Menjar bé quasi sense cuinar

La cuinera Ada Parellada serveix un llibre de receptes exprés en què utilitza a fons i sense manies els precuinats i les conserves

Ada Parellada (Elisenda Pons / El Periódico)

Ada Parellada (dels Parellada, aristòcrates de la fonda), defensant la cuina de supermercat, en lloc de la de mercat. Un sacrilegi, sí, però divertit, pràctic i saborós, és el que ha comès la mestressa del restaurant Semproniana amb el seu últim llibre de receptes, Com fet a casa (Cossetània/Planeta), ple de propostes per fer plats aconseguits, no pas porcades exprés, utilitzant a fons precuinats i conserves per guanyar temps i estalviar complicacions.

A la terrassa de casa seva, després d'haver gairebé cuinat en poc més d'un quart d'hora un menú compost per tres dels plats, la cuinera es posa en pla Gaspar Hernàndez gastronòmic (tot i que tendeixi més a la riallada que al somriure budista) per precisar que el seu «no és un llibre de cuina, sinó un llibre d'autoajuda perquè millora l'autoestima».

O sigui, tres passos, autoconeixement, acceptació i eines per a l'autobricolatge culinari. Per començar, realisme. Sobre les capacitats del personal, sobre el temps de què disposa i sobre l'«esquizofrènia alimentària que fa que de dilluns a divendres malmengem i dissabte i diumenge no baixem de les esferificacions».

Primer diagnòstic: «Utilitzem els precuinats acomplexats i d'amagat, toca dir que hem anat al mercat, que hem fet el sofregit com ho feia la nostra àvia i que hem utilitzat el llibre de receptes de l'àvia Remei quan el que fem servir en realitat és tomàquet de pot, perquè hi ha tota una generació que no sap fer una truita de patates després que la transmissió de la cultura culinària s'hagi trencat i no hagin après per osmosi de les seves mares». Segon, la falta de temps: «No és que no tinguem temps de cuinar, el temps és el mateix des de fa milions d'anys, el que passa és que tenim altres prioritats: treballar, quedar amb algú, anar al cine o pintar-nos les ungles. Aquestes receptes permeten que continuïs amb les teves prioritats, si entre aquestes no hi ha la cuina, menjant bé. I que potser després t'hi aficiones»:

'TUNEJAR' EL PRODUCTE / ¿Solució?: «Utilitzem els precuinats i personalitzem-los». Personalitzar és la clau, fet que crea un vincle emocional amb el que se serveix al plat, cosa que demostra que t'interessa a qui estàs servint i que dóna un punt d'orgull (i autoestima). «Si obres una llauna, l'escalfes i te la menges la trobaràs dolenta, encara que siguin les mandonguilles de la teva àvia. I això és perquè no hi has posat res personal».

Superats els bloquejos mentals, a la cuina. «Utilitzem d'ajudant la indústria alimentària», proclama Ada Parellada. «Tenen el temps, els instruments i la pràctica». I a més, opina, hi ha productes que «no té cap interès fer-los a casa», com el pollastre a l'ast.

Això sí, hi ha precuinats de qualitat i desastres envasats. «El primer de tot –dicta– és conèixer els productes que tenim a la nostra disposició». Per això la introducció del seu llibre és un curset ràpid de mètodes de conservació, colorants, conservants i additius, «necessaris per menjar com mengem». I en les seves receptes opta, sense manies («hi ha gent que pensa que he cobrat, però d'això res»), per determinar les marques amb què treballar preferentment. «He escollit les de qualitat, que no siguin elitistes i sí fàcils de trobar al mercat, i que vinguin envasades en les quantitats que acostumes a utilitzar en una recepta per a quatre persones», explica.

Parellada, a més, enumera el «fons d'armari» imprescindible en una precuina. Sobretot, elements per posar «poesia» al tunejat alimentari: «has de tenir sempre a mà tot tipus d'espècies, i són utilíssims uns tubs d'herbes aromàtiques ja trinxades que he descobert». A més del fons de repertori de productes i de la imaginació per combinar-los (un estofat de cigrons, nous i bacallà amb cigrons de pot, bacallà dessalat al buit, brou de peix de tetrabric i ceba fregida en llauna; espaguetis amb vongole amb dues llaunes d'escopinyes; pollastre guisat amb salsa de curri i plàtan amb un pollastre a l'ast envasat, nata líquida, curri i, és clar, una llauna de ceba fregida i brou de tetrabric...), Parellada també apunta trucs: «no afegir-hi sal, perquè els precuinats ja en porten, utilitzar llaunetes de ceba ja fregida en oli d'oliva que estalvien temps, tot i que els falten dos minuts per tenir un punt cara-mel·litzat...»

SENSE PREJUDICIS / «És un llibre que em catapultarà al desprestigi. Cap cuiner amb dos dits de front faria un llibre així», fa broma. ¿Segur? «És que el prestigi passa per explicar que la teva cuina és inaccessible», acusa. Tan inaccessibles com alguns llibres que són més de fotografia que receptaris, i que no es molesti ningú. «Els llibres de cuina –proclama– han de ser útils, no de lluïment, han de tenir les estrelles michelin del llibre de cuina, que són les taques d'haver-lo utilitzat».

Això sí, que quedi clar que no són les receptes del seu restaurant, sinó recursos pensats per cuinar a casa. És més, precisa, «no és un llibre per a la gent que li agrada cuinar sinó per a la gent a qui no li agrada cuinar». Per ara.

Article d'Ernest Alós al diari El Periódico sobre el llibre Com fet a casa, d'Ada Parellada.