Més sobre els bombardeigs de Tarragona durant la guerra civil

La revista Serra d’Or del mes d’octubre publicà una ressenya del llibre Quan la mort venia del cel, de Lluís de Salvador i Andrés (a cura de M. Elena Virgili i Montse R. Sans).

L’article fa referència a l’interès documental de la memòria que deixà escrita l’autor:

Ara, doncs, ens ens fan conèixer l’esborrany d’aquesta memòria, incomplet o il·legible en alguns punts, però d’un interès enorme.
En primer lloc, Lluís de Salvador hi explica les característiques dels bombardeigs soferts per la ciutat de Tarragona, fets d’una manera sistemàtica pels avions italians i alemanys que tenien la base a Mallorca […]. En segon lloc, presenta una relació de cada un dels bombardeigs de què tingué notícia, molt completa i molt exacta en un primer moment i més sumària en endavant […]

Mor l’escriptor Manuel Bofarull als 85 anys

L'escriptor i autor de Cossetània Manuel Bofarull i Terrades, nascut a Badalona, ha mort avui a Barcelona a l'edat de 85 anys.

Manuel Bofarull va néixer a Badalona l’any 1923. De formació autodidacta, treballà de forner a la seva ciutat natal durant la guerra. Laborà després com a empleat de banca fins que es jubilà. A partir del 1950, alternà les tasques bancàries amb feines de corrector a l’Editorial Janés. Havia col·laborat a la Revista de Badalona i a Historia y Vida , i escrivia sobre temàtica diversa al Diari del Baix Penedès. Era membre de l’Institut d’Estudis Penedesencs (IEP), a l’ombra del qual va publicar un bon feix de treballs sobre toponímia, etimologia i història comarcal. De les obres cal destacar: Una malaltia sospitosa (el còlera del Vendrell el 1911) (1984), Don Joan Romagosa i Pros, un general del Penedès (1986), Noms de lloc del terme d’Albinyana (1992), Josep Mondedeu, guerrillero de Ibi (1998), Albinyana (1999), Crims i misteris de la Barcelona del segle XIX (2002), Martí Miret i Caraltó (de general carlí a coronel alfonsí) (2002), Crims a les comarques tarragonines (segle XIX) (2004), Origen dels noms geogràfics de Catalunya (2002) i Crims a la Catalunya del segle XIX (2008), Notícies del Penedès (1800-1850) (1991). A banda de la recerca erudita, fou també autor de novel·les com Els hereus de la terra (1987), guanyadora del premi Sant Joan 1986, i Figueres vora el rec (1995), protagonista de la polèmica edició 1994 del premi Josep Pla.
Des de Cossetània Edicions, l'equip vol mostrar el seu condol a la família.

Josep Sánchez Cervelló: "És remarcable la humanitat amb què Lluís de Salvador redacta les històries personals que s’amaguen darrere dels bombardeigs"

Presentació del llibre Quan la mort venia del cel a Tarragona

El llibre Quan la mort venia del cel, de Lluís de Salvador i Andrés es presentà dimecres 3 de juny a la sala d’actes de l’ajuntament de Tarragona. La presentació va anar a càrrec de Rosa Maria Rossell Rigau, tinent d’alcalde coordinadora de l’Àrea de Cultura, Patrimoni i Ensenyament, de Josep Sánchez Cervelló, historiador, de les curadores de l’obra, M. Elena Virgili i Montse R. Sans, i de Viviana Salvador, néta de Lluís de Salvador.

Rosa Rossell va fer referencia a l’anterior llibre que es publicà de Lluís de Salvador, Tarragona sota les bombes:

Fa quatre anys es publicava Tarragona sota les bombes. Si ara apareix aquest llibre, Quan la mort venia del cel, complementari de l’anterior, ens n’hem de felicitar novament, i vol dir també que aquell primer ha tingut i té un interès.

Sánchez Cervelló contextualitzà històricament el contingut del llibre i parlà de la humanitat de l'autor a l'hora d'exposar els fets:

L’acció que millor defineix la crueltat del franquisme és la dels bombardeigs, que es van perpetrar no sols a Tarragona, sinó en quasi totes les ciutats catalanes.
La “millor” manera de desmoralitzar la gent que és al front és que sàpiguen que els seus familiars són atacats a la rereguarda de manera indiscriminada.
És important de remarcar la humanitat amb què Lluís de Salvador redacta les històries personals que s’amaguen darrere dels bombardeigs.
Els alemanys i els italians van posar a prova aquí l’armament aeri que després empraren en la Segona Guerra Mundial.

M. Elena Virgili i Montse R. Sans van agrair haver pogut disposar de la documentació que ha fet posible el llibre, que per a elles també és un homenatge a les víctimes:

Des d’aquí, volem agrair als familiars de Lluís de Salvador que ens donessin aquesta documentació, que l’autor va escriure amb la intenció que aquests fets es coneguessin i no es tornessin a repetir.
Desitgem que aquest llibre sigui un homenatge a totes aquelles víctimes innocents que van patir els bombardeigs.

Viviana Salvador parlà del record d’allò que li explicà el seu avi sobre els seus escrits:

Recordo que l’avi, quan jo era petita, em va explicar el contingut dels papers que tenia guardats com un tresor, i m’ho va explicar en clau d’amor. Era una persona amb una ètica a tota prova.

Més informació:
El Punt

"Quan la mort venia del cel" relata els bombardejos que patí la ciutat de Tarragona de l'abril del 1937 al gener del 1939

El llibre Quan la mort venia del cel, de Lluís de Salvador i Andrés, es presentarà dimecres 3 de juny, a les 8 del vespre, a la sala d’actes de l’ajuntament de Tarragona. La presentació anirà a càrrec de Josep Sánchez Cervelló, historiador, i de Rosa Maria Rossell Rigau, tinent d’alcalde coordinadora de l’Àrea de Cultura, Patrimoni i Ensenyament. En acabar l’acte es podrà visitar el refugi antiaeri de l’ajuntament.

El 1994 Ramon de Salvador va fer donació a la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona d’una caixa plena de documents que havia escrit el seu pare, Lluís de Salvador i Andrés, el qual, amb la seva família, es va haver d’exiliar a França. Decidí, però, endur-se els papers. Al cap de poc temps d’instal·lar-s’hi, esclatà la Segona Guerra Mundial. Tot i les vicissituds que va haver de passar a causa d’aquesta documentació, la continuà guardant pensant que un dia aquells papers podrien veure la llum. Una primera part d’aquell material aparegué publicada el 2005, amb el títol Tarragona sota les bombes. Ara surt a la llum el mecanoscrit que ell titula «Memòria relativa als bombardejos soferts per la població de Tarragona en el període de l’abril del 1937 al gener del 1939». Es tracta d’una relació dels bombardejos que patí la ciutat durant el conflicte bèl·lic. Hi fa constar moltes dades, però no és una crònica estadística dels bombardejos: és un testimoni de primera mà d’uns fets que van marcar la vida de tota una generació i van canviar el curs de la història.

Lluís de Salvador i Andrés
Lluís de Salvador i Andrés va néixer a Tarragona el 1893, de pare tortosí i mare tarragonina. El 1914 marxà cap a Alacant. Va ser oficial auxiliar del ferrocarril Alacant-la Vila Joiosa i també redactor en cap del diari El tiempo (1920-1924). Des d’allí enviava les cròniques als diaris locals tarragonins: el Tarragona i el Diari de Tarragona, publicacions que posteriorment dirigí. Col·laborà també en el diari antifeixista Llibertat. A través dels seus articles a la premsa se’ns mostra com un defensor de la cultura, de l’art i un gran amant de la ciutat. Preocupat per la millora de les institucions, les entitats i les societats, se sentia sensibilitzat per temes relacionats amb la cultura, les arts i l’arqueologia. El febrer del 1938 s’acomiada com a periodista en un article al Diari de Tarragona. Va escriure una memòria detallada dels bombardejos indiscriminats que patí la ciutat de Tarragona, des de l’abril del 1937 fins al final de la guerra, i una crònica de la vida ciutadana durant aquells anys. Per la seva significació va haver-se d’exiliar a França, on va mantenir-se ferm en el seu ideari fins al punt d’haver de començar una nova vida amb la seva esposa i els seus dos fi lls. No va poder tornar a Catalunya fi ns als anys seixanta. Residí primer a Barcelona i posteriorment a Tarragona, on morí, al barri de Sant Salvador, l’any 1975.

El paleta de Mauthausen

Potser no té la qualitat literària de Primo Levi ("Si això és un home") o del manresà Joaquim Amat-Piniella ("KL Reich"), però "Una nit tan llarga" (Cossetània) és també un testimoni esfereïdor dels camps de concentració nazis. Marcial Mayans, que va néixer al barri del Raval de Barcelona el 1920 i ara viu a Perpinyà, explica el seu pas per Mauthausen (Àustria) on va aconseguir sobreviure finalment a base de fer de paleta.

Després del seu pas per l'Exèrcit Popular de la República -va resultar ferit un parell de vegades- va viure la desfeta i l'exili a França fins que va anar a parar, previ pas per l'Exèrcit francès, a un camp de presoners i d'allà al camp d'extermini amb 21 anys en un dels habituals viatges de la mort. S'hi va estar tres anys i mig fins al seu alliberament.
Només a la terrible pedrera de Mauthausen hi va treballar-hi durant un any i mig amb els fatídics 186 esglaons -187 a l'estiu, quan no hi havia neu- que havien de pujar amb una pedra al coll de 20 quilos o més. "Al matí -explica a la pàgina 116- ens donaven una mica d'aigua bruta a tall de cafè, al migdia una sopa d'aigua amb algun tros de colinap, al vespre, per sopar, un bocí de pa minúscul, una mica de margarina sense gens de greix i a resistir".
Finalment va aconseguir salvar-se fent de paleta. "Tres professionals veterans amics van fer-se càrrec de mi. Me'n vaig aprofitar de seguida. Fent equip amb ells, fins i tot vaig treballar en la construcció de la xemeneia i dels accessoris del forn crematori. També vaig participar en la construcció d'edificis com ara magatzems, cuines, dependències ... dins de la zona on residien els SS" (pàg. 162). Com diu l'autor: "La vida hom l'aprèn cada dia, la mort s'aprèn sola".

Article al diari digital e-notícies sobre el llibre Testimoniatges i memòries (1936-1945), de Marcial Mayans.

"Testimoniatges i memòries (1936-1945)", de Marcial Mayans, aporta el testimoni d'un dels darrers supervivents del Camp de Mauthausen

El llibre Testimoniatges i memòries (1936-1945). Una nit tan llarga, de Marcial Mayans, es presentarà dilluns 27 d’abril, a les 6 de la tarda, a la Facultat de Ciències de la Comunicació de Blanquerna. La presentació anirà a càrrec de David Serrano, curador de l’obra i professor de comunicació de la URL.

L’obra també es presentarà dimarts 28 d’abril, a les 7 del vespre, al Museu d’Història de Catalunya. La presentació anirà a càrrec d’Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya, David Serrano, curador del llibre, i Josep Maria Figueres, director de la col·lecció. Hi assistirà l’autor.

«Avui, doncs, estic delitós de saber que l’edició del llibre de les meves memòries està enllestida. Ara sí que estic segur que els meus records passaran a la Història de la Humanitat, per portar el testimoniatge vivent d’un íntegre defensor de la llibertat que ha patit aquell seguit de situacions impensables des del 1936 fins al 1945 i un xic més enllà. La deportació, amb tot el que significa d’horror i d’inhumanitat, m’ha marcat per sempre, per a tota la vida; la meva joventut fou esmicolada des del moment en què vaig conèixer la presó a l’edat de 21 anys i quan poc temps després vaig estar internat al camp de Mauthausen. D’aleshores ençà, l’horror no s’està de rondar les meves nits, amb el son pertorbat per uns fets viscuts, ancorats atroçment als meus records d’aquesta, una llarga nit…».

Marcial Mayans:
Marcial Mayans va néixer a Barcelona, al barri del Raval, al carrer de l’Aurora, el 14 d’agost de 1920. Els seus pares, Francesc Mayans i Nogués i Júlia Costa i Batlle, eren catalans i barcelonins de soca-rel. Estudià amb els maristes. Treballà a la Llibreria Sobirana, fent-hi l’aprenentatge de venedor. En una acadèmia estudià anglès comercial. Des de jove tingué passió per la lectura. Li agradava el bàsquet i el futbol. S’allistà al sindicat de la CNT i s’adherí a les Joventuts Llibertàries. Voluntari al front abans dels 17 anys… La malaurada odissea objecte d’aquest llibre durarà des del 1937 fi ns al 1947. Estigué obligat a acomiadar-se de la guerrilla per seguir els seus ideals. Fou condemnat a 20 anys de presó pels franquistes. Impedit de tornar a viure al seu país, es casà amb la seva promesa Olga i s’instal·là a França, on tingueren un fill, Llibert Aleix. Exercí testimoni. És militant de la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP) i de l’Amical de Mauthausen.

Dimarts 18 de novembre es presenten els llibres "La revolució cívica", "100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt" i "Justícia, no venjança"

El llibre La revolució cívica, de Domènec Guansé, es presentarà dimarts, 18 de novembre, a 2/4 de 7 del vespre, a la seu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, Casa Golferichs, de Barcelona. La presentació, que s’inclou en els actes del congrés “Barcelona, 1938. Capital de tres governs. Política i Cultura”, anirà a càrrec de Maria Campillo i del curador del recull, Francesc Foguet, professors de literatura a la UAB.

Dimarts 18 de novembre també es presenta 100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt, de Daniel Closa, a les 8 del vespre, al Centre Cultural de Cambrils. La presentació anirà a càrrec de Joan Recasens, regidor de cultura de l’Ajuntament de Cambrils.
Justícia, no venjança, de Joan Corbalán, també es presentarà el dimarts, a les 8 del vespre, a l’Illa Llibreria, de Mollet del Vallès. L’acte comptarà amb la presència de l’autor i serà conduït per Pere Fortuny Velázquez, president de l ‘Associació Pro-Memòria als Immolats per a la Llibertat de Catalunya.

La "classe mitjana" periodística

Francesc Canosa Farran publicà un article sobre el llibre La revolució cívica. Articles de La Publicitat (1937-1939), de Domènech Guansé, al diari El País de dijous 25 de setembre. Canosa parla sobre la tasca periodística de Guansé i sobre la transcendència dels seus articles.

"Domènech Guansé (1894-1978) forma part d'una classe mitjana del periodisme català que és desconeguda, menyspreada i fins i tot atonyinada. "
"Com a bon frontissa, Guansé ha estat bellugadís: novel·lista cap aquí; dramaturg cap allà; una mica traductor; per moments biògraf; a cops assagista lletraferit i amb els influents Retrats literaris... I periodísticament un treballador fix i cardinal de la crítica literària, cultural, des que Antoni Rovira i Virgili el fa venir de Tarragona per viure a les pàgines de la catedral del periodisme català: La Publicitat."
"Avui, aquest recull d'articles podria ser perfectament un blog i cada columna una entrada de bitàcola: flis-flas."
"Guansé el dels ulls eternament oberts, esfereïts. No s'ho creia i acabarà sent una xifra, una trista, congelada i llunyana xifra: el 1940 el 80% dels periodistes catalans estaven a l'exili i la realitat es va exiliar amb ells."

La revolució cívica. Articles de "La publicitat" 1937-1939

Ramon Pla i Arxé, al setmanari El Temps de 9 de setembre, publicà un article sobre el llibre La revolució cívica. Articles de La publicitat 11937-1939, de Domènech Guansé i editat per Francesc Foguet. Pla fa un anàlisi de la transcendència de l'obra de Guansé i d'aquesta nova edició del seu treball.

"El llibre recull els 202 articles que Domènech Guansé (Tarragona, 1984-Barcelona, 1978) publicà a La Publicitat entre el 12 de febrer de 1937 -dos mesos i 21 dies abans de l'inici dels fets de maig- i el 15 de gener del 1939 -onze dies abans de l'ocupació franquista de Barcelona. Eren articles en què l'autor havia d'opinar sobre l'actualitat diària en un context tan convuls -tan violent i arriscat, també- com el creat per la guerra civil i el procés revolucionari que s'hi encavalcava, en un diari com La Publicitat, que era portaveu d'Acció Catalana, un partit certament catalanista i republicà, però no pas revolucionari."
"El seu valor, però, és sobretot que són uns documents molt interessants, perquè són notablement lliures, per a saber què succeïa a la rereguarda republicana, escrits per un autor que tipificava un tipus d'intel·lectual i de ciutadà que volia defensar el seu país i que sabia com el volia. Això és el que, de més valuós, destruí la barbàrie. L'edició de Francesc Foguet és, doncs, oportuna i la seva introducció, excel·lent."

"Memòries personalitzades del segle XX"

A l'edició digital dEl punt del dimarts dia 8 de gener, hi apareixia un article de Xavier Garcia sobre la col·lecció de llibres d'història de Cossetània Edicions. A continuació podeu llegir la reproducció íntegra d'aquest article:

"Les editorials van colgant-nos de llibres per refrescar-nos l'anomenada memòria històrica del segle XX. Si el 2006 –amb motiu dels setanta anys de l'inici de la Guerra Civil– l'editorial Flor del Viento, que dirigeix el contumaç poeta republicà Ramon Serrano, va obsequiar-nos amb deu volums sobre la tràgica dècada dels anys trenta, un any abans, el 2005, des de Valls, un altre gran grup editor, Cossetània, ens fa arribar la col·lecció Memòria del Segle XX, ara ja amb una dotzena de títols, que dirigeix l'historiador i professor de periodisme a la UAB Josep Maria Figueres.
Llibres individualitzats, d'autor, que narren anhels, penalitats i frustracions. Llibres amb empremta i empenta personal, no deutora totalment d'ideologies, sinó de la brutalitat de la història reflectida en persones concretes, més conegudes o gens, com Vicenç Henric, deportat a Dachau; Joan Cardona, biberó amb un fusell als disset anys; Lluís de Salvador i Andrés, narrador de Tarragona sota les bombes, o Tàrio Rubio, que, en deu anys, diríeu que va tastar totes les presons i camps d'internament de Franco.
Fent-los costat, gent que va destacar en algun aspecte o altre de la nostra cultura, fet que els ocasionà, si això és possible, més sofriment encara: els testimonis de Josep M. Folch i Torres, l'home d'en Patufet i dels Pastorets, que no era cap carrincló folkloritzat, sinó, com es pot comprovar a Cavalcant l'ideal. Articles de batalla, home compromès amb la ciutadania que tant ajudà a formar; igualment, el cas de Teresa Pàmies, ben vivent encara als seus vuitanta-vuit anys, la qual, en dos d'aquests volums, descriu les seves vivències de guerra i els anys de Ràdio Pirenaica.
El testimoni directe del 6 d'octubre de 1934 queda recollit en dos llibres successius dels periodistes Joan Costa i Modest Sabaté, amb els quals es recupera la versió del catalanisme moderat de la Lliga, però no per això menys demolidora pel que fa al comportament, jutjat irresponsable, del catalanisme radical a les mans de Companys i companyia. Un altre autor amb veu pròpia en aquest concert coral sobre el segle XX és, sens dubte, el gironí Carles Rahola, afusellat –salvatgement, com sempre s'ha dit– poc després de l'entrada dels salvadors a Girona. Autonomista, catalanista i federalista, de Rahola es publica –a cura de Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria– un conjunt d'articles escrits al periòdic L'Autonomista entre 1900 i 1938, amb el títol ben significatiu de Contra l'invasor. Aquest invasor, ben armat, és qui sacrificà aquest home de pau que va ser Carles Rahola, com anys enrere ens han recordat, en diversos estudis biogràfics, Josep Benet i Lluís M. de Puig.
El Viatge a les tenebres del franquisme a través de les seves masmorres (la Via Laietana, entre d'altres) és evocat per Joan Ventura –ara amb 60 anys–, que el 1975, arran d'un recital de Raimon a la plaça del Sol, va tastar, ni que fos per poc temps, la tenebror d'aquells calabossos. Tot allò va servir-li –al costat d'una trentena d'altres testimonis– per confegir aquesta crònica-reportatge ara publicada. Finalment, un altre dels volums de Memòria del Segle XX és Veus de l'exili, on, a manera de memòries resumides, Josep M. Figueres –el director de la col·lecció– recull vint entrevistes a «testimonis de la diàspora catalana», converses que havien estat enregistrades prèviament per a Catalunya Ràdio. Podem trobar-hi algun dels nostres digníssims supervivents: de Teodor Garriga (98 anys), el mític locutor de Ràdio Associació de Catalunya, a Teresa Rovira, bibliotecària, filla de Rovira i Virgili; d'Heribert Barrera a Núria Pi i Sunyer; de Teresa Pàmies a Núria Folch, vídua de Joan Sales, o, entre d'altres, d'Amèlia Trueta a Marcel·lí Garriga, pescador vilanoví (90 anys), supervivent de Buchenwald. Tot plegat, tancat des de Mèxic amb un epíleg de José M. Murià, de la saga familiar d'aquests germans, condemnats també a l'expatriació per la seva ferma catalanitat.
Com ja s'ha dit, enfront de la història maquillada dels vencedors, la màxima veritat contrastada d'uns vençuts que van haver de tenir molts anys tancada aquesta esperançada veritat ultratjada i que ara va arribant com un degoteig sagnant per a un món que, en molts aspectes, no és pas millor que el que provocà aquelles tragèdies."

Article, de Xavier Garcia, extret de l'edició digital del punt el dimarts dia 8 de gener del 2008.

Tàrio Rubio : "Que el Valle de los Caídos sea nuestro Mauthausen"

A la contraportada de La Vanguardia, del dimarts 6 de novembre de 2007, hi apareixia una entrevista de Víctor M. Amela a l'autor del llibre, editat per Cossetània Edicions, Per les presons de Franco, Tàrio Rubio.
A continuació podeu llegir l'article reproduït:

"Tengo 87 años. Nací en Les Useres (Castellón). En 1937 me alisté para combatir el fascismo, caí y fui preso de Franco hasta 1945. Vivo en Barcelona y he sido paleta, ordenanza y taxista. Soy viudo, con una hija, tres nietas y siete biznietos. Soy republicano progresista. Soy ateo.

Fue usted preso de Franco...
Me fui a la guerra en octubre de F 1937. Tenía 17 años. A los pocos meses caí preso. Pasé por cuatro campos de concentración y cinco cárceles, hasta 1945.
Eso suman...
Ocho años, de los 18 a los 25 años. ¡Dejé mi juventud entera en las cárceles de Franco!
¿Qué fue lo peor?
A los tres días de entrar en combate, en La Puebla de Valverde (Teruel), una bala mató a mi amigo Quimet. Habíamos ido juntos a la escuela, nos habíamos alistado juntos… Cayó a mi lado, como un trapo. Murió diciendo un "¡ay!" que aún estoy oyéndolo...
¿Tuvo la muerte cerca otras veces?
Nos detuvieron unos legionarios, nos tumbaron en el suelo y fusilaron a nuestro comisario allí mismo. Me vi muerto.
Pero empezaba su vida de preso, ¿no?
Con las mismas botas durante ocho años. Y con esta cuchara, que era media vida.
¿Pasó mucha hambre?
Ya la pasé siendo soldado: un día tuvimos que hincharnos de algarrobas, y otro matamos unas cabras y nos las comimos medio crudas.
¿Y en las cárceles?
Era tan escasa la comida que el intestino dejaba de trabajar y, a los tres días sin defecar, se te compactaba una bola dura de heces en el recto. Tenías que meterte el dedo por el ano e ir arañando para sacar las heces... Los que no lo hacían morían de infección intestinal.
Comida aparte, ¿cómo le trataron?
"Rojo de mierda", "hijo de puta", golpes, palizas y miedo. En el campo de Aranda de Duero, donde estábamos los menores, un día vinieron capellanes con sotana y pistolón al cinto, a confesarnos. En realidad, a sonsacarnos.
¿Qué querían saber?
Uno a uno, nos preguntaban: "¿Qué has hecho para estar aquí?". Y al día siguiente de la confesión, sacaron a algunos presos al cementerio y los fusilaron, ¡qué casualidad...!
Nada edificante, desde luego…
Culpo a la Iglesia española de bendecir 300.000 fusilamientos… ¡Y la Conferencia Episcopal Española se niega a pedir perdón! Metían el crucifijo en los morros de los condenados, en vez de impedir que los matasen.
Quizá se vengaban de los muchos curas asesinados en la retaguardia republicana...
Eso lo hicieron incontrolados salvajes cuyas atrocidades dañaron muchísimo a la República. Pero la Generalitat de Companys, entre tanto, salvaba la vida de muchos religiosos, burgueses y gente de derechas. ¡Luego Franco no tuvo esa misma piedad con Companys!
¿Qué le pasó al finalizar la contienda?
Más campos y cárcel, y el batallón disciplinario de soldados trabajadores penados, en 1942: trabajé en el Valle de los Caídos.
Se habla mucho de ese lugar ahora...
Ya sólo quedamos dos personas vivas y activas (Nicolás Sánchez-Albornoz y yo) de las 20.000 que trabajamos allí, penadas…
¿Qué trabajo le obligaron a hacer?
La carretera de acceso. A pico y pala, tenías que llenar una vagoneta y vaciarla. Si no cumplías, no te daban comida. Pasábamos tanta hambre que un día nos comimos un burro…
¡Un burro! ¿Cómo fue eso?
El burro andaba suelto por allí, flaco. Un compañero le clavó un pico en la cabeza, y con una navajita le cortó un buen pedazo de carne, lo asó en un fogón y se lo zampó. Todos nos quedamos pasmados…, pero en seguida le imitamos. ¡Quedó el esqueleto del burro!
Pura miseria y pura esclavitud.
La coartada es que a los penados nos empleaba la constructora Banús (un catalán franquista), a 50 céntimos por día. Una vergüenza. Nadie sabe cuánta gente murió allí...
¿Qué haría con el Valle de los Caídos?
Despojarlo de esculturas religiosas. Dejar los símbolos franquistas, pero explicando cómo se construyó todo eso, como nuestro Mauthausen. Y sacar a Franco y José Antonio, que sus familias los entierren donde quieran.
En 1945, cuando quedó libre, ¿qué hizo?
Volví al pueblo, con mis padres. Sisaba panes a mi madre para los maquis del Maestrazgo...
¡Se la jugaba usted…!
Sí. Cuatro guardias civiles me sacaron de casa una madrugada: mientras me pegaban, me pedían nombres. No los di, y me sometieron a un simulacro de fusilamiento. Creí morir. Me soltaron, y decidí que no podía seguir allí: con dolor, dejé a mis padres y hui a Barcelona.
¿Cómo fue su vida bajo el franquismo?
Fui paleta, barbero, ordenanza, repartidor, profesor de autoescuela, taxista… Hice amistad con el jefe de personal de Seat: cuando iba a contratarme, ya en los años sesenta, vio mis antecedentes penales… ¡y me rechazó!
Tuvo que ser duro…
Y luego, muerto ya Franco, con el poder que acumuló Felipe González, pudo habernos restituido y compensado..., pero nos traicionó.
Y a Zapatero ¿qué le diría?
Que hoy los fascistas están cobrando, y nosotros no. No se ha honrado a tantos y tantos que nos jugamos la piel contra Franco.
Pero la ley de memoria histórica...
Descafeinada.
Si hoy se cruzase por la calle con alguno de sus viejos maltratadores, ¿qué haría?
Cambiaría de acera, para evitar tener que partirle la cara a ese sinvergüenza y que me encerrasen otra vez...
Tanto sufrimiento... ¿merecía la pena?
¡Yo volvería a defender aquella Constitución republicana!"

"La cuchara
Quiso defender la República frente a unos sublevados y se alistó voluntario. Hoy Tàrio Rubio me muestra la cuchara que le entregaron al ir a la guerra, de lo que hace ahora 70 años. De un tiro le hizo un agujero en el mango para poder colgársela del cinturón, y ella le ayudó a sobrevivir durante ocho años... Su casa acumula libros, documentos y carteles relativos a la República, la guerra y la lucha antifranquista. Publica Per les presons de Franco (Cossetània), sus memorias como preso, un vértigo de calamidades y miserias inclementes. Quedan ya muy pocos como Tàrio Rubio ("¡la democracia no ha sido justa con nosotros!"), y veo que cargan todavía con un largo dolor, una honda decepción."

Article de Víctor M. Amela publicat a La Vanguardia, el dimarts 6 de novembre de 2007.

"Els dies a les presons de Franco d'un nascut a Les Useres..."

Al bloc de Serret Llibres, va sortir durant el mes d'octubre un article de Susanna Anglès sobre el nou llibre de Tàrio Rubio, publicat per Cossetània Edicions Per les presons de Franco. A continuació podeu llegir la reproducció de l'article:

"Tàrio Rubio escriu en un nou número de la col·lecció Memòria del segle XX (Cossetània), la història de les presons de Franco personificada en ell mateix i en primera persona. En Tàrio va néixer l’any 1920 a la vila de les Useres de Castelló de la Plana. Una vila petita, però enclavada en un racó simbòlic, tranquil i imprescindible per passejar al País Valencià. Quan estava a Vila-real en Tàrio va poder viure i contemplar la proclamació de la Segona República i després l’esclat de la Guerra Civil.
La tardor de 1937, Tàrio amb 17 anys, va marxar com a voluntari al front de Terol per defensar a la II República., però al juny de 1938 va ser fet presoner. Començà en aquell moment un llarg i pecaminós periple pel món penitenciari del règim franquista. En Tàrio Rubio va visitar tant camps de concentració, com presons i batallons de treballadors. Va passar per Reial Acadèmia Militar de San Gregorio de Saragossa, per Miranda de Ebro (Burgos), Orduña (Àlaba) i Aranda de Duero (Burgos); per les presons d’Aranda de Duero, Valdenoceda (Burgos), la Provincial de Burgos i la de Sòria, la de Torrero (Saragossa), la Model de València i la de Castelló. Finalment va ser enquadrat al batalló disciplinari de soldats treballadors, per realitzar treballs forçats a Arcos de Jalón (Sòria), Cuelgamuros-Valle de los Caídos, Somaén (Sòria) i Armiñón (Àlaba). L'alliberen l'any 1945 i marxa a Barcelona, però sempre va ésser víctima i testimoni del seu passat roig i republicà. Sempre ha reivindicat la recuperació de la memòria històrica, ha format part de diferents associacions d’expresos políticsi ha participat en xerrades, conferències, entrevistes… Tot això d´una manera o altra queda reflectit en el llibre que presenta Cossetània.
Molts joves com ell es van veure abocats a una guerra sense precedents (ni a l'Estat ni a Europa). La diferència està en què alguns d'ells senten la necessitat de contar-ho quan la història ho permet. Tàrio Rubio ha trobat l'oportunitat i ho ha aprofitat amb Cossetània i l'ajut, a l'hora de guardar cura del relat de Gemma Caballer i Oriol Dueñas. Hi ha moltes històries darrere de cadascun dels presos de Franco. Aquesta n'és una d'important, en la qual queda clar que la fita del règim franquista amb la política de les presons i la persecució de resultats d'aquestes, era escarmentar els que havien defensat la República.
Llegir aquest llibre és un exercici que ens ensenya a apropar-nos a la nostra història i al l'episodi més dramàtic de la mateixa com és la Guerra Civil. La narració, a més, és fàcil. No es dona massa voltes a les coses i és ràpid en l'expressió, clar i concís.
Els llibres que conten històries verídiques i pròpies tenen una força especial. Són llibres molt contundents que capten l'atenció del lector.
Quan es llegeix aquest llibre sempre podem pensar en algú que s'ha vist amb, si fa o no fa, sotmès a les mateixes situacions. Els camps de concentració, les presons, els batallons de treballadors….tenen efectes a curt i llarg termini molt similars en tots els que les pateixen.
Tàrio pot estar orgullós, en definitiva, de moltes coses…. però sobretot d'oferir un testimoni que fa memòria i que construeix un exemple cap a la convivència."

Article de Susanna Anglès extret del bloc de Serret Llibres, publicat durant el mes d'octubre.

"Antifranquisme d'abans"

L'Avui publicava el mes de setembre, un article d'Enric Frigola sobre el llibre de Teresa Pàmies (editat per Cossetània Edicions) Ràdio Pirenaica, emissions en llengua catalana de Radio España Independiente (1941-1977). A continuació podeu llegir aquest article:

"Quan s'ha escrit sobre la importància que els mitjans de comunicació van tenir en els últims anys del franquisme i en la consolidació de la democràcia, se situa en lloc preferent la premsa escrita: tant la televisió com la ràdio mantenien un missatge únic amb la censura com a eina de control. La resta era pur entreteniment -també controlat.
No és gens sorprenent, doncs, que la ràdio no hagi estat objecte de gaires anàlisis, malgrat que a Catalunya foren moltes les iniciatives contra les línies oficials establertes, sobretot en emissores locals i comarcals, de petit abast.
Així, no és estrany que Ràdio Pirenaica hagi estat poc estudiada fins ara: on era aquella misteriosa emissora? Per què es deia Pirenaica? Qui era, i com era, la gent que la feia?
Aquestes preguntes re-ben resposta a Ràdio Pirenaica, emissions en llengua catalana de Radio España Independiente (1941-1977), de Teresa Pàmies, ella mateixa col·laboradora de l'emissora durant molts anys amb el pseudònim de Núria Pla.
Pàmies explica els avatars històrics de l'emissora però, especialment, rememora els casos de totes les persones que contribuïren a fer que l'idioma català hi fos pràcticament sempre present, que és un episodi menys conegut encara que la història de l'emissora mateixa.
Emili Vilaseca (de nom de guerra Jordi Català), mort a l'exili i a qui Teresa Pàmies dedica el llibre, fou el creador i primer redactor i locutor del programa en llengua catalana. Se'n parla, d'ell , i també de Josefina Vives (Marina), Marcel Plans (Pere Sabater), Victòria Pujolar (Montserrat Canigó), Josep M. Sendrós (Joan Camí), Ester Berenguer, Leonor Bordau, Lourdes Giménez i, naturalment, de Jordi Solé Tura, que hi va romandre dos anys a començament de la dècada dels 60.
El llibre recull també una mostra dels comunicats que s'emetien i de qui els signava, amb el risc evident que això comportava. Algunes de les signatures corresponen a persones encara vives i ben conegudes."

Article d'Enric Frigola extret del diari Avui el mes de setembre de 2007.

Presentació d'un llibre de memòries d'un pres de la postguerra

Cossetània Edicions presenta el poper dimarts 18 de setembre, a les 19.30 h, a la llibreria Catalònia de Barcelona (Ronda de Sant Pere, 3) el llibre de Tàrio Rubio Per les presons de Franco. La cura de l'edició ha anat a càrrec de Gemma Caballer i Oriol Dueñas.

Participaran en l'acte de presentació: Tàrio Rubio, autor del llibre, Josep M. Figueres, director de la col·lecció Memòria del segle XX i els dos curadors de l’edició.

Resum
La Guerra Civil espanyola va incidir de ple en una generació de joves que s’allistaen per defensar la legalitat republicana, uns joves que van pagar molt cara l’efervescència del moment. Molts hi van perdre la vida. D’altres van perdre la seva joventut en un cruel periple per presons, camps de concentració i batallons de treballadors. Les noves autoritats franquistes no van escatimar esforços per tal que els republicans purguessin el crim d’haver defensat la legalitat del govern de la Segona República. Tàrio Rubio va ser uns dels centenars de milers de republicans que, en un moment o altre, van patir la crua i dura repressió del nou règim. Tàrio Rubio explica en aquest llibre, en primera persona, les seves vivències a les presons, camps de concentració i batallons de treballadors franquistes. Les seves memòries fan patent les penalitats que es van veure obligats a patir tots els que van acabar sent, en un moment o un altre de la seva vida, presoners de Franco: la repressió, la gana, les nul·les condicions de vida, els maltractaments físics, el bombardeig constant de propaganda franquista… En definitiva, un llibre que lluita contra l’oblit de la nostra història més recent, amagada i negada durant dècades.

L'autor
Tàrio Rubio va néixer l’any 1920 a la vila de les Useres, a la província de Castelló de la Plana. A Vila-real va viure la proclamació de la Segona República i l’esclat de la Guerra Civil espanyola. La tardor de 1937, amb només 17 anys, va marxar com a voluntari al front de Terol per defensar la legalitat republicana, però el juny de 1938 va ser fet presoner, circumstància que marcà l’inici del seu llarg periple per l’univers penitenciari franquista. Va passar pels camps de concentració de la Reial Acadèmia Militar de San Gregorio de Saragossa, de Miranda de Ebro (Burgos), Orduña (Àlaba) i Aranda de Duero (Burgos); per les presons d’Aranda de Duero, Valdenoceda (Burgos), la Provincial de Burgos i la de Sòria, la de Torrero (Saragossa), la Model de València i la de Castelló. Finalment va ser enquadrat al batalló disciplinari de soldats treballadors pe- nats 95 per realitzar treballs forçats a Arcos de Jalón (Sòria), Cuelgamuros-Valle de los Caídos, Somaén (Sòria) i Armiñón (Àlaba). El 1945, finalment alliberat, marxa a Catalunya en un intent de començar una nova vida, tot i que el seu passat roig i republicà sempre l’acompanyà. Amb l’arribada de la democràcia ha invertit grans esforços en recuperar la memòria històrica a través de la participació en diferents associacions d’expresos polítics, la realització de xerrades, conferències, entrevistes…

"¿Por qué mataron a Carles Rahola?"

Al suplement Culturas de La Vanguardia, va aparèixer publicat durant el mes d'agost de 2007, un article de Julià Guillamon sobre el llibre de Carles Rahola, editat per Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria, Contra l'invasor, de Cossetània Edicions. A continuació hi trobareu part d'aquest article reproduït.

"Conta l'invasor reúne treinta y tres artículos (de contenido político mezclados con notas arquológicas y paisajísticas) publicados entre el 1900 i 1938 en el periódico L'Autonomist. Éstos permiten hacerse una idea de la dimensión del personaje. Carles Rahola se presenta como un intelectual de orden, un reformista que modela su discurso a partir de las viejas proclamas federales, que adapta a las circunstancias de la época; un idealista que mantiene en el programa la figura del héroe, el hombre ejemplar dispuesto a llevar hasta el sacrificio la defensa de sus convicciones"
"El voumen incluye una serie de artículos dels periodo de la República. Los tres que sirvieron para incausalrle (Refugis i jardins, Contra l'invasor i L'heroisme) son de una rectitud candorosa."

Article de Julià Guillamon, extret del suplement Culturas de La Vanguardia del mes d'agost de 2007.

"Vía Layetana, 43"

En la revista Lletres d'agost/setembre, Francesc Poblet hi publica un article sobre el llibre de Joan Ventura La masmorra. De la plaça del Sol a la via Laietana: viatge a les tenebres del franquisme de Cossetània Edicions. A continuació hi trobareu l'article reproduït:

"Denunciàvem la pressentació de La lluita per la llibertat les tesis històrico-revisionistes sobre el franquisme, que el presenten com un règim autoritari, sí, però potser necessari en aquells moments i fins i tot tou amb els seus opositors. "Que li ho diguin a en Jordi Carbonell, si era tou!", s'exclamava Agustí Colomines. Carbonell, director de la Gran Enciclopèdia Catalana, va ser torturat amb acarnissament a la prefectura de la Via Laietana de Barcelona per, entre d'altres delictes, persistir a declarar en català davant la policia espanyola.
L'autor de La masmorra -amb l'aclaridor subtítol de Viatge a les tenebres del franquisme- va passar per l'experiència de romandre un parell de dies als calabossos de la temible Brigada Regional de Investigación Social, a la susdita prefectura de policía, feu repressor per excel·lència, amb una llarga història de pallisses, tortures i vexacions de tota mena, que van tenir un dels seus punts àlgids els anys en què els sinistres germans Creix feien i desfeien allí dins amb total impunitat, però que a mitjan anys 70 continuava operant a ple rendiment.
Llargues eren les hores a les seves cel·les, llargs els interrogatoris. Aquell parell de dies foren suficients per a Joan Ventura perquè quedés marcat per sempre més, per tot allò que entre aquelles parets va viure i veure, i que ara ens narra d'una manera col·loquial i planera, tal com ho va sentir, en un relat que, si no fos per aquesta proximitat emocional, semblaria talment de ficció. La seva experiència personal es complementa amb una explicació dels fets quevan dur-lo a viure aquest tràngol -que va tenir de marc un multitudinari concert de Raimon a la festa major de Gràcia- i amb el relat de les peripècies i patiments explicats després pels seus companys de detenció.
Un exemple més aquest, doncs, de la necessària tasca alhora de denúncia i de manteniment de la memòria del que foren par al país aquells anys de drepressió, tasca aquesta gens renyida, ans al contrari, amb l'interès d'una lectura agradable en la forma, però, sí, indignant en le contingut."

Article de Francesc Poblet, publicat a la revista Lletresd'agost/setembre de 2007.

La Tarragona de Lluís de Salvador

El dimarts 31 de juliol, al bloc Prendre la paraula de Jordi Martí Font hi va aparèixer un article que fa referència al llibre Tarragona sota les bombes, de Cossetània Edicions, on es parla de la Tarragona de la Guerra Civil. A continuació hi trobareu l'article reproduït:

"El 2005, l'editorial Cossetània va treure al carrer Tarragona sota les bombes, un llibre del periodista Lluís de Salvador editat per M. Elena Virgili. Es tracta del testimoni del periodista Lluís de Salvador sobre la Tarragona de la guerra del 36 al 39, concretament la crònica va de l'abril del 1937 fins al gener del darrer any de la guerra.
Lluís de Salvador és un dels millors periodistes (junt amb Rovira i Virgili) que ha donat Tarragona i aquest llibre ens conta com passava el dia a dia a la ciutat mentre els feixistes la bombardejaven i feien punteria sobre els grans dipòsits de combustible que s'hi emmagatzemaven. El text arribà a l'Hemeroteca Municipal en una caixa que contenia documents il·legibles donats pel fill de l'autor, Ramon de Salvador. Els papers els havia escrit el seu pare en dues-centes quartilles de paper, reaprofiat en molts casos, i havien estat soterrades a prop del riu Garona, on una revinguda del riu els havia deixat en el lamentable estat en què es trobaven. Al llibre que ens ocupa se'n reprodueix una part important.
A Tarragona sota les bombes es descriu el dia a dia de la vida tarragonina vista des dels ulls d'un cronista local com cap altre hi ha hagut. El llibre es llegeix en un tres i no res gràcies a una prosa brillant, prosa periodística amb l'estil que només dóna la professió exercida dia rere dia. I hi ha el dia a dia però també reflexions, detalls, vivències i el batec d'una ciutat que no va deixar de viure, a voltes fins i tot una mica despreocupadament tal com apuntava l'historiador Jordi Piqué a La crisi a la rereguarda, malgrat del cel hi plogués mort en forma de bombes franquistes.
Fa una setmana escassa, passant per davant de l'Hemeroteca i després de la relectura de l'obra de Salvador, hi vaig entrar, vaig demanar el Diari de Tarragona del juliol del 36 a l'agost del 38, quan va deixar d'editar-se per manca de paper, i em vaig posar a llegir els articles de Lluís de Salvador que amb el títol de Els dies i els fets es publicaven a la primera pàgina del periòdic. Ja sé que tot no es pot publicar, ja sé que els llibres d'articles potser no es venen prou, però algú els hauria de treure la pols i hauria de pensar a editar l'obra periodística d'aquest home, perquè a banda del seu innegable interès històric posa el periodisme tarragoní, fet aquí, des d'aquí i per a lectors d'aquí, en la primera línia catalana, és a dir a Primera Divisió. No és futbol, no, no és el Nàstic, però algú hauria de fitxar de Salvador i hi hauria de posar quatre euros per fer-lo accessible. I la resta, a llegir-lo."

Escrit de Jordi Martí, extret del bloc Prendre la paraula, publicat el 31 de juliol de 2007.

Més Carles Rahola

El divendres 13 de juliol, el conseller Joaquim Nadal va publicar un article d'opinió al Diari de Girona sobre el llibre de Cossetània Edicions Contra l'invasor de Carles Rahola, amb edició a cura de Lídia Traveria i Rosa Maria Oliveras. A contiuació reproduïm l'article.

"Dissabte passat al matí feia fresqueta. Vaig sortir aviat de casa i pels volts de les nou ja havia decidit que era un d´aquells dissabtes que abandono el confort de pastisseria de La Vienesa i em concedeixo un entrepà de truita al Clàssic. És canviar una visió esbiaixada de la plaça amb un punt de distància per una immersió total. Em vaig asseure just dessota d'un dels arcs de la plaça, disposat a gaudir un cop més de la plaça buida de cotxes i fent volar la imaginació cap a èpoques no gaire reculades, atapeïda de vehicles per tots costats. Aquest estiu suau que ens ha tocat manté la temperatura en un punt just per sentir l'airet vivificador i contemplar el cel net de núvols preparat per un sol, de juliol temperat en relació amb d'altres juliols. Va passar el cotxe decorat de flors de l'Anna, vital i optimista com sempre, camí de la floristeria. La Rosa del Clàssic, com sempre, amb una eficaç discreció em va portar l´entrepà i pocs minuts després va comparèixer en Narcís, amb un aire mig displicent i un somriure tot just insinuat. De prejubilat forçós de feines més atrafegades i des de fa una colla d´anys al capdavant del Clàssic, sota l'atenta mirada de la Rosa, puntal de la casa, i garantia evident que en Narcís sap que tot seria diferent sense ella. I ell ho sap i s'hi repenja confiat. Ells dos, tots sols, se'n surten i bé. Després havia decidit que aniria a tallar-me els cabells al carrer Migdia, on la Dolors em va anunciar que tenia un dia estiuenc i això volia dir que es proposava de fer-me una retallada potent dels pocs cabells que encara em queden. Més fresc encara al sortir, en Quico Solà, a la seva botiga del carrer de la Creu, em va fer un repàs de la vista i vam quedar de canviar els vidres de les ulleres. Acabada la incursió a l'Eixample vaig tornar al centre històric, vaig portar a emmarcar un quadre a can Sais, el Deu del Nou ara més solitari i amb un punt de tristesa, vaig saludar l'Anna a la floristeria i de tornada cap al Mercadal vaig proveir a la 22 el llibre sobre en Coroleu, un llibre de viatges, un sobre la poètica dels cafès, i de Carles Rahola, Contra l´invasor. Recull d´articles a L´Autonomista (1900-1938), a cura de Rosa Maria Oliveras i de Lídia Traveria, editat a Valls per Cossetània (2007).
Abans de tornar a casa encara vaig fer un segon esmorzar a La Taverna per aprofitar el matí i repassar l'actualitat, propera i llunyana, amb en Guillem Terribas i en Modest Prats. Vam anar amb gran facilitat de Colòmbia a Roma i de Roma a l'actualitat política i al batec de la vida ciutadana, que en Modest observa des d'una talaia privilegiada des de les parròquies del Mercadal i de Sant Salvador.
A casa em vaig posar a repassar el recull d'articles de Carles Rahola, amb entre d'altres el que dóna el títol al llibre Contra l´invasor, Refugis i jardins i L´heroisme, tots de 1938 i les peces bàsiques utilitzades barroerament contra Rahola per cometre l'acte de brutalitat gratuïta més ignominiós que es pugui recordar en la història de la nostra ciutat. Vaig anar del final del llibre retrocedint cap al principi fins a parar esment a l´article simplement titulat Gerona, del 27 de febrer de 1914. S'hi planteja la dualitat entre la ciutat nova i la ciutat vella, la ciutat moderna i la ciutat antiga. I es pregunta pel futur del conjunt de la ciutat i la forma de vèncer les inèrcies que la frenen: «Los templos que el hombre, impulsado por un afán de infinito, construyó maravillosamente, continuarán siendo admirados y no faltarán manos piadosas y sabias para impedir su total ruina. Pero los barrios miserables, las casas lazarientas, las habitaciones donde jamás penetra el sol, las viviendas de hambrientos y tuberculosos, todo lo que está acusando a nuestra sociedad que deja abandonados a los humildes, serán demolidas, por humanidad y en evitación de que contagien a la ciudad joven.» (pàg. 26).
El doble caràcter de la ciutat marcat per la lluita entre «la vetustez» i la «modernidad» obre el camí a un debat fructífer, a una exploració de l'esperit emprenedor, a la voluntat de modernització, a desvetllar energies, a superar conformismes i cofoismes: «Los gerundenses permanecen obedientes al mandato de los muertos. Les falta valor, carecen de audacia. Son conformistas; son conservadores, transigen con la injusticia, la miseria y el mal.» (pàg. 26).
Rahola convida al desvetllament, a l'optimisme, a la superació de la vida burocràtica i provinciana, a emprendre noves aventures amb ambició renovada, a deixar de mirar enrere amb autocomplaença, a superar l'abúlia i l'immobilisme, a preferir una fàbrica a una oficina, una escola a una caserna. Tot un programa de canvi i de modernització en un article que té més de noranta anys i que ens marca una reflexió i ens fixa un guió per a un debat obert a totes les èpoques. És evident que els punts de referència i els paràmetres de 1914 tenen ja molt poc a veure amb la realitat actual. Però també és molt evident que Rahola, permanentment reeditat, no para mai de ser un referent, una interpel·lació, un revulsiu per tal d'evitar que ens acomodem i revifem l´esperit crític i la voluntat d´autocrítica animats més d´esperit creatiu i d´ambició de futur que de simple autoflagel·lació massoquista.
La lliçó de Rahola és perenne i la immortalitat de les lletres fa cada cop més evident i dramàtica la seva vida segada. Un cop més retem homenatge al referent contemporani que alimenta la permanent ambició de canvi i de modernització a la ciutat de Girona."

Article de Joaquim Nadal i Farreras, conseller de Política Territorial i Obres Públiques de Girona, publicat al Diari de Girona, el divendres 13 de juliol.

Joan Ventura: "Més val una mala democràcia que una bona dictadura"

Recentment Cossetània Edicions ha publicat La masmorra. De la plaça del Sol a la via Laietana: Viatge a les tenebres del franquisme, llibre sobre la detenció i empresonament d’alguns espectadors d’un concert d’en Raimon a Gràcia l'any 1975 i els abusos de la Policia. A continuació reproduïm una entrevista a l’autor publicada el 15 de juliol a tranversalweb.

Com ha estat la rebuda del llibre?
- El llibre ha tingut una bona acceptació. Jo no n’he seguit l’evolució però sí que m’han arribat referències de llocs on només quedava un exemplar o algú s’havia endut l’últim i eren llocs on el distribuïdor havia deixat una bona pila de llibres.

Es pot establir un paral·lelisme entre el comportament policial d’aleshores i les actuacions abusives dels mossos d’esquadra?
- No. És una situació molt diferent. L’any 1975 la policia armada era el braç executor del règim i qualsevol cosa era reprimida. Ara són accions puntuals d’uns xicots que potser tenen una personalitat que no està suficientment preparada per haver d’aguantar una sèrie d’impertinències i arriba un moment que perden la paciència i se’ls escapa la mà.

S’ha perdut entre la gent la il·lusió i el compromís que hi havia en els moments de la lluita contra el franquisme?
- Sí i té certa lògica. Fa 30 anys la gent tenia il·lusió per sortir de la tutela del franquisme, per dir-ho en bones paraules. La joventut actual ho ha trobat tot fet, contra què han de lluitar? En aquella època ja es va encunyar una frase que deia: “Contra el franquisme vivíem millor”. Actualment, els cadells del franquisme , és a dir Acebes, Zaplana i companyia, que no van conèixer aquella època estan envalentits i els de l’altra banda no tenen afany de lluita.

El jovent d’ara té un altre tipus de lluita...
- Jo penso que el que està passant ara és que en no haver-hi aquest enemic (el franquisme) la lluita s’ha convertit en una lluita contra un mateix, contra el sistema. Però més val una mala democràcia que una bona dictadura. La gent que no sap que és una dictadura no valora prou bé que és la democràcia. No sap que és no tenir drets, només obligacions. M’esgarrifo quan qualsevol persona munta un sidral per demanar els seus drets, però és que ningú se’n recorda de les seves obligacions.

Coneix Gràcia? Quins canvis ha vist des del 1975?
- No la conec gaire. Hi he voltat pel llibre. L’única cosa que puc dir és que arrel de la presentació de dilluns passat em van regalar un llibre que es diu: “Gràcia, de rural a urbana” i m’ha recordat tristament l’evolució del meu propi poble, Palau de Plegamans. Abans parlàvem de “la fàbrica” perquè només hi havia una, tothom era pagès. Ara hem de parlar d’ ”el pagès” perquè tots són fàbriques.

Escrit per Rosa Molina, el 15 de juliol de 2007 a transversalweb. Foto: Ariadna Borràs.

Dues periodistes gironines publiquen "Contra l'invasor", un recull d'articles de Carles Rahola

El Punt de les comarques de Girona, publica avui, dijous dia 5, un article de Carles Ribera sobre el llibre de Cossetània Edicions Contra l'invasor, a cura de Lídia Traveria i Rosa Maria Oliveres, a la contraportada. A continuació reproduïm l'article publicat.

"Quan un article periodístic escrit fa més d'un segle manté pràcticament intacta la seva vigència, fa de mal dir si és perquè el seu autor era un visionari, o bé si resulta que la societat ha avançat més aviat poc. O una mica de tot. Una sensació que el lector pot tenir llegint el recull d'articles del prohom gironí Carles Rahola, publicats al diari L'Autonomista entre 1900 i 1938, i recollits ara per les joves periodistes Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria en el llibre Contra l'invasor (Cossetània Edicions). Un títol que fa referència a un dels escrits més coneguts d'aquest representant destacat de la cultura catalana del primer terç del segle passat, escrit que, amb alguns altres, va acabar costant-li la condemna a mort del franquisme l'any 1939.
El volum es llegeix d'una tirada i resulta refrescant. S'hi troben reflexions (en castellà i en català, depenent de l'època) que Rahola va fer per al diari editat per la seva família a la ciutat de l'Onyar. La selecció feta per la saltenca Oliveras i la ripollesa Traveria conté textos sobre temes que sonen tan actuals com el turisme o les infraestructures ferroviàries. Un exemple: el 25 de gener de 1917 reclamava la incorporació d'un tercer carril d'ample europeu que encara avui no existeix. Així, tractant sobre la línia de Puigcerdà, aleshores en construcció, escrivia: «La implantación del ancho francés en lugar del ancho español a la nueva línea, o mejor des de la frontera hasta Barcelona, obviaría la pérdida de tiempo del transbordo del registro de equipajes. También podría implantarse un tercer carril, del ancho normal europeo, de manera que, sin alterar el sistema de explotación general de los ferrocarriles españoles, permitiera la introducción del material rodante del resto de Europa.»
En la presentació de Contra l'invasor que es va fer divendres passat a la Fontana d'Or de Girona, Josep Maria Figueres, director de la col·lecció Memòria del Segle XX de la qual forma part el llibre, va destacar especialment el fet que l'edició dels textos de Rahola hagi partit de la iniciativa de dues joves estudiants, avui ja llicenciades, que van iniciar-se en l'univers raholià quan eren alumnes de Figueres a la Universitat Autònoma.

Més enllà del mite
Molt sovint, una fi heroica esdevé mort per partida doble: a més de la desaparició física de la víctima, el final dramàtic empetiteix, de vegades fins a la invisibilitat, els mèrits d'una existència no menys remarcable. El de Carles Rahola n'és un cas paradigmàtic. Després de les aportacions fetes en les últimes dècades per autors com Narcís-Jordi Aragó, Lluís Maria de Puig, Lluís Costa, Josep Benet o Ignasi Pèlach, per situar el personatge en el seu context social i històric, Contra l'invasor és una bona eina per aprofundir en el coneixement d'aquest referent cultural més enllà de la seva involuntària dimensió de màrtir. La seva prosa és clara i llegidora i els arguments, contundents. Per posar un altre exemple, ara que la Monumental barcelonina es torna a omplir amb el beneplàcit de bona part de la intel·lectualitat postmoderna, llegir Rahola ens demostra com la tradició antitaurina és tan arrelada com la tauromàquia: «El domingo próximo pasado se celebró en Barcelona un mitin contra las odiosas corridas de toros. Se pronunciaron discursos enérgicos; habló la civilización. Todos los que trabajan para abolir tan repugnante espectáculo nos tienen a su lado. Para extirpar una fiesta infame que embrutece, degrada y envilece, hasta una revolución sería justificada (...) La fiesta nacional nada bueno puede dar de sí. (...) Dentro del círculo donde se comete uno de los más grandes atentados contra la cultura, el hombre se convierte en bestia, el corazón se le endureze, el cerebro se le ofusca. Las corridas de toros contribuyen grandemente a que España sea la noche; un pueblo que se divierte con este execrable legado del ayer, espantajo del progresso, merecería que el sol le negara su luz. Todos los esfuezos encaminados al aniquilamiento del bárbaro arte serán pocos.»
Un text que va veure la llum el gener del 1901, en temps del diestro Nicanor Villa Villita. Sense canviar-ne ni una coma, serveix per als josés tomás del 2007."

Article publicat per Carles Ribera al diari El Punt (Girona), el dijous 5 de juliol de 2007.