Eliana Thibaut: "La poma, a banda de ser molt saludable, permet elaborar plats de naturalesa molt diversa"

El llibre La cuina de la poma (Cossetània Edicions) d'Eliana Thibaut i Comalada, es va presentar el dimarts 5 de febrer, a 2/4 de 8 del vespre, a l’FNAC l’Illa. La presentació va anar a càrrec de Jaume Fàbrega, crític gastronòmic i col·laborador de la revista El Temps. També va comptar amb la presència de Jordi Fernández Cuadrench, delegat de la Generalitat a la Catalunya Nord, i de Marcel Mateu, vicepresident primer del Consell General de la Catalunya Nord. A continuació es citen algunes de les frases que es van dir durant l'acte.

Jaume Fàbrega:

"El llibre de l’Eliana Thibaut i Comalada, sobre la poma, reflecteix, com totes les seves obres, els seus amplis coneixements deguts a la seva llarga trajectòria i al seu rigor. No és un llibre més sobre la poma: hi explora totes les possibilitats"
"L’Eliana no dóna mai res per sabut. És per això que ens explica també les receptes bàsiques que ens han de servir per a l’elaboració dels plats."
"A vegades tinc la percepció, almenys quan es tracta de cuina, que la Catalunya Nord és més catalana que Barcelona. I l’Eliana ens en dóna proves."

Eliana Thibaut:
"Si vaig fer un llibre sobre la poma, és perquè és la fruita més estesa mundialment i, a la vegada, és molt saludable: conté quasi totes les vitamines, molts minerals, fibra… En fi, és molt saludable. I permet elaborar plats de naturalesa molt diversa, com es pot demostrar en les pàgines del receptari."
"A la Catalunya Nord, la cuina catalana ha estat tradicionalment molt minoritzada. Tot i la seva riquesa dins la majoria de les cases, les dones burgeses la consideraven de menor categoria i van tendir a fer cuina francesa. I això pasava també amb els restaurants: veien —i molts veuen encara— la cuina catalana com a vulgar i limitada a quatre plats. Hi ha persones que fem el possible per canviar aquesta tendència."

"Les arrels de l'antifranquisme"

Emili Agulló al diari El Punt de 4 de febrer ressenya el llibre Obrers comunistes. El PSUC a les empreses catalanes durant el primer franquisme (1939-1959), d'Antoni Lardín i Oliver, editat per Cossetània Edicions.

Agulló destaca que l'obra d'Antoni Lardín parla d'un període (1939-1959) que fins el moment ha estat poc historiografiat:

"L'historiador Antoni lardín recull a Obrers comunistes l'activitat dels obrers clandestins del PSUC i el PCE que, des de les empreses catalanes, van treballar per erosionar el règim franquista i articular els moviments socials des de la fi de la Guerra Civil fins al 1959."
"El llibre exposa les dificultats per fer vaga durant aquelles dues dècades. Com que no hi havia convenis col·lectius, posar d'acord totes les seccions d'una fàbrica era feixuc. "El règim no reconeixia la vaga, però es feien aturades o vagues de braços caiguts", explica Lardín. Malgrat la vigilància dels falangistes, entre 1946 i 1959 es van arribar a produir, segons ha pogut documentar, 175 protestes laborals en empreses catalanes."
En la dècada dels 50, arrande fets com ara el boicot dels tramvies, hi va haver dues grans vagues industrials, el 1956 i el 1958, amb la participació de centenars de treballadors de factories com ara Hispano-Olivetti, La Maquinista, Pegaso o l'Espanya industrial."

-Article d'Emili Agulló al diari El Punt de dilluns 4 de febrer de 2008.

"Cuba a Catalunya", un llibre que "rastreja amb passió arxius, edificis, jardins i famílies"

Al diari El País del passat divendres 1 de febrer, hi apareixia un article d'Agustí Francelli, "Cuba en Cataluña", sobre la presentació del llibre de Tate Cabré publicat per Cossetània Edicions: Cuba a Catalunya, el llegat dels indians.
A continuació podeu llegir la reproducció íntegra de l'article.

"Hojée con impaciencia el libro Cuba a Catalunya, el llegat dels indians, de la periodista Tate Cabré (Reus, 1965), que se presentaba ayer en el Palau Moja de Barcelona, para ver si resolvía mi enigma particular a propósito de la primera noción que tuve sobre la relación entre Cuba y Cataluña. Corrían los primeros años setenta. Un domingo por la mañana los Escolapios de Sarrià se convirtieron en escenario del rodaje de una película. Había coches de los años veinte, caballeros con traje de lino blanco y panamá, y damas con generosos escotes y diademas con plumas, tipo charlestón. Era invierno, hacía frío y entre toma y toma los actores corrían a cubrirse. Nunca vi esa película, si es que llegó a estrenarse, ni supe quién la dirigía (¿acaso La gran esperanza blanca, de Martin Ritt?). Recuerdo que alguien comentó que habían intentado rodar aquella misma escena en La Habana, pero que no habían obtenido el permiso, por lo que habían recurrido al colegio de la calle de las Escoles Pies, convertido a la sazón en un hotel de lujo habanero.
Ayer, durante la presentación del libro de Cabré en el salón de baile del palacete de La Rambla, que perteneció al comerciante, armador y banquero Antonio López (1817-1883), cuya fortuna vino de Cuba, me volvió preciso aquel recuerdo de la infancia. Y en la página 135, junto una foto a toda página de la torre del reloj del internado de Sarrià, venía la respuesta: aquella torre, construida en 1894 por Eduard Mercader, había sido donada por la comunidad escolapia de Guanabacoa, Cuba. De modo que el aire antillano del edificio no era una recreación lejana, sino un mandato directo de los patrocinadores.
Apadrinaron ayer la presentación del libro el subdirector de archivos de la Generalitat, Ramon Alberch; el historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte -quien recorrió con soltura los vestigios cotidianos de nuestra cubanidad, desde el arroz hasta el ron, pasando por los palosantos, los cocoteros y tantas toponimias que recuerdan a la antigua colonia española-; Josep Colomer, presidente de Caixa Penedès, patrocinadora de la obra; el cónsul de Cuba en Barcelona, y el editor del libro, Jordi Ferré. La verdad es que pocas palabras necesitaba un acto presidido por los bustos de Eusebi Güell y Antonio López que se celebraba en la sala noble del palacete, adornada con pinturas alusivas al Descubrimiento de América, junto a la capilla donde oficiaba Jacint Verdaguer, capellán de la Compañía Trasatlántica, propiedad del marqués de Comillas. Menos aún cuando, entre intervención e intervención, la soprano colombiana Patricia Caicedo, acompañada al piano por Pau Casan -biznieto de Conxita Badia-, desgranaba bellas canciones antillanas, empezando por las extraordinarias Cinco canciones negras, de Xavier Montsalvatge, y acabando con Lágrimas negras, que cantaba Rita Montaner -nacida precisamente en Guanabacoa en 1890, muerta en La Habana en 1958- y la graciosísima Tú no sabe inglé, José Manué, de Eliseo Grenet sobre un texto de Nicolás Guillén. (Entre paréntesis: Caicedo, afincada en la capital catalana e impulsora del Barcelona Festival of Song, es especialista en la canción de concierto latinoamericana, de la que ha reunido un repertorio de 2.500 piezas procedentes de 18 países).
¿Hacía falta algo más en aquella presentación para empaparse de antillanismo? Pues hombre, atendiendo al hecho de que era mediodía, un mojito y unas tapas de ropa vieja o de yuca frita no iban a venir mal. Ahí estaban, diligentemente servidas por el restaurante HBN BCN. ¿Y el libro? Acorde con la presentación: tiene buena pinta. Tate Cabré, autora de los textos y las fotos, ya publicó en 2004 lo que Ainaud consideró como la primera parte de este volumen, Catalunya a Cuba, un amor que fa història (Edicions 62). Ahora, como los propios indianos, ha hecho el viaje de vuelta rastreando con pasión archivos, edificios, jardines y familias que emprendieron aquel viaje fabuloso y cuyos descendientes llenaban ayer el Saló del Vigatà del Palau Moja."

Article d'Agustí Francelli, publicat el divendres 1 de febrer al diari El País.

"Bladé y los exilios"

Anton M. Espadaler, al diari la Vanguardia de dissabte 2 de febrer fa referència en un article titulat "Bladé y los exilios" al llibre L'Exiliada, d'Artur Bladé i Desumvila, que Cossetània Edicions va editar l'any 2006. Espadaler exposa el valor d'aquesta obra d'Artur Bladé, a qui condera una dels majors memorialististes del segle XX:

"Artur Bladé merece ser considerado uno de los mayores memorialistas que ha dado el siglo XX, al que un rasgo muy específico distingue de los demás: Bladé sólo ocupa el primer plano cuando es imprescindible, pero aún así nunca aprovecha la ocasión para engrandecer el protagonismo, ornamentar líricamente las emociones o dejar constancia de sus opiniones personales, ya sea sobre sus contemporáneos o sobre el universo mundo, o de su ideología."
"En sus escritos... domina una óptica modesta y pudorosa que le lleva a proteger su yo colocándolo en ángulo discreto, desde el que fijarse en las vidas de los otros. Uno se entera de qué hacia el autor en Montpellier, claro está. Y de la peripecia, no perecisamente vulgar, que le llevó a cruzar la frontera. Pero sobre todo porque por el mismo camino pasaron nombres mayores , y porque en la misma ciudad estaban Puig i Cadafalch, y Fabra, y Rovira y Virgili, y Màrius Aguilar y tantas personalidades más, cada una con su historia a cuestas, y cuyo día a día anota con disciplina franciscana"

Jordi Raich analitza el conflicte palestí a "Guerres de plàstic"

Quatre anys després del seu punyent El espejismo humanitario, que retratava la cara més fosca de les operacions d'ajut humanitari, l'escriptor i col·laborador d'elDebat.cat Jordi Raich publica ara Guerres de plàstic (Cossetània) un nou assaig sobre un tema d'actualitat, en aquest cas sobre el conflicte entre israelians i palestins.

"Comprendre que israelians i palestins seguiran matant-se durant els propers 60 anys mentre el món pretén buscar una solució inexistent allibera l’esperit", diu Raich a la sinopsi del llibre, una barreja d'anàlisi polític i de crònica dels seus darreres mesos al Proper Orient, treballant com a expert en relacions internacionals. "El caos és sostenible. És una lliçó que he après durant dues dècades de treball en guerres de quatre continents", afegeix Raich, que sosté que palestins i israelians són el paradigma de la teoria del caos sostenible. En guerra des de fa 60 anys en una terra de miracles, de fanatisme, d’injustícia, de violència… En una terra fascinant, contradictòria i surrealista. Una terra que adores al matí i odies a la tarda".

Jordi Raich (Barcelona, 1963) va estudiar biologia, dret i relacions internacionals i des de 1986 treballa en ajuda humanitària com a coordinador de projectes, avaluador, investigador i consultor. Entre d'altres càrrecs relacionats amb la cooperació, ha estat director de Relacions Externes de Metges Sense Fronteres (MSF). Ha treballat en més de vint països i ha viatjat per un centenar. Ha publicat, entre d'altres llibres, El espejismo humanitario (2004) i Afganistán también existe (2002).

Article signat per R.D. i publicat a el Debat.cat Diari Digital de Catalunya

Un llibre amb receptes per cuinar amb poma

Cossetània Edicions presentarà el llibre La cuina de la poma, d'Eliana Thibaut, el dimarts 5 de febrer. L'acte tindrà lloc a l'FNAC de l'Illa Diagonal (Avinguda Diagonal, 549 - Barcelona) a 2/4 de 8 del vespre.
La presentació anirà a càrrec de Jaume Fàbrega, crític gastronòmic i col·laborador de la revista El Temps.

Resum
«És prou sabut que els pomers es crien en regions temperades de tot el món i són l’arbre fruiter més conreat. N’existeixen més de dues mil varietats diferents; solament a la meva regió del Montseny, els botànics n’hi tenen inventariades més de dues-centes varietats, que avui desafortunadament estan en vies de desaparició.
El llibre sobre la poma que ha escrit Eliana té el mateix rigor exemplar que tota la seva obra que incideix de manera especial en el coneixement de la cuina medieval catalana, camp en què l’autora és una autoritat científica i culinària.» (Del pròleg de Santi Santamaria)

L'autora
Eliana Thibaut i Comalada és autora d’una important obra sobre cuina i nutrició, que abraça més d’una trentena de llibres, a més d’articles divulgatius i un CD-ROM interactiu. Professora durant anys de l’assignatura Higiene de l’Alimentació en diversos centres d’ensenyament tècnic francesos, l’any 1985 va impulsar la iniciativa de creació dels Tallers de Cuina Catalana Tradicional, destinats a preservar i difondre la cuina de territori.
Començà a editar llibres de cuina en francès, però ben aviat publicà els primers títols en llengua catalana, en els quals posa de manifest la seva recerca etnològica en el camp de l’alimentació (amb una especial incidència en el període de l’edat mitjana) i la seva capacitat d’innovació pel que fa a receptes creades a partir del substrat tradicional de la cuina nord-catalana. Dins de la col·lecció El Cullerot, ha publicat La cuina tradicional de la Catalunya Nord, La cuina del foie gras, Les amanides de la Mediterrània i Cuina medieval catalana. Ha estat distingida amb nombrosos premis gastronòmics i cívics i gaudeix d’un important reconeixement tant a la Catalunya Nord com a tot arreu.

Josep M. Diéguez guanya el premi de teatre la Carrova

En la fotografia apareix en primer terme Antoni Cisteró i en l'altre extrem de la taula Josep M. Diéguez

Josep M. Diéguez amb l'obra Requiescat in bello ha resultat el guanyador del Premi de Teatre la Carrova 2007, convocat per l'Institut d'Estudis Comarcals del Montsià. L'acte de lliurament del guardó es va portar a terme divendres dia 1 de febrer a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó d'Amposta. En aquesta acte també es féu la presentació del llibre Quan l'infern sigui atiat, d'Antoni Cisteró, obra guanyadora de la darrera edició del premi, que ha estat editada per Cossetània. Requiescat in bello serà publicada la propera tardor per Cossetània Edicions.