Tàrio Rubio : "Que el Valle de los Caídos sea nuestro Mauthausen"

A la contraportada de La Vanguardia, del dimarts 6 de novembre de 2007, hi apareixia una entrevista de Víctor M. Amela a l'autor del llibre, editat per Cossetània Edicions, Per les presons de Franco, Tàrio Rubio.
A continuació podeu llegir l'article reproduït:

"Tengo 87 años. Nací en Les Useres (Castellón). En 1937 me alisté para combatir el fascismo, caí y fui preso de Franco hasta 1945. Vivo en Barcelona y he sido paleta, ordenanza y taxista. Soy viudo, con una hija, tres nietas y siete biznietos. Soy republicano progresista. Soy ateo.

Fue usted preso de Franco...
Me fui a la guerra en octubre de F 1937. Tenía 17 años. A los pocos meses caí preso. Pasé por cuatro campos de concentración y cinco cárceles, hasta 1945.
Eso suman...
Ocho años, de los 18 a los 25 años. ¡Dejé mi juventud entera en las cárceles de Franco!
¿Qué fue lo peor?
A los tres días de entrar en combate, en La Puebla de Valverde (Teruel), una bala mató a mi amigo Quimet. Habíamos ido juntos a la escuela, nos habíamos alistado juntos… Cayó a mi lado, como un trapo. Murió diciendo un "¡ay!" que aún estoy oyéndolo...
¿Tuvo la muerte cerca otras veces?
Nos detuvieron unos legionarios, nos tumbaron en el suelo y fusilaron a nuestro comisario allí mismo. Me vi muerto.
Pero empezaba su vida de preso, ¿no?
Con las mismas botas durante ocho años. Y con esta cuchara, que era media vida.
¿Pasó mucha hambre?
Ya la pasé siendo soldado: un día tuvimos que hincharnos de algarrobas, y otro matamos unas cabras y nos las comimos medio crudas.
¿Y en las cárceles?
Era tan escasa la comida que el intestino dejaba de trabajar y, a los tres días sin defecar, se te compactaba una bola dura de heces en el recto. Tenías que meterte el dedo por el ano e ir arañando para sacar las heces... Los que no lo hacían morían de infección intestinal.
Comida aparte, ¿cómo le trataron?
"Rojo de mierda", "hijo de puta", golpes, palizas y miedo. En el campo de Aranda de Duero, donde estábamos los menores, un día vinieron capellanes con sotana y pistolón al cinto, a confesarnos. En realidad, a sonsacarnos.
¿Qué querían saber?
Uno a uno, nos preguntaban: "¿Qué has hecho para estar aquí?". Y al día siguiente de la confesión, sacaron a algunos presos al cementerio y los fusilaron, ¡qué casualidad...!
Nada edificante, desde luego…
Culpo a la Iglesia española de bendecir 300.000 fusilamientos… ¡Y la Conferencia Episcopal Española se niega a pedir perdón! Metían el crucifijo en los morros de los condenados, en vez de impedir que los matasen.
Quizá se vengaban de los muchos curas asesinados en la retaguardia republicana...
Eso lo hicieron incontrolados salvajes cuyas atrocidades dañaron muchísimo a la República. Pero la Generalitat de Companys, entre tanto, salvaba la vida de muchos religiosos, burgueses y gente de derechas. ¡Luego Franco no tuvo esa misma piedad con Companys!
¿Qué le pasó al finalizar la contienda?
Más campos y cárcel, y el batallón disciplinario de soldados trabajadores penados, en 1942: trabajé en el Valle de los Caídos.
Se habla mucho de ese lugar ahora...
Ya sólo quedamos dos personas vivas y activas (Nicolás Sánchez-Albornoz y yo) de las 20.000 que trabajamos allí, penadas…
¿Qué trabajo le obligaron a hacer?
La carretera de acceso. A pico y pala, tenías que llenar una vagoneta y vaciarla. Si no cumplías, no te daban comida. Pasábamos tanta hambre que un día nos comimos un burro…
¡Un burro! ¿Cómo fue eso?
El burro andaba suelto por allí, flaco. Un compañero le clavó un pico en la cabeza, y con una navajita le cortó un buen pedazo de carne, lo asó en un fogón y se lo zampó. Todos nos quedamos pasmados…, pero en seguida le imitamos. ¡Quedó el esqueleto del burro!
Pura miseria y pura esclavitud.
La coartada es que a los penados nos empleaba la constructora Banús (un catalán franquista), a 50 céntimos por día. Una vergüenza. Nadie sabe cuánta gente murió allí...
¿Qué haría con el Valle de los Caídos?
Despojarlo de esculturas religiosas. Dejar los símbolos franquistas, pero explicando cómo se construyó todo eso, como nuestro Mauthausen. Y sacar a Franco y José Antonio, que sus familias los entierren donde quieran.
En 1945, cuando quedó libre, ¿qué hizo?
Volví al pueblo, con mis padres. Sisaba panes a mi madre para los maquis del Maestrazgo...
¡Se la jugaba usted…!
Sí. Cuatro guardias civiles me sacaron de casa una madrugada: mientras me pegaban, me pedían nombres. No los di, y me sometieron a un simulacro de fusilamiento. Creí morir. Me soltaron, y decidí que no podía seguir allí: con dolor, dejé a mis padres y hui a Barcelona.
¿Cómo fue su vida bajo el franquismo?
Fui paleta, barbero, ordenanza, repartidor, profesor de autoescuela, taxista… Hice amistad con el jefe de personal de Seat: cuando iba a contratarme, ya en los años sesenta, vio mis antecedentes penales… ¡y me rechazó!
Tuvo que ser duro…
Y luego, muerto ya Franco, con el poder que acumuló Felipe González, pudo habernos restituido y compensado..., pero nos traicionó.
Y a Zapatero ¿qué le diría?
Que hoy los fascistas están cobrando, y nosotros no. No se ha honrado a tantos y tantos que nos jugamos la piel contra Franco.
Pero la ley de memoria histórica...
Descafeinada.
Si hoy se cruzase por la calle con alguno de sus viejos maltratadores, ¿qué haría?
Cambiaría de acera, para evitar tener que partirle la cara a ese sinvergüenza y que me encerrasen otra vez...
Tanto sufrimiento... ¿merecía la pena?
¡Yo volvería a defender aquella Constitución republicana!"

"La cuchara
Quiso defender la República frente a unos sublevados y se alistó voluntario. Hoy Tàrio Rubio me muestra la cuchara que le entregaron al ir a la guerra, de lo que hace ahora 70 años. De un tiro le hizo un agujero en el mango para poder colgársela del cinturón, y ella le ayudó a sobrevivir durante ocho años... Su casa acumula libros, documentos y carteles relativos a la República, la guerra y la lucha antifranquista. Publica Per les presons de Franco (Cossetània), sus memorias como preso, un vértigo de calamidades y miserias inclementes. Quedan ya muy pocos como Tàrio Rubio ("¡la democracia no ha sido justa con nosotros!"), y veo que cargan todavía con un largo dolor, una honda decepción."

Article de Víctor M. Amela publicat a La Vanguardia, el dimarts 6 de novembre de 2007.

"Els castells podrien provenir, indirectament, dels acròbates del Magreb"

El diari digital laMalla.net va publicar, aquest mes de novembre, un article sobre el llibre de Joan Bofarull L'orígen dels castells, editat per Cossetània Edicions, que analitza científicament d'on prové aquesta tradició. A continuació podeu llegir el primer paràgraf d'aquest article (si voleu llegir l'article sencer, feu clic aquí):

"L'historiador i professor de secundària reusenc Joan Bofarull desgrana en aquest article els punts essencials del seu llibre darrer llibre, L'origen dels castells. Anàlisi tècnica i històrica (Cossetània). Bofarull, que va iniciar-se en el món casteller com a enxaneta dels Xiquets de Reus, fa anys que estudia les muixerangues valencianes i la seva relació amb els castells, i apunta la possibilitat que les actuals torres humanes catalanes enfonsin les arrels al nord d'Àfrica."

"El Centre d'Estudis de Parla Catalana recull en un llibre els actes del cinquè congrés a Maó"

A principis de novembre, va sortir a la versió digital d'El Punt, un article de Lídia Gamero sobre el llibre de Cossetània Edicions Paisatge, territori i societat a les terres de parla catalana. A continuació podeu llegir la reproducció íntegra de l'article:

"El llibre que va presentar dimarts la Coordinadora del Centre d'Estudis de Parla Catalana (CCEPC) a la seu de l'Associació Catalana de Premsa Comarcal. L'obra recull els actes del cinquè congrés de l'entitat, que va tenir lloc els dies 14, 15 i 16 d'octubre del 2005 a Maó.
El Museu de Menorca va protagonitzar fa poc més de dos anys el cinquè congrés organitzat per la CCEPC, on van acudir «més de deu mil persones», segons va afirmar ahir el president de l'Institut Menorquí d'Estudis, Sergi Marí. L'objectiu era accentuar el protagonisme que està prenent avui dia el paisatge arran de les noves iniciatives dels centres d'estudis per a la seva conservació com a patrimoni col·lectiu. El paisatge rural com a herència i transformació, el turisme vers el patrimoni i el paisatge, el paisatge urbà i l'art relacionat amb la literatura i el paisatge van ser els quatre eixos temàtics que ara reflecteix el llibre Paisatge, territori i societat a les terres de parla catalana (Cossetània Edicions).
L'obra està formada per 39 ponències, 27 comunicacions, tres relacions dels diversos àmbits i una conferència de cloenda que mostren les activitats dutes a terme pels més de vuitanta centres d'estudis d'arreu dels Països Catalans que posen en funcionament diferents metodologies.
Des de l'any 1992, la CCEPC ha volgut unir les diverses aproximacions científiques i mediambientals per aconseguir complementar i enriquir la cultura catalana.
El pròxim volum tractarà el sisè congrés de la CCEPC sobre Republicans i Republicanisme, i la setena trobada parlarà sobre els Processos migratoris a les terres de parla catalana.
Nova cultura del territori
El catedràtic en història i institucions econòmiques de la Universitat de Barcelona Enric Tello va advertir del naixement d'una nova cultura del territori en el marc de la conferència Què pot oferir la història a una nova cultura del territori. «La responsabilitat de la nostra generació és conservar la matriu natural del territori entesa com un tot», va afirmar Enric Tello fent referència a una de les claus d'aquesta nova cultura basada a prioritzar la cura del paisatge per sobre d'altres necessitats humanes. Un indicador del bon estat del territori, segons l'historiador, és el grau de biodiversitat entesa com «la interacció entre les espècies que fan els diferents sistemes ecològics».
El catedràtic va advertir, d'altra banda, del deteriorament ambiental a Catalunya, que s'explica «per l'ocupació excessiva i l'abandonament» ja que, tot i haver-hi més espais forestals, la construcció desproporcionada i la pèrdua d'interès dels boscos han dut a una simplificació del paisatge. Segons Enric Tello, les solucions passen per aplicar unes mesures integradores que retornin l'equilibri forestal, com ara restablir antigues zones agrícoles, destinar àrees de bosc a pastures i cultius, reforçar la biodiversitat i mantenir vells camins per prevenir incendis.
La presentació del llibre a Barcelona forma part del cicle de conferències Congrés obert, que fa un recorregut per les seus dels centres d'estudis d'arreu del país."

Article de Lídia Gamero, publicat el mes de novembre a la versió digital d'El Punt.

Nou llibre de Jaume Renyer a Cossetània

Jaume Renyer, exmembre del Consell Consultiu de la Generalitat, secretari de l'Ajuntament de Reus, president del Fòrum Català pel Dret a l'Autoderminació i militant d'ERC publicarà, durant els primers mesos de l'any 2008, un llibre a Cossetània Edicions que tractarà qüestions sobre l'independentisme a Catalunya i sobre la política catalana. Renyer és autor de llibres com Catalunya, qüestió d'Estat, L'estat contra els pobles, L'autodeterminació del poble català i el recent L'esquerra de la llibertat. A Cossetània ha publicat els llibres Camp de Tarragona: realitat metropolitana. Aproximacions a la problemàtica de la reestructuració de l’Administració Local a Catalunya i Perspectives d’una gestió integrada dels residus municipals (1998-2008)

"Sopa instantània" de Dora Farnós, al bloc Amb els 5 sentits

En el bloc Amb els 5 sentits hi apareixia l'última setmana del mes d'octubre una entrevista a Dora Farnós autora de Sopa instàntania, el relat guanyador del 10è Premi de narrativa curta per Interenet Tinet, publicat per Cossetània Edicions.
Si voleu llegir l'entrevista sencera feu clic aquí.

"Bladé al complet"

"Bladé al complet" és el títol del reportatge que Genís Sinca va publicar al suplemet Cultura de l'Avui el passat dijous 25 d'octubre del 2007, sobre Artur Bladé i la seva obra completa. A continuació hi trobareu la reproducció d'un petit paràgraf, si voleu llegir tot l'article feu clic aquí.

"Tinc una joia a les mans. Millor dit, dues: els dos primers volums de l’obra completa d’Artur Bladé i Desumvila. Es tracta d’un material únic, exquisit, en tapa dura, 15 x 23, excel·lentment editat per Cossetània, que més enllà de celebrar el centenari del naixement de l’anomenat Josep Pla de les terres del sud, ha volgut clavar un cop editorial sobre la taula i rescatar del descatàleg i de l’oblit l’obra literària d’un dels memorialistes més importants i necessaris del segle XX al país."

Reportatge de Genís Sinca publicat el 25 d'octubre al suplement de cultura del diari Avui.

"Daniel Closa: La ciència sí que interessa a la gent, però no ens enganyem, les tafaneries poden donar més audiència"

En el número 34 de la revista nat (novembre de 2007) hi va aparèixer una entrevista a Daniel Closa i Autet, autor del llibre Blocs de ciència (Publicacións de la URV). A continuació podeu llegir un extracte d'aquesta entrevista:

"Una inesperada curiositat va empènyer Daniel Closa i Autet a obrir un bloc de ciència ara fa poc més d'un any. El seu joc va esdevenir un autèntic mitjà de divulgació científic i ara acaba de publicar un recull de textos.
Què li ha sorprès en la seva experiència?
Que tractar temes científics podia tenir un cert interès per a moltes persones. També és interessant quantes coses puc aprendre tot intentant explicar algun tema de manera entenedora.
Finalment ha optat per portar els articles a un llibre. El paper és un mitjà més accessible o és, només, complementari?
Complementari i segurament accessible, ja que el llibre el pots anar llegint al metro, al llit o a la platja prenent el sol, cosa que amb l'ordinador resulta més complicat. Cada mitjà té avantatges i limitacions.
El recull de textos és un autèntic còctel d'idees i pensaments. Ens en selecciona un?
Difícil, però en tot cas en trio dos de molt lligats. La història de l'aspirina i la de l'heroïna. Per mi va ser una sorpresa descobrir com n'estaven de relacionades. Buscant informació sobre una cosa vaig descobrir altres curiositats que desconeixia. Un anunci publicat a The Medical Press and the Circular Advertiser el 22 de novembre de 1889 es feia ressò de tres fàrmacs recents de nova generació: el tanicè, l'aspirina i ... l'heroïna! A la propaganda, hi deia que l'heroïna havia donat excel·lents resultats en casos de bronquitis. Encara no s'adonaven del que tenien entre mans. Avui això seria impensable amb els controls que hi ha per desenvolupar nous fàrmacs.

Entrevista extreta del número 34 de la revista nat, del novembre de 2007.