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, ens evoquen els inicis de l’esquí i l’escalada esportiva, dues activitats que han contribuït a fer de l’esport un ritual social pròpia del perfil cultural de Catalunya.
Tots dos treballs són notables en la seva factura i aporten una dimensió de divulgació històrica important. El llibre de Real traça el perfil de la història de l’esquí a Catalunya des de Nadal de 1980, quan una colla de precursors van fer la primera esquiada documentada a Rasos de Peguera (el butlletí del Centre Excursionista de Catalunya ho testimonia) fins un text del meteoròleg Francesc Mauri on avisa del perill que la neu dels Pirineus quedi afectada pel canvi climàtic. Sense vocació enciclopèdica, el treball pretén posar de manera amena i profusament il•lustrada els elements fonamentals d’una història que algun adia s’ha d’escriure. És un llibre que tots els esquiadors voldran tenir.
A la pàgina 105 del volum hi ha una amplia referència a Lluís Estasen. Va ser una persona fonamental en la difusió de les activitats de muntanya a Catalunya. A primers de segle el CEC no en volia saber gran cosa de pràctica esportiva, només li interessaven els plantejaments científics i culturals de la muntanya. Els que fan recerca històrica sobre l’esquí coincideixen a dir que, a partir de 1908, aquesta idea va començar a canviar. Catalunya s’estava convertint en una dels països més moderns d’Europa, i l’esport era un factor fonamental per a la cohesió i la modernització de la societat. Evidentment els esquiadors i escaladors d’aquells temps eren elits socials i econòmiques, gent de ciutat que anava a la muntanya, però el seu caràcter pioner va contribuir, sobretot a partir dels anys 30, a convertir la pràctica esportiva en un fenomen de masses. La popularització de l’esport va generar una dimensió cultural i patriòtica més popular, massiva i moderna. Els pressupostos del CEC de primers de segle es van veure ampliats molt més del que els seus gestors creien gràcies a la difusió de la pràctica esportiva.
El documental ‘L’altra cara de la forca’ és una petita joia del cinema històric. La productora Fanàtik Visual ha recreat la primera escalada de la cara nord del Pedraforca que Lluís Estasen va encapçalar l’any 1928, amb alpinistes d’avui equipats com fa vuitanta anys. Gràcies a això l’espectador es pot fer una bona idea de les dificultats que van haver de superar els aventurers i que diversos testimonis relaten a càmera. Estassen, que ja havia pujat amb esquís a l’Aneto l’any 1927, se’ns mostra com un obstinat precursor, un home que s’avança al seu temps i que, a la vegada que obre una via (amb un flanqueig que dona tensió dramàtica al film) està posant les bases de l’escalada moderna i, en especial, de l’acostament de la ciutat a la muntanya amb una actitud oberta. Després d’ell ja no es va d’excursió només per conèixer ermites, es va a la muntanya pel sol plaer esportiu de pujar dalt d’un cim, de superar una dificultat, d’usar la natura coma espai de lleure. S’havia inaugurat la nova expressió cultural de l’esport, que arriba fins avui en dia amb força i popularitat.

Aticle al blog Casa de VbN, publicat també al diari El Mundo, sobre el llibre 100 anys d’esquí a Catalunya. Passions de neu, de Toni Real.

24/12/08

"100 anys d'esquí a Catalunya" continua entre els llibres de no ficció més venuts segons "El Periódico", l'"Avui" i "La Vanguardia"

El llibre 100 anys d’esquí a Catalunya. Passions de neu, de Toni Real, es troba entre els llibres de no ficció en català més venuts, segons El Periódico i La Vanguardia de dimecres 24 de desembre. L’obra, que apareix per segona setmana consecutiva als rànquings d’aquests diaris, es troba en la segona posició (igual que la setmana passada) a la llista de El Periódico, i en la setena posició (un lloc per sobre del de la setmana anterior) a la de La Vanguardia. 100 anys d’esquí a Catalunya també apareixia al llistat del diari Avui de dissabte 20 de desembre entre els 5 llibres més venuts.

23/12/08

"A Catalunya hi ha un fenomen únic a Europa: el menyspreu de la pròpia cuina"

És un dels escriptors gastronòmics més respectats del país, amb una llarga trajectòria en què no ha parat de reivindicar l’excel·lència dels productes catalans i la conveniència de donar un lloc preeminent a la cuina tradicional. Recentment ha publicat Manual de Gastronomia (Cossetània).

Tothom està d’acord que no mengem gairebé, sobretot els joves i adolescents
I això va a pitjor, perquè els adolescents ja no mengen en família. Bona part d’ells ni tant sols comparteixen taula al sopar. I estan sotmesos, perquè són molt més fràgils, a un bombardeig absolutament intensiu, que jo penso que caldria regular, de publicitat de multinacionals del fast food. I no només la publicitat. Hi ha una contraeducació molt gran, que en cap manera és contrarestada per una possible educació de les famílies i, molt menys, a l’escola o a l’institut, on aquest tipus d’educació no hi és. I, quan hi és., de vegades és molt esbiaixada: des d’una perspectiva només de cuina d’autor o des d’un punt de vista dietètic massa extrem. Aquesta feina de fer veure que l’alimentació és també cultura i és gastronomia queda pendent, i és molt important

A què es deu aquest auge del fast food?
Els factors són diversos, de tipus cultural i polític, sobretot. El fast food representa la cuina de l’imperi, i l’imperi sempre és digne d’imitació. A tot el món. Fins i tot els països islàmics, que en teoria són enemics d’Occident, també hi han entrat les cadenes del fast food. I també a Catalunya, cosa que és preocupant tenint en compte que aquí tenim una gran tradició alimentària i també un fast food propi, que és el pa amb tomàquet. Un fast food fantàstic, de tipus mediterrani i molt millor per a la salut. Però el que no tenim és autoestima. A Barcelona podem trobar una quantitat desproporcionada d’establiments de menjar ràpid i en canvi no trobarem cap lloc on facin un pa amb tomàquet ben fet.

El seu llibre, de fet, destaca les bondats de la gastronomia catalana, fins i tot a nivell històric. Els catalans ho valorem prou?
A nivell històric, l’aportació catalana a la gastronomia europea és molt o totalment desconeguda, i per això fa anys que ho intento explicar. A nivell acadèmic, sobre tot en els països anglosaxons, sí que fa anys que és acceptat que els primers llibres de cuina escrits en una llengua europea són en català, però això, a Catalunya, és relativament poc conegut.

I pel que fa a la gastronomia d’avui en dia? Valorem els productes propis?
No només és que no els valorem, sinó que estan desapareixent, perquè no s’ha fet una política adequada de protecció dels pagesos, que estan lligats al producte i a allò que anomenem la biodiversitat. I hi ha molts productes locals tradicionals i de qualitat que ja no es troben, perquè és molt més barat importar-los. Això és una pèrdua irreparable. D’altra banda hi ha aquest problema polític de falta d’autoestima que ja hem dit abans. Sobretot a Barcelona –però cada cop més, estenent-se per tot Catalunya– es produeix un fenomen únic a Europa: el menyspreu de la pròpia cuina. Aquest fenomen és absolutament insòlit. En els països del nostre entorn hi ha una cuina d’autor, molt valorada, naturalment, i al seu costat hi ha una cuina tradicional. Però a Barcelona menjar cuina tradicional catalana ben feta és pràcticament una entelèquia. I fora de Barcelona, en molts llocs, també. S’ha substituït per una espècie d’imitació de la cuina d’autor sense suc ni bruc i sense cap interès. Això també fa que bona part dels consumidors ja hagi perdut la memòria palatal dels plats catalans. I això és molt greu.

Cada cop es menja més fora de casa
Però aquest fet no ens ha de fer abandonar la cuina tradicional, que d’altra banda és la més saludable. Perquè es basa en criteris racionals d’aprofitament dels productes d’estació. I perquè, en contra de certs tòpics, no és una cuina ni greixosa ni pesant. A nivell urbà, els gurmets, sobretot, solen confondre la cuina de festa major amb la cuina de cada dia. I la cuina tradicional de cada dia és una cuina espartana, que supera i va molt més enllà d’això que en diuen dieta mediterrània. Que, d’altra banda, és una invenció comercial.

Els productors es queixen que els vins catalans perden terreny davant dels espanyols
Hi ha casos absolutament greus, com ara ajuntaments catalans que han donat recepcions servint vins espanyols. Hi ha part de culpa dels restauradors, que a les cartes no posen al lloc d’honor els vins catalans. És una falta d’amor al país i als seus productes. Però també hi ha una part de culpa dels productors, que sovint no es promocionen adequadament.

Darrerament també ha augmentat molt el consum de champagne a Catalunya. A què es deu?
El paladar no té pàtria, i si un champagne francès és millor que un cava català, jo m’inclinaré pel francès. D’altra banda, dubto que el cava sigui català, perquè els productors van demostrar ben poc amor al país quan es van fer la denominació d’origen i la van fer extensible a tot Espanya. O sigui que el cava no és català, francament. A risc que sembli una mica xocant, davant d’un cava vulgar prefereixo un bon champagne. Tot i que sempre defensaré una producció de caves de qualitat, que existeixen, sobretot en petits cellers. L’augment de consum de champagne obeeix, principalment, a l’augment del nivell de vida, que fa que la gent vulgui tastar productes considerats de més excel•lència, i el champagne és la referència i sempre estarà per davant del cava en aquest sentit, vulguem o no. La prova és que fins i tot supermercats populars i de gran consum estan venent champagne de primeres marques a preus molt assequibles. Els productors de cava s’hauran de posar les piles i competir també en aquest terreny.

Molt gent diu que a Catalunya, el primeríssim nivell dels restaurants el tenim molt ben cobert, però que això no passa amb els nivells mitjos. Hi està d’acord?
Hi estic d’acord. Aquest nivell mitjà hauria d’ocupar-lo la cuina tradicional. Si tu vols fer cuina d’autor necessites uns preus, unes instal•lacions i una presentació que fa que el preu sigui molt alt. I compte que, quan diem mitjà, alt o baix, això no té res a veure amb la qualitat del menjar. Simplement que un restaurant que té una o dues estrelles Michelin té unes exigències enormes. Però aquest nivell mitjà, d’una cuina de base tradicional, cosa que no vol dir que no innovi i no incorpori noves tendències, que això sempre s’ha fet, aquest nivell és el que està fallant. Ara pots menjar, curiosament, menús de 7 o 10 euros fantàstics, amb una cuina tradicional honesta i ben feta, però en canvi, a un nivell una mica superior, es fa molt més difícil. Has de pagar molt més, i el que pagues de vegades no justifica el que et donen. És una qüestió més de novetat o d’esnobisme, sovint amb la mania de la fusió i de voler ser moderns a tota costa. I això és terrible. En cuina està tot inventat, a l’Edat Mitjana ja es feien coses similars o més avançades que ara. No pots ser modern per força, només uns pocs genis com ara Ferran Adrià i d’altres, Carme Ruscalleda, Joan Roca o Santi Santamanria, són capaços de crear i de crear models. Entremig hi ha molts que són simplement imitadors mediocres.

Precisament Santi Santamaria ja va protagonitzar una polèmica fa un temps en aquest sentit
El diagnòstic del Santi –que prèviament havia dit el mateix davant de 200 cuiners a Madrid i no va passar res, perquè aquesta polèmica ha estat recreada per la premsa i la política–, em sembla encertat. Hi ha dos models de cuina d’autor, una més basada en el producte i una altra, la que els seus mateixos autors anomenen tecnoemocional. Els dos models són vàlids. No sobra res, va bé sumar. En el que no estic d’acord és amb els arguments emprats per defensar un model de cuina. Però, en tota aquesta polèmica, tothom s’ha oblidat del model realment important, el de la cuina tradicional. Tal com deia Josep Pla a ‘El que hem menjat’: “la nostra vella cuina familiar és l’única que val la pena conservar”. Jo hi estic totalment d’acord.

Un altre problema és que la cuina de l’Adrià o la Ruscalleda no es pot promocionar internacionalment com a cuina catalana. La prova és que, en tota aquesta polèmica, que ja he dit abans que era política, hi va intervenir de seguida De la Vega per negar implícitament el concepte de cuina catalana, parlant de “cocina española” i aquest tipus de collonades. Confonen el nom d’un estat amb el d’una sola cultura, que és una idea molt totalitària que també s’aplica a la cuina. A ningú no se li ocorreria dir que el ‘haggis’, que és un famós plat escocès, és anglès. En canvi aquí ens fan dir que l’escalivada és un plat espanyol. Doncs miri, jo ho posaria en dubte, francament. Fins i tot la paella, que dubto que sigui espanyola, perquè si no crec que se’n diria ‘sartén’.

Quin seria el producte estrella català per vendre internacionalment?
Els embotits. Específicament els embotits cuits –i alguns de madurats i de secs– que en tenim una producció absolutament única i excepcional. I força ben conservada encara, a nivell artesà. Em refereixo al bull, el ventre farcit d’Eivissa (el millor embotit cuit d’Europa), la sobrassada mallorquina, botifarres de fetge, botifarres de llengua, llonganissa, xoriç... No podem competir amb França en formatges, Itàlia té una mica de tot, Espanya té aquests pernils extraordinaris, i a Catalunya l’especifitat són aquests embotits. El problema és que la Generalitat no ha fet la feina que havia de fer, de protegir i definir els nostres productes. Aquí et poden vendre amb el nom de mató o recuit qualsevol cosa, per exemple, perquè els successius governs de la Generalitat, incloent-hi l’actual, no han fet la seva feina.

Entrevista de Carles Bellsolà a Jaume Fàbrega
, autor del llibre Manual de Gastronomia i Totes les sopes, entre altres, a Eldebat.cat.

22/12/08

Cossetània rep quatre guardons dels Gourmand Cookbook Awards 2008 per llibres de cuina

Cossetània Edicions ha rebut quatre guardons dels premis Gourmand Cookbook Awards 2008. Els reconeixements s’han atorgat als que s’han considerat els millors llibres de cuina en català de la seva categoria.
En la categoria de Millor Guia, Cuina Volcànica. La cuina dels restaurants de la Garrotxa, a cura de Pep Nogué, s’ha considerat el millor llibre publicat en català.
Amanides. La frescor de la terra, de Mariona Quadrada, s’ha endut el guardó a la Millor Monografia Gastronòmica.
Manual de gastronomia. Indicacions pràctiques per al gurmet, de Jaume Fàbrega, s’ha considerat el Millor llibre de cuina per a professionals.
“El Cullerot” ha rebut el guardó en la categoria de Millor Col·lecció de llibres de cuina coincidint amb la publicació del seu número 50, Totes les sopes, de Jaume Fàbrega.
A partir d’ara, els guanyadors en cada llengua són finalistes que competeixen amb els guanyadors de la mateixa categoria en les altres llengües, per ser escollits els millors llibres de cuina del món. Els guanyadors mundials de cada categoria dels Gourmand Cookbook Awards es donaran a conèixer el maig de 2009 a l’anual Sopar de Gala que ofereixen els organtizadors d’aquests premis.

Més informació:
Gourmand World Cookbook Award

21/12/08

"Mamífers peluts [del llop a la musaranya] apareix a l'espai "El medi ambient", de TV3

El llibre Mamífers peluts [del llop a la musaranya], de Celdoni Fonoll, aparegué en l’espai El Medi Ambient, de TV3, el divendres 19 de desembre. El reportatge inclou imatges de l'obra i una breu ressenya.

Podeu veure el reportatge a partir dels 2min 10s

20/12/08

"Les cabanes de volta de les Borges Blanques" ens acosta a les formes de vida i la història d'un poble gran del Ponent català

El llibre Les cabanes de volta de les Borges Blanques, de Ramon Queralt Boldú, es presenta el diumenge 21 de desembre, a 2/4 de 12 del migdia, al Centre Cívic de les Borges Blanques.
La presentació anirà a càrrec de Joan Tort i Donada, geògraf, i de Ramon Queralt, autor del llibre.

Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent clava la mirada sobre cent seixanta nou elements estàtics del paisatge, les construccions de pedra seca tan característiques dels secans de les Garrigues, a l’àrea meridional de Lleida. Ens acosta a la forma de vida de les generacions que han protagonitzat els darrers dos segles de la història d’un poble gran del Ponent català. Sobre els fonaments del testimoniatge oral el llibre aixeca acta d’un sistema d’organització social i econòmic que ha estat la realitat hegemònica fins a gairebé l’adveniment de la democràcia, i és a l’arrel del substrat i l’imaginari d’una ciutat i un terme. Res és banal en la geometria d’una finca, en els revolts d’un camí, en la forma d’un tossal o en el nom d’una partida. Hi ha un sentit i moltes connotacions en els elements del paisatge. En uns temps de transformació social, territorial i paisatgística, la documentació de la memòria viva és més necessària que mai per resistir al dictat pla de la globalitat… i reformular-se.

Ramon Queralt:
(Igualada, 1971) garriguenc i veí de les Borges Blanques. Llicenciat en ciències ambientals (UAB) i en dret (UdL). Des de fa deu anys es dedica professionalment a l’ordenació del territori i l’avaluació ambiental. Va publicar Impacte ambiental del despoblament, una anàlisi de les repercussions en el medi de l’èxode rural a dues poblacions de la comarca. Ha treballat a l’Ateneu Popular Garriguenc; actualment forma part de l’associació que edita el periòdic Somgarrigues i del patronat d’Espai Català de Cultura i Comunicació i és vocal del Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya. L’any 2003 va iniciar-se en la descoberta d’una faceta del paisatge que fins llavors, li era invisible.

19/12/08

Daniel Closa, autor de "100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt" participà en el programa "Paciència la nostra", de Sants 3 Ràdio

Daniel Closa, autor del llibre 100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt, participà en el programa Pa ciència la nostra, de Sants 3 Ràdio, de dissabte 13 de desembre. Durant l'entrevista, Closa va parlar sobre algunes de les qüestions científiques més curioses que tracta aquesta obra, que s’inclou a la col·lecció De 100 en 100.

Podeu escoltar l’entrevista a partir dels 3min 40s.

Dissabte 20 de desembre es presenta "Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)" a València, i "Cuida-les, Chomolungma" a Arnes

El llibre Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos), de Manel Riu i Mir Roy, es presentarà el dissabte 20 de desembre, a 2/4 de 8 del vespre, a l’Edifici Octubre de València. La presentació anirà a càrrec de Maria Blanca Garcia Ortiz.

Cuida-les, Chomolungma. Catalanes al sostre del món, de Sílvia Ferrandis, també es presentarà dissabte 20 de novembre, a les 8 del vespre, al cinema d’Arnes. La presentació, que anirà a càrrec de Teresa Pallarés, inclourà la projecció de l’audiovisual “Dones a l’Everest: fragments d’una història.” L’autora i les altres membres de l’expedició signaran exemplars del llibre.

18/12/08

Animals que són literatura

Els animals haurien de disposar de categoria pròpia literària. Se l'han guanyada després de protagonitzar algunes novetats editorials del tot recomanables.
D'entrada, contem amb els Mamífers peluts [del llop a la musaranya] de Celdoni Fonoll (Cossetània), un llibre il·lustrat amb el qual l'autor completa la seva bibliografia dedicada a la versificació de la natura, i ens proposa la catalogació de 34 espècies de mamífers dels Països Catalans. Versos, fotografies, cultura popular, cançons i dades científiques, en una obra que converteix l'autor merescudament en "el poeta de la biodiversitat" cpm ha definit amb encert en Jordi Sargatal al pròleg del llibre.
De la trentena d'animals poetitzats per Fonoll no consta un amb nom propi, protagonista meritori d'una autobiografia amb regust cinematogràfic, molt comentada i reeixida. Es tracta de Me Cheeta (Jo Xita) una de les obres finalistes del premi Guardian, que compta amb molts defensors entre els quals es troba el crític de cinema Peter Bradshaw, que no ha dubtat en assenyalar el títol com "el llibre que tothom hauria de trobar sota l'arbre" durant el Nadal. [...]

Fragment de l'article Animals que són literatura, al blog sobre llibres.

17/12/08

"100 anys d'esquí a Catalunya" s'anuncia a Catalunya Ràdio, Catalunya Informació i Icat Fm

El llibre 100 anys d’esquí a Catalunya. Passions de neu, del periodista Antoni Real, s’anuncia a les emissores Catalunya Ràdio, Catalunya Informació i Icat Fm. La falca publicitària es pot escoltar des de dilluns 15 de desembre i s'emetrà fins el dia 5 de gener.

"100 anys d'esquí a Catalunya" es troba entre els llibres de no ficció més venuts segons "El Periódico" i "La Vanguardia"

El llibre 100 anys d’esquí a Catalunya, de Toni Real, és un dels més venuts segons El Periódico i La Vanguardia de dimecres 17 de desembre. L'obra, que apareix per primera vegada als rànquings d'aquests dos diaris, es troba en la segona posició dels llibres de no ficció en català a la llista de El Periódico, i en la vuitena a la de La Vanguardia.

16/12/08

"100 anys d’esquí a Catalunya" és un dels llibres de no ficció més venuts segons el diari "Avui"

100 anys d'esquí a Catalunya. Passions de neu, de Toni Real, és el quart llibre de no ficció més venut a les llibreries, segons el diari Avui del dissabte 13 de desembre. És la primera setmana que l'obra, que han editat Televisió de Catalunya i Cossetània, apareix a la llista.

Dimecres 17 es presenta "Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)", a la seu d'Òmnium Cultural, i "El vertigen del trapezista", a La Sénia

El llibre Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos), de Manel Riu i Mir Roy, es presentarà dimecres 17 de desembre, a les 7 de la tarda, a la seu nacional d’Òmnium Cultural. La presentació anirà a càrrec de Ramon Tremosa, economista i professor del Departament de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona.

El vertigen del trapezista, de Jesús Maria Tibau, també es presentarà dimecres 17 de desembre, a 1/4 de 9 del vespre, a la Sala Rosa de la Casa de Cultura de La Sénia. La presentació anirà a càrrec d’Empar Gili, professora d’Història i Coordinadora de la Biblioteca de l’IES La Sénia, i comptarà amb la presència del regidor de Cultura, Oriol Amat, i de l’ Alcalde de la Sénia, Victor Pla.

15/12/08

'Rabassa morta', un drama rural tarragoní

Anselm Aguadé signant exemplars dee Rabassa morta (salvatblog)

Aquest cap de setmana llarg l'he aprofitat per acabar de llegir la novel·la Rabassa morta, d'Anselm Aiguadé (en la imatge signant exemplars). Llegir el llibre d'un autor que coneixes personalment sempre és una experiència diferent perquè encares la lectura amb una predisposició especial. I més quan saps que aquesta és la seva primera obra. Ets més benevolent. Fent un esforç de prendre distància, us puc dir que 'Rabassa morta' és un un bon llibre, molt recomanable.
L'Anselm Aguadé, que fa gairebé dues dècades m'ensenyava informàtica al Col·legi Antoni Roig, ha escrit un drama rural ambientat en el darrer tram del segle XIX en un poble indeterminat que ell mateix em va situar al Baix Penedès. M'ho he passat molt bé llegint-la, amb una arrencada aprofitant un viatge amb tren a Barcelona, una continuació amb petites dosis a causa de la feina que he tingut aquests dies i una rematada final aquest cap de setmana.
L'Anselm defineix molt bé el caràcter dels protagonistes del relat, on no trobem bons molt bons ni dolents mol dolents. Disfrutem de les contradiccions que tots tenim en uns personatges d'una època ja pretèrita en la qual l'autor ens hi submergeix d'una manera magistral. Rabassaires, senyors, mossos, criades... es van interelacionant en les 270 pàgines del llibre. És un drama rural que fàcilment es podria adaptar al teatre. És una idea que deixo a l'aire.
Es d'agrair a l'Editorial Cossetània que aposti per autors locals, com l'Anselm Aguadé, nascut a Vilabella i professor de secundària a Torredembarra. La presentació del llibre fa unes setmanes va ser multitudinària. Espero que tots els que van venir a l'acte no ho fessin només per compromís sinó que hagin llegit el llibre Val la pena. Com ja li vaig dir a l'Anselm fa uns dies, quan estava a mig llegir Rabassa morta, espero ja la seva segona novel·la. El llistó, però, l'ha posat força amunt.

Article al blog Salvatblog sobre el llibre Rabassa morta, d'Anselm Aguadé.

14/12/08

Es convoca el XXI Premi Literari "Vila d'Ascó"

L'ajuntament d'Ascó ja ha publicat les bases del XXI Premi Literari “Vila d’Ascó”. Cossetània edita les obres guanyadores d’aquest certàmen.

Aquestes són les Bases del Premi:
El tema és lliure.
Poden presentar-se a aquest premi obres escrites en llengua catalana. Els treballs han de ser inèdits i no han d'haver estat guardonats en altres certàmens literaris ni han d'estar compromesos en tràmits de publicació amb cap editorial o presentats en altres premis pendents d'adjudicació. Un cop presentats, els treballs no podran ser retirats del premi fins que s'hagi fet públic el veredicte del jurat.
Els treballs tindran una extensió entre 175 i 225 d'uns 2.100 espais cadascuna (30 línies de 70 caràcters). Han de portar el títol a la portada i no poden estar signats.
Els i les concursants presentaran 2 còpies, a una cara i amb els fulls numerats. S'acompanyaran d'un sobre tancat amb el títol de l'obra. A l'interior del sobre hi constarà el nom i cognoms, fotocòpia del DNI o document similar, domicili, telèfon i adreça electrònica de l'autor/a.
Els treballs s'enviaran per correu certificat o bé es presentaran personalment a l'Ajuntament d'Ascó, Regidoria de Cultura; C/ de l'Hospital, 2, 43791 Ascó.
El termini d'admissió conclourà el dia 22 de gener de 2009.
Dotació: 3.600 € (als quals s'efectuaran les retencions fiscals corresponents), en concepte de drets d'autor i la publicació del llibre per part de Cossetània.
El premi podrà ser declarat desert.
El Jurat es reserva el dret d'interpretar aquestes bases en cas de dubte o decidir sobre qualsevol contingència no prevista en aquestes.
El veredicte del Jurat serà inapel·lable i es donarà a conèixer públicament en un acte de lliurament del Premi que se celebrarà durant el mes de maig de 2009 a Ascó.
L'Ajuntament accedirà a la propietat de les obres premiades. Els treballs no premiats podran ser retirats de l'Ajuntament en un termini de trenta dies, després de l'acte de concessió del premi. Si no han estat retirats en el termini assenyalat, serà entès que els autors i les autores renuncien als respectius originals. No s'assumiran responsabilitats per pèrdues o deterioraments.
L'Ajuntament es reserva el dret de donar a conèixer la relació de participants a la convocatòria d'aquest premi.
La participació en aquest premi suposa la total acceptació de les bases.

13/12/08

Azimut 100

Aquesta tardor la col·lecció de guies excursionistes Azimut, editada per la gent de Cossetània de Valls, arriba al número 100. Déu n'hi do! Editar en pocs anys cent títols excursionistes no està gens malament. No recordo en la història de la bibliografia excursionista cap trajectòria similar. És una tasca important, que a més a més, s'ha dut a terme en condicions singulars:

- L'editorial és aliena al Cap i Casal. Té força més mèrit editar des de fora de Barcelona.

- La col·lecció va començar després de la fallida d'algunes editorials i col·leccions molt clàssiques de l'àmbit excursionista, en una etapa de dubtes sobre el futur de l'edició excursionista.

- Els editors no han sortit del món excursionista sinó que s'han anat introduint al món excursionista. Ha estat un viatge invers al tradicional.

- La col·lecció s'ha obert a tots els esports de muntanya, del senderisme a l'escalada, de la btt al descens de barrancs, de l'alpinisme a l'excursionisme, sense cap exclusió ni per temàtica ni per nivells de dificultat.

- S'ha articulat a partir d'una majoria d'autors novells, gent desconeguda que ha editat per primer cop. Molts d'aquests autors són locals, especialitzats en el territori que ressenyen. Alguns d'aquests autors han repetit en més d'un títol arrel del seu èxit.

- Ha tingut una mirada excèntrica, és a dir, no s'ha fixat en el destí clàssic de l'excursionisme català, (Pirineu, Montserrat i Montseny), sinó que ha estat oberta a totes les comarques. Llocs aparentment poc excursionistes, com ara la Segarra, la Costa Daurada o l'Anoia, entre altres, han demostrat que poden tenir un interès excursionista. Aquesta renovació d'objectius és una de les raons del seu èxit, ja que ha pogut trobar noves destinacions del tot inèdites.

- Ha donat molta atenció a les muntanyes de les comarques tarragonines, bastant oblidades des de les obres de l'Iglesies i el Santasusagna, i sovint menystingudes per les editorials barcelonines que sempre han mirat cap al nord.

- El nivell mitjà ha estat més que correcte. Malgrat algunes guies francament fluixes que s'han colat, en general la majoria han estat ben treballades, són serioses i sòlides.

- Han tingut bona acollida en el món excursionista. Més d’una dotzena de títols s’han reeditat, altres s'han exhaurit i un títol ha arribat fins a les 4 edicions. M'agradaria saber el nombre total d'exemplars venuts. Probablement passen dels 100.000.

- Els preus sempre s'han mantingut molt ajustats.

- Ha descobert llocs interessants que fins ara no tenien cap guia excursionista. Penso en la guia de les Muntanyes de la Val de Toran, Boumort o Vall Fosca de les darreres.

- I pel que tinc entès l'editorial continua rebent originals i en té en cartera per més d'un any i mig. Caldrà estar atent a una imminent saturació.

Crec que és una fita destacada i ressenyable en el món editorial excursionista català. Altres col.leccions i editorials estan tirant endavant iniciatives també interessants. Mai com ara s’han editat tantes i tan variades guies excursionistes.

Reproducció del post publicat, el dia 10 de desembre, al bloc Muntanya.net

12/12/08

La celebració del número 100 d'Azimut aplegà autors i excursionistes

Autors de la col·lecció Azimut i afeccionats a la muntanya es van aplegar el dijous dia 11 de desembre a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya per a la celebració del número 100 de la col·lecció Azimut de Cossetània Edicions.
Francesc Beato, que intervingué en l'acte com a persona gran coneixedora del món excursionista a Catalunya, va comentar que "l'objectiu dels primers excursionistes de Catalunya ja va ser des dels inicis fer cròniques de les seves sortides i publicar-les." Va fer també un anàlisi de la col·lecció Azimut i va indicar que "hi ha 85 autors diferents en la col·lecció, algun dels quals ha publicat més d'un llibre." Afegí que "no hi ha cap col·lecció de llibres de muntanya que hagi arribat al centenar de títols i això és una fita important per a l'editorial i per a l'excursionisme. A més s'han publicat itineraris de diferents indrets sobre els quals no hi havia res publicat. Azimut s'ha convertit en una referència en el món excursionista."
Per la seva part, Josep Insa, autor del número 1 de la col·lecció (De la muntanya al mar) i del número 100 (Volta a Catalunya en BTT) va explicar el contingut d'aquest darrer llibre. Detallà que "la Volta s'inicia i acaba a Barcelona. Consta de 26 recorreguts, que sumen 1.300 quilòmetres i té entre 8 i 10 variants. En total es fan 18.750 metres de desnivell, trepitja 25 comarques i el 90% del seu recorregut transcorre per camins de terra."
Per la seva part, el president de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya, Anton Fondevila, digué que les guies d'Azimut "són llibres dedicats especialment a la gent que vol practicar esports de muntanya i estan fetes d'una manera molt útil".
Jordi Ferré, gerent de Cossetània Edicions, va fer un repàs de les fites aconseguides per la col·lecció i va voler agraïr als autors la tasca realitzada per la col·lecció i als lectors i excursionistes que han confiat amb l'editorial.

11/12/08

Enigmes sense resoldre

David Bueno publicà un article al diari Avui de dissabte 6 de desembre sobre el llibre 100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt, de Daniel Closa. Bueno també parla de l'interès que desperta la recerca científica sobre qüestions quotidianes.
La comprensió que els humans tenim del món es deu principalment als avenços científics. La velocitat d'adquisició de nous coneixements, però, s'ha incrementat enormement aquestes darreres dècades, la qual cosa provoca en moltes persones la sensació que hem entrat en una espiral gairebé imparable de nous coneixements. Tanmateix, la ciència encara té molts enigmes per resoldre, molts més dels que a hores d'ara ja ha resolt.

Aquesta és la temàtica de 100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt, de Daniel Closa, investigador de l'Institut d'Investigacions Biomèdiques de Barcelona i autor de diverses obres de ficció i de divulgació científica.

Ranxets, un llibre que recull les receptes de la cuina de Torredembarra

La sala de plens de l'Ajuntament de Torredembarra acollirà el divendres dia 12 de desembre, a les 8 del vespre, la presentació del llibre Ranxets. La cuina a Torredembarra, obra del Centre d’Estudis Sinibald de Mas, editat per Cossetània Edicions.

El llibre
“La dificultat, i grossa, ha sorgit quan tot sovint no hi ha hagut unanimitat a l’hora de precisar la recepta. Cadascú ha defensat la seva com si fos l’única veritable i genuïna. Però això, un cop ben mirat, no ho considerem un entrebanc, sinó tot el contrari. Millor. Donarem les variants, i qui s’hi senti intrigat que les provi i que les tasti totes.” “Els plats recollits aquí són de cuina modesta, compostos amb ingredients de poc preu, si és que n’hi ha. No són comparables a l’alt ofici d’un gran coc que fa meravelles amb la llagosta, sinó que tracten de l’art de disfressar les sardines i altres disponibilitats de butxaca minsa per fer-ne cada dia un plat atractiu.”
(Del pròleg de Josep Gual)
Tant les persones que han escrit Ranxets, com les que hi han aportat les seves receptes, no són cuiners professionals ni gastrònoms: són gent curiosa de Torredembarra, agrupada en la secció d’Etnologia i Folklore del Centre d’Estudis Sinibald de Mas, que va voler investigar sobre la cuina del seu poble, entesa com a part del patrimoni cultural que, des de segles, s’ha transmès de generació en generació i que ara corria el perill de caure en l’oblit.

10/12/08

"No hi ha cap poeta que hagi versificat tantes espècies com Celdoni Fonoll"

L’Auditori Caixa Catalunya de La Pedrera va acollir, el dimarts dia 9 de desembre, la presentació d'un nou llibre de Celdoni Fonoll: Mamífers peluts [del llop al a musaranya]
La presentació va anar a càrrec de Jordi Sargatal i Vicens, director de l’Àrea de Territori i Paisatge de la Fundació Caixa Catalunya qui digué que "Celdoni Fonoll ha versificat 505 espècies. Jo no conec cap poeta que n'hagi versificat tantes; per tant el títol del poeta de la biodiversitat, se li escau merescudament." Sargantal va fer una defensa de les espècies en perill i va dir que l'home "ha de poder conviure amb els animals, amb els mamífers peluts."
Per la seva part, Celdoni Fonoll va explicar que "en el llibre hi ha bàsicament mamífers terrestres; per tant no hi són els mamífers marins, a excepció del vell marí."
L'acte es va cloure amb un recital a càrrec de Lloll Bertran i Celdoni Fonoll, acompanyats al piano per Isaac Fonoll.

Cossetània Edicions arriba al número 100 de la col·lecció Azimut

L’editorial ha organitzat una celebració al CEC, en la que hi assistiran els autors de la col·lecció i representants institucionals i de l’editorial

Cossetània Edicions ha arribat al número 100 de la col·lecció Azimut amb la publicació de l’obra Volta a Catalunya en BTT, de Josep Insa Montava. Per celebrar-ho, ha organitzat una trobada d’autors de la col·lecció, en la que també hi assistiran Francesc Beato Visens, excursionista vinculat al CEC, que farà un repàs a la trajectòria de la col·lecció, i representants institucionals i de l’editorial, al Centre Excursionista de Catalunya el dijous 11 de desembre.
Azimut és avui la col·lecció de guies amb més títols del territori català, i s’ha convertit en una referència en llibres d’excursionisme. Azimut va ser distingida l’any 2002 pel Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat, com la millor publicació de promoció turística editada el 2002, i el 2007 va obtenir una menció especial de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, per l’aportació al món de l’excursionisme català.
La col·lecció recull rutes per fer a peu, així com itineraris en BTT, a cavall, o en esquís, i de diferents graus de dificultat. Fins al moment s’han reeditat 15 dels títols que inclou, entre els quals destaquen 50 itineraris a peu per Catalunya (quarta edició), de Josep Mauri i Portolès, i El Montsant (tercera edició), d’Antoni Cabré.
Els itineraris que es proposen a les obres d’Azimut recorren totes les comarques catalanes. Així mateix, entre les persones que han fet possible la continuïtat de la col·lecció, hi ha autors originaris de tots els punts de la geografia del país.
Cossetània Edicions celebrarà la publicació del número 100 de la col·lecció “Azimut” el dijous 11 de desembre, a 2/4 de 8 del vespre, a la Sala d’Actes del Centre Excursionista de Catalunya (Carrer del Paradís, 10-12. Barcelona). Intervindran en l’acte Francesc Beato Vicens, excursionista; Josep Insa Montava, autor del número 1 i del número 100 de la col·lecció, i representants institucionals i de l’editorial.

9/12/08

Cardó y don Juan

Albert Manent publicà un article al diari La Vanguardia de diumenge 7 de desembre en el que es parla del llibre A l’entorn de Carles Cardó, de Lluís M. Moncunill. Manent exposa detalls de la vida de Cardó que donen sentit a la publicació d’aquesta obra.
Esta figura de la Iglesia de Catalunya recogió la herencia del obispo Torras i Bages y se convirtió en pensador, traductor y ensayista del siglo XX.

Su exilio fue amargo. Párroco de un pueblecito italiano, fue expulsado por el fascismo y recaló en Suiza, donde se convertiría en el heredero de la voluntad reconciliadora del cardenal Vidal i Barraquer, a quien Franco no dejaba volver a Tarragona. Fue en Lausana donde Cardó conoció a don Juan de Borbón pretendiente al trono de España y con el que trabó una amistad sincera. Una obra de Lluís M. Moncunill, A l'entom de Caries Cardó. Diàleg d'exili arnb Joan de Borbó, comte de Barcelona, recoge un perfil biografico del personaje y analiza su exilio con la obra Histoire spirituelle des Espagnes, donde condena la sublevación militar y la barbarie de la zona republicana y precisa que hay dos tradiciones espirituales, una de las cuales es la catalana.

Recullen en un llibre epistolar les vivències africanes de Josep Frigola

El missioner Josep Frigola va escriure centenars de cartes i altres textos durant el temps que va estar a les missions a l'Àfrica occidental, entre el 1965 i el 2006. D'aquests, n'ha sortit ara un recull en forma de llibre titulat Tota una vida per Àfrica, que edita Cossetània dins la col·lecció El Tinter amb el suport de la Diputació.
El missioner comença aquest recull de textos i cartes tres mesos després d'haver arribat a Burkina Faso, l'octubre del 1965, i acaba el 2006, amb unes reflexions des de Niamey, la capital del Níger, sobre com combatre la pobresa amb la solidaritat. Durant aquests més de quaranta anys Frigola va passar per aquests dos països de l'Àfrica occidental i va anar resseguint la seva vida en el continent a través de les seves vivències, compartides sovint en forma de carta a amics i familiars o com a crònica en alguns diaris o fulls dominicals gironins. Tota una vida per Àfrica està editat per Cossetània dins la col·lecció d'El Tinter i ha tingut el suport de la Diputació de Girona i de la parròquia de Sant Martí de Palafrugell. La Diputació hi ha col·laborat amb la voluntat de donar suport a la promoció dels treballs d'escriptors gironins i també per donar cobertura a accions que fomentin la cooperació al desenvolupament. El llibre està dividit en dotze capítols i inclou un pòrtic del bisbe emèrit de Girona, Jaume Camprodon, i amb un pròleg del periodista Josep M. Ureta.
Frigola va néixer a Ventalló el 1941. El 1951 va entrar al seminari de Girona, on va estudiar humanitats, filosofia i teologia. El 1962 se'n va anar a l'Estat francès amb els Missioners d'Àfrica per acabar els estudis i el 1965 va ser ordenat capellà i va marxar a l'Àfrica. El setembre del 2003 va ser nomenat conseller pedagog del programa d'educació de base en l'organisme coordinador de l'acció social de l'Església Catòlica.

Notícia de Laura Portal al diari El Punt de diumenge 7 de desembre sobre el llibre Tota una vida per Àfrica, de Josep Frigola.

Més informació:
Diari de Girona
Parròquia de Palafrugell

El llibre Tota una vida per Àfrica, de Josep Frigola, es presentarà el dimecres 10 de desembre, a 2/4 de 8 del vespre, al Casal Loiola, a Barcelona. La presentació comptarà amb l’assistència dels periodistes Bru Rovira (La Vanguardia), Josep M. Ureta (El Periódico), i Joan Garcia (Catalunya Ràdio); i de Xavier Casanovas, del Casal Loiola. Durant la presentació es projectarà un audiovisual amb paraules de Josep Frigola, l’autor.

8/12/08

El llibre "100 anys d'esquí a Catalunya", de Toni Real, s'anuncia a RAC1

Aquest és l'anunci que podreu escoltar a partir del dimarts 9 i fins el dimecres 24 de desembre, en horari de màxima audiència, del llibre 100 anys d'esquí a Catalunya, de Toni Real, editat per Cossetània i TV3.

7/12/08

Llàtzer Garcia recull el premi de teatre La Carrova 2008


A la imatge de dalt, la presentació de Requiescat in bello. A sota Llàtzer Garcia Alonso, guanyador del premi La Carrova 2008, amb la regidora de cultura de l'Ajuntament d'Amposta Mar Panisello

La sala d'actes de la Fira d'Amposta va acollir, el dissabte 6 de desembre, la presentació del llibre Requiescat in bello, de Josep Maria Diéguez, Premi de Teatre La Carrova 2007. En el mateix acte es va lliurar el premi de La Carrova 2008 a Llàtzer Garcia Alonso per l'obra Sweet nothing, L'autor, en recollir el premi, va dir que "el títol de l'obra defineix bastant els personatges que hi surten, que són moltjoves".

6/12/08

Celdoni Fonoll versifica 34 espècies de mamífers dels Països Catalans a "Mamífers peluts"

El llibre Mamífers peluts [del llop al a musaranya] es presenta dimarts 9 de desembre, a les 7 del vespre, a l’Auditori Caixa Catalunya de La Pedrera. Hi intervindran Jordi Sargatal i Vicens, director de l’Àrea de Territori i Paisatge de la Fundació Caixa Catalunya, i Jordi Ferré Blasco, gerent de Cossetània Edicions. L’acte es clourà amb un recital a càrrec de Lloll Bertran i Celdoni Fonoll, acompanyats al piano per Isaac Fonoll.

Celdoni Fonoll, seguint el fil dels seus llibres de versos sobre la natura, ens ofereix ara Mamífers peluts [Del llop a la musaranya], on versifica 34 espècies de mamífers dels Països Catalans. Completen i arrodoneixen el llibre fotografies de Jaume Sañé, Oriol Alamany, Isaac Fonoll, Marga Viza i Jordi Sargatal; quatre partitures de cançons transcrites per Isaac Fonoll, i un annex amb informació científica, literària i popular dels mamífers: la part científica és escrita per la biòloga Marta Vigo, i la de cultura popular i literatura és feta per Celdoni Fonoll. Jordi Sargatal n’ha escrit el pròleg i, entre altres coses, diu: En Celdoni Fonoll s’ha convertit, molt merescudament, en el poeta de la biodiversitat, ja que fins ara ha escrit versos sobre 505 espècies. Sí, 505 animals i plantes, i cal afegir que tots els poemes són molt bonics i sentits. En aquests moments ja en té 205 sobre ocells, 112 d’herbes, 50 de bolets, 55 d’arbres, 49 de peixos, amfibis, rèptils i insectes, i ara 34 de mamífers. Fantàstic!

Celdoni Fonoll:
Celdoni Fonoll és cantant, recitador, poeta i músic. Però, sobretot, ha estat i és un gran difusor de la poesia als Països Catalans. Ha fet moltíssims recitals i ha publicat 11 discs i 22 llibres. Dels discos cal destacar Recital 1000 (1984), Mercat de Calaf (1991), Aigua secreta (1992), Cançons de l’amor que tinc (1997) i el doble CD Antologia (PICAP, 2008). Entre els llibres destaquen les antologies La poesia al carrer (1977), La poesia a l’escola (1977-1987, deu edicions amb 175.000 exemplars), Nou segles de poesia als Països Catalans (1986) i Versos diversos d’El matí de Catalunya Ràdio (1996). Ha publicat llibres de versos humorístics, satírics, eròtics, amorosos, patriòtics: Trempant t’empaito (1993), Versos perversos (1995), Tocat d’amor (1997), Amor de lluny (1998), Versos dispersos (2001), Quin món de mones! (2006, amb Lloll Bertran) i, els darrers anys, ha escrit poesia de la biodiversitat: Veus d’ocells (2000), 60 ocells (2002) —d’aquests dos llibres, ja exhaurits, se n’han venut 11.000 exemplars—, Bones herbes (2004), Aucells (2006), Fascinants bolets (2006), Arbres dels nostres paisatges (2007) i Mamífers peluts [Del llop a la musaranya] (Cossetània Edicions, 2008). Ha rebut els premis següents: Premi discogràfic de la Generalitat de Catalunya pel disc Recital 1000 (1984); Èxit d’Or Català per la cançó “Cor càtar” del disc Enllà del temps (1989); Creu de Sant Jordi (1990); Premi al Compromís Cultural, Òmnium Cultural Anoia (2005); Ametlla de plata a la trajectòria professional, Ajuntament de Vilagrassa (2006); Amic de l’any (2007), de l’associació barcelonina Amics de la ciutat.

5/12/08

"Requiescat in bello", Premi de Teatre La Carrova 2007, es presenta durant la Fira d'Amposta

El llibre Requiescat in bello, de Josep Maria Diéguez, Premi de Teatre La Carrova 2007, es presentarà el dia 6 de desembre, a les 19.00, a la Sala d'Actes de la Fira d'Amposta.
Durant l'acte es lliurarà el guardó a l'obra guanyadora d'aquest any, Sweet nothing, de Llàtzer Garcia Alonso.

Unes golfes rònegues. Un espai desolat on algú s’acaba de suïcidar. L’inici de l’obra sembla tancar definitivament una porta. Però hom no pot estar mai segur d’haverse alliberat del tot. Ni tan sols per la via més dràstica. Deixem massa coses enrere com per poder-nos-en anar tranquil·lament. La vida ens perseguirà fi ns més enllà... d’on? La protagonista és a punt de descobrir-ho d’una manera grotesca, gairebé tragicòmica. Diuen que hi ha “final sorpresa”. La pregunta seria... hi ha final?

Biografia:
Josep M. Diéguez (Barcelona 1958), director i autor teatral, resideix des de fa temps a Vic (Osona). Com a director d’escena ha dut a terme diversos encàrrecs de la delegació de Vic de l’Institut del Teatre, a més de treballs puntuals com el muntatge de La traïció de Harold Pinter a la Sala Beckett de Barcelona. En el camp de la dramatúrgia, la seva principal dedicació, ha guanyat una dotzena de premis: el primer, el Josep Robrenyo de teatre universitari l’any 2001 amb Variacions irades. El darrer, el primer accèssit del premi 14 d’abril, atorgat per la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya a De vegades la pau. Entremig, a més de Requiescat in bello, s’hi troben des de dues edicions del premi de teatre infantil i juvenil Guillem d’Efak, aconseguits a Vilafranca de Bonany (Mallorca) amb Un cas molt _ _ _ rany i L’home que feia pets, fins al premi Micalet de València amb Bonnet i Clàudia, passant per diferents guardons al premi de teatre d’Osona, on destaca l’obra Electronic Money. Diversos d’aquests textos han estat representats, i la majoria publicats. A més, ha traduït del francès al català La prise de l’école de Madhubai, d’Hélène Cixous, i Prof!, de Jean-Pierre Dopagne, que aviat es veurà als escenaris de Barcelona. També ha realitzat activitats docents, com ara un curs de noves metodologies entorn de l’escriptura teatral als cursos d’estiu de la Universitat de Vic, i l’Ajuntament de Salt li ha premiat un assaig que vincula Els pastorets amb tècniques d’integració de la immigració. Finalment, ha exercit també responsabilitats institucionals: va ser membre de la Junta de Govern de l’Institut del Teatre durant el període 2000-07, i des de l’any 2003 forma part del Consell d’Administració del Teatre Nacional de Catalunya.

4/12/08

Bases del XVII Premi de Narrativa Vila de l'Ametlla de Mar

Ja es poden consultar les bases del XVIIè Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, que convoca el Patronat de Cultura de l’Ajuntament d’aquesta localitat. Cossetània Edicions publica les obres guanyadores d'aquest certàmen literari.
El premi té l’objectiu de donar continuïtat a la recerca de nous valors per a les lletres, i encoratjar a joves i novells escriptors.

Aquestes són les Bases del Premi:

1. Podrà optar al premi una narració o conjunt de narrativa escrita en llengua catalana, d’una extensió aproximada d’entre 70 i 110 folis, de no menys de 30 ni més de 45 línies per foli i fins a 75 caràcters per línia, mecanografiats a doble espai per una sola cara.
2. L’obra haurà de ser inèdita, I no estarà compromesa de cap manera la seva publicació.
3. Pot presentar-se al premi qualsevol jove escriptor dels Països Catalans, de no més de 40 anys d’edat. Quedaran exclosos els guanyadors dels darrers dos anys.
4. El premi consistirà en una dotació econòmica de 3.000 euros I la publicació de l’obra guanyadora per Cossetània Edicions. Aquesta dotació econòmica comprendrà els drets d’autor de la primera edició. El premi quedarà subjecte a les retencions de IRPF.
5. Les obres s’hauran de presentar abans del 22 de desembre de 2008, adreçades a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de l’Ametlla de Mar (Sant Joan, 55 43860 l’Ametlla de Mar), amb la indicació “Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar”.
6. S’enviaran cinc còpies de l’obra. Llurs autors podran signar només amb pseudònim. En plica tancada, al sobre de la qual figurarà el títol de l’obra. S’adjuntarà: nom i cognoms del concursant, adreça amb codi postal, telèfon de contacte i títol de l’obra.
7. El resultat de la decisió del jurat es farà públic d’immediat a la seva votació, assabentant al guanyador/a. El lliurament del premi serà dintre dels tres mesos següents a la proclamació. El guanyador estarà present en l’acte públic organitzat a l’efecte. Es farà coincidir amb la presentació del llibre guanyador.
8. El jurat estarà format per una personalitat de relleu en les lletres catalanes, 4 vocals i un secretari amb veu i sense vot. Tots ells a designar encara, en el moment de fer pública la convocatòria.
9. Qualsevol circumstància no prevista en les Bases podrà ser resolta pel jurat; llur decisió serà inapel·lable.
10. La presentació del premi suposa l’acceptació de les Bases.

3/12/08

Llibre llegit: Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)

Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos), dels autors de Benavarri Manel Riu i Mir Roy. Una lectura absolutament recomanable, plena de bons moments d’humor excel·lent.
I és que en efecte, el llibre neix del blog Mireia Galindo (actualment és el blog personal dels dos autors). Un blog que va marcar tota una època en la Catosfera, tot un èxit mediàtic i de participació. Si algún dia es fa un llibre sobre la Catosfera, sens dubte aquest blog hi haurà d’aparèixer.
La protagonista principal és la Mireia, una professora d’institut desacomplexada i sexualment activa (molt activa!) i precoç… però alhora tendre, romàntica, un xic innocent, realista, irreverent, sense pèls a la llengua… Pel llibre, a més hi circula molta política, amb comentaris sovint amb una forta càrrega d’acidesa i ironia. Totes les misèries i la realitat social, cultural, lingüística i política del país apareixen retratades en boca de la Mireia, que més que un alter ego dels autors, és a ulls dels lectors tota una persona literària, amb personalitat pròpia.
També en destacaria l’excel·lent tractament del llenguatge que hi ha al llibre, que intenta imitar el llenguatge parlat, i més concretament el dialecte central parlat principalment a Barcelona. Però lluny de caire en incorreccions i barbarismes, al darrera hi ha un acurat treball lingüístic, ortogràfic i gramatical. Sens dubte, un dels valors del llibre.

Més informació:

Article a [bauen] blog sobre el llibre Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)

L'aventura a l'Everest d'una metgessa del Pallars

Anna Farràs publicà una notícia al diari Segre de dissabte 29 de novembre sobre la presentació del llibre Cuida-les, Chomolungma a la Biblioteca Pública de Tremp. Farràs exposa alguns detalls de l'experiència de l'autora, Sílvia Ferrandis, a l'Everest.
Sílvia Ferrandis, una muntanyenca barcelonina establerta al Pallars, on exerceix de metege, va presentar a hir a Tremp el llibre Cuida-les, Chomolungma. Catalanes al sostre del món, en què l'esportista i escriptorra narra l'aventura que va viure ella, juntament amb tres catalanes més, el 2004, en una expedició que va aconseguir coronar l’Everest, el cim més alt de la Terra.
El llibre narra els detalls de l’expedició a l’Everest, el 2004, que com explica a les seues primeres pàgines ja va nàixer mentre tornaven del Sisha Pangma, tot i que per raons econòmiques havia de ser menys nombrosa.
El llibre Cuida-les, Chomolungma també es presentarà dijous 4 de desembre, a les 8 del vespre, a la Biblioteca de l’Ateneu Igualadí. La presentació anirà a càrrec de l'autora, Sílvia Ferrandis.