"Àlbum d’oblits", de Francesc Valls-Calçada

Per parlar de l’Album d’oblits (Francesc Valls-Calçada, Àlbum d'oblits, Cossetània, Valls, 2010) partirem d’una de les moltes divisions possibles que es poden fer amb la poesia. El discurs poètic, entre altres moltes coses, pot aspirar a la bellesa o al coneixement. És clar que aquestes funcions no s’exclouen, però també que ens trobem amb freqüència un dels plats de la balança més ple que l’altre.

La poesia de Francesc Valls-Calçada s’inclina cap al coneixement, dóna prioritat a aprofundir en la seva contemporaneïtat. Jo sempre reivindico la curiositat, però té uns límits que s’han de pensar amb deteniment. Sèneca deia que “és fàcil saber més que els altres”, però allò vertaderament difícil “és saber alguna cosa millor que els altres”. Aquest plus necessari ens el proporciona la poesia. I l’Album d’oblits n’és un bon exemple del tarannà curiós de l’autor. Hi ha el trànsit de les petites coses, hi podem trobar els grans arguments –el pas del temps, la capacitat d’estimar, el viatge cap a fora, però també cap a l’interior de nosaltres mateixos.

La seva és una poesia que ens explica un món possible, aquell que sap destil·lar a través de les seves paraules, un món d’innocència, de llibertat, de combats perduts, de silencis. També de mort, de desig, d’esperances. Potser molts d’aquests aspectes són contradictoris, però així funciona la nostra existència i, la poesia, una de les arts més properes a la vertadera naturalesa de l’ésser humà, no pot mantenir-se aliena als contrasts, per molt violents que siguin.

Tot això que dic ens podria fer pensar que no hi ha bellesa a la poesia de l’autor, però seria una greu errada. A mi m’entusiasma un pensament que ens va deixar el gran pintor Francis Bacon: “No hi ha bellesa sense alguna cosa estranya en les seves proporcions.” En primer lloc crec que s’ha de dir que també hi ha bellesa en el dolor, que sovint neix d’un exercici d’intensitat, que la bellesa, en ocasions, se’ns presenta com urpes clavades a la pell. Les paraules d’Album d’oblits persegueixen una bellesa reflexiva, una llum que es deixa veure quan ens obrim i ens deixem penetrar per sensacions que la vida quotidiana allunya.

Podríem dir, doncs, que aquest llibre és un cant a l’esperança, que els seus són els versos d’un conjur antic, el que mena fins a la sensibilitat més amagada, el que ens fa vibrar encara quan les hores tornen a semblar una lenta successió de minuts i ens adonem que paga la pena escoltar-les. Els oblits serien, doncs, com petits recordatoris que ens situen de nou molt més enllà de nosaltres mateixos. Un Album d’oblits que serveixi per recordar i recordar-nos, la poesia de Valls-Calçada com una advertència de bellesa que fuig si no tanquem els punys i l’aferrem amb força.

A partir d’aquí, potser només la paraula ens serveix. Per tant, deixeu el llibre a la vostra tauleta de nit, aneu construint petites parcel·les d’esperança...

Article de Xulio Ricardo Trigo al blog Versos.cat sobre el llibre Àlbum d'oblits, de Francesc Valls-Calçada.