29/2/08

Quan encara es parlava de ciclisme

Lluís Simon, al Diari El 9 de dimecres 27 de febrer, fa referència al llibre Melcior Mauri, o una altra manera de lluitar contra el temps (Cossetània Edicions), de Josep Maria Cuenca. A l'article Simon parla del ciclisme a Catalunya a través d'un dels seus protagonistes, Melcior Mauri:
"Catalunya no ha pas tingut tants grans ciclistes en la seva història perquè ens oblidem de les poques vaques sagrades que encara hauríem d'estar adorant. Pessarrodona, Cañardo, Pérez Francés, Poblet i Mauri, entre d'altres, formen part de la cultura esportiva del nostre país i és d'agrair que algun escriptor i alguna editorial, en aquest cas Josep Maria Cuenca i Cossetània Edicions, s'hagin atrevit a editar la biografia de Melcior Mauri. El noi de Sant Miquel de Balenyà, conegut amb el sobrenom de Mencho -com s'encarrega de recordar-nos Cuenca en el llibre-, n'ha viscut de tots colors en el ciclisme professional, i va tenir, sobretot, la immensa fortuna de competir en un moment en què aquest esport encara tenia prestigi i glamur."
"Mauri va córrer en uns anys en què Pedro Delgado -l'autor del pròleg, impagable-, Miguel Indurain, Claudio Chiapucci, Laurent Jalabert i Gianni Bugno, entre molts d'altres, aixecaven passions entre els aficionats, que se sentien orgullosos de conèixer fins a l'últim detall qualsevol mania, defecte i virtut dels grans professionals de l'època."
"Mauri va conquerir la vuelta del 1991 contra tots els pronòstics possibles i va impedir que Indurain -que aquell mateix any guanyaria el seu primer Tour- guanyés la volta per etapes que li faltava per completar el seu extraordinari palmarès. El seu triomf en la Vuelta està explicat fins a l'últim detall."

28/2/08

Febrer 2008

La novel·la de gènere mor, es revifa, torna a decaure... Contínuament llegim frases lapidàries d’aquest estil al voltant d’un gènere sovint maltractat i considerat menor sense cap tipus de prejudici. I per això sobta trobar un escriptor jove, com és el cas del Vicenç Ambrós, que en les dues primeres novel·les que publica ja marca un traç ben clar sobre les seves preferències: la novel·la policíaca d’intriga. Perquè dins les opcions de què disposa si ens atenim al bagatge literari que ens ha arribat, tria la novel·la-enigma d’arrels britàniques. Una elecció que encara té més coincidències amb el seu referent britànic: la protagonista de Des de la mort amb amor, té certes similituds amb l’entranyable Miss Marple. Amb tot, la investigadora afeccionada amb qui els lectors compartim aquest cas de múltiples assassinats manté la distància justa amb la seva predecessora per tal de no esdevenir un duplicat.

La història comença quan la Patrícia Tadeus, una baronessa de l’aristocràcia catalana i vídua recent, sospita que està en perill i contracta els serveis d’una detectiu. Aquesta, però, deixa el cas en mans de la seva mare, la Irina Lausac, una catedràtica d’Història de l’Art que gaudeix d’un any sabàtic i que en investigacions anteriors ja l’ha ajudada. La Irina s’introdueix en l’entramat de les relacions familiars de la Patrícia tot fent-se passar per una bona amiga, i ben aviat tindrà més feina de la que s’esperava.

És una obra on el lector pot jugar a fer de detectiu i cercar les mateixes pistes que troba la investigadora; que passa per davant els nostres ulls amb una velocitat aclaparadora, incapaços d’abandonar la lectura; amb un final sorprenent i ben construït, que no deixa indiferent. Una obra, en resum, que et fa desitjar més novel·les d’aquest jove autor llicenciat en Dret i d’aquesta investigadora afeccionada, per tal de veure com creix el personatge i com aprofundeix l’autor en la seva caracterologia a mesura que ens presenta altres casos de misteri. Un tret que encara pot treballar literàriament.

-Article "Febrer 2008" del blog Caducitat Immediata sobre el llibre Des de la mort amb amor, publicat per Cossetània Edicions.

27/2/08

Cossetània publica una biografia del ciclista Melcior Mauri

Melcior Mauri, un dels millors ciclistes catalans de la història, va presentar la biografia de la seva carrera esportiva Melcior Mauri o una altra forma de lluitar contra el temps (Cossetània Edicions), escrita pel periodista Josep Maria Cuenca, el dimarts 26 de febrer al restaurant La Farga Gran Via de Barcelona.
L'autor del llibre i periodista Josep Maria Cuenca va indica en la presentació que "en Melcior ha estat i és el que és gràcies també a la seva família" i es lamentava del "dèficit de biografies que hi ha" i que "aquest dèficit és encara més gran pel que fa a biografies de ciclistes".
Cuenca afirmà que Melcior Mauri "va demostrar la seva qualitat però va viure en un moment en què va quedar eclipsat per alguns grans ciclistes de l'època com Delgado i Induráin". Referent al llibre digué "he fet una biografia en què també hi ha crítica i el Melcior en cap moment ha coartat la meva llibertat a l'hora d'escriure".
El protagonista del llibre per la seva part, va agraïr el fet de publicar el llibre ja que "per mi ha significat recordar una bona part de la meva vida. He recordat tantes coses de la meva vida com a ciclista: moments de la meva infància, anècdotes, vivències, la competició en categories inferiors, que en ocasions se m'ha arribat a posar la pell de gallina".
Mauri confessà que s'enorgullia "de la fotografia de la portada i del títol del llibre que té molt a veure amb la meva carrera esportiva". I també volgué aclarir que "no és un llibre que vagi a buscar la morbositat de la qüestió sinó que és clarament transparent" i té molt clar que "aquest llibre passarà, a partir d'ara, a formar part del meu patrimoni esportiu".



Si voleu més nformació us podeu connectar a:
3cat24.cat
elsesports.net
sport.es

26/2/08

Guerres de plàstic

Un palestí, un sirià, un libanès i un israelià són en una cantonada. Un periodista se’ls apropa i els diu: disculpin... em podrien donar la seva opinió sobre l’acord de pau? El palestí diu: què es pau? El libanès diu: què és un acord? El sirià diu: què és una opinió? I l’israelià diu: què és disculpin?
El subtítol de Guerres de plàstic, de Jordi Raich, és El conflicte quotidià entre palestins i israelians, un llibre que recull les cròniques emeses al programa de ràdio "Els viatgers de la Gran Anaconda", a partir de la seva experiència com a mediador a Israel i Palestina. Al pròleg, ens recorda que hi ha un excés informatiu sobre el pròxim orient, si el comparem amb les notícies que generen altres conflictes tan o més cruels. També que la diversitat política i religiosa és única al món: palestins, israelians, drusos, jueus etíops o Falasha, armenis, ultraortodoxos de Mea Sharim, maronites, asquenasites, bahaistes, ortodoxos grecs, xiïtes, periodistes... I una geografia amb noms que ressonen poderosament en la memòria: Jerusalem, Acre, Gaza, Tel-Aviv, Galilea, Haifa, el alts del Golan, Hebron, el riu Jordà, la Mar Morta...
La mirada de Jordi Raich es fixa amb atenció allí on sovint acaba la notícia, o es considera que no hi ha notícia. Conversa amb persones. Entra a les llars perquè sovint troba qui el convidi a un sopar genuí de les moltes menes de genuïnitat que esquitxen aquelles terres, o assisteix al funeral d’Arafat i és sacsejat per les multituds, o passeja pels mercats i fa una breu sociologia del souvenir, o fa de mediador perquè es pugui celebrar una boda de quaranta-cinc minuts en terra de ningú, sota l’estricta vigilància de l’exèrcit israelià, perquè tothom torni després a enyorar-se des del lloc que li pertoca, amb mesos i anys de separació per endavant.
Jordi Raich no pren partit, que en aquest cas no significa fugir d’estudi sinó adoptar una forma de compromís realment valuosa. Escriu i diu, doncs, la seva experiència i elabora unes cròniques que defugen les grans paraules o les grans solucions: parteix del convenciment que, d’aquí a seixanta anys, israelians i palestins continuaran matant-se, i ho destaca a la contraportada del llibre. O alguns israelians i alguns palestins, perquè n’hi ha que a banda i banda s’entesten a batre’s per la convivència. Perquè el conflicte s’ha convertit, malauradament, en la forma natural de conviure, o de malviure en aquell recó de la Terra. Guerres de plàstic és la mirada de l’estranger que vol entendre alguna cosa, amb unes cròniques on sovint una anècdota o una frase resumeixen amb exactitud el punt de vista de l’autor. Com un dia que s’espera en un dels centenars de punts de control que fracturen Cisjordània, que converteixen activitats quotidianes com anar a l’hospital, jugar una lliga de futbol o visitar la família en complicats i lents rituals on impera l’arbitrarietat dels soldats israelians, i llavors escolta i més tard transcriu un acudit. O dos:
Un palestí arriba a un checkpoint i un soldat israelià li ordena que descalci i porti un te. Després de queixar-se, el palestí, resignat, deixa les sabates amb el soldat i se’n va a buscar el te. Quan torna, troba el soldat pixant sobre les seves sabates. Mentre el soldat es beu el te, el palestí protesta: com se suposa que hem de negociar la pau si tu pixes a les meves sabates i jo pixo al teu te!

-
Article sobre el llibre Guerres de plàstic (Cossetània Edicions), del blog El Llibreter.

25/2/08

L'"Àvia Remei" parla sobre el bacallà al programa "Al vostre gust" de TV3

Remei Ribas, l'"Àvia Remei", autora de diversos llibres de cuina publicats per Cossetània Edicions, va participar al programa "Al vostre gust", de TV3, el dissabte 23 de febrer. Remei Ribas hi va explicar la relació que ha tingut amb el bacallà durant la seva vida, a més de cuinar diversos plats que contenen aquest aliment.
L'Àvia Remei ha publicat a Cossetània Edicions els llibres L'Àvia Remei talla el bacallà, La cuina de l'Àvia Remei (dissetena edició-46.000 exemplars venuts), Plats i secrets de l'Àvia Remei (novena edició-31.000 exemplars venuts), Àvia Remei, vull cuinar!. Amb Lectio Ediciones, ha publicat La cocina de Àvia Remei i Platos y secretos de Àvia Remei. Remei Ribas, que també apareix a la televisió local cuinant els seus plats, va assenyalar durant el programa que l'èxit dels seus llibres es deu a la senzillesa de les receptes.

Video del programa "Al vostre gust" del 23 de febrer, de TV3, en el que l'Àvia Remei hi va intervenir a partir dels 9 minuts 50 segons.

22/2/08

La "cara humana" de la Part Alta

Cossetània Edicions ha editat el catàleg de l'exposició col·lectiva Part Alta 20-21, que es va veure la primavera de 2006 a l'Antic Ajuntament de Tarragona i que proposa un viatge per «la cara més humana» de las Part Alta de Tarragona. Els fotògrafs que van prendre part en la mostra, i que ara són recollits en el catàleg que ahir es va presentar a la Casa Canals, van captar l'essència d'un barri que «tot i els canvis ha mantingut els darrers divuit anys el seu caràcter obert i la seva diversitat».
Entre el 1989 i el 1991, diversos fotògrafs coordinats per la Galeria Forvm van dirigir l'objectiu sobre la Part Alta de la ciutat. Hi van retratar «les persones i els personatges» d'aquest espai de la ciutat «molt singular humanament parlant», segons va dir ahir un dels fotògrafs que van prendre part en la iniciativa, Quim Vendrell. Gairebé vint anys després, un altre col·lectiu de fotògrafs, formats a l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació de Tarragona) van prendre el relleu i també van impulsar un projecte similar, que servís per fer una revisió de l'estat del barri i també de la fotografia. Totes dues col·leccions de fotografies van conformar l'exposició col·lectiva Part Alta 20-21, que es va poder veure durant la primavera de 2006 a l'Antic Ajuntament de Tarragona. I ahir, a la Casa Canals, es va presentar el catàleg d'aquella exposició, editat per Cossetània Edicions, que esdevé «un viatge per l'art, pel temps, per la geografia social d'un dels emblemes de la ciutat de Tarragona».
Els autors dels textos són David Balsells, Magí Sunyer, Lluís Vives i Olga Xirinacs. I els fotògrafs són el Col·lectiu Forvm (David Balsells, Emili Ferández, Martín García, Luz Gorbeña, Quim Vendrell i Lluís Vilarroya) i Sílvia Iturria, Lluc Queralt, David Sanz i Ioli Valsells. El seu objectiu ha estat captar «la cara més humana» i l'essència de la Part Alta de Tarragona, un barri «viu, que canvia, s'hi fan descobriments, es renova i té el sostre majestuós de la catedral que domina la ciutat i el mar amb el so greu de la Capona», segons va dir l'escriptora Olga Xirinacs.

Història "llastimosa"
Però durant la presentació del llibre, la regidora de Patrimoni, Rosa Rossell, va haver de lamentar «la història llastimosa» de les fotografies de la galeria Forvm que conformen el catàleg ja que, segons va recordar, tot i que van passar a les mans de l'Ajuntament, finalment «no se sap com, van anar a parar a un contenidor de brossa», des d'on, sortosament, van ser rescatades. Rossell va mostrar-se satisfeta per haver pogut muntar una exposició i editar un llibre amb aquelles fotografies recuperades. I també va aprofitar l'acte per anunciar que una de les plantes de la Casa Canals, on ahir es feia la presentació, es convertirà en la seu permanent de la Fundació Forvm, dedicada a la promoció del món de la fotografia.

-Article de Carina Filella del diari El Punt digital de dijous 21 de febrer

Fotografia: presentació de Part Alta 20-21 a la Casa Canals de Tarragona, signada per C.F. a El Punt digital

"El perfil d'una flama", una autobiografia de Romà Comamala

El llibre El perfil d'una flama. Una autobiografia (Cossetània Edicions), de Romà Comamala, es presentarà el diumenge 24 de febrer a les 12 del migdia a Vilabella, a la sala Gran de la Pinacoteca. El text del llibre ha estat editat per Miquel M. Gibert i Miquel Saumell.
La presentació anirà a càrrec de Miquel M. Gibert, professor de llengua i literatura catalanes de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Resum
El perfil d’una flama és el primer volum d’una sèrie d’un o dos més que, en conjunt, havia de constituir l’autobiografia de Romà Comamala. Però la realitat no és aquesta, perquè l’autor no va deixar cap més llibre de memòries. Ara bé, això no lleva interès al volum de què disposem: la personalitat i el món de l’autor ja hi apareixen sencers, presentats amb una llibertat no gaire freqüent en un sacerdot. D’altra banda, al costat del valor literari, indubtable, el text de mossèn Comamala té també un valor històric més que remarcable. El lector hi trobarà, molt ben reflectida, la vida d’un sector de l’alta burgesia catalana dels anys vint i trenta del segle passat a través de l’experiència de la família Valls, a la qual pertanyia la mare de l’autor. Romà Comamala arriba a la màxima intensitat dramàtica en els capítols en què reflecteix, d’una manera impressionant, les experiències de la Guerra Civil i de la postguerra.

Romà Comamala
Romà Comamala i Valls va néixer a Barcelona el 1921. Era el fill segon d’Arseni Comamala, un dentista prestigiós, i de Montserrat Valls, filla de Josep M. Valls i Vicens, copropietari de la Banca Fills de Magí Valls. Comamala, titulat en Belles Arts per l’Escola de Llotja, va realitzar uns quants treballs com a escenògraf. Però el 1945 ingressa com a novici al monestir de Poblet, que abandonarà el 1948 per entrar al Seminari Arxidiocesà de Tarragona. Ordenat sacerdot el 1952, serà rector de Santes Creus, Castellbell i, des del 1965, de Vilabella, on va morir el 9 d’agost del 2000, víctima d’un càncer.

21/2/08

"Amanides. La frescor de la terra", un llibre que promou la cuina creativa

El llibre Amanides. La frescor de la terra (Cossetània Edicions), de Mariona Quadrada i Josep Borrell (fotografies), ja es pot trobar a les llibreries. L'obra, de la col·lecció Amb Gust de Mediterrani, es presentarà el proper 27 de març a la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus.

Resum
Amanides, la frescor de la terra és el segon llibre de la sèrie Amb Gust de Mediterrani. Tradició i sofisticació s’uneixen per oferir-vos des d’amanides bàsiques (d’enciam, tomaca, ceba i olives) fins a tot tipus de combinacions amb llegums, pasta, patates, peix, cruixents, assecats i, per què no?, un aire de llima o una galeta de parmesà. Un llibre que convida a la barreja, a l’atreviment i, sobretot, als canvis, perquè, així, cadascú hi pugui posar el seu toc particular.

Els autors
Mariona Quadrada (Reus 1956) es va llicenciar en filologia catalana l’any 1979 per la UB. El 1984 va crear l’escola de cuina Taller de Cuina Mariona Quadrada a Reus i, des de llavors, es dedica a la docència culinària. L’any 1996 va presentar la ponència “El Paisatge de Secà” dins l’àmbit del 2n Congrés Català de la Cuina. Ha publicat més de quaranta llibres de cuina, ha participat en múltiples projectes per a institucions, programes de ràdio, televisió i escriu articles per a diverses publicacions. Amb Cossetània ha publicat Peix, marisc i bacallà, un regal de l’aigua, primer llibre d’aquesta col·lecció.
Josep Borrell Garciapons realitzà estudis d’arquitectura. Estudià disseny i fotografia a l’escola Eina. Va ampliar la seva formació de tècniques fotogràfiques a Barcelona i Suïssa. Ha realitzat la il·lustració fotogràfica en onze llibres de guies, de literatura, art i gastronomia. Ha publicat fotografies en portades de revistes d’arquitectura, fotografia i moda i ha il·lustrat també catàlegs d’art. La seva obra ha estat exposada a Reus, Tarragona, Barcelona i Palma i ha realitzat reportatges fotogràfics en 31 països.

"Croquis del natural", el llibre que modernitza la narrativa catalana, obre la "Biblioteca Narcís Oller"

El llibre Croquis del Natural (Cossetània Edicions), de Narcís Oller, apareix referenciat en un article de Lluís Bonada al Setmanari El Temps del 12 de febrer. A continuació us n'oferim alguns fragments:
"Es va editar el 1879 i els relats van quedar escampats en dos dels dotze volums de l'obra completa preparada per l'auor mateix entre 1928 i el 1930. Quan Selecta va publicar les seves edicions de les Obres completes d'Oller, primer el 1948 i, després, el 1985, es va mantenir trencada la Unitat dels Croquis del natural. Ara el llibre la recupera gràcies a les edicions Cossetània. És el títol que engega la "Biblioteca Narcís Oller", una nova edició de l'obra completa de l'escriptor de Valls, coordinada per un comitè format per Margarida Aritzeta, Rosa Cabré, Enric Cassany, Josep Maria Domingo, Jordi Ginebra i Magí Sunyer.
Va ser un llibre innovador i reeixit, com van indicar els crític -coronat per l'èxit, segons Joan Sardà-, i el comitè editor ha pensat que seria de justícia que els lectors d'ara llegissin el mateix llibre que va ser tan celebrat, un llibre amb el qual -com diu Rosa Cabre a l'estudi introductori- Narcís Oller, que fins llavors s'havia inserit de ple en la tradició romàntica, encapçala la renovació narrativa."
"A més, els quatre relats, considera Rosa Cabré, focalitzen cinc aspectes que emmarquen algunes de les situacions cclau de la classe mitjana i de la burgeia ciutadana emergent: les insalvables diferències socials; la necessitat d'apostar per la llengua i la cultura autòctones; la reflexió sobre l'escriptura i la societat; el joc de veure i ser vist dels salons; i l'assimilació de les formes noves com a motor de progrés, contrastada amb l'enlluernament -però, al capdaall, inadaptació- per la ciutat d'algunes persones provinents del camp.
La "Biblioteca Narcís Oller", dirigida pel gremi de filòlegs universitaris, publicarà els textos tal com els va veure editats l'autor de gran, tot esperant que n'apareguin edicions crítiques."

19/2/08

Novetats de Cossetània Edicions pel mes de març

A continuació trobareu la relació de títols que Cossetània Edicions publicarà durant el mes de març:

- Camí de Sícilia
d'Oriol Junqueras
- Cels de safir d'Edu Sallent
- L'entorn. Joan Laporta, en la lluita pel poder d'Àlex Santos Fernández
- La cabana. XIX Premi Literari Vila d’Ascó de Josep Gironès
- Margarides de fons. Premi Comas i Maduell de Poesia 2007 de Mireia Vidal-Conte
- La presó de Ventas. Records d'una dona empresonada (1939-1942) de Mercè Núñez
- Els capitells del claustre de Santes Creus de Josep Baluja Barreiro i Jesús M. Oliver Salas
- Que no torni i altres contes. 11è Premi de narrativa curta per Internet Tinet (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2007) d'Autors Diversos
- Postres de l'Arimany de Tarragona de Salvador Arimany i Minguella
- Salvador Pagès Inglada de Jordi Pomés

"Cuba a Catalunya. El llegat dels indians" es presentarà a Girona

El llibre Cuba a Catalunya. El llegat dels indians (Cossetània Edicions), de Tate Cabré, es presentarà dijous 21 de febrer a Girona. L'acte es celebrarà a les 8 del vespre a la sala Miquel Martí i Pol de la Fundació Valvi.
La presentació del llibre, que anirà a càrrec de l'historiador Lluís Costa, s'emmarcarà en l'exposició itinerant "Cuba a Catalunya, el llegat dels indians", que recorre diversos municipis catalans. La mostra es podrà visitar a la Fundació Valvi de Girona del 21 de febrer a l'1 de març.

Resum
L’escriptor Josep Pla hauria estat tan prolífic si el seu pare no hagués dilapidat l’herència de l’oncle indià? Mossèn Cinto hauria escrit L’Atlàntida si el marquès de Comillas no l’hagués fet sacerdot de la Trasatlàntica? Què seria de l’obra de Gaudí sense el Park Güell, els cellers Güell, la colònia Güell, el Palau Güell, els pavellons Güell...? Potser el llegat indià no ha estat prou valorat dins la cultura catalana contemporània. Sense ell, certament, ens faltaria un pessic de sal i unes gotetes d’ambrosia, l’accent que el tròpic li concedeix a totes les coses”. Cuba a Catalunya, el llegat dels indians està concebut com la segona part d’una recerca sobre les relacions entre el Principat i la gran de les Antilles. La primera part es va publicar amb el títol Catalunya a Cuba, un amor que fa història (Edicions 62, 2004) i ha obtingut un gran ressò tant a Catalunya com a la perla del Carib.

L'autora
Periodista, fotògrafa i traductora. Professora de Comunicació i Periodisme Cultural a la Universitat Internacional de Catalunya i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es va iniciar en la professió fa dues dècades com a ajudant de la fotògrafa Pilar Aymerich i col·laborant a la revista Carrer Gran de Gràcia, al Diari de Barcelona i a El Observador. És autora de materials periodístics de recerca sobre Gaudí i sobre el modernisme a diferents ciutats i països, tema que també ha treballat a diverses guies per a l’Ajuntament de Barcelona i en guions per a RTVE. Col·labora a La Vanguardia des del 1997, al Diari de Tarragona des del 1991 i en diverses publicacions culturals. Els seus parts més difícils han estat quatre llibres de fotografies, nou exposicions individuals, algunes de col·lectives, i dues nenes d’onze i vuit anys.

18/2/08

"Onze pometes té el pomer", un llibre sense inhibicions

El llibre Onze pometes té el pomer (Cossetània Edicions), en el que hi han participat diversos autors, es presentarà el dimecres 20 de febrer a 2/4 de 8 del vespre a la Llibreria Catalònia de Barcelona.
La presentació de l'acte anirà a càrrec de Joaquim Carbó i Josep Albanell, membres del col·lectiu Ofèlia Dracs i coprologuistes del llibre; Isidre Grau, antic membre d'Ofèlia Dracs, i de David Jané, representant de l'AJELC.

Resum
Aquestes Onze pometes ens arriben, ben fresques i eròtiques, amb ganes de fer trempar i riure, de la mà d’una colla d’escriptors que tenen una cosa en comú: la joventut! Un llibre escrit sense inhibicions. En el conjunt d’aquestes onze narracions hi ha una mica de tot. Trobem el cap d’una empresa que es rejoveneix a mesura que es relaciona amb les empleades més joves, l’escàndol que produeix en una comunitat tancada el retorn d’una noia alliberada sexualment, la còpula de dos terroristes dins la caixa forta del banc que volen desvalisar, les fantasies sorprenentment idèntiques que viuen una dona i un home… Un recull de les narracions eròtiques d’onze joves escriptors que han participat en el premi de narrativa del col·lectiu 21 x 21, convocat per l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, el qual ha editat anteriorment Vaig per la vida perdent trens i agafant refredats; 2001: l’odissea continua, Contes de Barcelona i Ciutats imaginades.

Verdaguer sempre

Dimecres tarda. 19 hores davant la Catalònia. Em trobo amb en Bernat Gasull. No ens coneixem. Avui es presenta el seu llibre, Les ascensions de Verdaguer al Pirineu, publicat per Cossetània. M’ha demanat que hi digui unes paraules. Comença a arribar gent i aviat la petita i acollidora sala dels arcs s’omple. A l’hora prevista comencem.
L’editor obre el foc amb la benvinguda de rigor i em passa el micròfon. Intento explicar el que és el llibre, una guia d’itineraris atípica. L’autor, a partir de la transcripció dels quaderns de Verdaguer ha triat 29 itineraris entre els que va fer mossèn Cinto els estius de 1882 i 1883, ara fa doncs 125 anys, amb ascensions importants al Canigó, Andorra, la Pica d’Estats o l’Aneto. Hi explica detalladament el recorregut, oferint les dades pràctiques, amb croquis i fotos. Introdueix cites de Verdaguer i contextualitza la seva ascensió.
És una obra que es pot fer servir com a guia, però també com a llibre per conèixer part de la vida i obra excursionista de Verdaguer. És un text treballat, pulcre i rigorós, on l’autor ha posat llum a alguns punts pocs clars de les ascensions de Verdaguer, utilitzant la lògica de resseguir sobre el terreny les descripcions del mestre.
Més enllà dels itineraris la lectura del llibre em desvetlla algunes idees que de manera maldestra intento explicar. Verdaguer ha estat el més gran excursionista que mai hem tingut i no hem de deixar de reivindicar la seva figura. Verdaguer era un gegant, i com a tal una figura polièdrica. Més enllà de la seva alçada literària, inmensa, hi ha altres aspectes que cal recordar. Va ensenyar a mirar-nos el país, a entendre les muntanyes del Pirineu, va escriure i descriure l’indicible romàntic, va crear un imaginari col·lectiu. En definitiva, sense Verdaguer i la seva obra, bona part de la qual es fonamenta en la seva activitat excursionista, Catalunya seria diferent.
Seguidament en Bernat Gasull explica com va fer el llibre, la seva manera de treballar, la tasca que resta per fer. Quan es va interessar pel tema no va trobar el llibre que cercava i va decidir fer-lo. Ha resseguit tots els itineraris, amb els textos a la ma. Sobre el terreny ha pogut aclarir forces dubtes que Verdaguer no va precisar. Es mostra segur i convincent, alhora que humil. Aixeca grans aplaudiments.
Arrel d’algunes observacions fetes anteriorment s’obre espontàniament un debat entre el públic. Surten les dues qüestions clàssiques del Verdaguer excursionista: per on va entrar a Andorra i si va arribar al cim de l’Aneto.
Aviat s’arriba a l’acord que gairebé segur que hi va entrar pel port de Creusans. Ni per l’Angonella ni pel port de Rat. La proposta del Bernat es corroborada per alguns dels grans experts que hi ha a la sala.
El debat s’escalfa quan es toca el tema del cim de l’Aneto. En Francesc Olivé, del Cec, opina que no va anar a l’Aneto, sino a la Maladeta. La resta opina que a l’Aneto. Narcís Garolera, potser un dels millors especialista en Verdaguer de l’actualitat, afirma que no, que es va quedar abans del Pont de Mahoma. En Jordi Mir, el Francesc Beato i el Carles Albesa també pensen així. En Martí Gasull, el Jordi Quera i alguna altres veus discrepen aferrissadament. Cadascú dóna el seu argument. Hi ha aportacions de gran erudició. En Joan Solà escolta en silenci, mentre l’Albert Manent s’ho mirar des del fons de la Sala. En qualsevol cas hi ha unanimitat en considerar que això no treu cap mèrit a l’ascensió de Verdaguer. Tenim debat per 25 anys més.
Un vinet dolç permet continuar la conversa. Ningú vol marxar. Finalment ens han de dir que tanquen i hem de sortir. Al carrer la conversa encara s’allarga.
Mentre torno cap a casa m’adono de l’èxit de la trobada. No ha estat una presentació com d’altres, amb parlaments de circumstàncies. Hi ha hagut passió i erudició. S’ha creat un clima positiu, de complicitat i crec que tots ens hem sentit molt a gust. No ha estat mèrit del presentador ni de l’autor. És Verdaguer. La seva força i potència continua aixecant passions. Els verdaguerians veterans tenen continuïtat amb les generacions joves, com la del Bernat Gasull. Això nomes ho aconsegueixen els genis, gent com Verdaguer.

-Article extret del bloc Muntanya.net de divendres 15 de febrer.

15/2/08

Diversos mitjans digitals referencien llibres de Cossetània

Diversos llibres de Cossetània Edicions apareixen referenciats en articles publicats aquests darrers die en blocs i mitjans de comunicació digitals. Aquests són alguns dels que es poden trobar a la xarxa. En reproduïm un fragment de cadascun:

- Article de Fran Prats i Berta Ruiz al diari Digital Revista Cambrils sobre la presentació del llibre Aquell regust d'ampla llibertat. Memòria de Josep Lluís Savall, de la Gent del Llamp:
"Davant d'un Cinema Rambla gairebé ple, Magí Sunyer va fer un ràpid repàs per la història de la Gent del Llamp, des de que va néixer com un projecte cap allà als anys 70 –fruit d'una unió d'escriptors i artistes de diferents modalitats del Camp de Tarragona–, fins a l'edició de les seves darreres publicacions en col·laboració amb Cossetània Edicions.
En el llibre, que porta per subtítol "Memòria de Josep Lluís Savall", hi trobem poemes, contes, textos científics, dibuixos, pintures, fotografies i aportacions personals d'Antoni Torrell, Josep A. Baixeras Mireia Mata, Mar Anton i Andreu Pulido, Joaquim Mallafrè, Mercè Toldrà, Jesús Figueras, Pere Espanyol, Pere Navarro, Agustí Domingo, Fermí Roig, Marcel Pey, Maite Blay, Lluís Figuerola, Adam Manyé, Anton Roca, Lurdes Malgrat, Josep Bargalló, Nuri Mariné, Magí Sunyer i Joan Cavallé. El llibre compta també amb cinc textos del mateix Josep Lluís Savall."

-Article de Sílvia Tarragó al bloc Els llibres de Proa Premià, sobre el llibre El vertigen del trapezista, de Jesús M. Tibau:
"Alguns d’aquest relats han estat premiats amb el premi Valldoreix 2004, el Premi de les Lletres Vila de Corbera 2006, el tercer lloc als Premis La Mar de les Lletres 2006 de Calafell i l’accèssit al premi Joan Cid i Mulet de Jesús.
A l'epíleg s'hi inclou el resultat d'un dels jocs literaris que l'autor proposa cada dimecres al seu blog (http://jmtibau.blogspot.com), en el qual els participants van proposar diversos finals a un conte inacabat."

-Article al web de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) sobre la presentació del llibre Muntanyes de Canejan. Val de Toran, de Montserrat Timoneda i Jaume Llanes:
"En una sala plena a vessar, amb més de 100 persones, en Josep Maria Olivé de Cossetània Edicions, l’Enric Faura, en nom de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i la revista Vèrtex i els autors de l’obra, Montserrat Timoneda i Jaume Llanes, van efectuar la presentació d’aquesta guia, que recull 90 itineraris per les muntanyes que s’aixequen a redós de la vall de Toran i del poble de Canejan.
La Val de Toran és una contrada força desconeguda, amb interessants recorreguts en un marc incomparable on la natura es mostra amb tot el seu esplendor salvatge. Els itineraris proposats en aquesta guia seran tot un descobriment per a molts excursionistes."

-Article al bloc Cròniques de Guillem Carbonell sobre la presentació del llibre Les ascensions de Verdaguer al Pirineu, de Bernat Gasull.
"Creieu-me que no ha estat un acte qualsevol d'una presentació d'un llibre com un altre. D'acord, el Bernat i jo som molt amics, no pretenc pas ser objectiu, però s'ha creat un ambient molt especial, d'aquells que les televisions i els diaris d'aquest país ni saben ni volen cobrir. D'una banda, perquè Verdaguer té el seu grupet d'especialistes apassionats fins a l'extrem que avui han sabut contribuir a donar encara més valor a la presentació. I sobretot perquè, creieu-me, escoltar l'autor explicant detalls sobre el poeta i al voltant dels camins que ell mateix ha reseguit és un autèntic plaer."

Fotografia: presentació del llibre Aquell regust d'ampla llibertat. Memòria de Josep Lluís Savall, al cinema Rambla de Cambrils. De Revista Cambrils.

Un llibre pioner detalla el treball clandestí del PSUC durant el primer franquisme

F.Pi, al diari digital eldebat.cat fa una anàlisi del llibre Obrers comunistes. El PSUC a les empreses catalanes durant el primer franquisme (1939-1959) (Cossetània Edicions), d'Antoni Lardín i Oliver. A continuació citem alguns fragments de l'article:
"El doctor en Història Contemporània de la UAB i membre del Centre d’Estudis de les Èpoques Franquista i Democràtica, Antoni Lardín i Oliver, ha estat el primer i, segurament, el millor. I és que el seu llibre Obrers comunistes. El PSUC a les empreses catalanes durant el primer franquisme (1939-1959), editat per Cossetània, és un completíssim compendi de dades recollides a partir de documents i font primàries, i que explica allò que només havia estat explicat des d’un vessant anticomunista franquista o bé des del relat personalitzat, únicament passional/dramàtic, dels qui ho van viure en carn pròpia."
"Obrers comunistes detalla els processos de discussió interna i d'acció externa per a fer front, des de dintre del país, a la repressió que cau sobre de la societat i els militants antifeixistes —eminentment joves— durant tot aquest primer període franquista. Aquest fet —la implacable persecució— obligà el PSUC a fer del rigor i la disciplina fèrria el seu leit motiv de supervivència, en un país devastat per la guerra i la propaganda franquista, on difícilment es podia lluitar per aconseguir cap conquesta ja que l’estructura empresarial progressista i la llibertat sindical fou totalment embargada pels quadres capitalistes franquistes i per delators sindicals afectes al règim."
"La crònica, rigorosa i sense apassionaments innecessaris, estableix que el PSUC va ser l’únic front de lluita obrera i social en un període on aquestes activitats estaven prohibides i on la llibertat d’associació, reunió, opinió i publicació estaven perseguits. Fins i tot amb la mort pels militants comunistes."

-Article d'F.Pi de eldebat.cat publicat el 12 de febrer.

14/2/08

Enric Faura: "Verdaguer fou un precursor del que avui tots valorem, la importància del paisatge."


El llibre Les ascensions de Verdaguer al Pirineu (Cossetània Edicions), de Bernat Gasull i Roig, es va presentar el dimecres 13 de febrer a 2/4 de 8 del vespre a la Llibreria Catalònia de Barcelona. La presentació va anar a càrrec de d'Anton Fontdevila i Martí, president de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), i d'Enric Faura i Busto, escriptor i director de la revista Vèrtex. A cotinuació citem alguna de les frases més destacables de l'acte:

Enric Faura:
"El llibre que presentem és realment una guia, però diferent de les que estem acostumats a trobar. En realitat és més que una guia: També serveix com a llibre de lectura i fins i tot pot ser útil per a algú que no vulgui fer els recorreguts."
"Verdaguer és un gegant, i una part important d'ell és la vessant excursionista. Aquest mossèn Cinto excursionista és un patrimoni que els excursionistes no hem de deixar que quedi eclipsat pel Verdaguer poeta."
"Avui ens omplim la boca parlant del paisatge i fins i tot hi ha un Observatori del Paisatge. Verdaguer fou un precursor del que avui tots valorem, la importància del paisatge."

Bernat Gasull:
"Verdaguer no anava a "apuntar" cims: buscava altres coses, poder veure els paisatges."
"Jo sóc biòleg i he quedat sorprès de la visió mediambientalista que ja a finals del segle XIX tenia Verdaguer. Tenia un gran coneixement de les plantes fins i tot dels seus noms científics. Com ha dit l'Enric Faura, era un gegant que també abastava aquesta vessant naturalista."

"Cuba en Tarragona"

Tate Cabré, al diari La Vanguardia del divendres 8 de febrer, fa una ressenya del seu llibre Cuba a Catalunya. El llegat dels indians, que ha publicat Cossetània Edicions. L'article de Cabré fa un repàs de les empremptes històriques que els indians van deixar a les comarques de Tarragona:

"El suntuoso palacio del marqués de Marianao en el Parc Samà de Cambrils, el no menos pretencioso de Josep Gener en l'Arboç del Penedès, la fabulosa villa El Retiro de Xerta, la coqueta villa Urrutia de l'Albiol y la casi incógnita Masada d'en Gasol en Bítem -Tortosa- constituyen un legado indiano más evidente que existente actualmente en las comarcas de Tarragona."
"Más allá de la arquitectura, la herencia cubana en Tarragona, como en el conjunto de Catalunya, empapa todas las vertientes de la vida cultural y social que se hacía antes de la Guerra Civil. Algunos ejemplos que ser recogen en fotografías de época son el fastusoso entierro del indiano Marrasé Gispert de Riudoms, apodado localmente el Cubano, que había sido constructor del hotel Nacional (1930) de La Habana, o los elegantes carnavales de El Círculo de Reus, con las hermanas indianas Urrutia Miró, sobrinas del pintor de Mont-roig Joan Miró, cuyo palacete en l'Albiol, con su pequeño zoológico y sus negros venecianos, es hoy un restaurante y cuyo panteón en el cementerio de Montjuïc es uno de los más celebrados del arte funerario modernista."

13/2/08

Òscar Palazón guanya el premi Vila de l'Ametlla de Mar amb una «novel·la fragmentada» sobre la identitat

L'obra, que editarà Cossetània, agrupa diversos relats amb personatges comuns

Òscar Palazón, un autor lleidatà que resideix a les Borges del Camp, s'ha emportat el setzè premi de narrativa Vila de l'Ametlla de Mar amb Un rostre que no és meu, una obra que agrupa diversos relats amb alguns punts de connexió argumental i amb personatges que es repeteixen. Conformen, segons l'autor, una «novel·la fragmentada» que gira entorn de la identitat i la manera com «anem per la vida amb moltes màscares». L'obra serà editada per Cossetània el pròxim mes d'abril.
Òscar Palazón (Lleida, 1969), que viu a les Borges del Camp, ha participat en molts llibres de narrativa col·lectius i també té un poemari editat, Atles de la memòria (Cossetània). Però Un rostre que no és meu, títol mereixedor del setzè premi de narrativa Vila de l'Ametlla de Mar, serà la seva primera obra individual de narrativa. El guardó, al qual aspiraven dotze obres, està dotat amb 3.000 euros i la publicació a Cossetània Edicions, que a l'abril traurà l'obra al mercat.
Un rostre que no és meu és un conjunt de relats relacionats entre si: «no només perquè hi ha punts de connexió argumental, sinó també perquè hi ha personatges que es repeteixen en uns quants relats», segons apunta l'autor, que hi afegeix que el lector «pot tenir la idea que és una novel·la fragmentada». Palazón hi aboca una reflexió sobre la identitat: «El meu punt de vista és que anem per la vida amb moltes màscares i que poques vegades ensenyem tal com som.» «En els relats, sentim la veu i els pensaments dels personatges i veiem com són en realitat i com es projecten a l'exterior.» L'escriptor diu que el missatge que llança en l'obra és que «la identitat és una característica principal de les persones que és inalterable i, per molt que vulguem maquillar-la, és impossible fer-ho: al final, surten trets de nosaltres que no voldríem que sortissin a la llum».
Un dels personatges que més apareixen a l'obra i que serveix com a fil conductor és el d'un jove cap rapat de caràcter violent.
L'obra es divideix en dues parts: la primera la integren onze històries, connectades entre si, i en la segona part s'explica una sola història, més llarga i narrada en primera persona pel personatge que representa la parella d'aquell cap rapat.

Ajut econòmic
Palazón ha pogut elaborar aquesta obra amb un ajut de 5.000 euros que li va concedir l'any 2006 la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser un dels trenta escriptors catalans escollits com a mereixedors d'una subvenció a la creació literària.
Ara, amb un nou premi sota el braç –ha estat guanyador, entre d'altres, del setè premi de narrativa curta per internet Tinet i el quinzè premi literari Sant Jordi 2004 de les Borges Blanques de narrativa–, confessa que se sent animat per emprendre nous projectes editorials. De fet, ja ha embastat la seva pròxima novel·la, «potser més ambiciosa i més llarga», que també s'editarà en els pròxims mesos. A més, no abandona el gènere poètic, que compagina i complementa amb la narrativa.
El setzè premi de narrativa Vila de l'Ametlla de Mar es lliurarà el 26 d'abril, en el decurs d'una festa literària organitzada per l'àrea de Cultura."

- Article de Carina Filella extret de l'edició digital del diari El Punt del 13 de febrer

"De Canejan a Belianes"

"Durant la setmana anterior havia estat repassant la guia Muntanyes de Canejan. Val de Toran, una obra que ha obtingut el darrer Premi Vèrtex i ha estat publicada per Cossetània a la col.lecció Azimut. Els autors m'havien convidat a la presentació pública al seu poble i cap allí hi faig cap el dissabte a la tarda. De la verdor de l'Aran, de la frondositat dels boscos de bedolls de la ribera del Toran, de les crestes i llacs d'aquells verals, llegits i pensats idealment em trasllado físicament a la planúria de l'Urgell, a l'exquisitesa dels camps de cereals que malden per créixer malgrat la sequera, a les branques despullades dels ametllers i oliveres.
Belianes és un poblet al sud de Bellpuig, fent frontera amb la Segarra i les Garrigues, on viuen la Montse Timoneda i el Jaume Llanés, coautors de la guia, matrimoni i companys de muntanya. A la sala de l'Ajuntament s'hi aplega més d'un centenar de persones, amb gent dreta al darrera i alguns per fora.

Pren la paraula en Josep Maria Olivé, de l'editorial, per explicar la col·lecció i la seva tasca i seguidament em toca a mi. Intento descriure l'obra. Tècnicament és una guia de 90 itineraris, estructurada en 8 sectors, molt ben treballada, rigorosa i exacte. Però més enllà d'aquestes dades intento reflectir el mèrit dels autors per fer-nos descobrir un bocí del Pirineu del tot desconegut. Quan sembla que tot ja ha estat publicat, que no resten racons per explorar, al sur de l'Aran, fronterer amb el Couserans, hi ha unes contrades absolutament verges. Qui ha han pujat al Crabere, al Montlude o s'han arribat fins a Liat? Ben pocs. El Jaume i la Montse ens ensenyen un altra Aran, més enllà de Vaqueira, de la neu i dels grans cims. Un Aran on la natura és magnificent, està extraordinàriament conservada i on cal perdre's. Des de la passió i l'estimació, amb una sensibilitat evident però continguda ens obren la porta del seu paradís amb generositat. Aquesta guia és una obra important i meritòria i tots els hem de donar les gràcies.

Seguidament els autors expliquen els problemes que es van trobar per fer la guia, les dificultats lingüístiques, toponímiques i cartogràfiques i com les han resolt. Clouen l'acte amb un breu audiovisual que trasllada la força d'aquell paisatge, de la muntanya, dels llacs i bordes al públic, enduent-se una gran ovació. A continuació un amable refrigeri dolç permet xerrar mentre ells no paren de signar exemplars.
Vetllada agradabilissima i de justícia. Hi ha excursionista que treballen, que treballen de valent i amb molt rigor. Per a tots a qui agradi el Pirineu no deixeu de programar una futura excursió per les muntanyes del Toran. Segur que us endureu una gratissima sorpresa. Gràcies Jaume i Montse!"


- Article extret del bloc Muntanya.net

12/2/08

"Els indians, filantrops i negrers"

Pep Martí, al setmanari El Triangle de l'11 de febrer parla del llibre Cuba a Catalunya. El llegat dels indians, de Tate Cabré, editat per Cossetània Edicions. L'article exposa l'interès de l'autora del llibre per la història dels indians catalans a Cuba:
"Un viatge a l'Havana va convertir la periodista Tate Cabré en una apassionada dels indians catalans a Cuba. La història d'aquests personatges que es van fer d'or, o no, a l'illa del Carib, empaita des de fa anys aquesta dona que va començar la seva trajectòria professional a la revista gracienca Carrer Gran i ara treballa de free-lance."
"Els indians van implicar una injecció important de capital econòmic i humà al llarg del segle XIX. El retorn a catalunya d'aquests emprenedors es produeix al llarg del segle XIX, tot i que hi ha tongades especialment nombroses. Hi ha uns pioners al començament del XIX, amb noms rellevants com Josep Xifré i Joan Güell i Ferrer"
"Una altra novetat de la investigació de la periodista és la informaciuó que dóna sobre els catalans ennoblits per la Corona. Cabré ha comptabilitzat tots els títols atorgats pel rei a les grans fortunes fetes a les Amèriques: onze marquesos, cinc grans d'Espanya, set comtes, dos vescomtes i un baró."

- Article del setmanari El Triangle 861.

Els itineraris de mossèn Cinto als cims del Pirineu

El llibre Les ascensions de Verdaguer al Pirineu (Cossetània Edicions), de Bernat Gasull i Roig, es presentarà dimecres dia 13 de febrer. L'acte tindrà lloc a 2/4 de 8 del vespre a la llibreria Catalònia de Barcelona.
La presentació anirà a càrrec d'Anton Fontdevila i Martí, president de la Federació d'Entitats Excursioniste de Catalunya (FEEC), i d'Enric Faura i Busto, escriptor i director de la revista Vèrtex.

Resum
Entre els anys setanta i vuitanta del segle XIX, el poeta i escriptor Jacint Verdaguer va atènyer alguns dels cims més emblemàtics del Pirineu. Especialment durant les dues travesses realitzades els estius del 1882 i el 1883 mentre preparava l’obra Canigó, va endinsar-se en una aventura muntanyenca extraordinària sovint no prou coneguda, on entre d’altres va pujar als cims del Canigó, l’Aneto o la Pica d’Estats. Amb l’afany d’identificar els recorreguts i les ascensions, entre els anys 2003 i 2005 es va realitzar un treball de recerca per la serralada pirinenca. És fruit d’aquesta feina que es presenta la següent guia de muntanya; per tal que els interessats, mitjançant la descripció de 29 itineraris principals acompanyats de les notes, ressenyes, poemes i altres referències que Mossèn Cinto ens va deixar de cada recorregut, puguin resseguir i apropar-se a les agosarades i fascinants passes del poeta català pels cimals del Pirineu.

L'autor
En Bernat Gasull i Roig va néixer la primavera de l’any 1971 a Gràcia, Barcelona. És biòleg de formació i membre de la Unió Excursionista de Catalunya de Gràcia des de fa una colla d’anys. Fascinat per la muntanya, i per tot bri d’herba que hi creix i bestiola que s’hi belluga, li agrada d’enfilar cims i voltar món. De fet quan volta món també acaba enfilant cims. Vet ací que un bon dia va engrescar-se amb l’aventura muntanyenca de Mossèn Cinto pels Pirineus. Ateses les dificultats actuals per emprendre un viatge en l’espai-temps per tal de contactar directament amb l’escriptor, personatge que enveja profundament, es va decantar més aviat per tasques detectivesques, i en redescobrí les passes a mesura que es deixava captivar pels mots del poeta.

11/2/08

Lloll Bertran i Celdoni Fonoll, premiats


Autors de Cossetània tots dos, han estat guardonats amb el premi "Amics de l'any” que atorga l'associació “Amics de la Ciutat”, de Barcelona


L’associació barcelonina Amics de la Ciutat ha concedit el premi de l’any 2007 “Amics de l’Any” a Lloll Bertran i Celdoni Fonoll “per la seva exemplar actuació a favor de la llengua i cultura catalanes en l’àmbit artístic i cultural al llarg dels anys, i de manera continuada.” El lliurament del guardó es farà al Cercle del Liceu, dilluns dia 11 de febrer a 2/4 de 8 del vespre.
En edicions anteriors han estat guardonats Emili Giralt Miracle, Francesc Candel, Antoni Bassas i Joan Laporta.
”Amics de la Ciutat” és una associació que posseeix una llarga història de servei a la ciutat de Barcelona. Fundada l’any 1935, ha vetllat pel manteniment de Barcelona i per fer-la conèixer com a exponent dels valors cívics i culturals.
Lloll Bertran i Celdoni Fonoll han publicat conjuntament a Cossetània Edicions el llibre Quin món de mones!, i Celdoni Fonoll hi acaba de publicar Arbres dels nostres paisatges.

"Aquell regust d'ampla llibertat", un llibre en memòria de Josep Lluís Savall

Aquell regust d'ampla llibertat, de Cossetània Edicions, es presentarà el dimarts 12 de febrer a Cambrils. L'acte es celebrarà a les 8 del vespre al cinema Municipal Rambla de Cambrils.
La presentació anirà a càrrec de Robert Benaiges i Cervera, alcalde de Cambrils, i de Magí Sunyer i Joan Cavallé, membres de La Gent del Llamp.
Aquest és el primer llibre del col·lectiu Gent del Llamp que edita Cossetània Edicions després de l'acord a què han arribat recentment l'esmentada entitat i l'editorial i que provocarà que els llibres de la Gent del Llamp s'editin amb el segell de Cossetània.

Resum
Aquell regust d'ampla llibertat és un llibre que homenatja Josep Lluís Savall i Rom, mariner, filòleg i president de La Gent del Llamp. Savall era un home d’esquerres, nascut a Cambrils, de nació catalana, ciutadà dels Països Catalans i de la mar Mediterrània, de temperament alegre, que va morir jove el trenta de juliol de l’any dos mil sis. L'obra conté textos i imatges d’amics i una selecció de la seva obra literària.

8/2/08

Croquis incomplet

Fa uns dies que en Jordi Ferré, editor de Cossetània, deia al seu bloc: Poder llegir els autors clàssics i tenir-los a l'abast és imprescindible pel coneixement d'una literatura i és a la vegada necessari per poder entendre el tipus de creació que es fa actualment. Es referia a Narcís Oller amb motiu de la publicació per la seva editorial de Croquis del natural–encara calentet de la impremta-, la primera obra de l’escriptor de Valls. Jo crec que en Jordi Ferré s’equivocava en part del que deia, o en el que els seus lectors podien arribar a entendre, en no voler anar més enllà d’aquestes frases. És veritat que Oller és un clàssic de la nostra literatura, però tenir a l’abast les seves obres no és només un fet imprescindible per conèixer la nostra literatura, és a dir, per conèixer la nostra història literària, sinó per gaudir ara, l’any 2008, d’una obra –potser no tota- que encara ens pot fer pensar: hòstia, tanta obra nova que hauria de ser pasta de paper i resulta que m’hauria pogut gastar els calés comprant l’Oller! I ara diu que ens el publicaran amb comptagotes! I és que una part de la creació que es publica actualment en català –i en qualsevol altra literatura passa el mateix- no arriba a la sola de la sabata d’alguns clàssics antics o moderns. O al menys això devem pensar alguns lectors no subjectes a les modes, com el president de l’IEC, Salvador Giner, que el dimecres passat destacava a l’”Avui” una de les seves obres favorites: L’Escanyapobres de Narcís Olller em sembla magnífic. I també és la meva preferida.
Croquis del natural
(1879), la primera publicació de Narcís Oller, està encapçalada per una narració, “El vailet del pa”, que quan un lector actual comença té ganes de plegar perquè li sembla trobar-se davant del romanticisme més tronat que s’hagi escrit mai, fins al punt que li pot semblar que se li està encomanant hiperglucèmia a grans dosis, però no, el ritme es va accelerant i del romanticisme es passa al classicisme, a la ironia final resolta en una sola frase. Un model de conte.
Josep Yxart, cosí inseparable de l’Oller, explica al pròleg ( "Clau d’aquest llibre", es diu) de Notes de color (1883) les impressions que li produïren la lectura de la narració, la gènesi de la història i el motiu del canvi en el desenllaç (català de la primera edició):
Altres detalls recordo referents á aquella primera publicació. Inútil es dir que Lo Baylet del pa, se basa també en un fet real, embelleit y modificat pe’l novelista. Molt hi ha en aquell quadro de la vida doméstica del autor; pero no vaig ara á aixó. L’Oller en lo primer borrador, obehint á certes reminiscencias de la liteartura romántica y á son bon natural, feya acabar bé la trista historia del pobre baylet abandonat. Apareixia casualment la mare, lo reconeixia y’l recollia plorant entre sos brassos. Mès tart, pensanthi, trobá aquest final inverossímil, pero no sens molta recansa se decidí á deixar al petit al mitj del carrer, acabant tan tendre relació ab una frase amarga y d’inconscient ironía en boca d’una noyeta innocent... ¡ab una ironía... lo que més detesta! Nó, no’s podia resignar á que’l quadro acabés d’aquell modo. Pero en la mateixa exclamació trobá la rahó literaria d’aquell acabament. Lo essencial era interessar al lector per aquell pobret. Donchs bé; com més terrible, més interessant sería sa sort. Aixís s’inspirava als que llegissin, aquella indulgencia, aquella pietat, aquella atenció, qu’en la vida ordinaria no guardém casi may pels pobres que’ns serveixen. Y aquesta idea li feu adoptar aquell final.

Tot just acabo de començar a parlar de la primera narració de Croquis del natural i m’adono que he sobrepassat l’espai que un lector de pots pot assimilar. Volia continuar parlant de la crítica que va rebre el llibre, sobretot de la de Joan Sardà, que va ser l'inici d'una gran amistat, i que acaba dient: Una observació final que no hem de desdenyar perquè acreix la importància de l’obra dins de la nostra literatura. Fins ara teníem molta literatura pagesa i bastanta de menestrala: amb lo llibre de n’Oller ne tenim de senyora. Volia parlar també del llibre de l’editorial Punctum, de Lleida, que acaba de publicar: Josep Yxart, escrits autobiogràfics 1872.1879, amb pròleg de Rosa Cabré –la mateixa prologuista exhaustiva i excel·lent dels Croquis. M’hagués agradat continuar demanant la publicació de les obres de Sardà. Desitjava demanar als de Cossetània que no esperessin el dos mil ni se sap per publicar les Memòries Literàries de l’Oller. Tenia pensat dir quatre coses sobre la maleïda tuberculosi que va acabar amb la vida de l’Yxart i del Sardà i de com l’Oller ja no va ser el mateix després d’aquestes morts. M’hagués agradat parlat sobre el paper de les editorials “perifèriques”. També unes paraules sobre el web “premi Lletra” de l’amic Pallàs... Massa llarg, ja ho sé. De moment, m’acontentaré a recomanar-vos que llegiu Croquis del natural: assumeixo tota la responsabilitat.

Article extret del bloc Saragatona

7/2/08

Presentació del VII Premi Vèrtex a Belianes (Urgell)

El proper dissabte, 9 de febrer, es presentarà a la localitat de Belianes, a la comarca de l’Urgell, la guia guanyadora del VII Premi Vèrtex, convocat per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i publicat per Cossetània Edicions, dins de la seva popular i extensa col·lecció de guies “Azimut”.
En aquesta ocasió, l’obra guardonada ha estat Muntanyes de Canejan. Val de Toran. 90 excursions, ascensions, crestes i canals de neu i gel, obra de Montserrat Timoneda (Belianes, 1964) i Jaume Llanes (Tornabous, 1959), parella muntanyenca i matrimonial, professors de filosofia d’educació secundària i veïns de Belianes. La doble i simultània relació dels dos autors amb la disciplina filosòfica i l’activitat pirineista els ha impel·lit a confeccionar la seva obra des d’un punt de vista suggerent i infreqüent en l’àmbit de les guies de muntanya. A més a més, el territori objecte de les propostes muntanyenques de Timoneda i Llanes és, així mateix, força singular, en el sentit que es tracta d’un espai molt ben conservat i poc fressat pels excursionistes i alpinistes que visiten regularment la serralada pirinenca. L’acte de presentació tindrà lloc a la Fonoteca de l’Ajuntament de Belianes (plaça de l’Ajuntament s/n), a les 19 hores, i hi intervindran els dos autors del llibre i un representant de Cossetània Edicions, mentre que la presentació, pròpiament dita, anirà a càrrec del director de la revista Vèrtex, el periodista i escriptor Enric Faura. Per últim, cal recordar que el Premi Vèrtex premia i publica, amb Cossetània Edicions, un recull unitari d’itineraris de muntanya, i que la seva dotació econòmica és de 3.000 €. Les bases, així com tota la informació sobre la revista de la FEEC, les trobareu aquí: www.feec.org/Publicacions/vertex.php

- Notícia extreta del web de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC)

Barcelona i Narcís Oller

Cossetània Edicions enceta la publicació de la seva obra amb Croquis del natural

Cossetània Edicions ha obert l'any amb la creació de la Col·lecció Narcís Oller i l'edició de la seva obra completa tal i com l'autor la va publicar en el seu moment. Croquis del natural (1879) és el primer llibre. En el moment de publicar-lo, Oller ja tenia una carrera com a literat: feia anys que havia decidit convertir-se en escriptor. Com anota la professora Rosa Cabré en el pròleg, el crític Josep Yxart va dir que Oller volia “figurar entre sos nous compans escriptors catalanistes amb un títol o altre, sense que ningú pogués dir, en les reunions i dinars: -I aquest què ha fet? [...] Al cap de poc temps ja compareixia amb l'obreta: sa vocació de novel·lista estava decidida”.
Croquis del natural és, doncs, a més d’una opera prima, una declaració d’intencions, tot i que Oller manifestés vàries vegades la seva inseguretat respecte a la qualitat lingüística d'aquests primers textos a causa d'una llengua de la qual no estava segur. Més enllà de la captatio benevolentiae olleriana, cal afirmar que aquest llibre és una revolució narrativa en relació amb composicions de tradició romàntica com Sor Sanxa. Sota l’estela d’Émile Zola, Oller va escriure els quatre relats (El vailet del pa, Tres mesos de món, Els que ho miren i els que hi van i El transplantat) que en el seu moment van suposar un punt d’inflexió en el corrent literari de l’època. Perquè Oller el que pretén és fer una anàlisi completa de la realitat que l’envolta, la urbanita, amb tota la seva plenitud, però també amb les seves misèries. L’exemple és la història d’El vailet de pa, on es diferencia la plàcida vida d’una nena de casa bona i el dolor i les penúries d’un nen orfe que té unes complicacions vitals completament diferents, de les quals és conscient al conèixer-la a ella.
Al segon conte, Tres mesos de món, Oller planteja una nouvelle epistolar que, a més de tenir una prosa i unes tècniques narratives excel·lents, planteja les diferències “socials” entre dues millors amigues de tota la vida, la primera de les quals es mostra quan una de les dues li proposa a l’altra escriure en català. La vida en societat, la moralitat, la política i els convencionalismes van sortint subtilment de les cartes que s’escriuen; però el tret més important és la decisió d’escriure en català per part de Maria, i d'Oller. A Els que ho miren i els que hi van el parlar català d’uns barcelonins intoxicat de castellanismes és fonamental, i a l’últim, El transplantat, ja és la ciutat de Barcelona la protagonista, descrita amb un lèxic i un estil que beuen de les Scènes de la vie parisiennee de Balzac, com apunta Cabré. En definitiva, quatre contes que apunten a la millor prosa d’Oller i que són d’una modernitat, una minuciositat lèxica i una musicalitat prosística brillants.

Article publicat per Ester Pino a Cultura21.cat el dimecres dia 6 de febrer del 2008

6/2/08

Eliana Thibaut: "La poma, a banda de ser molt saludable, permet elaborar plats de naturalesa molt diversa"

El llibre La cuina de la poma (Cossetània Edicions) d'Eliana Thibaut i Comalada, es va presentar el dimarts 5 de febrer, a 2/4 de 8 del vespre, a l’FNAC l’Illa. La presentació va anar a càrrec de Jaume Fàbrega, crític gastronòmic i col·laborador de la revista El Temps. També va comptar amb la presència de Jordi Fernández Cuadrench, delegat de la Generalitat a la Catalunya Nord, i de Marcel Mateu, vicepresident primer del Consell General de la Catalunya Nord. A continuació es citen algunes de les frases que es van dir durant l'acte.

Jaume Fàbrega:
"El llibre de l’Eliana Thibaut i Comalada, sobre la poma, reflecteix, com totes les seves obres, els seus amplis coneixements deguts a la seva llarga trajectòria i al seu rigor. No és un llibre més sobre la poma: hi explora totes les possibilitats"
"L’Eliana no dóna mai res per sabut. És per això que ens explica també les receptes bàsiques que ens han de servir per a l’elaboració dels plats."
"A vegades tinc la percepció, almenys quan es tracta de cuina, que la Catalunya Nord és més catalana que Barcelona. I l’Eliana ens en dóna proves."

Eliana Thibaut:
"Si vaig fer un llibre sobre la poma, és perquè és la fruita més estesa mundialment i, a la vegada, és molt saludable: conté quasi totes les vitamines, molts minerals, fibra… En fi, és molt saludable. I permet elaborar plats de naturalesa molt diversa, com es pot demostrar en les pàgines del receptari."
"A la Catalunya Nord, la cuina catalana ha estat tradicionalment molt minoritzada. Tot i la seva riquesa dins la majoria de les cases, les dones burgeses la consideraven de menor categoria i van tendir a fer cuina francesa. I això pasava també amb els restaurants: veien —i molts veuen encara— la cuina catalana com a vulgar i limitada a quatre plats. Hi ha persones que fem el possible per canviar aquesta tendència."

"Les arrels de l'antifranquisme"

Emili Agulló al diari El Punt de 4 de febrer ressenya el llibre Obrers comunistes. El PSUC a les empreses catalanes durant el primer franquisme (1939-1959), d'Antoni Lardín i Oliver, editat per Cossetània Edicions.
Agulló destaca que l'obra d'Antoni Lardín parla d'un període (1939-1959) que fins el moment ha estat poc historiografiat:

"L'historiador Antoni lardín recull a Obrers comunistes l'activitat dels obrers clandestins del PSUC i el PCE que, des de les empreses catalanes, van treballar per erosionar el règim franquista i articular els moviments socials des de la fi de la Guerra Civil fins al 1959."
"El llibre exposa les dificultats per fer vaga durant aquelles dues dècades. Com que no hi havia convenis col·lectius, posar d'acord totes les seccions d'una fàbrica era feixuc. "El règim no reconeixia la vaga, però es feien aturades o vagues de braços caiguts", explica Lardín. Malgrat la vigilància dels falangistes, entre 1946 i 1959 es van arribar a produir, segons ha pogut documentar, 175 protestes laborals en empreses catalanes."
En la dècada dels 50, arrande fets com ara el boicot dels tramvies, hi va haver dues grans vagues industrials, el 1956 i el 1958, amb la participació de centenars de treballadors de factories com ara Hispano-Olivetti, La Maquinista, Pegaso o l'Espanya industrial."

-Article d'Emili Agulló al diari El Punt de dilluns 4 de febrer de 2008.

5/2/08

"Cuba a Catalunya", un llibre que "rastreja amb passió arxius, edificis, jardins i famílies"

Al diari El País del passat divendres 1 de febrer, hi apareixia un article d'Agustí Francelli, "Cuba en Cataluña", sobre la presentació del llibre de Tate Cabré publicat per Cossetània Edicions: Cuba a Catalunya, el llegat dels indians.
A continuació podeu llegir la reproducció íntegra de l'article.

"Hojée con impaciencia el libro Cuba a Catalunya, el llegat dels indians, de la periodista Tate Cabré (Reus, 1965), que se presentaba ayer en el Palau Moja de Barcelona, para ver si resolvía mi enigma particular a propósito de la primera noción que tuve sobre la relación entre Cuba y Cataluña. Corrían los primeros años setenta. Un domingo por la mañana los Escolapios de Sarrià se convirtieron en escenario del rodaje de una película. Había coches de los años veinte, caballeros con traje de lino blanco y panamá, y damas con generosos escotes y diademas con plumas, tipo charlestón. Era invierno, hacía frío y entre toma y toma los actores corrían a cubrirse. Nunca vi esa película, si es que llegó a estrenarse, ni supe quién la dirigía (¿acaso La gran esperanza blanca, de Martin Ritt?). Recuerdo que alguien comentó que habían intentado rodar aquella misma escena en La Habana, pero que no habían obtenido el permiso, por lo que habían recurrido al colegio de la calle de las Escoles Pies, convertido a la sazón en un hotel de lujo habanero.
Ayer, durante la presentación del libro de Cabré en el salón de baile del palacete de La Rambla, que perteneció al comerciante, armador y banquero Antonio López (1817-1883), cuya fortuna vino de Cuba, me volvió preciso aquel recuerdo de la infancia. Y en la página 135, junto una foto a toda página de la torre del reloj del internado de Sarrià, venía la respuesta: aquella torre, construida en 1894 por Eduard Mercader, había sido donada por la comunidad escolapia de Guanabacoa, Cuba. De modo que el aire antillano del edificio no era una recreación lejana, sino un mandato directo de los patrocinadores.
Apadrinaron ayer la presentación del libro el subdirector de archivos de la Generalitat, Ramon Alberch; el historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte -quien recorrió con soltura los vestigios cotidianos de nuestra cubanidad, desde el arroz hasta el ron, pasando por los palosantos, los cocoteros y tantas toponimias que recuerdan a la antigua colonia española-; Josep Colomer, presidente de Caixa Penedès, patrocinadora de la obra; el cónsul de Cuba en Barcelona, y el editor del libro, Jordi Ferré. La verdad es que pocas palabras necesitaba un acto presidido por los bustos de Eusebi Güell y Antonio López que se celebraba en la sala noble del palacete, adornada con pinturas alusivas al Descubrimiento de América, junto a la capilla donde oficiaba Jacint Verdaguer, capellán de la Compañía Trasatlántica, propiedad del marqués de Comillas. Menos aún cuando, entre intervención e intervención, la soprano colombiana Patricia Caicedo, acompañada al piano por Pau Casan -biznieto de Conxita Badia-, desgranaba bellas canciones antillanas, empezando por las extraordinarias Cinco canciones negras, de Xavier Montsalvatge, y acabando con Lágrimas negras, que cantaba Rita Montaner -nacida precisamente en Guanabacoa en 1890, muerta en La Habana en 1958- y la graciosísima Tú no sabe inglé, José Manué, de Eliseo Grenet sobre un texto de Nicolás Guillén. (Entre paréntesis: Caicedo, afincada en la capital catalana e impulsora del Barcelona Festival of Song, es especialista en la canción de concierto latinoamericana, de la que ha reunido un repertorio de 2.500 piezas procedentes de 18 países).
¿Hacía falta algo más en aquella presentación para empaparse de antillanismo? Pues hombre, atendiendo al hecho de que era mediodía, un mojito y unas tapas de ropa vieja o de yuca frita no iban a venir mal. Ahí estaban, diligentemente servidas por el restaurante HBN BCN. ¿Y el libro? Acorde con la presentación: tiene buena pinta. Tate Cabré, autora de los textos y las fotos, ya publicó en 2004 lo que Ainaud consideró como la primera parte de este volumen, Catalunya a Cuba, un amor que fa història (Edicions 62). Ahora, como los propios indianos, ha hecho el viaje de vuelta rastreando con pasión archivos, edificios, jardines y familias que emprendieron aquel viaje fabuloso y cuyos descendientes llenaban ayer el Saló del Vigatà del Palau Moja."

Article d'Agustí Francelli, publicat el divendres 1 de febrer al diari El País.