30/7/10

Llinatge, de Miquel Esteve

De vegades, una bona porta per a arribar fins un llibre és una recomanació, i jo faig fer cap a Llinatge, de Miquel Esteve, d'una forma immillorable, gràcies a l'entusiasta crítica d'un escriptor i lector amb fiabilitat: Josep Igual.
Jo, que ja conec personalment a Miquel Esteve i n'he llegit altres llibres, me'l puc imaginant xalant com un boig desencaixant, movent i tornant a encaixar les peces que formen Llinatge.
El primer cop que el vaig conèixer, em va fer de conductor durant una Fira del llibre ebrenc, i les últimes setmanes, de nou, m'ha conduït amb mestria a través d'aquesta història, fent-me anar a dormir massa tard més d'una nit (no li tindré en compte).
El protagonista de la història és el llinatge dels Dip, uns éssers mig gossos i gosses, mig humans, que tot i estar immersos en un alè de misteri, se'ns mostren en certa manera propers, com les llegendes que hem sentit mil cops al bar del nostre poble, plens de sentiments que els atansen molt més al món dels bípedes. De fet, l'acció salta a cavall de Pratdip, Tivissa, Barcelona i Roma, i faig servir el verb saltar amb la clara intenció de visualitzar l'estructura del llibre. Els capítols no són llargs, d'una mida que m'agrada, que convida a encetar-ne un altre, i Esteve ens desbotona la història metòdicament, llaminerament, des de tots els punts de vista, fins al final.

Article de Jesús Maria Tibau al blog Tens un racó dalt del món sobre la novel·la Llinatge, de Miquel Esteve.

29/7/10

La novel·la “Aigua pudenta”, de Marc Capdevila

Gran novel·la, que té com escenari principal el balneari de Tona a l’estiu del quaranta-cinc. Marc Capdevila ens mostra la realitat de postguerra narrada pel personatge principal, en Quel, que escriu les seves memòries abans que la malaltia implacable de l’Alzheimer les esborri i quedin en total oblit.
Altres personatges entranyables participen en aquestes memòries: l’esplèndida Neus, el revolucionari Maquis i com no la fidel i afectuosa Toia. L’altruista mossèn Pigrau és el nexe d’unió de tots amb el leitmotiv del coneixement, per ell és tant important assimilar tant de saber com pugui com nodrir als altres amb la seva transmissió personal.
Tots fan pinya per fer justícia de l’ultratge fet a la Neus i no deixen cap rastre, alhora ens fan arribar els seus secrets més recòndits.
Els temps han començat a canviar i així ens ho demostren moltíssims detalls de la vida quotidiana i s'entreveuen les inclinacions polítiques del moment.
Recomano la seva lectura, es llegeix fàcilment i el llenguatge és molt directe i planer. El més important de tot és que aquesta obra no en té res, de pudenta.

Ressenya d'Àngels González, participant en la promoció de la novel·la Aigua pudenta, de Marc Capdevila.

Xavier Sust presentarà una secció sobre "Secrets de Catalunya" a l'emissora Onda Cero

Xavier Sust, autor de l'obra Secrets de Catalunya (Cossetània, 2009), presentarà la secció "Univers Sust" durant el programa Fem l'Agost, a l'emissora d'Onda Cero Catalunya. En cada espai, que es podran escoltar els quatre divendres d'agost a partir de les 10 i 10 de la nit, Sust parlarà sobre qüestions relacionades amb algun capítol de Secrets de Catalunya.
Alguns dels continguts previstos són la guia pràctica per fer de públic a programes de ràdio i televisió, el petit diccionari dels tebeos i la investigació sobre com detecta el maître que una parella que entra al restaurant és d'estranquis.

28/7/10

"Aigua pudenta", de Marc Capdevila

Aigua pudenta de Marc Capdevila, és una novel·la on trobem dues històries protagonitzades pel Quel, una ambientada a l’actualitat i l’altra a la Tona de la postguerra.
Una d’aquestes històries és la del protagonista, ja avi, afectat d’Alzheimer, i la seva lluita particular contra l’avenç de la malaltia, de vegades, esquitxada de tocs humorístics.
I l’altra és la del jove i malaltís Quel, que és testimoni d’una crua història al balneari on treballa a canvi de tractaments per la malaltia respiratòria que pateix. Els fets tràgics que hi succeeixen fan reaccionar cadascun dels personatges d’una forma diferent. Sobta la determinació que pren el personatge de la Toia, que és l’única capaç de venjar la seva amiga.
Al final de la novel·la el Quel li explica al seu net quin és el seu veritable origen i com van marcar la seva vida i la de la seva família els esdeveniments ocorreguts al balneari.
En resum, una novel·la molt agradable de llegir i molt recomanable.

Ressenya de Leonor Caselles, participant en la promoció de la novel·la Aigua pudenta (XIX Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó), de Marc Capdevila.

"Serres de Cardó, del Boix i del Coll de l'Alba" i "L'Alt Solsonès"

Joan Escalé publicà una ressenya dels llibres Serres de Cardó, del Boix i del Coll de l'Alba, de Joan J. Tiron, i L'Alt Solsonès. Rases i cims, de Maria Dot, Francesc Garrigós i Raimon Rovira, a la revista Vèrtex dels mesos de juliol i agost.

Escalé parla sobre l'aportació de les guies de la col·lecció Azimut a l'excursionisme:
La col·lecció Azimut de Cossetània fa dues grans aportacions a l'excursionisme: gràcies a la seva bona xarxa de distribució posa a l'abast general llibres que quedarien molt localitzats a les contrades que descriuen; a més, aporta títols de zones poc conegudes. El darrer treball, centrat en les serres de Cardó, del Boix i del Coll de l'Alba, en seria un bon exemple perquè tracta uns sectors poc estudiats i encara menys divulgats, excepte la Vall de Cardó, únic fragment prou conegut de l'àmbit de la guia.

27/7/10

Cossetània amplia la seva llista de llibres electrònics

Cossetània ha ampliat seva llista de llibres en format digital. Clicant sobre el títol de cada obra accedireu a la pàgina de la xarxa d'editors Edi.cat:

L’entorn. El circ mediàtic del Barça
Autor: Àlex Santos

El camí català de Sant Jaume. Des de Montserrat
Autor: Joan Fiol

L’Alt Solsonès. Rases i cims
Autors: Maria Dot, Francesc Garrigós i Raimon Rovira

50 itineraris a peu per Catalunya
Autor: Josep Mauri i Portolès

El Montseny. 50 itineraris a peu
Autor: Francesc Roma

Melmelades casolanes. 80 receptes que surten bé
Autores: Núria Duran i Montserrat Roig

Serres de Cardó, del Boix i del Coll de l’Alba. 26 itineraris
Autor: Joan J. Tirón

Vall d’Aran. 17 excursions a peu
Autor: Francesc Xavier Gregori

L’Alta Vall de Cardós
Autor: Carles Gel

La Garrotxa en BTT
Autor: Sergi Lara

Aigua pudenta
Autor: Marc Capdevila

Miquel Esteve presenta 'Llinatge', la seva darrera obra, a delCamp.tv


Com reconeix Miquel Esteve, últimament estem deixant-nos influenciar massa per històries vingudes dels Estats Units i de Hollywood quan el nostre llegendari va ple de mites que no tenen res que envejar als nord-americans. És així, predicant amb l'exemple, com Esteve ens presenta els 'Dips', uns homes-gos que des de temps immemorables vagarien pel món i, més en concret, per Tivissa, la Serra de Llaberia i, com el seu nom indica, Pratdip.

Llinatge (Cossetània, 2010) és una aventura trepidant de Jaume Robinson, un periodista acabat de llicenciar que troba feina en una revista d'esoterisme per la qual ha d'investigar un seguit de fenòmens que promouran un canvi interior, passant de ser un descregut seguidor de Sartre ("L'existència precedeix a l'essència) a una acceptació de fenòmens que abans hauria negat.

L'alternança entre narradors i temps verbals dóna un plàcid dinamisme a aquesta obra que, com el mateix autor apunta, pot ser llegida a mode de 'fast food' en una tarda o s'hi pot aprofundir fins trobar-ne el rerefons filosòfic que remet de manera més o menys directa a autors clàssics universals com Adorno, Bram Stoker o Homer.

Miquel Esteve Valldepérez -escriptor de Móra la Nova- ha publicat les novel·les Heydrich i les agents del saló Kitty (Cossetània Edicions, 2008 · XXV Premi de Narrativa Ribera d’Ebre) i El Baphomet i la taula esmaragda (Cossetània Edicions, 2009 · XX Premi de Narrativa Vila d’Ascó).

Notícia i entrevista de Rut Abelló a Miquel Esteve, autor de Llinatge, al diari delCamp.cat

26/7/10

Vilanovines

Teresa Costa-Gramunt publicà una ressenya del llibre Vilanovines. De l'arxiu a l'evocació, de Mercè Foradada, al Diari de Vilanova del 2 de juliol.
Teresa Costa descriu la manera en què l'autora posa al descobert la trajectòria de les vilanovines que apareixen al llibre, que fins ara havien tingut poca presència:
Tot fent un exercici de recerca fins allà on li ha estat possible, així com de recreació vibrant d'uns personatges femenins amb caràcter i obra prou sòlida al darrere, a Vilanovines. De l'arxiu a l'evocació (Cossetània), Mercè Foradada ens presenta la trajectòria humana de quatre vilanovines del segle XIX.
[...] com fa un fotògraf amb el zoom, l'autora aproxima algun aspecte a ressaltar de la trajectòria d'aquestes vilanovines del segle XIX i escriu un relat minuciós que, des de la ficció, fa encara més versemblant la història real que acabem de llegir.

24/7/10

Ressenya de la novel·la "Aigua Pudenta", de Marc Capdevila

Una novel·la on es relata la història d'en Quel, un avi malalt d'Alzheimer, en la seva lluita per retenir els records. El llegat de la història familiar que no havia explicat mai i que vol deixar gravada pel seu nét abans no es perdi.
Narra la història d'un passat de postguerra a Tona. Transcorre entre el poble amb els seus habitants i el balneari on ha anat a parar en Quel a treballar per guarir-se de la seva malaltia respiratòria, i on els estiuejants de classe alta van a prendre els seus banys.
Apareixen un seguit de personatges cadascun amb les seves lluites particulars: uns per oblidar el passat com en Maquis o la Neus i d'altres lluitant per les seves creences i en contra d'elles al mateix temps com en Mossèn Pigrau. I la Toia que darrera aquesta aparença inalterable és tot sensibilitat i dolçor. Personatges tots ells entranyables i tots ven diferents, que es van fent estimar en el transcurs de la lectura.
Una lectura recomanable amb un llenguatge molt planer i al mateix temps molt polit.

Ressenya de Teresa Moure, participant en la promoció de la novel·la Aigua pudenta, de Marc Capdevila.

23/7/10

TV3 reemet aquest estiu "El paisatge favorit de Catalunya"

Cossetània edità el llibre amb els millors racons dels 24 paisatges de la sèrie

TV3 torna a emetre aquest estiu la sèrie "El paisatge favorit de Catalunya", de la qual Cossetània en publicà el llibre. El programa es reemet els dimecres a 2/4 d'11 de la nit.
A l'obra s'hi poden trobar els millors racons dels 24 paisatges que protagonitzen la sèrie.


No es ciencia todo lo que reluce

Un libro del investigador Daniel Closa desmonta 100 leyendas urbanas

Mitos, leyendas urbanas, creencias populares, recetas de la abuela... Nuestra sociedad está llena de afirmaciones, que además suelen ir acompañadas por el latiguillo de "científicamente probado", que son falsas. Daniel Closa, doctor en Biología, investigador del CSIC y director del grupo de investigación del Instituto de investigaciones biomédicas de Barcelona, se ha tomado la molestia de comprobar muchas de ellas y las desenmascara en un libro, 100 mitos de la ciencia (Cossètania).

La lista de tópicos comúnmente aceptados es prolija. Por ejemplo: no es cierto que sólo utilicemos el 10% de nuestro cerebro. Closa mantiene que si así fuera, la especie humana hace tiempo que se hubiese extinguido. "Éste es uno de los mitos más absurdos que hay", mantiene Closa.

Según este científico, esta creencia suele ir de la mano de Albert Einstein, como si el físico alemán la hubiera dicho. "Sabía mucho de fuerzas, energías, gravitación, pero no tenía unos conocimientos notables en temas de fisiología cerebral" mantiene. "No hay ningún dato que indique que sólo usamos el 10% del seso; de hecho, cuando se mide la actividad cerebral, encontramos que todas las zonas funcionan sin excepción", remata.

Otro clásico: si los chinos saltaran a la vez, alterarían el eje de rotación terrestre. Con una simple multiplicación, desmiente la creencia. Mil millones de chinos, por cien kilos, da un resultado de cien mil millones de kilos. Esa cifra, respecto al peso de la tierra equivale al salto de una mosca sobre un barco. Y está claro que éste no se hunde.

El capítulo de mitos relacionados con la comida es de lo más completo, aunque una de las creencias más arraigadas en el imaginario colectivo es el de que las espinacas contienen mucho hierro. Popeye ha contribuido enormemente a extender este mito, pero la ‘culpa’ del equívoco es de la secretaria que en su día transcribió mal las tablas sobre el contenido de hierro. Erró en una coma y, en vez de atribuir a las espinacas un 0,003% -el valor real- lo fijó en 0,03, diez veces más.

Animales y resfriados

Los animales también son protagonistas de innumerables mitos. Se dice que los gatos siempre caen de pie, que las avestruces esconden la cabeza bajo tierra cuando perciben peligro, o que los camellos almacenan agua en sus jorobas. Para Closa, todo es matizable. Incluso cuando las falsas realidades van acompañadas de frases hechas.

De alguien olvidadizo se dice que “tiene memoria de pez”. Sin embargo, según Closa atribuir una memoria de sólo unos segundos a los peces es una generalización absurda, nuevamente amplificada gracias a un personaje de animación, la tan adorable como amnésica Dori, de ‘Buscando a Nemo’. De hecho, el científico sugiere que si un pez no obedece a un proceso de entrenamiento puede tratarse más a falta de interés que de memoria.

También hay tópicos que parece imposible que sean falsos. Es el caso del que reza ‘los resfriados los causa el frío’. Pues no. Los resfriados llegan de la mano de los virus, lo que ocurre es que en invierno el número de partículas víricas es mayor, ya que hay mucha más gente enferma. Y tampoco es verdad que la vitamina C cure el catarro. “No sirve de nada”, sentencia el autor. “Otra cosa es que apetezca mucho un zumo de naranja cuando estás enfermo”, añade.

Y un último mito a tener en cuenta en los albores de las fiestas de verano: ‘Para evitar la resaca es bueno seguir bebiendo’. Nada más lejos de la realidad. Como excusa para seguir de borrachera tiene un pase, pero a más ingesta de alcohol, más deshidratación y malestar.

Article de Cristian Reina al diari Heraldodesoria.es.

22/7/10

El “Retorn a Sefarad”, de Miquel Jassans

L'escriptor tracta el tema universal de l'exili i la memòria històrica

Presentació de Retorn a Sefarad a l'Institut d'Estudis Vallencs

L'exili i la forma de resoldre “aquest greu problema”, com el definia l'escriptora Margarida Aritzeta, és l'eix vertebrador de Retorn a Sefarad (Cossetània Edicions), la darrera novel·la de Miquel Jassans (Alforja, 1937), que dimarts al vespre va ser presentada a Valls, on resideix l'autor.

L'obra, que “podria néixer de la lectura de la mateixa portada”, com va dir Margarida Aritzeta, perquè s'hi projecten els efectes de la llum “en un cel de pedra”, (la cova de la Mussara on Jassans va trobar inscrites diferents estrelles de David), “és complexa, ambiciosa i està ben resolta".

L'autor explica l'exili des de l'aventura personal d'una gent que es troba en aquesta cova de la muntanya on deixen els signes de la seva estada”. Precisament, la reconstrucció dels fets que fan els personatges de Retorn a Sefarad és l'element prioritari d'una novel·la “amb moments de distensió, però també d'angoixa” i on queda ben palesa “la importància de la transmissió de la memòria històrica a través de les generacions”, va insistir la presentadora del llibre.

L'autor va explicar com fa 25 anys un professor d'institut li va donar pistes de l'existència d'aquesta caverna que Jassans no va arribar a localitzar fins fa dos anys, “casualment, mentre buscava bolets amb la meva dona, que va ser qui la va trobar”.

Notícia i fotografia d'Anna Estallo al diari El Punt de dijous 22 de juliol sobre la presentació de Retorn a Sefarad, de Miquel Jassans, a Valls.

21/7/10

"Aigua pudenta", de Marc Capdevila

Les partícules de pols que travessen els raigs de llum que la cortina deixa traslluir s’entretenen suspeses en l’aire abans de desaparèixer en la foscor, com si es prenguessin el seu temps, un temps circular i infinit i no com el que a nosaltres ens ha estat concedit.”
Així és com ens descriu Marc Capdevila, en boca d’en Quel, la necessitat que té el narrador de relatar uns fets ocorreguts l’estiu del 45 als voltants d’un balneari a Tona quan se li acaben els dies de la memòria. En Quel, doncs, pateix Alzheimer i té pressa per deixar-nos el llegat d’una història que el va marcar i que, de fet, li va canviar la manera de veure la vida. Després d’una joventut temorenca per la càrrega moral que li imposava la figura divina i que, gràcies a en mossèn Pigrau, va entendre que “Déu té altra feina que resoldre les misèries de l’espècie humana”, una vegada superades aquelles situacions, la malaltia l’empeny a donar a conèixer la història per les generacions que venen darrera.
Els records del temps en que en Quel era un vailet esquifit i malaltís el converteixen en un personatge entranyable ara que es troba en l’última etapa de la seva vida. Es tracta d’un relat planer i molt proper que ens fa viure uns fets que, tot i la seva duresa, es tornen tendres, sobretot ara, quan són records.

Ressenya de Núria Roig, participant en la promoció d'Aigua pudenta, de Marc Capdevila.

20/7/10

"Retorn a Sefarad" narra l'exili de les comunitats jueves que deixaren el seu testimoni en una cova de la Mussara

El llibre Retorn a Sefarad, de Miquel S. Jassans, es presenta dimarts 20 de juliol, a 2/4 de 8 del vespre, a l'Institut d'Estudis Vallencs.
La presentació anirà a càrrec de l’escriptora Margarida Aritzeta.

Al segle XIV, les comunitats jueves de l’Aleixar, Alforja i Vilaplana, a causa de les persecucions i les prohibicions, troben refugi en una cova de la Mussara, on celebren els seus rituals. Per deixar-ne testimoni, graven al sostre de pedra unes estrelles de David, símbol d’Israel. La comunitat, en ser expulsada i enviada a l’exili, promet passar de pares a fills el testimoni i el secret d’aquell lloc sagrat per servar-lo en la memòria del seu Poble. A la fi de la Guerra Civil espanyola, un exiliat que vivia a Alforja i Reus narra l’exili i el seu periple per la inhòspita França, on coneix el jueu búlgar David Avràmof, descendent de sefardites que van viure a l’Aleixar. Passats els anys, els fills d’aquests dos exiliats es retroben i emprenen el retorn a Sefarad en una sorprenent i apassionant aventura, en la qual són presents la fe, la ciència, la controvèrsia i l’amor.

Miquel S. Jassans
Miquel S. Jassans (Alforja, 1937) és diplomat en Arqueologia Hispànica i llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, i membre de la Societat d’Onomàstica. Participà activament en el moviment cultural del redreçament de la llengua i la nova cançó catalana dels anys seixanta. Cofundador del grup de teatre estudi Els Passerells, de l’Ateneu Cultural Josep Taverna d’Alforja i de la revista d’opinió Vent de Serè. Artista pintor i professor d’art, ha exposat a diverses ciutats de Catalunya, França i Alemanya. Conjumina el seu temps pintant, fent arqueologia, fotografia i cercant noms de lloc i de persona per les comarques del Camp de Tarragona. Ha publicat: Ordenacions del 1573 de la vila de Rasquera (1984), Toponímia de Rasquera (1988), Noms de lloc i de persona d’Alforja i Cortiella (1991), Onomàstica de Poboleda (1988), El secret dels pergamins càtars (2003), Onomàstica de Colldejou (2003), Diari d’un artista (2007) i Onomàstica de Duesaigües (2008).

19/7/10

Francesc Xavier Gregori: les excursions ressenyades a la guia "Vall d'Aran" estan a l'abast de la majoria de les persones"

Presentació del llibre Vall d'Aran a Palamós

El llibre Vall d'Aran. 17 excursions a peu, de Francesc Xavier Gregori, es presentà divendres 16 de juliol a la Biblioteca Lluís Barceló i Bou, de Palamós.
La presentació va anar a càrrec de Pere Llauradó, president del Club Alpí Palamós.

Pere Llauradó destacà els gran coneixement de l'autor sobre la muntanya, i sobre la Vall d'Aran, en concret:
"En Francesc Xavier Gregori té un coneixement enciclopèdic de la muntanya, i així ho podem constatar en aquest llibre que avui presentem."
"De l'autor, com a muntanyenc, jo en destacaria tres vessants: la d'expedicionari, la formativa, i, finalment, la que avui ens ha portat aquí: la divulgativa. En Francesc Xavier, des dels anys vuitanta ha escrit múltiples llibres i articles."
Francesc Xavier Gregori senyalà parlà sobre el paisatge catacterístic de la Vall d'Aran, per on ha proposat excursions a l'abast de la majoria:
"Escriure aquesta guia m'ha resultat fàcil. I ho dic perquè porto molts anys anant-hi, a la Vall d'Aran. De fet, el que m'ha resultat més difícil ha estat triar 17 excursions."
"L'element més característic de la Vall d'Aran són els seus llacs."
"Les excursions ressenyades en aquesta guia estan a l'abast de la gran majoria de les persones."

16/7/10

Teresa Mª Correig: "Melmelades casolanes" no és només un receptari, sinó també el resultat d'una autèntica aventura de recerca"

Presentació de Melmelades casolanes a la llibreria Bertrand

El llibre Melmelades casolanes. 80 receptes que surten bé, de Núria Duran i Montserrat Roig, es presentà dijous 15 de juliol a la llibreria Bertrand de Barcelona. La presentació va anar a càrrec de Teresa Mª Correig, catedràtica de Ciències Naturals.

Correig destacà la intensa tasca de recerca que han dut a terme les autores abans de la publicació del llibre:
"Aquest llibre no és només un receptari, sinó també el resultat d'una autèntica aventura de recerca que han fet les seves autores."

"Per redactar-ho, les autores han tingut la dificultat d'haver d'aclarir molts conceptes lèxics, ja que ni tan sols el Termcat els ho sol·lucionava."
Núria Duran parlà sobre el procés d'elaboració i tast de les receptes:
"Moltes melmelades les vam haver de fer moltes vegades. Alguna, com la de poma i menta, la vam provar cinc vegades i la vam deixar córrer perquè no quedava bé. En canvi, vam provar la de figa de moro, i primer no va quedar gaire bona, però després vam descobrir que afegint-hi whisky la cosa millorava."
"Sempre m'ha agradat treballar en equip, perquè és enriquidor. Per això vaig pensar de fer el llibre amb la Montserrat."
Montserrat Roig destacà la procedència popular i antiga de les melmelades que apareixen al llibre:
El llibre és fruit d'una recerca de dos anys, basada en receptes fetes a partir del saber popular, de receptes dels pobles que moltes vegades es remunten a diverses generacions.

La confitura és més compacta que la melmelada, però no ha de ser sòlida. La confitura de codony, és a dir, el codonyat, és una excepció.

15/7/10

"Aigua pudenta"

El primer que m'ha sorprès és que es tracti d'una primera novel.la, ja que tant per l'estil com sobretot per l'acurat llenguatge, sembla obra d'un novel.lista expert. Sóc alumna de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, i és per això que sé el pa que s'hi dona, i la dificultat que comporta aquest nivell en un primer llibre. S'hi respira molta feina al darrere. La història, terrible, com totes les de postguerra, té lloc en un ambient curiós, un balneari, tot i que només com a escenari gairebé accidental, ja que l'autèntic escenari és la vida interior de les persones, tan malmesa pels fets passats. El personatge d'en Quel és entranyable, i també ho és sobretot el del gairebè Mossèn Pigrau. I què dir d'en Maquis, tan dur i curtit, i al mateix temps, tan necessitat d'afecte. I trobo molt encertat el protagonisme que acaba tenint la Toia, un personatge molt tendre però amb un sentit de la justícia molt primari.
En resum, molt recomanable.

Ressenya de Sílvia Jané Argenté, participant en la promoció del llibre Aigua pudenta, de Marc Capdevila.

La guia "Vall d'Aran" mostra un territori de forta personalitat apte per a tots els amants de la muntanya

El llibre Vall d'Aran. 17 excursions a peu, de Francesc Xavier Gregori, es presentarà divendres 16 de juliol, a 2/4 de 8 del vespre, a la Biblioteca Lluís Barceló i Bou, a Palamós.
La presentació anirà a càrrec de Pere Llauradó, president del Club Alpí Palamós.

La forta personalitat de la Vall d’Aran que s’ha mantingut fins als nostres dies s’explica en bona part pel caràcter muntanyós d’aquest territori. La guia que teniu a les mans està destinada a tots els amants de la muntanya, tant pels que hi dediquen una escapada de cap de setmana com pels que tenen previst passar-hi unes vacances. L’hem pensada per recórrer l’Aran en època estiuenca, tot i que quan la neu hi és present, també podrem gaudir d’aquestes propostes amb el material i la tècnica adequada. Molts dels 17 itineraris han estat fets més d’un cop, per tal que la ressenya sigui tan ajustada com es pugui al que trobarà l’excursionista. Mireu, gaudiu i impregneuvos d’aquest singular territori curull de paisatges de singular bellesa que de ben segur us seduirà.

La gran afició a l’excursionisme de Francesc Xavier Gregori prové del seu pare, que li inculcà amor i respecte per la muntanya. Barceloní de naixement, palamosí d’adopció i aranès de cor, ha passat llargues temporades en aquest meravellós territori, que ha arribat a conèixer i estimar profundament. La seva faceta més destacada es basa en la gran dedicació a la divulgació social de l’excursionisme i l’alta muntanya, especialment d’hivern, com a practicant i com a dinamitzador. Com a alpinista ha recorregut de forma sistemàtica els nostres Pirineus, i pot ser considerat avui un dels millors coneixedors actuals de totes les valls pirinenques tant a l’estiu com a l’hivern en esquís i raquetes, a més de sortides a altres muntanyes com ara els Andes xilens, l’Hindu Kush, Groenlàndia, Gran Atles, Eslovènia, Bulgària, Còrsega, i tots els Alps. Dissenyador gràfic i fotògraf, és autor de nombroses i documentades guies dedicades a l’excursionisme i al coneixement del territori català, que abracen des dels cims més alts dels Pirineus fins als recorreguts més pregons de la Costa Brava. Deliciosament escrites, n’hi ha que són de temàtica hivernal, així com també ha publicat gran quantitat d’articles en revistes especialitzades.

14/7/10

"Aigua pudenta", de Marc Capdevila

Aigua pudenta és la novel·la en la que Marc Capdevila ens presenta el llegat, enregistrat mitjançant una gravadora, d’en Quel, un avi afectat d’Alzheimer que d’aquesta manera vol fer la guerra a l’oblit. En el seu relat, però, hi trobarem tot un seguit de personatges que lluiten precisament per el contrari: oblidar la guerra.

Els personatges d’aquesta tendra i colpidora història que transcorre entre els vapors sulfurosos del balneari, són molt diversos. Hi trobarem des d’un excombatent anarquista fins a heroi de guerra del bàndol nacional, passant per un jove i erudit seminarista. Tots ells formen peces clau d’aquesta narració que ens transmet el valor de conservar les vivències per a ser recordades.

A la gravació, adreçada al seu net, en Miquel hi parla de la seva adolescència durant la postguerra a Tona, on hi va anar a parar per tal de recuperar-se d’una malaltia respiratòria al balneari d’aquesta localitat a canvi de treballar-hi. Però en realitat aquest enregistrament és la història de la seva família, de les persones que va estimar i la manera d’immortalitzar-los ara que la malaltia n’esborrarà els seus records.

Ressenya de Francesc García Grimau, participant en la promoció de la novel·la Aigua pudenta, de Marc Capdevila.

"Melmelades casolanes" és fruit d'un treball rigorós i anys d'experiència cercant les millors receptes

El llibre Melmelades casolanes. 80 receptes que surten bé, de Núria Duran i Montserrat Roig, es presentarà dijous 15 de juliol, a 2/4 de 8 del vespre, a la llibreria Bertrand de Barcelona.
La presentació anirà a càrrec de Teresa Mª Correig, catedràtica de Ciències Naturals.

Aquest llibre, el títol del qual ja suggereix l’èxit assegurat en l’elaboració d’unes 80 melmelades, és el resultat del treball rigorós de les autores, dues persones infatigables, que buscant i remenant i aplicant els coneixements acumulats en molts anys d’experiència han fet un llibre pràctic que ha de fer les delícies d’aquelles persones que volen esmerçar una part del seu temps lliure a la cuina, fent melmelades, confitures i salses.

Núria Duran i Montserrat Roig
La Núria Duran ja ha escrit alguns llibres en què agermana la seva formació professional i el seu coneixement de les plantes del país, amb la seva afició a la cuina, com ara La cuina del bosc/ Plantes silvestres comestibles, Plantes medicinals i Fruits i plantes silvestres comestibles.
La Montserrat Roig ha aportat la seva llarga experiència en l’elaboració de melmelades casolanes i ha dedicat moltes hores a la recerca i experimentació. El seu entusiasme encomanadís ha mantingut el foc viu durant tota l’etapa d’elaboració del llibre. Una originalitat d’aquest llibre és la proposta d’una vintena de receptes de la cuina de l’agredolç que cada cop guanya més terreny en les preferències de força gent i que avui dia apareix a les cartes de molts bons restaurants. Les receptes dels xútneis, agredolços (pickles) i relishes deixen la porta oberta a experimentar-ne molts d’altres, que es poden preparar en família o en un sopar en què cadascú hi diu la seva. Les autores han pensat també en els celíacs i en els diabètics, i fan unes interessants propostes perquè aquestes persones puguin gaudir d’una bona melmelada que no alteri la seva salut. Totes les receptes d’aquest llibre han estat experimentades, repetides i millorades fins a tenir la certesa que realment surten bé.

13/7/10

"Llinatge", de Miquel Esteve

En temps en què vampirs, homes-llop i diferent bestiari sobrenatural estan tant de moda, sorprén una novel·la com la de Miquel Esteve, en què ens presenta un "Llinatge" d'éssers sobrenaturals "nostrats", què viuent a terres catalanes, encara que amb ramificacions en altres contrades (és el que té la globalització!). Una història on el Tarot de Marsella té un paper important, mostrant el camí, i on amor, passió, odi, venjança, curiositat i fins i tot la mateixa mort i éssers d'altres mons juguen i es conjuguen amb els destins de la humanitat què els envolta, uns personatges que serveixen als seus propòsits, o què els dificulten... Una història on les coses no són com semblen, on tothom, segons la profecia, és cridat a complir amb el seu destí (tot i que, segur que sempre és escoltada, aquesta crida?). En les mans dels nostres personatges està l'esdevenir d'aquest llinatge.
Miquel Esteve configura una novel·la escrita amb una gran riquesa descriptiva i lingüística, en què els diferents relats s'entremesclen, diferents punts de vista i parts de la història explicada pels mateixos protagonistes, que acaben per donar una visió de conjunt sorprenent.
Llibre recomenable a qui agraden les històries sobrenaturals, amb acció, i fins i tot passió.

Ressenya de Maribel Gutiérrez Delgado, participant en la promoció de la novel·la Llinatge, de Miquel Esteve.

Celdoni Fonoll i Lloll Bertran presentaran els seus llibres a l'Abacus de Sant Cugat

Els llibres Arbres dels nostres paisatges, Mamífers peluts [del llop a la musaranya] i Obscenitats i tendreses, de Celdoni Fonoll, i Quin món de mones!, de Lloll Bertran i Celdoni Fonoll, es presentaran dimecres 14 de juliol, a les 7 del vespre, a la llibreria Abacus de Sant Cugat del Vallès.

Durant l’acte els autors oferiran una petita actuació.

Arbres dels nostres paisatges

Celdoni Fonoll, seguint el fil dels seus llibres de versos d’ocells, de plantes i de bolets —que han tingut una gran acceptació entre el públic—, ens ofereix ara Arbres dels nostres paisatges on versifica, amb el seu estil fresc, planer, rigorós i apassionat, cinquanta-cinc espècies d’arbres dels Països Catalans. Arbres dels nostres paisatges és, com els altres poemaris naturalistes de Fonoll, una obra singular i una eina útil per conèixer i estimar els arbres, la natura, la llengua, el país.

Mamífers peluts [Del llop a la musaranya]

Celdoni Fonoll, seguint el fil dels seus llibres de versos sobre la natura, ens ofereix ara Mamífers peluts [Del llop a la musaranya], on versifica 34 espècies de mamífers dels Països Catalans. Completen i arrodoneixen el llibre fotografies de Jaume Sañé, Oriol Alamany, Isaac Fonoll, Marga Viza i Jordi Sargatal; quatre partitures de cançons transcrites per Isaac Fonoll, i un annex amb informació científica, literària i popular dels mamífers: la part científica és escrita per la biòloga Marta Vigo, i la de cultura popular i literatura és feta per Celdoni Fonoll. Tanca el llibre una cançó-epíleg de Lloll Bertran il·lustrada amb una vinyeta de Tísner. Jordi Sargatal n’ha escrit el pròleg i, entre altres coses, diu: En Celdoni Fonoll s’ha convertit, molt merescudament, en el poeta de la biodiversitat, ja que fins ara ha escrit versos sobre 505 espècies. Sí, 505 animals i plantes, i cal afegir que tots els poemes són molt bonics i sentits. En aquests moments ja en té 205 sobre ocells, 112 d’herbes, 50 de bolets, 55 d’arbres, 49 de peixos, amfibis, rèptils i insectes, i ara 34 de mamífers. Fantàstic!

Obscenitats i tendreses
A cavall del sexe i de l’humor, i amb pinzellades de tendresa, Celdoni Fonoll ens presenta el seu nou divertimento poètico-eròtic, Obscenitats i tendreses, amb seixanta textos i una cançó. Després de Trempant t’empaito (1993) i Versos perversos (1995), Obscenitats i tendreses tanca la seva trilogia de versos eròtics.

Quin món de mones!
Quin món de mones! va ser el títol del programa de cap de setmana de Lloll Bertran a Catalunya Ràdio. Un xou humorístic i satíric —líder absolut d’audiència en la seva franja horària: els diumenges d’una a dues del migdia— i on la Lloll, a més a més d’interpretar-hi els seus personatges, de fer-hi entrevistes i de parlar amb els oients, hi cantava cançons conegudes amb la lletra adaptada, d’una manera enginyosa i divertida, al tema de cada setmana. Celdoni Fonoll hi llegia els seus versos, normalment irònics, molts dels quals foren escrits expressament per al programa. Aquest llibre conté quaranta lletres de cançons —hi descobrireu una excel·lent Lloll lletrista— i cinquanta poemes que es van cantar i llegir a Quin món de mones!, des de l’11 de setembre del 2004 fins al 7 de gener del 2006.

12/7/10

Tots tenim secrets

Tots tenim secrets, normalment petits secrets. Carme Lafay en aquesta obra, Premi Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall 2009, ens en va introduint uns quants, a través de l’aire del mar que es respira a tota l’obra, del sol de la Costa Brava, de la transparència de l’aigua i del llenguatge. La novel·la transmet realitat, tot i estar ambientada amb uns personatges de classe alta (i llurs interessos també ho són), ja que moltes situacions ens recorden quelcom ja conegut o ja viscut, el que fa que ens sentim fàcilment còmplices en diverses situacions i de diversos personatges: de l’Àlex, de l’Helena, de la Puri…i dels seus secrets.
Els capítols, molt ben estructurats, ens situen en cada ocasió en el moment i en el lloc adequat, en el present o en el passat, si cal, per a concretar-nos els personatges i contextualitzar les seves actuacions. Els secrets són com una bola de neu que va creixent a mesura que avança, però deixen de ser-ho quan algú proper a nosaltres els coneix?
Lafay, a mesura que avança la novel·la, ens fa coparticipants amb molta astúcia d’enganys i de situacions on també l’atzar hi diu la seva, però sobretot dels sentiments d’uns personatges arrossegats per la vida. Conèixer un secret ens converteix en còmplices?

Ressenya d'Àlvar Calvet, participant en la promoció de la novel·la Tots tenim secrets, de Carme Lafay.

Daniel Closa: "Ni el frío resfría ni el alcohol combate la resaca: ¡mitos!"

Víctor M. Amela ha publicat una entrevista a Daniel Closa, autor del llibre 100 mites de la ciència, al diari La Vanguardia de dilluns 12 de juliol.

En l'entrevista, Closa desmenteix algun dels mites més estesos:
[...] es de agradecer que un científico duro como Daniel Closa se entretenga en desenmascarar algunos en su libro 100 mites de la ciència (Cossetània). Por cierto, adelanto que la investigación de Closa en regeneración de tejido pulmonar nos reportará pronto una alegría.

Ya muerto, ¿seguirán creciéndome uñas y pelo?
Es un mito. Es falso. Tu cadáver se deshidratará, retrayéndose la carne de dedos y cabeza, y por eso uñas y cabellos parecerán más largos...

Una cucharilla en el cuello de una botella de cava destapada ¿conservará el gas?
¡Otro mito! Una vez abierta la botella, su gas escapa. Sólo conservas el gas que queda si vuelves a taparla herméticamente.

En mi nevera tengo una botella con cucharilla...
Adoptamos el mito sobre nuestra propia percepción: preferimos creer a dudar.

9/7/10

"Llinatge", de Miquel Esteve

En Jaume Robinson, un periodista acabat de sortir de la universitat, aconsegueix el seu primer encàrrec d’una revista esotèrica. Es tracta d’una investigació sobre avistaments OVNI que el portarà a Tivissa, però que al lector el traslladarà a Barcelona i a Roma, passant per Pratdip i la Serra de Llaveria, a través de les peces dels escacs i dels arcans majors del tarot de Marsella. Aquesta inquietant recerca abastarà diversos successos estranys ocorreguts des de la postguerra fins a la fi dels temps.

Llinatge és una gran novel·la de misteri que ens revela que la clau de l’Apocalipsi la té el darrer membre dels Dip, una nissaga d’homes-gos tan antiga com la ciutat eterna.

En el seu prou ben documentat llibre, Miquel Esteve, ens ensenya que res no és el que sembla i que tot ens pot sorprendre al final, encara que el Destí pugui aparentar estar escrit i ser interpretable per certa gent dotada per fer-ho.

Ressenya de Francesc García Grimau, participant en la promoció de la novel·la Llinatge, de Miquel Esteve

8/7/10

"Llinatge", de Miquel Esteve

Abans d'iniciar la seva lectura, va estar uns dies sobre la taula i com qui diu el mirava de reüll, no vaig llegir ni la nota biogràfica de l’autor ni la introducció de contraportada de l'editorial.
Llegint Llinatge, de Miquel Esteve, he pogut fer un viatge arrelat a la mitologia de les nostres contrades i amb uns personatges i uns fets que ben bé podrien ser-ho de la història real sobre la que l’autor ha construït una trama que et manté un interès sostingut per la seva lectura.
És curiós com un dels personatges que inicialment sembla aliè a tota la trama, en Jaume Robinson, es converteix en un nexe de la història. I sense tenir-ne cap coneixement va propiciant que es desencadenin una sèrie de situacions que van traient a la llum velles històries latents que per a molts ho són de la vora del foc, però que l’autor de la novel·la els dóna vida.
Cada personatge té un perfil ben diferenciat i els presenta de manera que els podem conèixer i hi podem trobar les diferents reaccions humanes en tota mena de circumstàncies i la relació entre elles, des de les més nobles fins les provocades pels instints més baixos que provoca l’egoisme.
No en voldria desvetllar res més perquè és interessant, atractiva de llegir i enriquidora.

Ressenya d'Alfred Pérez de Tudela, participant en la promoció de la novel·la Llinatge, de Miquel Esteve.

7/7/10

"Tots tenim secrets"

A Tots tenim secrets intuïm des de la primera línia allò que succeirà. Malgrat això poc a poc anirem desgranant una història amb molts personatges i on res és el que sembla.
La vida de l’Helena no te gaire sentit, és trista i monòtona i l’única cosa que l’ajuda a sentir-se bé és la seva sala per practicar ballet amb la seva barra i el seu mirall, la resta de la seva vida és mentida. La seva tristesa i soledat fa que te la sentis propera i que fins i tot arribis a pensar que és just el que vol fer i que és mereix una vida millor. Però no en té res de “pobra noia”, mot a mot, pàgina a pàgina descobrirem secrets que al final ens faran veure la història i a l'Helena d’un altre manera.
El futur, que queda completament obert, és el que realment importa i aporta un bri d’esperança a una novel·la que és deixa llegir.

Ressenya de Maria Cinta Sánchez Esteve, participant en la promoció de la novel·la Tots tenim secrets, de Carme Lafay.

Cossetània recupera "Lo rondallaire", un dels primers aplecs de rondallística catalana

Francesc de S. Maspons i Labrós es basà exclusivament en les fonts orals per deixar constància del folklore del segle XIX


Cossetània recupera Lo rondallaire, un dels primers aplecs de rondallística catalana. En aquesta obra, Francesc de S. Maspons i Labrós es basà exclusivament en les fonts orals per deixar constància del folklore del segle XIX.
Els tres volums de Lo rondallaire (1871-1874) i el de Contes populars catalans (1885) constitueixen el més complet recull de narrativa oral catalana reunit en la seva època. Amb una concepció moderna del folklore, que li permetia defensar la unitat universal de la literatura popular, Francesc Maspons i Labrós va recollir una gran quantitat de contes explicats per persones que els conservaven per tradició oral transmesa durant generacions. En aquest volum es publiquen els dos primers volums de Lo rondallaire, amb un estudi de Josep Maria Pujol, professor de la Universitat Rovira i Virgili, un dels especialistes en literatura popular i rondalles més important de Catalunya. De l’edició n’ha tingut cura Albert Mestres, escriptor i especialista en l’actualització de textos prenormatius.
Magí Sunyer, director de la Biblioteca de Tots Colors, contextualitza la tasca de Francesc S. Maspons en un moment en que es despertava l’interès pel folklore i, sobretot, en el romanticisme: “llavors ja es recollien contes i cançons, encara que el que volia fer ell era més modern. Pretenia reproduir fidelment el que deia el poble per donar mostra de com era el poble. El romanticisme, precisament, considera que l’esperit d’un poble el dóna la literatura pupular.” Sunyer assenyala, també, que la base de les històries que s’hi narren és la mateixa que la d’altres contes que s’expliquen arreu del món.
Cossetània completarà pròximament el compendi de literatura oral que es desprèn de Lo rondallaire amb la publicació de Contes populars catalans, fruit també del treball de catalogació i classificació del departament de filologia catalana de la URV.
Francesc Maspons i Labrós (Granollers, 1840 – Bigues, 1901) fou notari de professió i un dels més destacats folkloristes catalans del segle XIX. Va ser president del consistori dels Jocs Florals de Barcelona, l’any 1897, de l’Associació d’Excursions Catalana i del Centre Excursionista de Catalunya. Va publicar llibres sobre temàtica popular, com Jocs d’infància (1874), Tradicions del Vallès (1876), Les bodes catalanes (1877), i, sobretot, la seva obra màxima, Lo rondallaire (1871-75), completada amb els Contes populars catalans (1885).

6/7/10

La novel·la “El camí reprès” és seleccionada per al programa Tasta’m del Departament de Cultura

Del 12 al 18 de juliol es podrà adquirir un capítol de la novel·la als transports públics de Catalunya i Balears

La novel·la El camí reprès, de Maria Teresa Vernet, ha estat seleccionada per la campanya Tasta’m, inclosa en els Plans de foment de la lectura del Departament de Cultura i Mitjans de comunicació de la Generalitat i de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. Del 12 al 18 de juliol ja es podrà adquirir un capítol de la novel·la als dispensadors ubicats als transports públics de Catalunya i Balears (bus, metro, trens de rodalies, ferrocarrils, tramvia, etc) i al Teatre Nacional de Catalunya, l’Auditori, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors.
Aquesta és la segona edició del programa Tasta'm, que té l’objectiu de fomentar la lectura i promoure la producció editorial en català, i que difondrà opuscles de 24 obres escollides fins el 26 de novembre de 2010. El tiratge de cadsacun dels opuscles és de 200.000 exemplars.

Més informació:
Sala de premsa Gencat.cat

"Una sortida digna" de Jesús M. Tibau

Heus aquí un llibre que comença pel final. De fet, la majoria dels contes presenten un títol que té relació amb el final de la narració. I és Una sortida digna que seria relacionat amb un final de conte graciós, ben trobat, contundent, en la major part dels casos. Contes que són una barreja de les Històries imprevistes de Dahl i de prosa poètica. De fet el tema de la mort, present a tots els contes, s’escauria a aquest escriptor anglès. La mort seria la sortida digna de la vida. En relació amb la coberta: la poma mossegada d’Adam i Eva, la del pecat original i la del final de la vida eterna a la terra per a l’home segons la religió.

Penso que seria bo d’haver llegit el llibre per abordar la meva ressenya. En el primer conte, per exemple, hi ha molt de sentit de l’humor present en la història, en un final aparentment sense molt sentit, però que funciona: “es queda sense paraules”, diu en acabar, d’acord amb el final de qualsevol conte, on sempre s’acaben les paraules, il·lustrant el que és obvi.

Al segon conte hi surt un secundari, un doble, que no li és permès de destacar en el moment de morir de veritat tampoc. En un altre conte, “Massa visceral”, hi ha la història d’un assassí que “no pot evitar una profunda melangia” de trobar a faltar els que assassina. O a “De tant anar a la font”, la història d’un malastruc que fins i tot és malaventurós amb ell mateix, tot autoprovocant-se la mort.

“Mostra d’afecte”: el fet de confondre el mort, trasbalsa el protagonista de tal manera que aconsegueix de fer una mostra d’afecte més aconseguida davant la vídua, ell que no sabia com mostrar-ne d’autèntica i convincent.

Com que el tema és la mort i el matar, hi ha algunes personificacions, una d’un àlfil negre que ha matat un cavall blanc, una altra una bombeta que es fon. És molt enginyós i sorprenent un cop més el final. O la personificació mateixa de la mort, que té “una puntualitat que esgarrifa”.

En relació al que s’ha dit de la coberta del pecat original: es veu reflectit en el conte “Admiració”, en què el poeta amaga els seus gelos respecte a un poeta d’èxit, no pot deixar de somriure en la seva mort. O bé l’“Aparent tranquil·litat” de qui somnia carregar-se algú que té més èxit que ell en música, un pianista.

Hi ha un parell d’observacions molt lúcides: “Segur que els hauria felicitat per l’agilitat amb què han resolt l’entrebanc imprevist (tot i que, si algun succés hi ha previst a la vida, és la mort)” (63). I a l’últim conte, que per cert, és especialment llarg, un cop més una possible referència al títol d’“Una sortida digna”, un end-weight, el pes al final que s’escau aquí: “Però el passat, com l’aigua, d’alguna manera sempre torna”. Val la pena de llegir-se aquest llibre per trobar aquesta frase en el seu context.

Trobem també un microconte que és el més concís i poètic de tots, “Motius”: “Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota”. Entre allò transcendent i allò frívol, entre el sublim i el grotesc en què es mou la humanitat, com tots aquests contes. Com “la capacitat morbosa de la gent, capaç de mirar les imatges entremig dels dits mentre es tapen la cara amb les mans” (73). El conte al qual pertany aquest passatge parlaria també de com a les notícies, quan no saben de què parlar, treuen un cas d’assassinat. I el següent conte, “L’home de gel”, parlaria de com la credulitat de la gent, la seva ideologia passa per sobre d’un cadàver “en un discret segon terme”.

El llibre ve a ser, doncs, un compendi de petites o grans mesquineses, humanes com l’“Enveja” que es té amb una amiga que té més èxit, que fa odiar-la fins i tot pel disseny del seu taüt. La realitat es menja la innocència, ve a dir en un altre conte, “Innocència”.

Per últim, l’últim conte, amb un títol, “Viananys”, que és un joc de paraules entre vianant i anys. La mort que ens apropa a la terra aconsegueix de fer volar la protagonista, que retrobarà la mare morta.

Algun cop he llegit que la poesia parla de tres temes bàsicament: de la poesia en ella mateixa, de l’amor i de la vida i la mort, que són el mateix. O sigui que el tema d’aquest llibre és més important que no semblaria. Allò que ens lliga a la terra més que res més. D’aquí la pluja fina que torna l’aigua a la terra al principi i al final de l’últim capítol, un final que encaixa amb tot el llibre.

Ressenya al blog Anticànons del llibre Una sortida digna, de Jesús Maria Tibau.

5/7/10

"Tots tenim secrets", de Carme Lafay

L’Helena i el Norbert són un matrimoni sòlid en aparença, però durant anys s’han amagat més d’una veritat massa important per no afrontar-la. Aviat coneixem la insatisfacció que sent l’Helena per com la vida al costat del seu marit s’ha anat estrenyent. El menyspreu que alimenta envers ell es va fent fort, de tal manera que la història tomba per un caire de perversió. El pes de la novel·la, per tant, recau en una intriga al voltant del propòsit –obscur– de ser feliç de la protagonista.
L’Helena sent passió per la dansa; el seu desig és dedica-s’hi plenament. Per a ella també és molt important l’Àlex, el seu fill. La relació entre mare i fill, tocada pels secrets, vehicula en part la intriga més enllà d’un possible entramat policial. Aquesta tria seria un encert si no fos que l’Àlex, personatge clau al final, està poc perfilat. El traçat de les relacions entre els personatges és feble; presenta una lliçó colpidora tot i que no prou transcendent. Alguns detalls ben aconseguits que assenyalen la hipocresia i la buidor, i l’esforç per agilitzar la trama de la novel·la amb un llenguatge planer, no salven el lector d’un ritme amb certa rigidesa, que deixa caure a plom ruixats d’informació amb una veu narrativa que explica més que no suggereix.
A Tots tenim secrets s’intueix una bona història, però poc aprofundida. S’hi troba a faltar una delicadesa capaç d’obrar més enllà dels tòpics a l’hora d’estirar i entreteixir el passat dels personatges. Així doncs, el retrat d’aquestes vides superficials de parelles i amics que es traeixen mentre els seus negocis prosperen, en un entorn marítim de comoditat –la presència del mar té gairebé tan poc relleu com la dels altres llocs de la novel·la–, pren un caràcter anecdòtic que no impedirà que alguns lectors passin una estona entretinguda però en el fons anodina.

Ressenya d'Albert Tarrés Canimas, participant en la promoció del llibre Tots tenim secrets, de Carme Lafay.

2/7/10

Com un pot de bona confitura casolana

Salvador Garcia-Arbós publicà una ressenya del llibre Melmelades casolanes. 80 receptes que surten bé, de Núria Duran i Montserrat Roig, a la revista Presència del 25 de juny a l'1 de juliol.

Garcia-Arbós destaca la funció clarificadora d'aquesta obra de divulgació de la cuina popular:
Núria Duran i Montserrat Roig han construït un llibre senzill, amè, precís i didàctic per exposar de manera clara i succinta tot l'essencial de les confitures.
[...]
El llibre és com un bon pot de confitura casolana: el disseny del recipient no entra pels ulls, però el producte sorprèn per la qualitat.

1/7/10

Premis literaris amb convocatòria oberta que editarà Cossetània

Cossetània Edicions publicarà les obres guardonades en diversos certamens literaris amb convocatòria oberta fins a finals d'any. A continuació podeu veure una síntesi de les bases de cadascun:

Premis Literaris Ciutat de Tarragona
21è Premi de poesia Comas i Maduell:
Gènere: reculls de poemes de tema lliure
Extensió: Un mínim de 30 poemes o de 200 versos.
Termini d’admissió: acabarà el dia 31 d'agost del 2010
Dotació: 3.000 euros i la Musa de Tarragona

Premis Literaris Ciutat de Tarragona
14è Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet:
Gènere: narracions de tema lliure
Extensió: De 3 a 6 fulls DIN A4 mecanografiats a doble espai i amb font Arial 12
Termini d’admissió: acabarà el dia 31 d'agost del 2010
Dotació: 1.000 euros i la Musa de Tarragona
Particularitats: trameses per mitjà d’Internet.

Premi de Narrativa Marítima Josep Lluís Savall
Gènere: qualsevol modalitat del gènere narratiu (novel·la, recull de contes, dietari, llibre de viatges...)
Extensió: mínim 100 fulls DIN A4 i màxim 250 fulls (2.100 caràcters per full)
Termini d’admissió: acabarà el dia 17 de setembre de 2010, a les 15 h.
Dotació: 3.500 € i l’edició de l’obra
Particularitats: El mar ha de ser l’element a l’entorn del qual es desenvolupa l’acció principal del relat.

Premi Literari Sebastià Juan Arbó
Gènere: novel·la
Extensió: mínim 120 fulls DIN A4, a doble espai -30 línies de 70 espais-
Termini d’admissió: acabarà el dia 30 de setembre de 2010
Dotació: 2.000 € i l’edició de l’obra

Premi de Narrativa Vila de l'Ametlla de Mar
Gènere: narració o conjunt de narracions
Extensió: d'entre 75 i 115 folis de no menys de 30 ni més de 45 línies per foli i fins a 75 caràcters per línia, mecanografiats a doble espai i per una sola cara.
Termini d’admissió: s'hauran de presentar abans del 22 de desembre de 2010
Dotació: 3.000 euros i la publicació de l'obra
Particularitats: només poden presentar-se al premi els joves escriptors dels països catalans, de no més de 40 anys d'edat


Cossetània publicarà els Primers Premis de narrativa i assaig de la Fundació del Món Rural

Les obres guanyadores són Les tombes buides, de Marc Masdeu Escuder, en la modalitat de narrativa, i Apicultura tradicional, de Manel Martínez Garcia, en la modalitat d'assaig.

Guardonats del Primer Premi de la Fundació del Món Rural

Cossetània Edicions publicarà els Primers Premis de narrativa i assaig de la Fundació del Món Rural, que es lliuraren dimecres 30 de juny a l'Institut d'Estudis Ilerdencs, a Lleida. Les obres guanyadores, dotades de 3.000 euros cadascuna, són Les tombes buides, del periodista Marc Masdeu Escuder, de Soses, en la modalitat de narrativa, i Apicultura tradicional. Abellaires, melers i cerers. Arquitectura rural i patrimoni. (L'exemple de la Conca de Barberà), de Manel Martínez Garcia, de Montblanc, en la modalitat d'assaig. El jurat féu una menció especial al periodista autor de Cossetània Toni Orensanz, pel reportatge "Prendre la fresca".
La Fundació del Món Rural, amb l'objectiu de promoure la presència del món rural en els mitjans de comunicació i en la creació cultural i intel·lectual, convocà el Premi, en les modalitats de narrativa, assaig i periodisme, el desembre de 2009. El jurat estava format pels escriptors Andreu Carranza, Josep Coll i Andreu Lonca; els dirigents pagesos Josep Riera i Rosa Pruna; el president d'Agroprés Jesús Domingo; els periodistes Lluís Foix i Ramon Anglés, i l'expert en agricultura i desenvolupament rural Jordi Peix.

Els guardonats

Les tombes buides és un recull de vuit relats, explicats en primera persona per personatges d'un mateix poble amb ocupacions diverses en la comunitat, del que s'ha valorat el domini de la llengua i dels recursos narratius i la singular visió del món rural a casa nostra. L'autor, Marc Masdeu, de 33 anys, és llicenciat en ciències de la comunicació i ha obtingut diferents premis de poesia: Vila de Vallirana, 2002, per El gos autodidacte; el Parc Taulí de poesia, 2003, per Els escalfadors, i el Premi Les Talúries, 2006 per Les nanses. També ha col·laborat en altres llibres de poesia, pàgines web i mitjans de comunicació.

Apicultura tradicional. Abellaires, melers i cerers. Arquitectura rural i patrimoni, és un treball de camp que recull la realitat del sector d'abellaires, que és part d'un passat proper però que està consolidat i mira al futur. El jurat ha valorat l'esforç de documentalisme, i el considera una referència per a aquells que volen recuperar els productes tradicionals de qualitat. L'autor, Manel Martínez, ha realitzat diferents estudis vinculats al món rural, la majoria d'ells, a la comarca de la Conca de Barberà. Destaquen Els safareigs públics de la Conca de Barberà i Arquitectura rural, un patrimoni cultural oblidat, tots dos de Cossetània, el segon pendent de publicació durant aquest any.