30/9/10

La "Primera guia del boletaire", de Ramon Pascual, és un dels llibres més venuts segons el rànquing de l'"Avui"

La Primera guia del boletaire, de Ramon Pascual, apareix al rànquing dels llibres més venuts de no ficció del diari Avui d'aquest dijous 30 de setembre.

L'obra, que és la primera setmana que es troba en aquesta llista, surt a la sisena posició. Cossetània Edicions ha publicat la Primera guia del boletaire aquest mes de setembre.

29/9/10

"Llinatge", de Miquel Esteve

Llinatge comença de manera força habitual: un noi que tot just ha acabat la seva carrera de periodista i busca feina. Les seva vida social està limitada a la seva família: un pare escocès a qui li agrada el whisky, una mare permanentment deprimida i una molt bona amiga de la que està més enamorat del que vol reconèixer i que sempre ha estat especial. El que no pot arribar a imaginar-se és fins a quin punt ho és ella, d’especial.
La seva nova feina, en una revista dedicada a fenòmens estranys i esotèrics, el porta per camins que mai hagués cregut. Els ovnis, Pratdip, la Guardia Civil, el tarot, Roma, els maquis, els dips ... una barreja explosiva que ens portarà de Barcelona a Roma passant per Tivissa i a un món desconegut on tothom sap el que passa excepte el Jaume, que es veurà immers en una història que li demostrarà que el seu destí pot passar del blanc al negre sense adonar-se’n a ritme d’un pèndol de rellotge.

Ressenya de Maria Cinta Sánchez Esteve, participant en la promoció de Llinatge, de Miquel Esteve.

28/9/10

"La vall del Miracle", d'Armando Vericat

Pere Combes, un mossèn que en realitat és un home dins una sotana. Al qui la vida no li ho posa gens fàcil degut a la seva debilitat per les dones, que la condició de religiós no li permet.
I per la mateixa raó, i dominat pels seus impulsos, provoca contínuament canvis en els seus projectes.
Fins a situar-se a la Vall del Miracle en el Maestrat i en ple segle XVI, exactament en una comunitat religiosa de l’ordre de Montesa. On tampoc trobarà la pau, perquè un seguit d’esdeveniments fan donar un gir a la vida tranquil·la dels frares.
Tot utilitzant el llenguatge de la zona, Armando Vericat ens presenta una història amb girs inesperats, al voltant d’uns personatges entranyables però que també ens donen algunes sorpreses i en un entorn on ens situem ràpidament tot i la distància en el temps.

Ressenya de Núria Roig, participant en la promoció de La vall del Miracle, d'Armando Vericat.

27/9/10

Barcelonès

Marc Janeras i Casanova publicà una breu ressenya a la revista Excursionisme dels mesos de setembre i octubre sobre els llibre Barcelonès. 17 excursions a peu, de Rafa López.

Janeras fa referència a les col·leccions Azimut Comarcal sèrie BTT i Azimut Comarcal sèrie A peu, a la que pertany aquesta guia:
[...] Els 41 volums cobriran les comarques catalanes, després dels tres primers números dedicats a l'Alt Empordà, la Cerdanya i el Barcelonès. En aquest cas trobarem 17 excursions a peu per Collserola, la serralada de Marina i Montjuïc.



24/9/10

Cossetània participa en la IX Fira del Llibre de Muntanya a Tavertet

Cossetània participarà en la IX Fira del llibre de Muntanya, a Tavertet. Les presentacions es duran a terme dissabte 2 d'octubre:

-A 2/4 d'1 del migdia presentació de Melmelades casolanes. 80 receptes que surten bé, de Núria Duran i Montserrat Roig.

-A la 1 del migdia presentació de Bèsties i bestioles (peixos de riu, amfibis, rèptils, insectes...), de Celdoni Fonoll. Presentació a càrrec de l'autor i de Lloll Bertran.

-A les 5 de la tarda presentació de la Primera guia del boletaire, de Ramon Pascual.

-A 2/4 de 6 de la tarda presentació del llibre A peu pel Pirineu Català. 20 itineraris transpirinencs, de Manel Figuera, a càrrec d'Elisabet Figuera.

-A les 6 de la tarda presentació del llibre Els Pirineus de cap a cap. 50 etapes La Transpirinenca (GR 11), de Marta Viladot (textos) i Daniel Calleja (fotografies).

23/9/10

L'Alt Solsonès. Rases i cims i Serres de Cardó, del Boix i del Coll de l'Alba

Marc Janeras i Casanova publicà una ressenya a la revista Excursionisme dels mesos de setembre i octubre sobre els llibres L'Alt Solsonès, rases i cims, de Maria Dot, Francesc Garrigós i Raimon Rovira, i Serres de Cardó, del Boix i del Coll de l'Alba, de Joan J Tiron Ferré.
Janeras parla sobre les possibilitats que presenten per als excursionistes els dos territoris que apareixen en aquestes dues guies:
Per una banda, 35 itineraris que ens descobreixen la part alta del Solsonès, un espai del qual encara es poden descobrir molts racons poc coneguts. [...]
D'altra banda, 26 itineraris cobreixen les serralades que s'estenen entre Tortosa i Rasquera, espai realment desconegut a la majoria d'excursionistes, malgrat les possibilitats que presenta.

22/9/10

La vall del Miracle

La vall del miracle, obra d’Armando Vericat Climent ha estat l’obra guanyadora del XVII Premi de Narrativa de la Ribera d’Ebre.
L’autor parteix dels coneixements i l’experiència personal per tal d’ubicar l’obra, que succeeix en espais reals i entorns agafats de la realitat i la cultura populars de les contrades del Maestrat, i que gira al voltant d’un personatge històric que es documenta en la bibliografia sobre la Font de la Salut, el frare Pere Combes.
El llibre té un encaix històric en el segle XVI, marcat per les dificultats pròpies de l’època en un entorn rural, on descriu les particularitats de la justícia i dels estaments dominants dins dels quals s’hi inclou l’orde de Montesa, un important orde religiós militar fundat el s. XIV que fou hereu de templers i hospitalers.
Novel·la de misteri amb bons ingredients per a captar l’atenció del lector i crear expectació, l’agitada vida del protagonista, el frare Pere, bona persona però faldiller, personatges misteriosos, un assassinat... les escenes es van donant pas sense dilacions innecessàries, sense abusos de la descriptiva ni de l’adjectivació. Una narració que assoleix la competència lingüística amb una fluïdesa senzilla, que reflexa el vocabulari i les expressions pròpies de la variant geogràfica de la nostra llengua enriquint el bagatge de l’obra.
Un seguit d’esdeveniments ben enllaçats, que acaben en un desenllaç molt ben elaborat on s’agraeix la pinzellada referent a la conservació del patrimoni arquitectònic i cultural.
Una obra per passar una bona estona sadollant la inquietud d’esbrinar i solucionar els misteris que envolten al santuari de la Font de la Salut de Traiguera.

Ressenya de Rosa Mas, participant en la promoció de la novel·la La vall del Miracle, d'Armando Vericat.

21/9/10

Un libro del investigador Daniel Closa desmonta cien leyendas urbanas

Mitos, leyendas urbanas, creencias populares, recetas de la abuela... Nuestra sociedad está llena de afirmaciones, que, además, suelen ir acompañadas por el latiguillo de 'científicamente probado', que son falsas. Daniel Closa, doctor en Biología, investigador del CSIC y director del grupo de investigación del Instituto de investigaciones biomédicas de Barcelona, se ha tomado la molestia de comprobar muchas de ellas y las desenmascara en un libro, 100 mitos de la ciencia (Cossètania).
La lista de tópicos comúnmente aceptados es prolija. Por ejemplo: no es cierto que sólo utilicemos el 10% de nuestro cerebro. Closa mantiene que si así fuera, la especie humana hace tiempo que se hubiese extinguido. «Éste es uno de los mitos más absurdos que hay», mantiene Closa. Según este científico, esta creencia suele ir de la mano de Albert Einstein, como si el físico alemán la hubiera dicho. «Sabía mucho de fuerzas, energías, gravitación, pero no tenía unos conocimientos notables en temas de fisiología cerebral» mantiene.

Razones
«No hay ningún dato que indique que sólo usamos el 10% del seso; de hecho, cuando se mide la actividad cerebral, encontramos que todas las zonas funcionan sin excepción», remata. Otro clásico: si los chinos saltaran a la vez, alterarían el eje de rotación terrestre. Con una simple multiplicación, desmiente la creencia. Mil millones de chinos, por cien kilos, da un resultado de cien mil millones de kilos. Esa cifra, respecto al peso de la tierra equivale al salto de una mosca sobre un barco. Y está claro que éste no se hunde.
El capítulo de mitos relacionados con la comida es de lo más completo, aunque una de las creencias más arraigadas es el de que las espinacas contienen mucho hierro.

Article al diari larioja.com sobre el llibre 100 mites de la ciència, de Daniel Closa.

20/9/10

"La vall del Miracle", d'Armand Vericat

Aquest és un relat que m’ha sorprès gratament, per diferents motius. Primer de tot, per la seva ubicació temporal (s. XVI), allunyada de la contemporaneïtat i del gastat període guerra - postguerra, sent aquest darrer paisatge històric encara avui un dels principals escenaris narratius de molts dels nostres autors. Després, per la seva ubicació física, també allunyada dels panorames narratius habituals: tot i que la trama comença a la Catalunya Nord, el gruix de les seves pàgines es desenvolupen entre les comarques frontereres del Principat (Baix Ebre, Terra Alta) i, principalment, del País Valencià (Baix Maestrat, a la població de Traiguera, sobretot). Però també pel seu protagonista, el rector de Bot i després frare del santuari de la Font de la Salut, amb els seus embolics de faldilles (mossèn saltapatis, li posen de malnom) i els seus companys de treball i oració, una colla de frares que tenen al seu càrrec les instal·lacions de l’ermita i els camps de la seva rodalia. Donats els peculiars protagonistes de la història, uns personatges sòlids i ben construïts, i la seva investigació criminal, no es pot evitar de trobar-hi una certa inspiració en la genial obra del semiòtic Umberto Eco, El nom de la rosa, però en un to molt més desenfadat i una certa orientació a la comèdia intel·ligent. Per si tot això no fos prou, l’autor també introdueix una pinzellada de literatura fantàstica de terror en la resolució del crim, barrejant-hi a la història la creença per part d’un dels frares, el Canareu, de l’existència d’un home llop a les muntanyes que envolten el santuari. Finalment, cal destacar un lèxic ric i viu, típic de la zona on es desenvolupa l’acció, però gens farragós. Però tots aquests motius, tot i ser importants, no són el que fan que la narració m’hagi enganxat despietadament. La clau està en la credibilitat, en el ritme de la narració, i en la seva construcció perfectament mil·limetrada que fa que no es trobi res a faltar, i alhora que res no sigui superflu (exceptuant, potser, un darrer capítol que resulta balder a la resta de la història).

L’estructura segueix els cànons clàssics de la literatura negra, amb un assassinat per resoldre, l’acusació injusta i posterior condemna d’una persona aparentment innocent, i la resolució final amb sorpresa inclosa, que òbviament no desvetllaré en aquestes línies.

L’autor, en aquesta seva primera novel·la, aconsegueix un retrat introspectiu des d’una perspectiva històrica de la seva Traiguera natal digne de la Mequinença de Jesús Moncada, tot i que al seu aire i d’una manera molt més caricaturesca.

En definitiva, una lectura molt i molt recomanable, lleugera però lúcida i interessant sense perdre de vista un puntet d’humor contingut, i que penso que seria molt recomanable per a fer llegir a alumnes de batxillerat, tant per la perspectiva històrica com pel seu interès literari, com, simplement, per mostrar al jovent que llegir no sempre és una feina complexa i avorrida.

Ressenya de Sebastià Martori, participant en la promoció de La vall del Miracle, d'Armando Vericat.

17/9/10

"La vall del Miracle"

Llibre que ens retrata la societat del segle XVI a la zona del Maestrat, a través d'un capellà amb poca vocació i portat per les circumstàncies.
Està molt ben escrit, fent ús de la parla de la zona, deixant constància de nombroses frases fetes que s'estan perdent i sobretot plasmant l'ús de les herbes remeieres que tants medicaments ens estalviarien.
La lectura amena però al mateix temps profunda ens descriu diferents personatges que al llarg del llibre ens poden arribar a sorprendre.
Tot amanit amb la gosadia del nostre frare, la figura de l'home llop, d'una dona que el porta de corcoll i d'algun amic o altre.
Aquesta nova promesa de la narrativa es mereix poder desenterrar algun dels relats que té al calaix.

Ressenya de Maria Victoria Gironès Puñet, participant en la promoció de La vall del Miracle (XVII Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre), d'Armando Vericat.

Llinatge, de Miquel Esteve

Llinatge és una novel·la de viatge mitològic. Un viatge i una nova reformulació del mite d'una nissaga d'éssers fantàstics nostrats i immortalitzats per Joan Perucho: els dips. Una espècie híbrida d'home-gos, la representació de la brutalitat i de l'ànima de la humanitat en destrucció.
Al voltant d'aquest llinatge hi ha una profecia que anuncia, com si es tractés de l'Apocalipsi, la unió amorosa entre un dip i un humà (la vulneració d'un codi). D'aquesta unió naixerà un ésser dip androgin, mig home, mig dona que simbolitzarà la vinguda a la terra de l'anticrist, cridat a complir el destí dels homes i dels dips: la seva abolició.
La història transcorre a Barcelona, on viu el periodista Jaume Robinson, Tivissa i voltants on perviuen els membres del llinatge dip, i Roma, país on s'originen els dips.
El temps narratiu s'esdevé al segle XXI amb referències històriques del final de la guerra civil i els maquis, i a l'origen de l'Imperi Romà lloc on se'ns explicarà l'origen del llinatge dels dips, el dip primigeni sabrem que fou un pintor assassí.
Els personatges que lligaran aquesta història de traïcions, venjances, assassinats i amor seran quatre: El periodista novell involucrat en temes d'esoterisme, Jaume Robinson, la Clara Aymerich o Reina Blanca (companya d'universitat d'en Jaume), la Susanna Margarit o la Reina Negra (companya de feina de Jaume), i en Malànima. Aquests personatges es correspondran amb les figures de les cartes del Tarot: El mag, el diable, la força, l'ermità. L'enigma està servit. Caldrà saber interpretar cadascuna de les cartes de la taula de l'endeví, i saber a qui correspon cadascun dels arcans majors. El destí i la mort s'entortolliguen, però ¿hi ha més d'un destí possible?
Quant a l'estil és destacable la diversitat dels punts de vista, tot i que de vegades es pot perdre la veu narrativa. La descripció és mesurada amb destresa. I finalment, un cop acabat el llibre, m'ha semblat retrobar-me de bellnou amb l'esperit de Joan Perucho i Manuel de Pedrolo, lectures de joventut que encenen la memòria i reposen encara a la prestatgeria del meu estudi.

Ressenya d'Anna Martínez Biayna, participant en la promoció de la novel·la Llinatge, de Miquel Esteve.

16/9/10

"Com fet a casa" és un dels llibres més venuts segons el rànquing del diari "Avui"

Com fet a casa. Un llibre per menjar bé cada dia...quasi sense cuinar, d'Ada Parellada, és un dels més venuts a les llibreries segons el rànquing del diari Avui de dijous 16 de setembre.
És la primera setmana que l'obra de Parellada publicada per Cossetània Edicions apareix entre les deu de la llista de llibres de no ficció d'aquest diari.

Cossetània publica "L’Alta Vall de Cardós", que recorre un dels territoris més rics dels Pirineus

La guia, de Carles Gel, conté ascensions, travessies i escalades per una vall que es comença a descobrir

Cossetània ha publicat la guia L’Alta Vall de Cardós. Ascencions, escalades fàcils, travesses i itineraris circulars. 27 itineraris, de Carles Gel, que fa un recorregut per un dels territoris més rics dels Pirineus.
El llibre conté ascensions, travessies i escalades de dificultat baixa per una vall força desconeguda fins fa pocs anys.
Situada a l’extrem nord del Pallars Sobirà, la vall de Cardós és una de les més importants d’aquesta part dels Pirineus. Molt menys concorreguda que altres valls veïnes, l’Alta Vall de Cardós està formada per diverses valls secundàries, i hi destaquen per la seva importància la de Tavascan i la de Lladorre, indrets on hi ha muntanyes tan altes i importants com el pic de Sotllo, el pic dels Guins de l’Ase, el pic dels Estanys, el pic de Certascan, el pic de Mont-Roig, el pic de Ventolau, el pic dels Tres Estanys o el pic de Campirme. També són destacables, pel seu atractiu, els itineraris pels voltants de la pleta del Prat i del mític Estany del Diable.
L’autor, Carles Gel, que a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta va explorar i obrir moltes vies a l’Alta Vall de Cardós, principalment a la regió de la Vall de Tavascan, creu que fins llavors era força desconeguda la importància de la Vall : “Malauradament, fins fa relativament pocs anys, la Vall de Cardós era una vall força desconeguda per a tothom. Penso que durant un temps, Vall Ferrera i la Pica d’Estats li treien protagonisme a la Vall de Cardós.”

A la guia, Gel també ofereix consells i recomanacions a l’hora d’iniciar els itineraris que proposa. L’autor destaca la importància d’estar informat abans d’anar a la muntanya, també sobre les diferències estacionals, especialment accentuades a la Vall de Cardós, i emprar les tècniques adequades: “amb els coneixements necessaris l’alpinista als Pirineus podrà prendre les mesures necessàries i aplicar les diferents tècniques que requereix la muntanya, sobretot a l’hivern: raquetes, esquís, escalada...”

Carles Gel (Vilassar de Mar, 1963) viu a Ribes de Freser. Als 7 anys va descobrir la muntanya fent la seva primera ascensió (i en solitari). Des d’aleshores les muntanyes sempre han format part de la seva vida. Pirineista vocacional, ha recorregut la serralada d’un extrem a un altre, i hi ha assolit més de 7.500 cims de dos mil i tres mil metres al llarg de totes les èpoques de l’any. No obstant això, ha realitzat ascensions arreu del món, i destaquen les 48 expedicions alpines i polars que ha realitzat des del 1988. Durant un temps de la seva vida va viure a Tavascan, on començà a treballar de guia. És guia d’alta muntanya, professor d’esquí de fons, fotògraf de natura, conferenciant i també es dedica a muntar expedicions arreu del món i a assessorar importants empreses de material de muntanya i d’esquí. Té una empresa pròpia dedicada a la distribució de llibres de muntanya. Fins ara ha escrit 42 llibres. També col·labora en diverses revistes de muntanya i aventura. Entre d’altres, és membre de la Sociedad Geográfica Española, de National Geographic Society i de la Asociación Española de Guías de Montaña.

15/9/10

Continuen les activitats de Cossetània per la Setmana del Llibre en Català

El cap de setmana vinent continuen les activitats de Cossetània incloses en la 28a Setmana del Llibre en Català, a les seus de Barcelona i Lleida:

-Seu de Barcelona (Parc de la Ciutadella):

18 de setembre, a les 11h, xerrada: "Conèixer els núvols i l'atmosfera", amb Jordi Mazón, coautor de 100 qüestions per entendre l'atomosfera i Conèixer els núvols, a l’escenari àgora.

18 de setembre, a les 19h, xerrada: "Camins de Sant Jaume", amb Joan Fiol, autor del Camí català de Sant Jaume i El camí de Sant Jaume, a l’escenari àgora.

-Seu de Lleida (Sala de la Canonja de la Seu Vella):

17 de setembre, a les 19h, xerrada: “Camins de Sant Jaume", amb Joan Fiol.

14/9/10

"Llinatge", de Miquel Esteve, compta amb un vídeo promocional

Alfredo García elaborà un vídeo promocional de la novel·la Llinatge, de Miquel Esteve. Les imatges recullen de manera cinematogràfica l'argument d'aquesta obra, una novel·la trepidant, carregada d’intriga i sensibilitat, protagonitzada pels dips, éssers sobrenaturals que formen part del llegendari català. La història transcorre a cavall de les ciutats de Barcelona i Roma, i s’atura en els paratges de Tivissa i Pratdip.


13/9/10

"La vall del Miracle", d'Armando Vericat

La vall del miracle és una novel·la de misteri amb un rerafons històric que ens presenta ingredients tant diversos con un capellà faldiller, un home llop, l’ordre de Montesa o un sagnant assassinat per resoldre. Tot això localitzat al Maestrat, concretament al santuari de la Font de la Salut, durant els primers anys del segle XVI. Partint de la documentació que certifica notarialment l’únic miracle atribuït a la Mare de Déu de la Font de la Salut, i del controvertit personatge real sobre qui es va obrar aquest prodigi, Armando Vericat ha construït un excel·lent i intrigant relat. La lectura d’aquest, personalment, se m’ha fet curt, però l’he gaudit molt.

El mossèn Pere Tombes trenca vàries vegades el seu vot de castedat, fet que l’obliga a fugir dels llocs on ha exercit el seu ministeri fins que el seu periple el porta al santuari de Traiguera, on serà curat miraculosament d’una ferida mortal resultant dels seu mal comportament. Com agraïment a la Verge s’integra en la comunitat religiosa que hi habita esperant així expiar les seves faltes. Però allà s’adonarà de que no es pot fugir dels pecats del passat i, fins hi tot, serà acusat d’un horrible crim.

Ressenya de Francesc García Grimau, participant en la promoció de La Vall del Miracle (XVII Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre), d'Armando Vericat.

Ramon Pascual: "Anar a buscar bolets fa que no deixis de sorprendre't, i això ajuda a mantenir-se viu i actiu"

Presentació de la Primera guia del boletaire durant la Setmana del Llibre en Català

La Primera guia del boletaire, de Ramon Pascual, es presentà dissabte 11 de setembre durant la Setmana del Llibre en Català, al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Pascual tingué l'oportunitat d'exposar els continguts d'aquesta nova obra, que, a part de contribuir al coneixement de les 50 espècies més comunes, presenta la informació de manera didàctica per al boletaire que s'inicia:
Definir què és un bolet ja és molt difícil perquè els científics sempre ens donaran una explicació molt difícil de posar a un nivell entenedor per a tothom. Per aconseguir-ho, se’m va acudir fer una explicació precedent a la guia, que vaig dividir en dues parts: “Es defineix el bolet” i, la segona part, “Es defineix el boletaire”. Amb aquesta estructura vaig omplir unes trenta pàgines del llibre.
A l'obra, Pascual també apel·la a la responsabilitat del boletaire per a la conservació del Medi, que permet que es pugui continuar gaudint dels boscos:
S’ha volgut fer un llibre adreçat a un col·lectiu que cada any recull nous adeptes. Això encara que sigui bonic, no deixa de ser un risc. A mi m’agrada que la gent vagi a buscar bolets, però no massivament, perquè no es deixa d’estar incidint en el medi, que estem apretant més del compte. Per tant, aquest llibre també proposa una sèrie de limitacions i dóna consells per a la conservació del medi natural.
Anar a buscar bolets dóna la possibilitat de no deixar de sorprendre's, i això ajuda a mantenir-se viu i actiu.

10/9/10

"Primera guia del boletaire" s'adreça a aquells que comencen a fer camí per l'apassionant món dels bolets

La Primera guia del boletaire, de Ramon Pascual, es presentarà durant la 28a Setmana del Llibre en Català, dissabte 11 de setembre, a les 6 de la tarda, al Parc de la Ciutadella, a Barcelona.

De guies de bolets n’hi ha moltes i en Ramon Pascual ha escrit, entre d’altres Guia de bolets dels Països Catalans, Mapa dels bons bolets a Catalunya i Guia de bolets per a nois i noies, sovint amb la col·laboració de Núria Duran. Feia falta però una guia adreçada particularment al boletaire il·lusionat que comença el camí per aquest apassionant món dels bolets. Aquesta guia, intencionadament innovadora, està pensada, tal com s’expressa en el pròleg “per poder fer collites més bones i variades, sense córrer riscos innecessaris i gaudir cada cop més d’aquesta magnífica afició que ens uneix a tots”.

Ramon Pascual
Ramon Pascual va cursar estudis de Biologia a la Universitat de Barcelona i encaminà la seva activitat professional cap a la divulgació de les ciències, amb una activa presència en el món editorial i en l’organització de cursos, conferències i exposicions relacionats amb el món dels bolets. És soci fundador de la Societat Catalana de Micologia i en va ser president durant 4 anys. Pel seu llibre Guia d'arbres per a nois i noies ha estat guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or de l’any 2010.

Lectures de cloenda d’estiu: Pel Camí de Sant Jaume

No se m’acut millor manera de tancar aquest agost de lectures estiuenques amb la proposta d’un viatge. Potser el considerat com a més paradigmàtic, més carregat de significats i sentits com és el Camí de Sant Jaume. Setembre és un dels mesos més recomanables per emprendre aquest mític Camí: menys saturat de persones que els mesos forts de l’estiu i beneït amb una climatologia més favorable. Per sort bibliografia sobre rutes, experiències, propostes, alternatives i recursos de qualsevol mena hi ha per triar i remenar. Així que com a cloenda de luxe d’un agost ple de ressenyes literàries, proposo aquest contrapunt més dinàmic que passa per tastar tres de les maneres habituals de fer i descobrir el Camí de Sant Jaume.

El viatge de peregrinatge:
El Camí Català de Sant Jaume (Cossetània) de Joan Fiol Boada
Per què no posar el punt de partida cap a Santiago de Compostela per Catalunya? Planificar la ruta per qualsevol de les dues rutes que s’inauguren al Monestir de Montserrat és del tot possible gràcies a aquesta guia pràctica. Apta per ser consultada in situ gràcies a la multitud de dades que faran més funcional i precís el recorregut.

Fragment de l'article al blog SobreLlibres que fa referència al llibre El Camí Català de Sant Jaume, de Joan Fiol Boada.

Es lliura una nova edició dels punts de llibre castellers en motiu de l'11 de setembre

Durant l’actuació castellera en motiu de la Diada de l’11 de setembre, que es durà a terme el divendres dia 10 de setembre a 2/4 de 9 del vespre a la plaça del Blat, es lliurarà una nova edició dels punts de llibre casteller editats per la Fundació de les Festes Decennals Mare de Déu de la Candela 2011 amb la col·laboració de Cossetània Edicions.
Els dos nous punts de llibre dedicats als Xiquets de Valls es podran adquirir gratuïtament en una parada al carrer de la Cort tocant a la plaça del Blat. L’últim lliurament, es farà per la diada de Santa Úrsula.
Cada nova edició dels punts de llibre s’ha fet coincidir amb les celebracions festives des del passat Sant Jordi. En tots els punts de llibre hi apareixen imatges de les colles vallenques d’abans de la Guerra Civil, amb una breu explicació al dors sobre cada fotografia. En el primer lliurament també es va fer entrega d’un estoig per poder guardar la col·lecció. Les imatges que es reprodueixen provenen del fons fotogràfic que té el Museu Casteller i de l’Arxiu Municipal de Valls.
Els punt de llibre que es lliuraran seran els números 7 i 8:
7. Tres de sis amb els segons col·locats de la Colla Vella durant la cercavila de Sant Joan. Autor: Pere Català Pic. Data: 1922 (Lliurament: 10 de setembre, actuació de la Diada Nacional)
8. Tres de sis de la Colla Nova de l’Escolà davant l’Ajuntament amb motiu de la inauguració de la Biblioteca Popular. Autor: Pere Català Pic. Data: 1918 (Lliurament: 10 de setembre, actuació de la Diada Nacional)

9/9/10

Cossetània participa aquest 11 de setembre a la Setmana del Llibre i a la IX Mostra d'Entitats

Aquest dissabte 11 de setembre Cossetània participa a la Setmana del Llibre en Català, que s'allargarà fins al 19 de setembre, i a la IX Mostra d'Entitats que organitza Gent de la Terra, a l'estand del Grup del llibre.

11 de setembre - Setmana del Llibre en Català (Parc de la Ciutadella)

A les 13h, xerrada: “Mites de la ciència”, amb Daniel Closa, autor del llibre 100 mites de la ciencia, 100 enigmes que la ciencia (encara) no ha resolt i Blocs de ciència, al chill-out de la veu.

A les 18h, presentació de la novetat Primera guia del boletaire, de Ramon Pascual, a l’espai l’hivernacle de les lletres.

11 de setembre - IX Mostra d'Entitats (Arc del Triomf – Barcelona) - signatura de llibres

Estand del Grup del Llibre

A les 12h: Lluís Simon, autor de Catalunya contra Espanya. El partit interminable.

A les 13h: Andreu González Castro, autor de 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid).

8/9/10

‘Melmelades casolanes’ (Cossetània) de N. Duran i M. Roig

Saber conservar els aliments ha sigut des de temps antics un repte per a la humanitat, ja que alliberava les persones de la recol·lecció i la caça diàries i també els permetia poder menjar a l’hivern les saboroses fruites de l’estiu.

No és recomanable repassar l’index de títols de la col·lecció gastronòmica El cullerot de Cossetània amb l’estómac buit. De la cinquantena llarga de propostes trobem des dels receptaris de la famosa Àvia Remei (els diferents títols sumen 26 edicions i 77.000 exemplars venuts) o reculls d’una gran varietat temàtica, que inclou micro-localismes com ara La cuina de les Masies de Poblet o 200 receptes de cuina del Tarragonès; però també volums dedicats en exclusiva a la producció autòctona: La cuina del calçot, Pa amb tomàquet o Totes les sopes (Brous, escudelles i sopes d’arreu).

No hi ha millor època que aquesta estiuenca per posar en pràctica les elaboracions recomanades a Melmelades casolanes. 80 receptes que surten bé, una recopilació ben completa escrita a quatre mans per Núria Duran i Montserrat Roig. Després de llegir les consideracions generals, fer inventari dels estris necessaris i repassar el procés d’envasament, ja només caldrà entendre que el secret per elaborar una bona melmelada o confitura “implica aconseguir l’equilibri entre es seus components bàsics, la fruita, el sucre, la pectina i l’àcid”; i tot és posar-s’hi.

Paga la pena si a canvi aconseguim omplir el rebost -o, als domicilis més modests, el raconet d’una lleixa de l’armariet de la cuina- amb tasts tan suggerents, més enllà del tòpics del gènere, com són la Melmelada d’albergínia o de taronja i cacau, la Confitura de tres cítrics o de pera amb vainilla, la Gelea de cireres d’arboç o de poma amb gingebre, i arribant a la línia agredolça el Xútnei de figues i ceba o de papaia i pinya o de pastanaga i coco, el Pickle de cireres o de peres, i el Relish de pebrot i tomàquet amb fruites.

Article del blog Sobre llibres que fa referència al llibre Melmelades casolanes, de Núria Duran i Montserrat Roig.

"No m'agraden les coses definitives"

Sara Sánchez publicà una entrevista a Carme Lafay, autora de Tots tenim secrets (II Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils), al diari L'Independent de Sant Adrià del Besòs.
Lafay parla sobre la seva afició a la literatura i sobre el contingut de la novel·la:
Tots tenim secrets és una novel·la de misteri en un ambient marítim. D'on ve la passió per la mar?
Ve de família. A més, la nostra cultura està molt vinculada a la mar. Sóc de Barcelona i em sento molt còmoda en un ambient mariner.

En la novel·la la protagonista planeja l'assassinat del seu marit per vergonya a divorciar-se. Creu que actualment les dones s'avergonyeixen, d'això?
En general no, però hi ha un estil de dona que sí que té vergonya. És el cas de la meva protagonista, una dona mantinguda econòmicament i en un entorn molt fals.

7/9/10

"Els Pirineus de cap a cap" recorre tota la serralada

El telenotícies de TV3 de l'1 de setembre realitzà un reportatge sobre el llibre Els Pirineus de cap a cap. 50 etapes. La Transpirinenca (GR11) de Marta Viladot (textos) i Daniel Calleja (fotografies). En les imatges els mateixos autors mostren alguns dels paisatges que apareixen al llibre:
El turisme de muntanya a peu és reivindicat en una novetat editorial. Marta Viladot i Daniel Calleja en parlen en el llibre "Els Pirineus de cap a cap", de Cossetània Edicions, que narra l'experiència de travessar la serralada d'est a oest passant per un sender de gran recorregut, el GR-11.
Podeu veure el reportatge en aquest enllaç.

6/9/10

Menjar bé quasi sense cuinar

La cuinera Ada Parellada serveix un llibre de receptes exprés en què utilitza a fons i sense manies els precuinats i les conserves

Ada Parellada (Elisenda Pons / El Periódico)

Ada Parellada (dels Parellada, aristòcrates de la fonda), defensant la cuina de supermercat, en lloc de la de mercat. Un sacrilegi, sí, però divertit, pràctic i saborós, és el que ha comès la mestressa del restaurant Semproniana amb el seu últim llibre de receptes, Com fet a casa (Cossetània/Planeta), ple de propostes per fer plats aconseguits, no pas porcades exprés, utilitzant a fons precuinats i conserves per guanyar temps i estalviar complicacions.

A la terrassa de casa seva, després d'haver gairebé cuinat en poc més d'un quart d'hora un menú compost per tres dels plats, la cuinera es posa en pla Gaspar Hernàndez gastronòmic (tot i que tendeixi més a la riallada que al somriure budista) per precisar que el seu «no és un llibre de cuina, sinó un llibre d'autoajuda perquè millora l'autoestima».

O sigui, tres passos, autoconeixement, acceptació i eines per a l'autobricolatge culinari. Per començar, realisme. Sobre les capacitats del personal, sobre el temps de què disposa i sobre l'«esquizofrènia alimentària que fa que de dilluns a divendres malmengem i dissabte i diumenge no baixem de les esferificacions».

Primer diagnòstic: «Utilitzem els precuinats acomplexats i d'amagat, toca dir que hem anat al mercat, que hem fet el sofregit com ho feia la nostra àvia i que hem utilitzat el llibre de receptes de l'àvia Remei quan el que fem servir en realitat és tomàquet de pot, perquè hi ha tota una generació que no sap fer una truita de patates després que la transmissió de la cultura culinària s'hagi trencat i no hagin après per osmosi de les seves mares». Segon, la falta de temps: «No és que no tinguem temps de cuinar, el temps és el mateix des de fa milions d'anys, el que passa és que tenim altres prioritats: treballar, quedar amb algú, anar al cine o pintar-nos les ungles. Aquestes receptes permeten que continuïs amb les teves prioritats, si entre aquestes no hi ha la cuina, menjant bé. I que potser després t'hi aficiones»:

'TUNEJAR' EL PRODUCTE / ¿Solució?: «Utilitzem els precuinats i personalitzem-los». Personalitzar és la clau, fet que crea un vincle emocional amb el que se serveix al plat, cosa que demostra que t'interessa a qui estàs servint i que dóna un punt d'orgull (i autoestima). «Si obres una llauna, l'escalfes i te la menges la trobaràs dolenta, encara que siguin les mandonguilles de la teva àvia. I això és perquè no hi has posat res personal».

Superats els bloquejos mentals, a la cuina. «Utilitzem d'ajudant la indústria alimentària», proclama Ada Parellada. «Tenen el temps, els instruments i la pràctica». I a més, opina, hi ha productes que «no té cap interès fer-los a casa», com el pollastre a l'ast.

Això sí, hi ha precuinats de qualitat i desastres envasats. «El primer de tot –dicta– és conèixer els productes que tenim a la nostra disposició». Per això la introducció del seu llibre és un curset ràpid de mètodes de conservació, colorants, conservants i additius, «necessaris per menjar com mengem». I en les seves receptes opta, sense manies («hi ha gent que pensa que he cobrat, però d'això res»), per determinar les marques amb què treballar preferentment. «He escollit les de qualitat, que no siguin elitistes i sí fàcils de trobar al mercat, i que vinguin envasades en les quantitats que acostumes a utilitzar en una recepta per a quatre persones», explica.

Parellada, a més, enumera el «fons d'armari» imprescindible en una precuina. Sobretot, elements per posar «poesia» al tunejat alimentari: «has de tenir sempre a mà tot tipus d'espècies, i són utilíssims uns tubs d'herbes aromàtiques ja trinxades que he descobert». A més del fons de repertori de productes i de la imaginació per combinar-los (un estofat de cigrons, nous i bacallà amb cigrons de pot, bacallà dessalat al buit, brou de peix de tetrabric i ceba fregida en llauna; espaguetis amb vongole amb dues llaunes d'escopinyes; pollastre guisat amb salsa de curri i plàtan amb un pollastre a l'ast envasat, nata líquida, curri i, és clar, una llauna de ceba fregida i brou de tetrabric...), Parellada també apunta trucs: «no afegir-hi sal, perquè els precuinats ja en porten, utilitzar llaunetes de ceba ja fregida en oli d'oliva que estalvien temps, tot i que els falten dos minuts per tenir un punt cara-mel·litzat...»

SENSE PREJUDICIS / «És un llibre que em catapultarà al desprestigi. Cap cuiner amb dos dits de front faria un llibre així», fa broma. ¿Segur? «És que el prestigi passa per explicar que la teva cuina és inaccessible», acusa. Tan inaccessibles com alguns llibres que són més de fotografia que receptaris, i que no es molesti ningú. «Els llibres de cuina –proclama– han de ser útils, no de lluïment, han de tenir les estrelles michelin del llibre de cuina, que són les taques d'haver-lo utilitzat».

Això sí, que quedi clar que no són les receptes del seu restaurant, sinó recursos pensats per cuinar a casa. És més, precisa, «no és un llibre per a la gent que li agrada cuinar sinó per a la gent a qui no li agrada cuinar». Per ara.

Article d'Ernest Alós al diari El Periódico sobre el llibre Com fet a casa, d'Ada Parellada.

3/9/10

"La vall del Miracle" és un thriller històric que s’ambienta al Maestrat del segle XVI

La novel·la La vall del Miracle (XVII Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre), d'Armando Vericat, es presenta divendres 3 de setembre, a 2/4 de 8 del vespre, a la Casa de cultura de Traiguera.
La presentació anirà a càrrec de Vicent Matamoros Sanz, director del Centre Cultural Traiguerí; Vicenç Sanz, filòleg i escriptor, i de l’autor. El grup de teatre Los Ganxos representarà escenes de la novel·la.

Embolicat en assumptes de faldilles, mossèn Pere Combes, rector de la vila de Bot, resulta mortalment ferit. Decideix viatjar fins al santuari de la Font de la Salut, a Traiguera, per demanar el favor de la Verge. Allí sana miraculosament i troba la pau d’esperit, però els errors del passat retornen per turmentar-lo. Un amor mai oblidat, un assassinat per resoldre, un inquietant home llop…, amenacen de pertorbar la pacífica vida de la comunitat religiosa. La vall del Miracle és un thriller històric ambientat al Maestrat al segle XVI, en unes terres dominades per l’orde de Montesa, hereva de templers i hospitalers.

Armando Vericat
Armando Vericat fou guanyador del Premi de Narrativa el Gos i la Tortuga (1988), amb el relat "Taure de cap a peus". Ha publicat nombrosos articles a la revista Traiguera, editada pel Centre Cultural Traiguerí, del qual n’és membre. També és autor de mitja dotzena de lletres de cançons del grup Pobal, recollides al disc Senzillo (2006). Amb La vall del Miracle, ha obtingut el XXVII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre. És la seua primera novel·la, encara que assegura tenir-ne un parell més al calaix, pendents de publicació.

2/9/10

"Aigua pudenta", de Marc Capdevila

La lectura del llibre Aigua Pudenta, de Marc Capdevila, ha estat una sorpresa in crescendo. El que inicialment m’inspirava un decurs plàcid i lineal sense emocions, ha esdevingut una lectura interessant, on el grau d’intensitat creixia a poc a poc per anar transmetent un treball intens d’anàlisi de la condició humana, de replantejament davant l’inevitable final d’una vida, amb l’atenció i l’expectació en dosi suficient per aconseguir assaborir el secret més ben guardat, el punt final d’un desenllaç àlgid i sorprenent.

El llenguatge utilitzat reflecteix de manera adient el registre esperat del protagonista que relata, ara en primera persona, ara en tercera, el pensament i la veu d’una persona en l’inici del declivi personal produït per l’Alzheimer. La descripció dual proporciona un bon recurs narratiu i dóna riquesa expressiva al relat, fent molt agraïda la seva lectura.

El context històric del relat, enquadrat al final de la guerra civil, fa memòria d’uns fets i d’una situació que foren reals a casa nostra i que han marcat l’esdevenir de molts de nosaltres. Un relat entre el present i el passat, dualitat que conflueix en el desenllaç que va més enllà de la memòria i dels personatges.

Aigua pudenta és un llibre que crea una complicitat en el lector, convidant-lo, mitjançant l’objectiu del protagonista de fer públic un secret del seu passat, a analitzar la importància de les paraules, de la memòria i del pensament.

Ressenya de Rosa Mas, participant en la promoció de la novel·la Aigua pudenta, de Marc Capdevila.

El camí Català de Sant Jaume

Marc Janeras i Casanova publicà una ressenya a la revista Excursionisme del mes d'agost sobre el llibre El Camí Català de Sant Jaume. Des de Montserrat, de Joan Fiol.

Janeras destaca la claredat de la informació que presenta la guia, a través del grafisme:
L'autor, que és un bon coneixedor dels camins que condueixen a Santiago de Compostela, ens ofereix una guia de mà molt ben editada aprofitant el grafisme i colors per presentar la informacio de forma molt pràctica i clara, amb esquemes diferents.

1/9/10

Presentació de "La vall del miracle"

Recorro al bloc per ordenar les idees que m’agradaria exposar aquest divendres 3, a Traiguera, en la presentació del llibre La vall del miracle d’Armando Vericat, en què participo.

Hi ha dues característiques que, d’entrada, no es poden més que comentar. En primer lloc, La vall del miracle va ser la novel·la guanyadora de la 27a edició del premi de novel·la Ribera d’Ebre que organitza l’ajuntament de Vinebre i que està considerat el premi literari més rellevant de les Terres de l’Ebre. En aquesta ocasió, hi concorrien 31 originals, més que en cap altra edició, de manera que La vall del miracle s’hi va imposar encara amb major mèrit. Aquí, convé fer èmfasi en l’embranzida del moviment literari ebrenc, dels més dinàmics del panorama literari catalanoparlant. Com que personalment me’n considero participant, m’agrada pensar que Armando Vericat va passar, amb l’obtenció d’aquest premi, a formar-ne també part activa. Perquè és de recordar que la literatura ebrenca és un moviment transversal que no se circumscriu als límits administratius sinó que té la vocació d’estendre’s arreu de les comarques de l’antiga Ilercavònia, una continuïtat humana i social que comparteix, fins allà que és possible, una mateixa cultura. Armando Vericat entra amb molt bon peu en aquest panorama literari més immediat.

En segon lloc, l’obra ix al mercat de la mà de l’editorial Cossetània, de Valls. És necessari entendre que aquesta editorial, al capdavant de la qual hi ha Jordi Ferré, és un puntal emergent de l’edició en llengua catalana, que basa el seu èxit en llibres sorgits de la societat concreta, en nous valors emergents com pot ser el mateix Armando Vericat; en continguts que abans potser no han tingut la difusió que es mereixen pel sol fet que no són productes dels grans mitjans de comunicació, sinó d’origen comarcal o local; que no pertanyen als gran centres urbans d’emissio de continguts diguem-ne culturals per eixir prompte del pas. O bé responen a la nova realitat d’Internet, per fer referència al llibre La Catosfera literària 08, en què vaig participar. Aquesta labor de pouar en realitats concretes, noves, fa de Cossetània una plataforma apropiada per a l’accés als circuits culturals diguem-ne normals en què es difon la cultura vinculada a realitats locals com la de Traiguera. Es pot dir que, com a mínim, la vocació declarada de l’editorial és aquesta: introduir als circuits culturals, en aquest cas el mercat editorial, productes genuïns que poden suposar una novetat per al gran públic.

Segurament, aquest és un dels principals actius de La vall del miracle: la de mostrar un univers imaginari genuí, sorgit de la condició única de l’espai narratiu, ja que bona part de la novel·la té lloc a la Font de la Salut del segle XVI. Aquí, arribem al nucli del que m’interessa dir. Per descomptat, la Font de la Salut, té una significació especial per a tota persona que s’estime Traiguera, hi visca o no. Encara més: té un significat especial per a molta gent d’altres pobles de bona part d’aquest territori que hem esmentat fa un moment, des de Tortosa a Benicarló. És el que l’historiador de la religió William A. Christian denomina el territori de gràcia, que ve a ser aquell territori que té relació amb un determinat centre de culte com és el que ens ocupa. La història de la Font de la Salut és una història apassionant, que coneixem gràcies als estudis portats a terme, en bona mesura, amb estreta relació amb la revista Traiguera, organitzadora d’aquesta presentació. En concret, gràcies a la labor de Daniel Llatge i Joan Ferreres. Els seus estudis suposen una recuperació de la memòria que ara, en aquesta novel·la, troba un camí nou. Efectivament, la història més recent de la Font d ela Salut és també la història de la recuperació del patrimoni arquitectònic, cultural i artístic que suposa el santuari. En aquesta recuperació, l’ajuntament democràtic de Traiguera hi ha tingut una especial dedicació. Avui, quan el santuari s’ha convertit poc menys que en punt obligat de l’itinerari cultural i turístic del Baix Maestrat, val la pena reconèixer-ho. Si hi ha res que haja suscitat la unanimitat de l’acció política del poble des dels inicis del règim polític actual, és la recuperació d’aquest patrimoni. És així que, en l’actualitat, la Font de la Salut es converteix en referent cultural, apte per a la projecció d’un imaginari històric i cultural propi de Traiguera. Per l’actualització de la memòria històrica que en tenim i per la recuperació patrimonial, que han significat una revitalització, també, de la dinàmica espiritual, religiosa. Ja va proporcionar l’escenari per a la filmació de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la Els secrets de Meissen de Josep Palomero, amb el títol El secreto de la porcelana. I ara l’espai mateix i la seua història esdevenen matèria literària.

La imaginació novel·lesca arranca d’un personatge històric, documentat: el capellà Pere Combes. Apareix al llibre de Jaume Prades Historia de la adoración y uso de las santas imágenes y de la imagen de la Fuente de la Salud, editat a València l’any 1597. Aquest llibre és la principal font de coneixement dels temps inicials del santuari. Encara que conté inexactituds manifestes, com la de la mateixa troballa de la imatge, dóna testimoni dels dos primers segles de vida de la Font de la Salut, sobretot en relació a la tradició de la troballa de la imatge i als miracles produïts en aquells primers temps. És a partir del fet anecdòtic del miracle de Pere Combes, francès, rector de la vila de Bot, que es descabdella la trama narrativa de La vall del miracle. D’aquesta manera, emergeix la Traiguera imaginària de les primeres dècades del segle XVI. La visió que en proporciona respon al que avui coneixem d’aquella època: un poble dins el Maestrat de Montesa, l’orde cavalleresca valenciana per excel·lència; un poble amb unes institucions municipals fortes malgrat el senyor feudal; un poble que viu entre la precarietat i la vivència de la fe religiosa. En certa manera, la Traiguera de La vall del miracle no deixa de ser la visió que la generació actual tenim del passat del poble: una Traiguera que, com diria Ignasi Riera en relació a Morella, un altre pol imaginari del Nord valencia, “potser va arribar a existir”. En qualsevol cas, un temps remot per a un espai que imaginem que coincideix amb el que coneixem. Potser sí que va arribar a existir.

L’autor, de qui toca parlar per acabar la intervenció, en escriure la seua novel·la, parteix de l’experiència personal, de l’entorn immediat. D’aquesta manera, es proporciona una veu literària singular, que és, al meu entendre, l’altre actiu que dóna rellevància a la narració. A l’hora de llegir, hi trobarem un llenguatge ple de ressonàncies traiguerines. Conec de primera mà l’interès de l’autor per les paraules i els recursos expressius del parlar de Traiguera i puc assegurar que hi ha una dificultat important a l’hora d’adequar la parla popular al registre literari. Armando Vericat fa una opció clara per un llenguatge molt proper a aquesta parla popular, cosa que es tradueix en un llenguatge narratiu original. És el parlar de Traiguera fet llenguatge literari.

Aquest aspecte, indissociable del mateix fet que aquest llibre aparega al mercat, és més important del que pot parèixer a simple vista. L’ús social de la nostra llengua té greus mancances i els poders públics, que haurien de ser els primers a fer-ne ús, avui, miren cap a un altre cantó amb actitud displicent. Per això, la presentació d’una novel·la com La vall del miracle té el doble valor de normalitat cultural i lingüística, perquè marca el que hauria de ser la normalitat en l’ús social del valencià i perquè aquest mateix acte s’inscriu en una tendència a l’alça en els darrers temps, de manera que suposa un enriquiment cultural.

Només em queda encoratjar l’autor a continuar el camí encetat amb el premi Ribera d’Ebre, perquè continue la seua dedicació cretavia. El començament és amb molt bon peu. Ara cal esperar-ne la continuïtat. Es important fer la promoció del llibre en el territori de gràcia, que és allà on pot interessar directament. I lògicament cal esperar noves publicacions perquè puguem fer créixer aquesta Traiguera imaginària que dèiem i que és, després de tot, allò que, potser, ens fa arribar a escriure i a llegir.

Article de Vicent Sanz al blog Triticària sobre la presentació del llibre La vall del Miracle, d'Armando Vericat.