28/5/09

"100 trucs per arribar a final de mes (en temps de crisi)" aporta solucions pràctiques i assequibles per a les petites economies

L’obra, dels periodistes David Escamilla i Humberto Salerno, convida a esmolar l’enginy per afrontar la crisi

100 trucs per arribar a final de mes (en temps de crisi), de David Escamilla i Humberto Salerno, aporta solucions pràctiques i assequibles per a les petites economies. L’obra, que publica Cossetània Edicions, convida a esmolar l’enginy per afrontar la crisi.
David Escamilla (Barcelona, 1969) és periodista i escriptor. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia (UAB), ha publicat poesia, biografies, guies, assaigs i narrativa. Col·labora habitualment a la ràdio i a la televisió. Ha estat cap de redacció de diverses publicacions i cap de premsa d’editorials. Ha escrit documentals per a la televisió i ha dirigit un film (www.davidescamilla.com).
Humberto Salerno (Barcelona, 1972) és periodista, director i presentador del programa Hora 25 de l’economia (Cadena Ser) i productor executiu del programa Lliure d’impostos (Canal 25 TV). Ha estat CEO i director del portal d’informació econòmica Noticias.com, director i presentador dels programes Pont Barcelona-Madrid, Impuls econòmic i Intercanvi, director de Nous Negocis i Desenvolupament (Grup Dossier), i fundador de Ràdio Intereconomia Catalunya, a més de presentador de Capital Catalunya.
Tot i que 100 trucs per arribar a final de mes s’ha pubicat en un moment de crisi econòmica, els autors destaquen la permanència al llarg de la història de la necessitat de mantenir el control dels nostres béns: “No hem d’oblidar que al llarg de la història les persones sempre hem volgut optimitzar els nostres béns i la nostra vida. En tot cas, la crisi ha obligat a què prenguem més consciència del que tenim i en quines condicions ho volem tenir.” El llibre ofereix respostes directes als dubtes que genera la inestabilitat econòmica: “també estem convençuts que és un moment en què les persones volen respostes a les preocupacions i que aquestes siguin pràctiques i assequibles.”
Per David Escamilla i Humberto Salerno, l’hàbit de l’estalvi, en el moment de crisi, és més important que les estratègies pal·liatives que es puguin aplicar: “vèncer la crisi és principalment una qüestió de valors i no tan d’estratègia. La cultura de l’estalvi, personal o familiar, i la bona inversió, són fonamentals tant en moments de crisi com en moments de bonança”. L’actitud a l’hora d’encarar els problemes, és també, segons els autors, una eina fonamental per a resoldre’ls: “davant d’un problema cal ser positiu perquè aleshores és quan es desperten els instints. La negativitat, al contrari, bloqueja i multiplica la problemàtica.”

100 trucs per arribar a final de mes (en temps de crisi)
Aquest llibre, dels periodistes David Escamilla i Humberto Salerno, és una invitació a esmolar l’enginy i a no deixar-nos atrapar per actituds pessimistes, tràgiques o derrotistes. Es tracta d’una eina útil i necessària absolutament oportuna en les coordenades actuals: 100 trucs que ens permetran arribar a final de mes, un centenar de consells que ens ajudaran a aprofitar millor els nostres recursos, a fer servir la creativitat i a aprendre a nedar amb fermesa en un entorn complex. Com podem aconseguir viure més feliçment amb menys ingressos? Com podem organitzar-nos per prevenir situacions encara més compromeses? Com podem estalviar i ajustar els nostres costos de vida personals i familiars? Com podem aprofi tar el nostre potencial creatiu per obtenir més amb menys? L’estil de l’obra és assequible i molt directe, ja que els autors, comunicadors reconeguts, han aconseguit transmetre un bon nombre de missatges de manera que arribin sense complicacions innecessàries a la ment dels lectors.

27/5/09

Nòmada

D'aquesta notable col·lecció de poemes escrits per Isabel M. Ortega, primer de tot cal saber que Nòmada vol significar el viatge d'Hèstia, la deessa grega custòdia del foc i de la llar. Viatge a través d'un món que l'ha oblidada i on se sent forastera. És la tragèdia que també podríem veure reflectida en els versos de l'emperador Adrià quan diu: «Ànima, vagarosa i amable, hoste i companya del cos, ¿on viuràs? En llocs lívids, severs i despullats, i mai més no em tornaràs a animar com abans.»
L'autora, Isabel Ortega, se sent nòmada en el seu pas vital pel temps, pel país, pels carrers, pels éssers que troba. Aquest seria el punt principal a retenir, el més important del llibre, el seu sentit. Ser nòmada del propi temps. Nòmada en el cansament i el desengany de qui no se sent habitant sinó turista, transeünt de la pàtria on li toca viure. Isabel Ortega, en la seva mateixa clarividència, sap trobar paradoxalment la bellesa d'un món i d'uns moments que se li presenten inhòspits, com se li van presentar a Hèstia, el seu símbol. I els descriu amb encertada exactitud.
En la poesia catalana dels últims temps no se sol trobar l'eufonia que demanava Marià Manent: aquell so de les paraules en harmonia que condueix el vers no pas a una forçada seqüència de rimes, sinó a la llibertat que porta el seu ritme intern i deixa lliscar les paraules fins al final del poema, sigui quina sigui la forma adoptada pel poeta. Isabel Ortega no es fa esclava de formes que enduririen el seu pensament. Té el do de l'expressió en llibertat i de contenir les idees en la necessària condensació del vers. Cosa difícil en els poetes, la condensació de la paraula, però goig quan el joc literari permet expressar les idees amb els mots justos, precisos, sempre nous per la mateixa combinació de plenitud, bellesa i atenció al detall.
Nòmada és un llibre ben treballat i, el més important, un llibre vital. La poesia, més que cap altre gènere, ens dóna la màxima aproximació al poeta; en podríem dir radiografia, autobiografia, però el sentit és més profund. Cert que aquests són conceptes interiors, però de dins neix el vers i és una excel·lent aproximació a la totalitat de la persona. Ara bé, hi ha qui opina que un autor se sol posar una màscara quan escriu, que oculta volgudament la seva personalitat. Potser sí, i precisament ho diu Isabel M. Ortega en la seva seqüència «Nomadàries», n. VIII «...i al capdavall els versos / són finestres que un dia / ens van falsejar el món.» Potser és cert, perquè la raó no és sola, única ni exclusiva. Però així i tot, el poema ens revela amb certesa.
Aquest és un llibre vital. Estem acostumats a sentir la paraula vital i associar-la a una energia radiant, acolorida i optimista. En canvi, quan diem realisme imaginem una veritat més dura, grisa i desolada. Però tots dos conceptes formen part d'una mateixa realitat i el que fan és complementar-se i demostrar diferents matisos.
Aquests matisos, rics, són els que encertadament ha trobat i escrit Isabel M. Ortega des del realisme que abandona el somni per entrar a la veritat. Per això l'he definit com un llibre vital, com el viatge cap a l'estança desitjada i buscada des de l'atzarosa condició de nòmada.

Article dOlga Xirinacs al diari El Punt de dilluns 25 de maig sobre el llibre Nòmada, d'Isabel M. Ortega Rion.

26/5/09

Les lúcides visions de l'escèptic

Jordi Llavina publicà un article sobre el llibre Quaderns deltaics al Suplement Tendències del Diari El Mundo.
Llavina parla de les influències de Josep Igual, i de la manera en què es manifesta el pas del temps a Quaderns deltaics:
Només prenent les citacions que serveixen per encapçalar les cinc seccions del llibre, el lector pot tenir una idea de l’univers intel·lectual de l’autor: Amiel, Fuster, Montaigne o Ferreira són escriptors que han fet de l’assaig el gènere de la profunditat. El d’Igual és un llibre a través del qual passa el temps, els dies i les estacions, perquè el període narrat ocupa diversos anys. Un llibre que anul·la qualsevol mena de distinció entre la literatura i la vida.
Per Jordi Llavina l’obra d’Igual presenta unes qualitats que la diferencien de la d’altres intel·lectuals:
És una obra contra l’atonia intel·lectual (la de tants escriptors; vull dir, la de tants escriptors catalans que no es mullen), i contra els discursos maniqueus i arnats d’intel·lectuals a la reserva comunista com Saramago. Aquest llibre és una pedra molt rica. Per mi, un descobriment amb majúscules.

25/5/09

De Diego Ruiz

Potser no ho hem vist enlloc perquè a vegades no ens fixem prou en els coses, però només ho hem vist ressenyat en una revista (El Temps), a la pàgina de l'editorial (Cossetània) i prou. Ens referim a la reedició dels dos llibres de contes de Diego (o Dídac) Ruiz. Els Contes d'un filòsof i els Contes de glòria i d'infern. El primer el tenim, des de fa un munt d'anys, en la vella edició dels Quaderns literaris (1936), que reprodueix el pròleg que Maragall (sí. Maragall!!) va escriure per a la primera ecició, el 1908. El segon, seguit de Diàlegs i màximes del Super-Christ, en una edició de 1911 de la Bibioteca Joventut ens va arribar fa uns mesos com a regal d'un amic que ens sap els gustos i les febleses (gràcies de nou).
De Diego Ruiz encara ens en falta un bon estudi biogràfic i crític. Després de la novel·la-venjança de Prudenci Bertrana, que en féu una biografia apassionada (amb mala llet, però apassionada) a "Jo!", les memòries d'un metge filòsof, i després de l'estudi de Joaquim Jubert dins el volum Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i "La locura de Álvarez de Castro", encara ens falta un estudi sencer i complert d'aquest filòsof, escriptor i psiquiatre que forma part dels catalans arrauxats i genials. De tota manera, la introducció de Lurdes Malgrat a aquesta reedició és ja una molt bona aproximació a aquest català malagueny.
De moment, però, gaudim amb la lectura d'aquests contes, tan revindicats per Palau i Fabre, tan denostats pels noucentistes, tan oblidats per la historiografia i tan menystinguts per la crítica. A veure si al menys aquest genial Diego Ruiz té tanta sort com Francesc Pujols (però, sisplau, que no li surtin tants devots, escolanets i capelletes com a ell). A veure si anem recomponent el mapa de la nostra història de la literatura i de la cultura sense entrebancs ni omissions.
I, és clar. Qui ha fet l'aposta per editar aquest llibre no ha estat cap gran editorial, de les que s'omplen la boca parlant de la seva contribució a la cultura; ha estat Cossetània, una petita editorial. Volem dir: Qui ha editat el llibre no ha estat una editorialeta mediocre d'aquestes tan grans i potents i que ja no saben què és un llibre. Qui l'ha editat ha estat una gran editorial, de mida petita; de mida petita com totes les grans editorials d'aquest país.
Una mostra més que tot se'ns va ponent.

Article al blog A sol colgant sobre el llibre Contes d'un filòsof i Contes de glòria i d'infern, de Diego Ruiz.

22/5/09

Els ocells de ca nostra

David Bueno publicà un article al suplement de cultura del diari Avui de dissabte 16 de maig sobre el llibre Conèixer els ocells, de Jaume Sañé.

Bueno destaca la diversitat d’aus que es poden trobar en els nostres paisatges:
Els Països Catalans són una terra curulla d’ocells. N’hi ha que hi viuen tot l’any, mentre d’altres només hi passen temporades, de camí en les seves rutes migratòries entre Àfrica i Europa. És la sort de tenir zones paisatgísticament molt variades.
Conèixer els ocells és, segons David Bueno, més que una obra sobre el món de l’ornitologia:
N’hi ha prou amb sortir al camp, en silenci i respecte, i si pot ser amb uns prismàtics, i portar a la mà Conèixer els ocells, de Jaume Sañé, un llibre sobre les aus que és molt més que un llibre, o una guia d’ocells.
Si volem gaudir igualment dels ocells però sense moure’ns de casa, en tenim prou amb asseure’ns còmodament per llegir-lo i contemplar les 137 fotografies a tot color que l’acompanyen. I potser construir una menjadora o caixa-niu i posar-la davant de la finestra.

21/5/09

"Els 50 millors barrancs pel Massís del Port" ofereix una recopilació dels precipicis més interessants del Port

El llibre Els 50 millors barrancs pel Massís del Port, de Carles Martínez, es presentarà divendres 22 de maig, a les 8 del vespre, a l’Observatori de l’Ebre.
La presentació del llibre anirà a càrrec de Carlos Loaso, hidrogeòleg.

Aquest llibre ofereix una recopilació dels barrancs més interessants del fantàstic Massís del Port. Són més de 150 els barrancs explorats, però n’he seleccionat 50, ja que cadascun té una petita o gran història per explicar. Trobareu també apunts sobre tècnica, així com informació i consells per moure-us per la zona. Que el gaudiu i els temporals de llevant us acompanyin.

Carles Martínez:
Carles Martínez és l’actual president de l’Espeleo Club Tortosa (ECT). Ha format part com a monitor i instructor durant 20 anys de l’equip docent de la Federació Catalana d’Espeleologia. Juntament amb bons companys i amics, va crear el Departament de Canyons i Engorjats de l’Escola Catalana d’Espeleologia, del qual va ser director del primer curs de perfeccionament. Gran amant de la natura i l’esport de muntanya, és un entusiasta defensor d’aquestes activitats. En l’edició Gorg 08 li fou entregada la menció especial al veterà nacional.

20/5/09

El llibre "Al vostre gust" es presenta a la llibreria Aqualata, d'Igualada

El llibre Al vostre gust, de Tan Collados i Àgata Olivella, es presenta dijous 21 de maig, a 2/4 de 8 del vespre, a la Llibreria Aqualata, d'Igualada.
La presentació anirà a càrrec de Josep Sucarrats, director de la revista Descobrir Cuina.

19/5/09

Cossetània Edicions enllesteix les novetats per al mes de juny

Cossetània Edicions ja ha publicat el seu catàleg de novetats per al mes de juny. Aquests són alguns dels llibres que hi podreu trobar:
A El Tinter, La Setmana Tràgica de Barcelona, 1909, d’Alexia Dominguez Álvarez.
A Espais naturals, El Parc Natural de Montserrat, de Josep Maria Llorach.
A Azimut, Volta al Parc d’Aigüestortes en BTT, de Rafael Vallbona; El Pirineu català a banda i banda, de Manel Figuera, i El Pirineu català a banda i banda en BTT, d’Oriol Guasch.
A La Gent del Llamp, L’Errant, d’Aphra Behn. Traductores Iolanda Pelegrí i Julie Wark.
A Cooperativistes Catalans, Miquel Mestre Avinyó, de Jordi Suñé Morales.

Podeu consultar el catàleg en aquest enllaç.

Rosa Maria Martínez Ascaso

Ada Castells publicà una entrevista a Rosa Maria Martínez Ascaso, autora del llibre Shakespeare i la natura, al Suplement de Cultura del diari Avui de dissabte 9 de maig.

Rosa Maria Martínez parla de la seva iniciació en l’obra de Shakespeare:
R.M.M. És que Shakespeare fins i tot crea uns personatges climàtics. Timó d’Atenes se’n va com un núvol; Rosalina d’Al vostre gust diu: “Els homes són abril quan festegen, desembre quan es casen”; el rei li diu a Hamlet: “Què et passa que tens el front ennuvolat?”; Don Pere a Molt soroll per no res encara la diu més grossa: “Per què poseu una cara de febrer, plena de gebre, tempestes i núvols?”. Fa símils amb tots els animals, encara que els gossos no li devien agradar gaire.
A.C. Ostres, ami tampoc, però gairebé que si ho dius ets un monstre. Ja es veu que t’ho has pasta pipa col·leccionant comparacions i símils. Què és el que més t’ha atret de l’escriptura de Shakespeare?
R.M.M. La seva ambigüitat. És el que tenen els clàssics, que els pots veure des de molts punts de vista, i això em fascina.
A.C. No te l’acabaries mai. Com el vas descobrir?
R.M.M. El pare em va regalar Treballs d’amor perduts als 14 anys. Em va atreure l’efervescència dels personatges i el seu contingut divertit i alhora filosòfic. M’agrada que es fixa molt en el vocabulari, hi juga.
[…]
Martínez també fa referència a la passió per l'obra de Shakespeare, que uneix els seguidors de l'autor:
A.C. I vas passar de cremar llibres a les golfes...
R.M.M. I endur-me una esbroncada del meu pare perquè els llibres no es cremen...
A.C. A ser un membre de la secta shakespeariana.
R.M.M. Sí, som una mica una secta que ens anem trobant en festivals, en representacions i en debats. Aquest any es parlarà de les traduccions, perquè fa 400 anys dels sonets. Victor Hugo ja va dir que per traduir Shakespeare es necesita un poeta i per analitzar-lo, un benedictí. I encara vull dir una altra cosa de la seva obra: l’humor, té un humor grouchià. Al llibre en poso exemples.
A.C. I tant, encara ric ara.

18/5/09

La reusenca Rosa Pagès guanya el XXI Premi Literari Vila d’Ascó 2009

Àngels de pedra, que publicarà Cossetània, se situa en els espais modernistes de Reus d’entre el segle XIX i el XX.

Lliurament del XXI Premi Literari Vila d'Ascó a Rosa Pagès

Rosa Pagès Pallisé, filòloga i escriptora reusenca, és la guanyadora del XXI Premi Literari Vila d’Ascó 2009, dotat en 3600 euros, amb l’obra Àngels de pedra. L’obra, que publicarà Cossetània Edicions, se situa en els espais modernistes de la ciutat de Reus tal i com devien trobar-se al final del segle XIX i principi del segle XX.
Rosa Pagès va néixer el 1967 a Reus. L’autora ja guanyà, el 2008, el Premi de Narrativa Ribera d’Ebre amb el relat La veïna i altres animals domèstics, i ha estat guardonada en altres certamens literaris. Rosa Pagès professionalment és professora universitària i redactora de pubicitat. Ha publicat fins ara, els llibres de narrativa Kohai (1985), Els camins de l’aigua (1990), Llibre de plagis (1999) i Històries trobades (amb Mariona Quadrada, 2001); les novel·les Binomis (1995), Un enigma a la cuina (amb Mariona Quadrada, 1998) i M’he descuidat de dir-te gràcies (2004), i de poesia Neoprojeccions (amb Aleix Cort, 1988).
En aquesta edició del Premi Literari Vila d’Ascó es presentaren un total de 24 originals. L’obra guanyadora, Àngels de pedra, es podria definir com la gran novel·la de Reus. És una història coral, amb molts personatges rodons i ben definits, perfumada amb les olors d’una època. Situada entre les darreries del segle XIX i principi del XX, s’hi reflecteixen les lluites socials entre patrons i treballadors, els conflictes entre les diverses classes socials i les diferències entre la vida al camp i la vida a ciutat.
Les descripcions dels espais juguen a Àngels de pedra un paper molt important, ja que la novel·la ens descobreix molts tresors de l’arquitectura modernista, com l’Institut Pere Mata, el qual es presenta en plena construcció.

Més informació:
El Punt

15/5/09

Es dóna a conèixer l'obra guanyadora del Premi Literari Vila d'Ascó 2009

L’obra guanyadora del Premi Literari Vila d’Ascó 2009, que convoca la regidoria de cultura de l’ajuntament del municipi, es donarà a conèixer dissabte 16 de maig, durant l’acte en què es proclamaran els premiats en les diverses modalitats del certamen.
El XXI Premi Literari Vila d’Ascó de narrativa està dotat en 3600 euros i comporta la publicació del l’obra guardonada per part de Cossetània Edicions. En aquesta edició s’han presentat un total de 24 originals en aquesta modalitat.
L’obra guanyadora de l’anterior edició, El Baphomet i la taula esmaragda, de Miquel Esteve, ja es troba a les llibreries.

El veredicte dels Premis Literaris Vila d’Ascó 2009 es donarà a conèixer durant un sopar literari dissabte 16 de maig, a 2/4 de 9 del vespre, al Casal Municipal d’Ascó (Rambla de Catalunya, 8).

14/5/09

"Diccionari del vi i el beure", de Joan Maria Romaní Olivé

Tenim ganes també en aquest blog d'anar ressenyant novetats bibliogràfiques sobre gastronomia. Aquest Diccionari del vi i el beure (Cossetània Edicions, 21,80 euros) no és nou del tot. Té la seva base en una primera edició que es va fer l'any 1998 però s'ha actualitzat en una nova versió que l'editorial Cossetània ha publicat aquest any i de la qual farà una presentació aquesta dijous al restaurant Les Olles, d'Igualada.
És l'obra de Joan Maria Romaní Olivé, llicenciat en Filologia i que treballa a la Secretaria de Política Lingüística com a sociolingüista. El que ha recollit en aquesta obra són més de 2.500 entrades sobre vocabulari relacionat amb el vi i amb altres begudes (cervesa, ratafia...) i el seu procés d'elaboració. És una eina fantàstica per als que es dediquen al vi i per a tots els que hi estan interessats, que a vegades llegeixen articles -o fins i tot etiquetes d'ampolles- i desconeixen alguns dels termes que hi apareixen. Les entrades són en català però també hi ha la traducció en castellà i anglès, i al final del llibre tenim un annex amb el llistat de paraules angleses i castellanes per localitzar fàcilment un terme del qual no sabem la traducció al català. Ens ha fet gràcia especialment l'annex sobre refranys relacionats amb la vinya, el raïm, la verema i el beure. "El vi, poc és bo, molt és verí". "Bon pa i bon vi, escurcen el camí." Ja ho sabeu, doncs. A beure, però amb mesura.
Perquè no marxeu avui a dormir sense saber un mot més, us en deixem un. Magencar: cavar la vinya al maig, agafant la terra acumulada entre les files de ceps i calçant-los. I si voleu fer un cop d'ull al llibre des de l'ordinador, els de Cossetània han penjat a la seva pàgina web un extracte del llibre de 17 pàgines, en format PDF.
L'editorial Cossetània, a part de la presentació d'aquest llibre, aquest dimarts 12 de maig farà un acte relacionat amb una altra de les seves publicacions gastrònomiques, "Els millors plats de l'àvia Remei. Trucs i recomanacions". A la llibreria Bertrand de Barcelona (Rambla de Catalunya, 37) la Remei Ribas ensenyarà en viu a cuinar alguns dels seus plats.

Article al blog Club de cuines sobre el Diccionari del vi i del beure, de Joan Maria Romaní.

13/5/09

Remei Ribas: “Els productes més cars no sempre són els més bons”

Remei Ribas durant el taller de cuina a la llibreria Bertrand

Remei Ribas va dur a terme un taller de cuina dimarts 12 de maig a la llibreria Bertrand de Barcelona, en el que va preparar dues de les seves receptes fredes. Durant l’acte també es va presentar el darrer llibre de l’autora, Els millors plats de l’Àvia Remei. Trucs i recomanacions.

Remei Ribas va parlar dels continguts del seu nou llibre:
El llibre incorpora noves receptes però manté les típiques de la cuina catalana.
Ribas també va fer referència a la cuina catalana en general i als productes que utilitza:
La cuina catalana si s’administra bé no és cara. I els productes més cars no sempre són els més bons.

12/5/09

Els llibres "Nòmada", "Diccionari del vi i del beure", "Conèixer els ocells" i "Testimoniatges i memòries (1936-1945)" es presenten el 14 de maig

Els llibres Nòmada, d'Isabel M. Ortega Rion; Diccionari del vi i del beure, de Joan Maria Romaní, Conèixer els ocells, de Jaume Sañé, i Testimoniatges i memòries (1936-1945), de Marcial Mayans, es presenten dijous 14 de maig.

Nòmada es presenta a 2/4 de 8 del vespre a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès.
La presentació anirà a càrrec, a més de l’autora, de Laura López i Francesc Parcerisas, poetes i professors de l’Escola d’Escriptura.
Llegiran una selecció de poemes: Carmen Coma, Mercedes Delcós, Clara Mir, Martí Noy i Marta Pera.

El Diccionari del vi i del beure es presenta a les 8 del vespre al restaurant Les Olles, d'Igualada.
La presentació anirà a càrrec de Judit Càlix, editora i periodista especialitzada en gastronomia.

Conèixer els ocells es presenta a les 8 del vespre a la biblioteca Antoni Pladevall i Font, de Taradell.

Testimoniatges i memòries (1936-1945) es presenta a les 8 del vespre a l'auditori de l'Escola Pia de Sabadell. La presentació anirà a càrrec d'Ignasi Sardà, de la direcció general del Memorial Democràtic, i de David Serrano, curador de l'obra, professor de la URL i director del CILEC. Comptarà amb la presència de Marcial Mayans i de Marcel Planas.


11/5/09

Taller de cuina amb l'Àvia Remei i presentació del seu darrer llibre a la llibreria Bertrand

El taller de cuina tindrà lloc dimarts 12 de maig, a les 7 del vespre, a la llibreria Bertrand de Barcelona. Remei Ribas ensenyarà a cuinar alguns dels seus plats freds.
Durant l’acte també es presentarà el darrer llibre de l'autora, Els millors plats de l’Àvia Remei. Trucs i recomanacions.

10/5/09

L'Ajuntament de l'Ametlla de Mar convoca el seu XVIIIè Premi de Narrativa

El Patronat de Cultura de l’Ajuntament de l’Ametlla de Mar ha ha convocat el seu XVIIIè Premi de Narrativa. Cossetània Edicions publica les obres guanyadores d’aquest certàmen literari.

Bases del Premi:

1. Podrà optar al premi una narració escrita en llengua catalana, d’una extensió aproximada d’entre 75 i 115 folis, de no menys de 30 ni més de 45 línies per foli i fins a 75 caràcters per línia, mecanografiats a doble espai per una sola cara.
2. L’obra haurà de ser inèdita, i no estarà compromesa de cap manera la seva publicació.
3. Pot presentar-se al premi qualsevol jove escriptor dels Països Catalans, de no més de 40 anys d’edat. Quedaran exclosos els guanyadors dels darrers dos anys.
4. El premi consistirà en una dotació econòmica de 3.000 euros i la publicació de l’obra guanyadora per Cossetània Edicions. Aquesta dotació econòmica comprendrà els drets d’autor de la primera edició. El premi quedarà subjecte a les retencions de IRPF.
5. Les obres s’hauran de presentar abans del 22 de desembre de 2009, adreçades a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de l’Ametlla de Mar (Sant Joan, 55 43860 l’Ametlla de Mar), amb la indicació “Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar”.
6. S’enviaran cinc còpies de l’obra. Llurs autors podran signar només amb pseudònim. En plica tancada, al sobre de la qual figurarà el títol de l’obra. S’adjuntarà: nom i cognoms del concursant, adreça amb codi postal, telèfon de contacte i títol de l’obra.
7. El resultat de la decisió del jurat es farà públic d’immediat a la seva votació, assabentant al guanyador/a. El lliurament del premi serà dintre dels tres mesos següents a la proclamació. El guanyador estarà present en l’acte públic organitzat a l’efecte. Es farà coincidir amb la presentació del llibre guanyador.
8. El jurat estarà format per una personalitat de relleu en les lletres catalanes, 4 vocals i un secretari amb veu i sense vot. Tots ells a designar encara, en el moment de fer pública la convocatòria.
9. Qualsevol circumstància no prevista en les Bases podrà ser resolta pel jurat; llur decisió serà inapel·lable.
10. La presentació del premi suposa l’acceptació de les Bases.

9/5/09

Una mica d'amor i altres relats

Recentment ha aparegut el segon volum de la prosa curta de Puig i Ferreter, escriptor amb arrels al Camp de Tarragona. Aquest segon llibre conclou l'edició de tota la prosa breu que l'escriptor havia escampat en diferents revistes i diaris (La Publicitat, L'Horitzó, El Diluvio i La Campana de Gràcia) al llarg la seva vida (La Selva del Camp, 1882-París, 1956). Puig i Ferreter va ser un autor polifacètic. Va ser molt reconegut en el teatre (El noi mimat, Aigües encantades, La dama enamorada o La dama de l'amor feréstec) que va ser representat a la capital catalana.
Puig i Ferreter era fill d'un terratinent ric que no el va reconèixer mai, i malgrat les dificultats econòmiques que sempre el van marcar va poder estudiar, primer a Reus i més endavant a Barcelona. La vida de l'escriptor va ser plena d'alts i baixos i tot el que li va passar en aquests primers anys quedarà perfectament imprès en la seva prosa. Quan va acabar els estudis a Barcelona va marxar un any a França; aquell any el va viure com un rodamón, sense diners, en la més absoluta misèria. Finalment, va decidir tornar a la capital catalana i va començar a treballar. En aquesta primera etapa va escriure un teatre amb un marcat to de crítica, però des de la Setmana Tràgica (1909) el públic volia obres lleugeres, coses que els permetessin passar uns moments divertits. Puig, inicialment, va acceptar aquest nou cànon, però tampoc no es va acabar d'entregar mai a la voluntat del seu públic i fins i tot va ser tractat d'immoral per l'obra La dama alegra. El selvatà va escriure teatre per sobreviure, per alimentar el cos, però també necessitava alimentar el seu esperit; i les seves obres, que havien de divertir, sempre van tenir una singularitat. Finalment, va abandonar el món del teatre i es va dedicar plenament a la narrativa; va escriure relats breus com ara L'home que tenia més d'una vida (1924), que apareixia en el volum anterior de prosa breu.
En els seus relats curts hi podem entreveure novel·les esbossades, pinzellades d'històries més complexes que potser no tenia temps ni ganes d'escriure. El teatre li havia robat molt de temps i segurament molta prosa breu la devia escriure entre obra i obra, però quan va decidir deixar els escenaris van passar uns anys abans no va aconseguir fer-se seu el nou espai d'escriptor de novel·les. En el pròleg de Vida interior d'un escriptor, Guillem-Jordi Graells escriu: «S'ha convertit ja en un tòpic parlar de la incapacitat imaginativa de Puig i Ferreter, i el fet que explotava fins a l'extrem la pedrera de les pròpies experiències i els fets autobiogràfics.» Aquesta frase defineix tota l'obra de Puig. La seva obra escrita són paral·lelismes de la seva vida viscuda, i sobta per la innocència i senzillesa de les històries que explica. Els arguments no són recargolats, sinó escenes que ell ha vist i que les ha alterat una mica. Si ens centrem només en els llocs on tenen lloc les accions podem parlar de tres espais: el Camp de Tarragona (sense deixar de dir La Selva del Camp), Barcelona, i l'herència d'aquell any a l'estranger, a França. Els contes presenten uns personatges i uns espais normals, s'alternen entre urbans i rurals i sempre contenen una tristesa. El pessimisme de Les aigües encantades es contagia pràcticament en tots els relats. Les narracions són ordenades i senzilles i això fa que les històries flueixin perfectament en la ment del lector. Puig ja havia editat alguns d'aquests relats en vida i va col·locar en primer lloc L'home de la ploma a la mà, un conte que converteix en pròleg, que no deixa indiferent ningú i que critica el rumb cultural i polític del país; ben bé podria ser un retret a Ventura Gassol.
El que més atrau de Puig es també el que més se li ha criticat: aquesta innocència i senzillesa de les seves històries, gràcies a les quals el lector pot anar descobrint la seva vida i la vida dels llocs pels quals va passar.

Article de Jordi Vinyals al diari El Punt del Camp de Tarragona sobre el llibre Una mica d'amor i altres relats, de Joan Puig i Ferreter.

8/5/09

Un receptari anònim del segle XIX recopila la cuina històrica de Catalunya

L'antropòloga i gastrònoma Maria Carme Queralt ha editat i prologat el llibre 'La cuinera catalana', que es va publicar per fascicles entre 1833 i 1835

Un receptari anònim de mitjan del segle XIX recopila unes 500 receptes de la cuina històrica de Catalunya, entre les quals s'inclouen nombrosos plats elaborats amb ingredients d'influència islàmica i provinents de Llatinoamèrica.
L'antropòloga i gastrònoma Maria Carme Queralt ha editat i prologat el llibre La cuinera catalana. Receptari anònim del segle XIX (Cossetània Edicions), i recorda que aquest conjunt de receptes va tenir un enorme èxit des de la seva primera edició en els anys 30 del segle XIX en forma de fascicles escrits en català col·loquial.
El gran reconeixement i èxit nacional i internacional del qual gaudeixen actualment els cuiners catalans no és, doncs, nou. Té el seu precedent en la pràctica culinària del segle XIX, quan es van editar multitud de llibres de cuina no només a Catalunya, sinó també a la resta d'Espanya, indica Queralt al llibre.
En aquella època, els receptaris tenien entre els seus principals objectius popularitzar l'aplicació racional i moderna d'una manera de fer que devia millorar també la vida quotidiana, amb consells sobre higiene -el llibre recomana escombrar la cuina i rentar-se sovint les mans-, fórmules culinàries i altres de conservació dels aliments.
La cuinera catalana recull i intenta fixar una cuina tradicional més actualitzada a la modernitat del seu temps, a cavall entre la medieval i la del seu temps, incloent receptes amb productes moderns per al segle XIX, com la patata, el pebrot vermell o el tomàquet, arribats de Llatinoamèrica.
També recull la influència islàmica medieval, que representa, segons la gastrònoma, una herència "destacadíssima" en la nostra cuina, ja que els sarraïns (nom amb el qual es coneixia els musulmans de la corona catalanoaragonesa) van introduir nombrosos aliments naturals, sobretot vegetals i productes elaborats amb fórmules noves, com l'escabetx.
Albercoc, arròs, albergínia, escabetx, llima, massapà, safrà són alguns dels productes que, en català, es designen encara avui de la mateixa manera que en l'època dels sarraïns.

Influença islàmica
El llibre reflecteix aquesta pervivència islàmica en una sèrie de característiques de moltes de les receptes que recull, com el fet de barrejar dolç i salat, la utilització i la combinació d'un gran nombre de productes per donar gust al menjar, o bé per perfumar els aliments utilitzant ametlles, avellanes, espècies, essències (aigua de flor de taronger -aiguanaf-), flors, herbes aromàtiques, mel, nous, pells de llimona o taronja, pinyons, sucre, vi blanc i vinagre, entre d'altres.
Algunes de les receptes que recull el llibre són escudella d'olla podrida en estiu, calamars ofegats, i fórmules per escabetxar, a més d'un tractat de rebosteria per elaborar confitures de fruites tan poc habituals actualment com de taronges verdes i de llimones, i licors suaus, de malta, d'"aigua divina" i ponx.
Les receptes editades ara conjuntament en un llibre es van popularitzar en forma de fascicles anònims editats per una impremta barcelonina i estan escrites en un català col·loquial, com una voluntat dels seus autors de servir al màxim nombre de lectors possible.
El primer text de 'La cuinera catalana' es va escriure entre els anys 1833 i 1835, abans de la implantació a Espanya del sistema mètric decimal, que es va aprovar per llei en 1849. Per això, l'antropòloga i gastrònoma proposa unes equivalències per als aficionats actuals que vulguin realitzar alguna d'aquestes antigues receptes, com que una arrova equival a entre 11 i 14 quilos, una terça a uns 400 grams, una lliura a uns 360 grams, i el "quart" a uns 7 o 8 grams.

Article a lamalla.cat sobre el receptari La cuinera catalana.

Xavier Massot: "El Montsec comença a ser conegut per un ventall força ampli d'excursionistes i disposar d'un llibre-guia resulta interessant"

Presentació d'Excursions pel Montsec a la Biblioteca Pública de Lleida

El llibre Excursions pel Montsec, de Joan Ramon Segura, es va presentar dijous 7 de maig a la Biblioteca Pública de Lleida. La presentació va anar a càrrec de Xavier Massot, col·laborador de l’obra; de Daniel Planas, president de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, i de l'autor.
Xavier Massot destacà la importancia de disposar d’una guia per la difusió de part del patrimoni del Montsec.
El Montsec comença a ser conegut per un ventall força ampli d'excursionistes. Poder disposar d'una guia així, atractiva, ben escrita i ben estructurada, resulta molt interessant.
Hem de destacar que el Montsec és un espai d'un gran valor paisatgístic, amb una gran diversitat d'ambients naturals i una riquesa grandíssima de vegetació i fauna, però també amb un patrimoni arquitectònic i cultural.
Daniel Planas parlà dels valors de l’excursionisme que es veuen reflectits en l’obra:
Per a un pagès del Ripollès com jo i per a molta gent que poca cosa en sabem, del Montsec, una obra així resulta d'un gran interès.
El Centre Excursionista de Lleida és un dels més actius del país, i els valors essencials de l'excursionisme, que aquesta entitat centenària té tan assumits, es veuen reflectits en el llibre.
Joan Ramon Segura parlà de la seva vinculació amb el Montsec i els motius de la publicació del llibre:
Diuen que quan un animal que no està en captivitat veu una persona per primera vegada, queda molt impactat. Doncs això és el que em va passar a mi quan als dotze anys vaig anar al Montsec i no vaig poder pujar al Peladet: l'impacte va ser molt gran.
Vaig intentar convèncer amb insistència el Manuel Cortès perquè actualitzés i reedités la seva guia del Montsec ja exhaurida, i em va passar com a aquells jugadors de frontó que llencen la pilota i els retorna a ells...

7/5/09

El llibre "El territori de l'Ebre" analitza les problemàtiques socials i econòmiques associades a la planificació del sòl

El llibre El territori de l'Ebre. Ordenació i jerarquies urbanes es presentarà divendres 8 de maig, a 2/4 de 8 del vespre, a la Biblioteca Municipal de Roquetes.
La presentació anirà a càrrec de Josep Maria Franquet, director del centre de la UNED.

Els processos econòmics i socials de les darreres dècades associen nous conjunts de xarxes, fluxos i sinergies que articulen i reorganitzen les ciutats i les seves jerarquies, que modifiquen la seva capacitat física i funcional, amb noves dinàmiques d’usos i estructures. Aquestes incideixen en el fet que les ciutats del tercer mil·lenni incorporen una gran quantitat de sòl a causa de les noves relacions entre el medi natural i la societat. Aquest estudi té com a finalitat conèixer les problemàtiques socials i econòmiques de les entitats urbanes del territori de l’Ebre, amb la seva heterogeneïtat física, ja que manté un sistema jeràrquic urbà capitalitzat per la ciutat de Tortosa, capital històrica, jurídica i religiosa, però altres entitats hi van emergint com a noves jerarquies demogràfiques i econòmiques. L’anàlisi d’aquestes jerarquies urbanes ha de ser una eina per a la realització de les diverses polítiques de planificació, dels agents administratius i socials.

Antonio Querol:
Antonio Querol (Roquetes, Baix Ebre, 1953), topògraf i doctor en Geografia i Història. Ha desenvolupat la seva trajectòria professional al sector privat, compaginant- ho amb la docència, a la Universitat Internacional de Catalunya. Actualment, és professor tutor de la UNED a Tortosa, de Geografia Humana. La tasca investigadora, la va començar amb la seva tesi doctoral, en el camp de la geografi a urbana, amb un estudi morfològic de la ciutat de Castelló de la Plana. Els primers treballs foren sobre temes urbans, cartogràfics i mediambientals, de Castelló i les seves comarques. Posteriorment, va començar a estudiar el territori de l’Ebre amb la publicació d’un estudi geogràfic. Completen la seva labor, una sèrie de treballs sobre la futura Vegueria de l’Ebre. Fins aquest moment, ha publicat més d’una trentena de treballs, entre els quals destaquen tres llibres, tres atles temàtics urbans, així com articles i estudis inclosos en obres de diverses universitats espanyoles i grups de treball.

6/5/09

El paleta de Mauthausen

Potser no té la qualitat literària de Primo Levi ("Si això és un home") o del manresà Joaquim Amat-Piniella ("KL Reich"), però "Una nit tan llarga" (Cossetània) és també un testimoni esfereïdor dels camps de concentració nazis. Marcial Mayans, que va néixer al barri del Raval de Barcelona el 1920 i ara viu a Perpinyà, explica el seu pas per Mauthausen (Àustria) on va aconseguir sobreviure finalment a base de fer de paleta.
Després del seu pas per l'Exèrcit Popular de la República -va resultar ferit un parell de vegades- va viure la desfeta i l'exili a França fins que va anar a parar, previ pas per l'Exèrcit francès, a un camp de presoners i d'allà al camp d'extermini amb 21 anys en un dels habituals viatges de la mort. S'hi va estar tres anys i mig fins al seu alliberament.
Només a la terrible pedrera de Mauthausen hi va treballar-hi durant un any i mig amb els fatídics 186 esglaons -187 a l'estiu, quan no hi havia neu- que havien de pujar amb una pedra al coll de 20 quilos o més. "Al matí -explica a la pàgina 116- ens donaven una mica d'aigua bruta a tall de cafè, al migdia una sopa d'aigua amb algun tros de colinap, al vespre, per sopar, un bocí de pa minúscul, una mica de margarina sense gens de greix i a resistir".
Finalment va aconseguir salvar-se fent de paleta. "Tres professionals veterans amics van fer-se càrrec de mi. Me'n vaig aprofitar de seguida. Fent equip amb ells, fins i tot vaig treballar en la construcció de la xemeneia i dels accessoris del forn crematori. També vaig participar en la construcció d'edificis com ara magatzems, cuines, dependències ... dins de la zona on residien els SS" (pàg. 162). Com diu l'autor: "La vida hom l'aprèn cada dia, la mort s'aprèn sola".

Article al diari digital e-notícies sobre el llibre Testimoniatges i memòries (1936-1945), de Marcial Mayans.

"Excursions pel Montsec" vol fer abastables els tresors de la gran muntanya ponentina

El llibre Excursions pel Montsec. 28 itineraris, de Joan Ramon Segura, es presentarà dijous 7 de maig, a 2/4 de 8 del vespre, a la Biblioteca Pública de Lleida.
A la presentació hi assistiran Xavier Massot, col·laborador de l’obra, i Daniel Planas, president de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.

Des de nombrosos paratges de Catalunya destaca una allargassada serra amb una imponent cinglera meridional. Malgrat aquest reconeixement visual, la serra del Montsec és una de les raconades menys fressades pels excursionistes. Es tracta d’una muntanya feréstega, poc divulgada, malgrat els esforços d’entitats com el Patronat del Camí de Muntanya dins del Centre Excursionista de Lleida per recuperar els seus camins. Us oferim un treball monogràfic que té per finalitat fer abastables els tresors que amaga la gran muntanya ponentina.

Joan Ramon Segura:
Joan Ramon Segura (Almacelles, 1959) de ben menut resta encisat per una extensa cinglera que tancava l’horitzó com un gran teló. Les primeres excursions d’adolescent es dirigiren vers aquella muntanya: El Montsec. En aquells anys duia a la motxilla la preuada guia El Montsec i muntanyes veïnes (1982) de Manuel Cortès i Ribelles. Durant anys aborda les possibilitats excursionistes del Front del Pallars que recull a la guia 25 excursions pel Front del Pallars, guanyadora de la VI edició del Premi Vèrtex. L’any 2007 edita el llibre En BTT per la vall de Tuixent i la Vansa. Al llarg de dos anys s’ha dedicat a trescar pel Montsec, tot cercant els graus i els feixants més interessants des del punt de vista excursionista. Aquest esforç divulgatiu serveix de ben poca cosa si no aconseguim preservar la seva bellesa natural per ser declarat Parc Natural.

Més informació:
FEEC

5/5/09

"Port endins", de Vicent Pellicer

Com diu Susana Antolí al pròleg del llibre, "els lligams entre el Port i Vicent són un enigma que ningú de natres pot arribar a endevinar".
La bellesa del Port captiva a Vicent Pellicer des de fa molts anys, i ell ens ha transmès aquest amor en cadascun dels seus llibres (narracions, guies, fotografies...) i també des del seu blog Aprenent de natura.
Port endins és un recull de tres relats breus, estructurat en dues parts molt definides. A la primera, Vicent Pellicer ens narra dues històries amb personatges tel·lúrics, arrelats a la natura que els envolta i que Vicent ens dibuixa amb paraules poètiques (sons, plantes, ocells, ànima). Però el realisme d'alguns personatges d'aquestes dues històries no està exempt de la maldat humana que, no ho oblidem, també ens caracteritza. Vicent això ho té en compte, perquè coneix la Natura en totes les seves vessants i malgrat tot, o precisament per això, l'estima.
Al tercer relat, l'autor viatge a un món oníric, de personatges fantàstics, a un Port on han desaparegut els ocells, però, com diu el Vicent "si desitges qualsevol cosa amb el cor honest, l'univers esdevé el teu aliat per aconseguir-ho."

Article de Jesús M. Tibau al blog Tens un racó dalt del món sobre el llibre Port endins, de Vicent Pellicer.

Dels marges estant

La gran pega de la diada de Sant Jordi és que si vols regalar algun llibre que no es troba entre les 50 i escaig novetats que la premsa sol incloure als inevitables suplements especials, ja has begut oli. Una llàstima, perquè en els últims anys, amb tots els autors nous i les editorials més o menys ídem que han anat aixecant el cap com uns gnoms atrevits als marges del mainstream literari del país, hi ha cada vegada més llibres tan dignes de consideració com difícils de trobar. N'és un bon exemple Un rostre que no és meu (Cossetània, 2008) d'Òscar Palazón, unes històries narrades des del punt de vista d'uns marginats ben marginats: un vell conserge escolar que regala CDs d'Estopa a les alumnes perquè el masturbin; uns joves violents i la seva víctima aleatòria; la nòvia d'un violador... Tot exposat amb un ritme que enganxa.[...]

Fragment de l'article de Matthew Tree "Dels marges estant" al diari Avui de divendres 1 de maig.

4/5/09

Carles Santasusagna: ´No tinc la sensació que estar al bell mig de l´Amazònia sigui viure perillosament´

Carles Santasusagna (Arxiu particular)

Escriptor. El solsoní Carles Santasusagna viu la vida al bell mig de la selva amazònica, a la Guaiana Francesa. Una experiència que relata en el llibre Una granja a l'Amazònia, l'origen del qual és en les cròniques telefòniques que feia per al programa Els viatgers de la gran anaconda, de Catalunya Ràdio. Després de treballar com a granger, ara es dedica a l'agricultura de supervivència i afronta l'existència amb calma i al costat de la Yanling, la seva dona.
Carles Santasusagna (Solsona, 1950) viu des del 1986 a Regina, a la Guaiana Francesa, de manera gairebé ininterrompuda. Viatger vocacional, el 1976 va marxar a l'Àfrica, i quatre anys després va descobrir l'Amèrica del Sud, un continent que el va captivar fins al punt d'establir-hi la residència. Les experiències viscudes a la selva basteixen el llibre Una granja a l'Amazònia, que publica Cossetània.

Què queda d'aquella voluntat de viure com els indis amb qui va anar amb uns amics, als anys vuitanta, cap a la Guaiana?
Ideològicament, res. Tecnològicament, una colleta de coneixences tècniques que faciliten l'adaptació al medi i l'aprofitament de l'entorn. Però els indis, encara que tenen problemes per pensar com occidentals, tenen tots unes ganes enormes de viure com occidentals i deixar de ser indis, d'alguna manera. Han assimilat bé la tecnologia occidental i han guardat les coneixences tecnològiques pròpies que els han permès d'apropiar-se el medi. El que no han aconse-guit encara del tot és aprendre a pensar i actuar com occidentals deixant de pensar com indis. És a dir, assimilar les estructures mentals racionalistes i manipuladores i oblidar les màgiques. És gairebé el mateix que ens va passar a nosaltres quan vàrem voler viure com ells. Materialment, ens vam atansar a la seva manera de viure i encara ara la meva vida és més propera, crec jo, a la seva de fa una colla d'anys que no pas la de tants i tants indis que viuen a les ciutats i pobles d'arreu. Però nosaltres mai no hem entès el món amb el cap i el cor màgic com ells, una manera de fer que han utilitzat per transformar l'entorn, no només per manipular-lo sinó, sobretot, per entendre'l com un espai global on viure acompanyats de la resta de la creació, tot i tots plens de sentit.
Però..., per què se'n va anar cap a l'Amazones?
La primera vegada vaig viatjar a l'Amèrica del Sud per anar a buscar les amazones. Durant uns anys em vaig preparar un dossier gruixut recollint tota mena d'informació sobre les amazones al llarg de la història de les exploracions sud-americanes, amb l'objectiu d'anar a veure si es podien trobar rastres d'alguna mena d'aquesta antiga i excitant història. Evidentment, no vàrem trobar res, si no, ja se n'hauria sentit parlar, però penso que no va ser perquè no sigui possible trobar res, sinó perquè nosaltres no estàvem a l'alçada de les nostres pretensions exploradores. Potser algú, algun dia, trobarà una mena de signe que permeti de continuar somniant en aquesta història.
I ara, més de vint anys després, encara treballa a la granja de porcs?
Ho he deixat, perquè era massa dur haver-los de matar. Tenien una ànima... massa real. Actualment, amb la Yanling, la meva dona, una xinesa de Beijing, fem agricultura de supervivència. Passem moltes hores passejant per la selva, pesquem de tant en tant, viatgem a rem riu amunt i avall i, a més de llegir molt, ens ocupem fent recerques històriques sobre l'ocupació del riu Approuague pels invasors europeus i els seus esclaus.
La iniciativa de dur una granja havia estat seva?
Sí, tot i que l'any 1984 en vaig dur una per encàrrec a la frontera entre la Guaiana i el Brasil.
Tenia experiència prèvia en el camp de l'agricultura?
L'agricultura mai no m'ha fet por. Vaig treballar en el tomàquet a Pulpi (Almeria) durant any, devia ser el 1974 o 1975, i també amb les peres al Pla d'Urgell, els préssecs a la vall del Roine i a la vinya a Bordeus. La ramaderia l'havia apresa al Brasil treballant de vaquer al Matto Grosso i a Roraima. D'altra banda, durant la meva estada a Catalunya entre el 1992 i el 1996, uns amics em varen posar en contacte amb la permacultura, que vaig trobar molt adient per al que jo volia fer. A la biblioteca agrícola Sant Isidre, de la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, vaig consultar una bona colla d'obres específicament orientades a la ramaderia i l'agricultura a les terres baixes sud-americanes.
La seva granja de porcs no era gaire convencional, almenys comparada amb les de casa nostra. Què vol dir quan explica que els cuidava d'una manera natural?
De fet, no sé si es pot dir que els cuidava jo els meus porcs. Dormien en una barraca ben tancada per evitar que els ratpenats vampirs els mosseguessin a la nit. A part del problema que pot provocar una pèrdua de sang, encara que no sigui gaire important durant una colla de dies, els vampirs poden ser transmissors de la ràbia. A les sis del matí obria les portes i els donava per menjar uns grapadets de pinso. Ho aprofitava per controlar les seves condicions físiques, potser alguna ferida que calia desinfectar, paparres a eliminar i poca cosa més, i després ells feien la seva vida, sovint selva enllà, sense altres límits d'espai que els que ells s'imposaven. A vegades, fins a dos quilòmetres de casa. No tornaven fins a les quatre o les cinc de la tarda, a les sis els donava per menjar pinso una altra vegada, i els tancava a la nit.
No hi tenia problemes?
Mai no vaig tenir cap porc malalt, mai no vaig haver de netejar les corralines, perquè els porcs mai no s'hi van cagar ni pixar a dins, Sempre van esperar al matí per fer les seves feines ben disciplinats a l'exterior. Les truges van parir sempre on van voler per la selva, en llocs ben escollits amb aigua a prop i terra seca sota el jaç. Jo només m'havia de preocupar de localitzar el niu, instal·lar un tendal al damunt per cobrir-les de la pluja, dur-los menjar un parell de cops al dia i deixar-hi llum durant la nit per espantar els vampirs. Al cap de vuit o deu dies, elles soles duien els petits al corral i els presentaven a la colla. La feina més grossa va ser sempre la de matar-los i preparar-los per a la venda. La feina més feixuga i la menys agradable i interessant.
Hi havia gaire gent que practicava així l'ofici de granger?
No he conegut ningú fent experiències com la meva. A la Guaiana hi ha tradició de cria de porcs en llibertat, però no a la selva, sinó a la sabana. Sobretot, crec, perquè la gent no viu a la selva, sinó a la sabana, si pot escollir.
Com és el lloc on viu?
M'estic al bell mig de la selva. Entre casa meva i el poble més proper hi ha 30 km de selva, sense una sola casa de pagès o qualsevol altra. Selva de debò, amb arbres que poden arribar a fer trenta o quaranta metres d'alçada, on és impossible usar un GPS normal perquè sota els arbres no arriben a captar els satèl·lits. El riu és la carretera i el poble té uns 500 habitants, un parell de botigues i un dispensari amb una infermera cada dia i un metge un cop la setmana.
Veïns?
Tinc un parell de veïns... Bé, de fet, n'he tingut un parell: un ha mort fa un parell de mesos als 80 anys i l'altre ha passat a viure a la vila per culpa del cor, que li dóna problemes. També hi ha una veïna dos-cents metres riu amunt, que es vol dedicar a fer turisme.
Comoditats?
Tenim llum d'una instal·lació solar i aigua corrent directament captada a la font. La casa fa uns 70 metres quadrats, sense parets però ben sota cobert, un parell d'ordinadors portàtils, un parell de canoes, un motor, accés a un parell de biblioteques, el jardí més gran i esponerós del món, milers d'ocells al voltant, un hort petitó però productiu, el riu al davant de casa i el cel damunt el cap. Quina comoditat podem trobar a faltar?
Què vol dir entendre la selva?
Crec que els homes no ens hem entès mai amb el bosc. Amb l'excepció dels pigmeus de les selves equatorials africanes, la nostra relació amb el bosc, amb la selva, ha estat sempre la mateixa: tallar-lo, fer-lo desaparèixer, creant un buit on poder viure mirant el cel, fer-hi una sabana a mida per fer-hi créixer allò que ens cal per viure. Aquesta relació inamistosa continua present actualment en les desforestacions massives per crear espais per a l'agricultura i la ramaderia. O bé, quan som ecològics, ens apanyem per domesticar-lo ben domesticat, convertint-lo en un indret asèptic per poder-hi passejar turistes. Jo no he fet una cosa diferent, perquè també m'he creat un espai artificial on viure i criar els meus animals i les meves plantes. Però m'he esforçat perquè aquest espai fos ben limitat i fàcil de recuperar per a la selva veïna el dia que jo l'abandoni. I he engrescat els meus animals per anar a buscar-se la vida bosc enllà.
Una relació difícil, certament.
Jo tampoc no puc viure sota els arbres sense cel ni sol, i la selva, que està organitzada per produir quantitats enormes de matèria vegetal viva, no està pas organitzada per produir quantitats interessants de fruits comestibles prou interessants per als homes. Per tant, no m'ofereix gaire cosa més que un jardí enorme ben ombrívol. Jo entenc això, ho accepto i faig allò que puc per interferir-hi el mínim. Per això em costa acceptar que es destrueixin massivament milers i milers d'hectàrees per furgar el terra darrere de l'or, per crear pastures per a les vaques dels McDonald i els Burger King, o bé soja per a l'etanol a fi que la gent no pateixi quan la benzina vagi gaire cara. Jo accepto viure en unes condicions més aviat precàries, vist el nivell normal de qualsevol urbanita, per tal de poder-me pagar el luxe de guardar el contacte amb una selva encara ben preservada i poc agredida.
Missatge rebut.
Entendre la selva vol dir que si la volem conservar com és, el nivell de vida que els homes ens podem permetre és ben diferent. Alguns, molts potser, diran que ben inferior al nivell de vida que ens podríem pagar canviant-la per encara més milers d'hectàrees d'agricultura intensiva, Mcdos i etanols.
En el seu llibre, els animals són protagonistes. Costa habituar-s'hi?
Em sembla que els homes hem estat injustos amb els animals. Quan el món era animista i els homes s'embrutaven les mans matant per menjar o per defensar-se, les seves víctimes i els seus enemics tenien una ànima que era propera a l'ànima dels homes. Les relacions que teníem amb ells obeïen a aquesta ànima propera que gairebé ens feia parents.
Ara és diferent?
Els homes, a mesura que ens hem civilitzat, hem fet tot allò que hem pogut per allunyar els animals de nosaltres negant-los sentiments, intel·ligència i, sobretot, qualsevol mena d'ànima. Això ens facilita la seva manipulació. Fins i tot, els científics juguen a aquest joc i quan algú gosa dir que els animals, els gossos per exemple, poden tenir reaccions que fàcilment podem considerar equivalents a les reaccions humanes, ens diuen que això és fer antropomorfisme, donar-los caràcter humà. Com si nosaltres no fóssim, abans que res, tant animals com ells. Com si no fos acceptable que una part enorme del nostre patrimoni ens és comuna a ells.
Pensava així abans d'instal·lar-se a l'Amazònia?
Els animals m'han interessat sempre. Trobar-los a l'abast, en plena selva, ha estat des del primer dia el millor regal que em podia imaginar. Encara no m'hi he acostumat i encara ho trobo tan plaent com el primer dia, tant si es tracta d'ocells com de mamífers, rèptils o insectes, tant si són colibrís com àligues, tant si es tracta de ratolins com de pumes o jaguars.
Tenim idealitzada l'Amazònia? Quins prejudicis hem de perdre?
Idealitzada en el sentit que tot allò que no es coneix i és llunyà és més interessant que allò que és proper i que, encara que tampoc no es coneix, tothom se sent amb el dret de pensar que ho coneix. Parlo de les muntanyes i els boscos catalans, espanyols i europeus. No sé si es pot idealitzar l'Amazònia. És un bosc que no s'acaba mai i que fa por, sobretot, perquè no s'acaba mai, però com que aquesta raó és poc fotogènica, és més interessant d'imaginar com un bosc ple de perills vius: animals ferotges i perillosos. El que passa, però, és que els animals ferotges i perillosos hi són rars i poc ferotges. Un jaguar no ataca pas amb ferocitat, sinó amb la mateixa tranquil·litat, fredor i plaer que qualsevol de nosaltres davant un plat de costelles a la brasa. Per tant, quan un s'imagina l'Amazònia, s'imagina un món que és poc amazònic, i mai no s'imagina allò que és més l'Amazònia: la immensitat i la crueltat inevitable de qualsevol immensitat.
Sent propera la mort o, almenys, que viu en perill?
No tinc la sensació de viure perillosament. El perill hi és, estadísticament parlant, molt poc present, sobretot perquè em sembla que el perill és, estadísticament parlant, un company inevitable de la presència d'homes, i aquí n'hi ha molt poquets. Però és cert que la vida s'hi viu a un nivell d'incertesa i improvisació molt més gran que en qualsevol indret domesticat. És clar que el món d'aquí és perillós perquè hi cal improvisar sovint i cal trobar solucions a problemes molt nous i poc humanitzats. Això fa que no et puguis adormir bo i passejant o caçant o mandrejant, però si bades, allò més probable que et pot passar és que tinguis un accident, no pas que t'assassinin o que et devorin.
Una percepció ben diferent de la que tenim els occidentals.
S'hi viu més a prop de la natura i no hi ha amagatalls. El contacte amb la mort hi és habitual i gens amagat, com passa dins l'habitació discreta d'un hospital o en un escorxador. Quan caces o pesques, t'embrutes de sang. Quan tens un accident, t'has d'espavilar sense poder trucar als bombers. Els animals neixen, s'aparellen, i les plantes i la vida explota sense parar al teu entorn. Però tot això, aquest ser més a prop de la vida i de la mort només s'esdevé perquè el món urbanita que hem fet a Europa s'ha allunyat de la presència de la vida i de la mort.

Entrevista del diari Regió7 a Carles Santasusagna, autor del llibre Una granja a l'Amazònia.

1/5/09

Es convoca la 10a edició del Premi Vèrtex a un recull d'itineraris de muntanya

La Federació d'entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), amb la col·laboració de Cossetània Edicions, ha convocat la 10a edició del premi Vèrtex a un recull d'itineraris de muntanya.

Jurat
El jurat del premi estarà format per cinc persones: Daniel Planas (president de la FEEC), Jaume Fernández (director de la revista Vèrtex), Francesc Beato (excursionista), Josep M. Olivé (director editorial de Cossetània Edicions) i Jordi Magriñà (alpinista).

Termini de presentació
31-12-2009

Veredicte del jurat
El veredicte es donarà a conèixer durant el primer trimestre del 2010 i el premi es lliurarà durant el transcurs de la festa de la FEEC.

Dotació
La dotació del premi és de 3.000 euros i la publicació de l'obra dins la col·lecció Azimut de Cossetània Edicions.

Bases
• El premi està destinat a un recull d’itineraris que abraci una zona determinada de Catalunya o Catalunya en general, en qualsevol modalitat d’esports de muntanya (senderisme, muntanyisme, alpinisme, BTT, barran-quisme, esquí de muntanya, rutes amb raquetes, escalada…).
• Els treballs han de ser originals, inèdits i escrits en català.
• Poden participar-hi obres fetes individualment o col·lectivament, en aquest darrer cas, per un màxim de qua-tre persones. Aquelles obres presentades col·lectivament o per una entitat han de fixar, en el cas que siguin premiades, un màxim de tres interlocutors amb l’editorial.
• L’extensió del treball ha de ser d’un mínim de 60 folis DIN A4 de 30 ratlles i entre 60 i 70 caràcters per ratlla, i d’un màxim de 120 folis de les mateixes característiques (exclosos els mapes o les il·lustracions possibles).
• Cada itinerari s’ha d’acompanyar obligatòriament d’un mapa esquema en què s’hi indiqui els indrets per on transcorre. No és necessari que estigui fet en format digital i es pot dibuixar sobre paper.
• Del treball se n’han de lliurar cinc còpies en paper i, obligatòriament, també se n’ha de lliurar el disquet.
• Els treballs s’han de presentar amb un títol i sota un pseudònim, que no pot ser en cap cas el mateix nom de l’autor. Conjuntament amb els treballs s’ha de lliurar un sobre tancat a l’exterior del qual només hi constarà el pseudònim i, a l’interior, les dades personals, adreça, telèfon i fotocòpia del DNI de l’autor.
• L’obra guanyadora serà editada per Cossetània Edicions, seguint les condicions habituals que estableix aquesta editorial, prèviament se signarà un contracte amb l’autor. La dotació del premi anirà a compte dels drets d’autor que aquest ha de percebre en concepte de comercialització i distribució de l’obra.
• Els autors podran recollir els treballs que no resultin premiats en un termini màxim de tres mesos des que es faci públic el veredicte.
• El fet de presentar-se al premi pressuposa que els concursants n’han acceptat les bases.
• Cap persona amb vincles laborals amb la FEEC o amb Cossetània Edicions podrà presentar-se al premi.
• Els treballs s’han de presentar a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (Rambla, 41, pral. 08002 Barcelona), adreçats al Premi Vèrtex. L’organització no es responsabilitza de les obres enviades per correu no certificat.
• L’organització del premi establirà un sistema per comprovar sobre el terreny les dades de les obres premiades. En aquest sentit, el jurat pot donar una menció especial a aquelles obres que trobi convenients.