L'autor expressa la seva pròpia expectació al voltant d'un llibre sobre l'emissora Pirenaicala
A la llista de llibres per comprar el dia de Sant Jordi, hi tinc en lloc preferent la història de la Pirenaica, de la qual és autora la molt admirada escriptora Teresa Pàmies. Teresa Pàmies em resulta molt admirable per diversos motius: pel seu comportament cívic d'una lleialtat quasi insuperable, pel seu compromís tan primerenc (és dos dits més gran que jo i el meu any de naixença va ser el 1923), per la qualitat literària i humana dels seus escrits i per la seva serena resistència en els seus anys d'exili. Li admiro també la família: el marit, Gregorio López Raimundo, i el seu fill, Sergi Pàmies, periodista barceloní de primeríssima filera. Teresa Pàmies i López Raimundo són comunistes notoris. Em penso que ho han estat sempre. Jo, malgrat la meva admiració per ells, no he estat mai comunista –cosa que no em caldria explicar perquè no té el més mínim interès–, però sí que vaig pertànyer a aquella subraça de polítics o pseudopolítics que a través dels mitjans de comunicació del règim franquista, al seu moment, vam ser denominats profusament «tontos útiles» i «compañeros de viaje», mentre fèiem d'estúpids viatgers pels laberints de la clandestinitat, cosa que consistia a ser amics polítics dels audaços comunistes resistents. Radio España Independiente (REI), Estación Pirenaica, des del 1940 o a començament del 1941 (això ho aclarirem en el llibre de la Teresa), era l'instrument des d'on els comunistes espanyols defensaven el record de la Segona República, feien propaganda de la seva ideologia i respectaven el que s'havia de respectar. Com a exemple, des de l'emissora sostenien una secció periòdica en llengua catalana. No sé amb detall la història d'aquella emissora mítica, però com molta gent d'aquí, la vaig escoltar molts anys: primer, amb curiositat, i a partir d'uns esdeveniments, amb autèntic interès. No era fàcil. S'havia d'escoltar per ona curta i calia tenir l'orella fina perquè el govern la boicotejava amb uns sorolls infernals que en deien paràsits i que produïen un gran rebombori. La Pirenaica, nom popular, emetia des dels països de l'Est, des dels països comunistes. Potser va estar ubicada en més d'un lloc. Jo, del cert, només sé Bucarest (encara que l'altre dia la vaig errar i vaig dir que era a Sofia, confonent Romania amb Bulgària), perquè allí és on va estar Jordi Solé Tura, redactor de l'emissora, tal com relata en les seves estupendes memòries, interessantíssimes pel seu contingut i explicades a través d'una prosa admirable. Del meu primer llibre, publicat el 1962, la Pirenaica en va llegir diversos poemes, i el locutor era Solé Tura. Sense saber-ne jo res, en plena sorpresa, els vaig escoltar en la secció en llengua catalana a les darreries del 1962. Anys després, potser el 1990, vaig coincidir a Madrid, una temporada, amb Jordi Solé Tura, i em va revelar el tema dels meus poemes, i ho dic així perquè per a mi va ser una autèntica i literal revelació. Llavors també vaig conèixer Josefina López, una altra locutora que coincidí amb Jordi Solé a Bucarest i de la qual recordava la veu, agradabilíssima. Aquells mesos –quina llàstima!– Josefina López va morir, inesperadament per a molts.
Acabo. És obvi que la Pirenaica va fer un gran servei en la lluita contra la dictadura i el franquisme. I en el llibre de Teresa Pàmies aquest servei i els seus avatars segur que hi són, explicats com Déu mana i de la millor manera possible. Com sempre, valdrà la pena llegir l'obra de Teresa Pàmies.
A la llista de llibres per comprar el dia de Sant Jordi, hi tinc en lloc preferent la història de la Pirenaica, de la qual és autora la molt admirada escriptora Teresa Pàmies. Teresa Pàmies em resulta molt admirable per diversos motius: pel seu comportament cívic d'una lleialtat quasi insuperable, pel seu compromís tan primerenc (és dos dits més gran que jo i el meu any de naixença va ser el 1923), per la qualitat literària i humana dels seus escrits i per la seva serena resistència en els seus anys d'exili. Li admiro també la família: el marit, Gregorio López Raimundo, i el seu fill, Sergi Pàmies, periodista barceloní de primeríssima filera. Teresa Pàmies i López Raimundo són comunistes notoris. Em penso que ho han estat sempre. Jo, malgrat la meva admiració per ells, no he estat mai comunista –cosa que no em caldria explicar perquè no té el més mínim interès–, però sí que vaig pertànyer a aquella subraça de polítics o pseudopolítics que a través dels mitjans de comunicació del règim franquista, al seu moment, vam ser denominats profusament «tontos útiles» i «compañeros de viaje», mentre fèiem d'estúpids viatgers pels laberints de la clandestinitat, cosa que consistia a ser amics polítics dels audaços comunistes resistents. Radio España Independiente (REI), Estación Pirenaica, des del 1940 o a començament del 1941 (això ho aclarirem en el llibre de la Teresa), era l'instrument des d'on els comunistes espanyols defensaven el record de la Segona República, feien propaganda de la seva ideologia i respectaven el que s'havia de respectar. Com a exemple, des de l'emissora sostenien una secció periòdica en llengua catalana. No sé amb detall la història d'aquella emissora mítica, però com molta gent d'aquí, la vaig escoltar molts anys: primer, amb curiositat, i a partir d'uns esdeveniments, amb autèntic interès. No era fàcil. S'havia d'escoltar per ona curta i calia tenir l'orella fina perquè el govern la boicotejava amb uns sorolls infernals que en deien paràsits i que produïen un gran rebombori. La Pirenaica, nom popular, emetia des dels països de l'Est, des dels països comunistes. Potser va estar ubicada en més d'un lloc. Jo, del cert, només sé Bucarest (encara que l'altre dia la vaig errar i vaig dir que era a Sofia, confonent Romania amb Bulgària), perquè allí és on va estar Jordi Solé Tura, redactor de l'emissora, tal com relata en les seves estupendes memòries, interessantíssimes pel seu contingut i explicades a través d'una prosa admirable. Del meu primer llibre, publicat el 1962, la Pirenaica en va llegir diversos poemes, i el locutor era Solé Tura. Sense saber-ne jo res, en plena sorpresa, els vaig escoltar en la secció en llengua catalana a les darreries del 1962. Anys després, potser el 1990, vaig coincidir a Madrid, una temporada, amb Jordi Solé Tura, i em va revelar el tema dels meus poemes, i ho dic així perquè per a mi va ser una autèntica i literal revelació. Llavors també vaig conèixer Josefina López, una altra locutora que coincidí amb Jordi Solé a Bucarest i de la qual recordava la veu, agradabilíssima. Aquells mesos –quina llàstima!– Josefina López va morir, inesperadament per a molts.
Acabo. És obvi que la Pirenaica va fer un gran servei en la lluita contra la dictadura i el franquisme. I en el llibre de Teresa Pàmies aquest servei i els seus avatars segur que hi són, explicats com Déu mana i de la millor manera possible. Com sempre, valdrà la pena llegir l'obra de Teresa Pàmies.
x
Xavier Amorós
Article publicat a El Punt el dia 15 d'abril del 2007
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada