Iago Andreu, guanyador del premi Antoni de Bofarull, publica De com la senyoreta M va fugir d'un quadre de Waterhouse, un relat breu que convida a reflexionar "sobre la tasca creadora"
L'edició digital d'El Periòdic d'Andorra del dissabte dia 29 de desembre fa referència al llibre De com la senyoreta M va fugir d'un quadre de Waterhouse i altres contes que ha publicat Cossetània. A continuació reproduïm el text de l'article que també es pot consultar en aquesta adreça:
¿Es pot atribuir tot el mèrit creatiu a l'artista o depèn d'allò que l'envolta per poder plasmar el seu art? Aquesta és la reflexió que Iago Andreu, redactor d'EL PERIÒDIC, proposa al relat que l'editorial Cossetània acaba de publicar amb el suport d'Òmnium Cultural. De com la senyoreta M va fugir d'un quadre de Waterhouse i altres contes recull l'obra guanyadora, la finalista i altres relats del premi Antoni de Bofarull de narrativa 2006.El jove periodista i escriptor ofereix un relat breu que convida a reflexionar "sobre la tasca creadora en qualsevol àmbit", en aquest cas d'un pintor però que, segons l'autor, "és extrapolable a qualsevol altre artista". ¿De qui depèn que un artista sigui capaç de dibuixar, escriure, compondre o esculpir? La resposta és la inspiració. I és que aquest és el propòsit d'aquest conte, "parlar sobre la inspiració i criticar l'autosuficiència de l'artista", explica Andreu.Waterhouse va existir i "potser era una bellíssima persona i no tan prepotent com el mostro". I és que l'obra és un relat de ficció emmarcat en el Londres de principis del segle XX. La primera part, amb unes descripcions molt acurades, endinsa el lector en la relació que la senyoreta M estableix amb Waterhouse, el pintor. Sent la seva model, pensa i reflexiona amb l'artista sobre l'art fins que s'adona de la prepotència de Waterhouse, el qual admirava fins aquell moment. Tot i que el fil conductor principal de les converses de tots dos creen una dialèctica filosòfica sobre si es pot atribuir a una sola persona allò que crea, Andreu va una mica més enllà enllaçant idees com ara el tàndem bellesa-intel.ligència. La segona part s'ubica en la Barcelona de principis d'aquest segle quan el quadre de Waterhouse és exposat al Museu Nacional.
Andreu és dels que pensa que la inspiració depèn d'allò que tens al voltant i, respecte de qui el va inspirar per escriure aquest conte, "només cal llegir la dedicatòria. És força clara". I és que l'amor, en el sentit més ampli de la paraula, allò que els artistes estimen o admiren és la font d'inspiració universal amb la qual tothom es pot sentir identificat.
Entrades
