"Una granja a l’Amazònia" recull l’experiència captivadora del solsoní Carles Santasusagna a la selva

L’obra de Santasusagna descriu la vida quotidiana i el treball en una granja a la Guaiana Francesa, a l’Amazònia

El llibre Una granja a l’Amazònia recull l’experiència captivadora del solsoní Carles Santasusagna enmig de la selva. L’obra de Santasusagna descriu la vida quotidiana i el treball en una granja a la Guaiana Francesa, en plena Amazònia.
Carles Santasusagna va néixer a Solsona el 1950. Començà a viatjar l’any 1976 per l’Àfrica: Algèria, Niger, Nigèria i Camerun i continuà el 1980 per l’Amèrica del Sud: Guyana, Roraima (Brasil), Guaiana Francesa i Matto Grosso (Brasil). Finalment, s’instal·là a la Guaiana Francesa, a la selva, a Regina, i hi viu d’ençà de l’any 1986, amb una interrupció de tres anys, passats a Catalunya, i un viatge de descoberta de l’Equador.
Una granja a l’Amazònia ens descriu, sobretot, l’experiència de tirar endavant una granja enmig de la selva amb respecte per l’entorn, alhora que ens fa partícips de la quotidianitat d’un autèntic habitant d’aquest medi natural; un recull d’experiències en un món poc domesticat, un món de frontera, encara ben independent de la voluntat i la manera de fer dels homes. En el llibre, l’autor exposa els motius del seu viatge i la decisió de fer vida a l’Amazònia.
“L’any 1984, de tornada d’una expedició selva enllà, em varen oferir feina en una granja situada a la Riba del riu Oiapoc, frontera entre el Brasil i la Guaiana Francesa.[...] La feina va durar un any i va servir-me, sobretot, per donar-me ganes de continuar explorant i experimentant el món que ens envoltava i ens espiava des de l’altra banda de les prades d’on l’havien exiliat.[...] Mirar de casar una granja, un indret on produir proteïnes de qualitat per al mercat, i el bosc equatorial humit interferint-hi el menys possible, ha estat allò que ha justificat durant els darrers deu anys la meva presència a l’Amazònia.”
Una granja a l’Amazònia, tal com diu l’autor, sobretot recull “imatges, records i sensacions” de la seva estada a la selva:
“Un dia a l’hora de la migdiada, vaig haver de córrer al corral dels porcs perquè s’hi sentien crits d’alarma i roncs d’amenaça. [...]De primer no vaig pas veure què era el que els feia por. Després, mentre els porcs més joves, potser tranquil·litzats per la meva presència, s’apropaven cap a mi, vaig sentir un soroll lleuger al terra darrere meu mateix, i quan vaig mirar, em vaig trobar amb una colobra roja d’un parell de metres, amb una granota d’un pam de llargada -sense mesurar les cames- a la gola."

Un personatge obscur i enigmàtic per desconegut

Lluís Bonada publicà un article al setmanari El Temps del 10 de febrer sobre Diego Ruiz i els relats recollits a Contes d’un filòsof i Contes de Glòria i d’infern, de Cossetània. Bonada fa referència a la importància de la divulgació de la figura i l'obra de Ruiz.

Ara podrem saber alguna cosa més del curiós home de ciències i de lletres, i en concret de l'escriptor, gràcies a una nova biografia elemental, enriquida amb una anàlisi de la seva obra narrativa, en el context de la literatura modernista. L'ha elaborada Lurdes Malgrat i fa d'introducció al volum que aplega dos reculls de relats del singular personatge, com l'anomena l'estudiosa, Contes d'un filòsof i Contes de gloria i d'infern.
[...]
Cal, doncs, que es faci amb Diego Ruiz allò que Joan Cuscó i Clarasó ha fet amb Pujols (Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox), una descripció afinada del seu pensament. I cal també que se li dediqui una gran biografia perquè deixi de ser obscur i enigmàtic.

L'ofici de periodista, segons la visió de Puig i Ferreter

Joan Puig i Ferreter (e-notícies)

Cossetània acaba de publicar Una mica d’amor i altres relats, el segon recull de narrativa curta de Joan Puig i Ferrater (1882-1956). La nova obra conté els llibres 'Una mica d’amor' i 'On són els pobres?', 'Altres històries de Nadal', i el conte inèdit 'El misteri de la casa Blanc'.

'On són els pobres' es considera la segona part de 'Servitud. Memòries d'un periodista' que descriu, des d'un punt de vista autobiogràfic, el seu pas per La Vanguardia, on mai va arribar a publicar cap article i es va enfrontar amb el propietari. En aquest cas, se serveix de la seva experiència personal a un altre diari, El Día Gráfico (1920-1922) i s'acarnissa sobretot en el seu editor, Joan Pich i Pon (1878-1937), que ha passat a la història per les seves pífies verbals -conegudes amb el nom de pich-i-ponades-. L'obra descriu els intents del diari per a organitzar un sopar caritatiu.

Notícia i fotografia al diari e-notícies sobre la publicació del volum Una mica d'amor i altres relats, de Joan Puig i Ferreter.

Si tens caspa, no pots ser un assassí

El Diari Més Tarragona va entrevistar Moisès Peñalver, autor del llibre 100 maneres de descobrir un crim. Peñalver exposa el que ha pogut extreure sobre les investigacions criminals a partir de la seva experiència com a periodista de successos i tribunals.

–En els últims anys han proliferat les sèries de televisió relacionades amb la criminologia. Què hi ha de realitat i què de ficció?
–La base utilitzada en la investigació és molt similar a la real, però els terminis dels resultats difereixen substancialment. Si a CSI conèixer el resultat d’una anàlisi d’ADN és qüestió de minuts, la Policia Científica de Madrid podria trigar uns tres mesos. Les ampliacions d’imatges tenen un límit, però en els ordinadors de la ficció aquesta va ampliant-se fins a veure detalls ínfims. Tot s’exagera i s’accelera; la maquinària de CSI està contínuament al límit. [...]
–La seva feina en les seccions de successos i tribunals de la premsa l’hauran ajudat en aquest llibre.
–És evident que el coneixement de les fonts i l’estar en contacte durant anys amb policies, fiscals, jutges i advocats et confereixen un «ofici» que facilita el saber on i com s’aconsegueixen elements per elaborar un llibre d’aquestes característiques.
És important també saber que quan es treballa en aquesta plataforma informativa s’ha de tenir en compte la presumpció d’innocència o contrastar les fonts. No fer-ho pot dur a una informació partidista i fa sofrir a la carn del periodista conseqüències penals. [...]
–Amb els avenços tecnològics qui ha millorat la seva posició: el criminal o la policia?
–És una carrera sense meta. Hi ha un abans i un després de la posada en pràctica de la prova d’ADN. Abans portaven avantatge els criminals, però ara s’ha invertit. I encara s’invertirà més quan es legisli de manera correcta una base de dades de mostres biològiques, perquè la base de la policia científica és la comparació. Una part de la societat pensa que els meus llibres poden fer que el delinqüent eviti les tècniques de detecció. Penso que és al revés, estem dient al delinqüent que tenim tants elements per investigar-lo que li serà difícil controlar-lo tot, que un element d’un mil·límetre desprès de les seves botes el durà a la presó, també els mitjons, la suor, el tornavís que porta a les mans, la veu... fins a fer-li impossible delinquir sense ser detingut en qüestió de dies o hores.

“100 maneres de descobrir un crim” desvetlla curiositats sobre les investigacions policials

Cossetània Edicions publica l’obra, de Moisès Peñalver, basada en la seva experiència com a periodista de successos i tribunals

El llibre 100 maneres de descobrir un crim, de Moisès Peñalver, desvetlla curiositats sobre les investigacions de la policia científica. Cossetània Edicions publica aquesta obra, que es basa en l’experiència de l’autor com a periodista de successos i tribunals.
100 maneres de descobrir un crim, a la col·lecció De cent en cent, és el tercer llibre que Moisés Peñalver dedica al tema policial. Anteriorment publicà Putas a la fuerza, a Lectio Ediciones, i El CSI Español.
Peñalver, nascut a Jerez de la Frontera el 1961, ha treballat al Diari de Tarragona com a redactor de successos i tribunals durant més d’una dècada. S’ha format també en diversos diaris de Cadis i Les Canàries, i l’any 2003 va acabar de guionista a la productora de televisió El Terrat, de Buenafuente. També ha col·laborat en diferents mitjans, com ara Playboy, on ha tractat temes relacionats amb la investigació. Actualment estudia un màster en criminalística.
L’autor parla del canvi en els interessos de la societat en relació a la tasca policial i d’allò que l’ha portat a basar les seves obres en la crònica de successos:
“Serials televisius com CSI han fet canviar els interessos de la gent: abans cridaven més l’atenció les persecussions policials; ara interessa més saber “com” s’ha comès un crim, com actúa la policia i els laboratoris durant les seves investigacions. El llibre no tracta cap cas en profunditat; vol ser amè i lleuger, una introducció al món de la investigació que també se serveix d’algunes anècdotes. No és la meva vocació parlar sobre crims, però he tingut una relació molt estreta amb la policia i m’he especialitzat en aquests temes. També m’ha despertat l’interès veure com es resolen alguns casos que posen al descobert els buits legals existents. Hi seguiex havent delictes que no estàn tipificats.”

Sabíeu que hi ha persones que tenen dos ADN diferents? És cert que si utilitzem guants la policia no pot identificar-nos si cometem un delicte? És encertat creure que un incendi ha estat provocat quan es troben accelerants a l’escena del crim? Ens poden identificar per l’empremta d’una orella? Per què els caníbals no tenen llei? Com s’esbrina la marca d’un vehicle que ha fugit després d’un atropellament? Com se sap des de quin edifi ci han disparat algú al mig del carrer? És legal presentar davant un jurat el resultat del polígraf o del detector de mentides? Pot ser una simple larva de mosca la prova que acusi un assassí? Sabíeu que les empremtes dactilars del DNI no poden ser consultades per presentar algú com a sospitós? Es pot saber l’edat d’un cadàver analitzant-ne l’interior de la calavera?… Tots hem cregut en algun moment que podríem cometre un crim perfecte sense que ens descobrissin, en una mena de joc fictici. Però la realitat és una altra, els cossos policials disposen de mecanismes, molt sofi sticats, que fan que els delictes sense aclarir siguin una minoria dins l’estadística policial. En aquest llibre tindreu l’oportunitat de conèixer alguns dels detalls de la manera d’actuar de la nostra policia, del l’FBI, o de la fi cció del CSI. Recordem la frase preferida de l’autor: “Si vostè té caspa no pot ser un assassí”.

Moisés Peñalver:

Moisés Peñalver Núñez (Jerez de la Frontera, 1961) porta dues dècades exercint la profesió periodística i la meitat d’aquest temps l’ha dedicat a la informació policial i judicial al Diari de Tarragona, Europa Sur (Cadis) i Canarias 7 (Las Palmas). És col·laborador de la revista Play Boy per temes d’investigació i televisió i ha participat com a guionista en mitja dotzena de programes de la productora El Terrat de Buenafuente. El 2004 va publicar el llibre El CSI Español, sobre com actua la policia científi ca a Espanya; i el 2006 Putas a la fuerza, de Lectio Ediciones, que recull històries reals de segrestades per proxenetes.

El Canal Català de Tarragona entrevistà Antoni Cabré, autor del llibre "Camins del serè"

El Canal Català Tarragona entrevistà Antoni Cabré, autor del llibre Camins del serè. 25 circuits a peu pels voltants del Camp de Tarragona i de sis obres més a la col·lecció Azimut de Cossetània. Cabré parlà de la seva trajectòria com a excursionista i va fer cinc cèntims dels 25 recorreguts, que ell classifica com a poc coneguts, proposats a la seva darrera obra.

Lurdes Malgrat: "Per escriure "Terra fonda" vaig anar a buscar el paisatge de la meva infantesa i adolescència"

Presentació de Terra fonda a la llibreria de La Rambla

El llibre Terra fonda, de Lurdes Malgrat, es presentà divendres 6 de febrer a la llibreria de La Rambla de Tarragona. La presentació va anar a càrrec de Francesc Parcerisas, poeta, traductor i crític literari.

Parcerisas parlà sobre l’estructura del llibre i el seu misticisme.

Amb Terra fonda, Lurdes Malgrat fa una recerca de l’essencialitat que li permet de fer una única cosa: literatura. El que ella ens mostra és la seva escriptura, no altra cosa.
La Lurdes sembla dir-nos que els poemes de Terra fonda són parts d’un llibre, i que han de ser llegits com una estructura literària que ha de ser investigada pels lectors.
A la seva manera, Terra fonda —i ja sé que quan ho digui potser la Lurdes farà una ganyota— em semba una obra amb elements notables de misticisme.

L’autora, Lurdes Malgrat, va explicar els referents de la seva obra.

Volgudament, el llibre parteix de la necessitat que tenim les persones que escrivim de buscar nous registres. Terra fonda ha volgut jugar amb el lirisme barrejat amb el conceptualisme.

Per escriure Terra fonda vaig anar a buscar el paisatge de la meva infantesa i adolescència; és el paisatge d’on arrenca la meva creativitat. El llibre no parla d’aquest paisatge, sinó que s’hi fonamenta.

Més informació:
El Punt