Barcelona i Narcís Oller

Cossetània Edicions enceta la publicació de la seva obra amb Croquis del natural

Cossetània Edicions ha obert l'any amb la creació de la Col·lecció Narcís Oller i l'edició de la seva obra completa tal i com l'autor la va publicar en el seu moment. Croquis del natural (1879) és el primer llibre. En el moment de publicar-lo, Oller ja tenia una carrera com a literat: feia anys que havia decidit convertir-se en escriptor. Com anota la professora Rosa Cabré en el pròleg, el crític Josep Yxart va dir que Oller volia “figurar entre sos nous compans escriptors catalanistes amb un títol o altre, sense que ningú pogués dir, en les reunions i dinars: -I aquest què ha fet? [...] Al cap de poc temps ja compareixia amb l'obreta: sa vocació de novel·lista estava decidida”.

Croquis del natural és, doncs, a més d’una opera prima, una declaració d’intencions, tot i que Oller manifestés vàries vegades la seva inseguretat respecte a la qualitat lingüística d'aquests primers textos a causa d'una llengua de la qual no estava segur. Més enllà de la captatio benevolentiae olleriana, cal afirmar que aquest llibre és una revolució narrativa en relació amb composicions de tradició romàntica com Sor Sanxa. Sota l’estela d’Émile Zola, Oller va escriure els quatre relats (El vailet del pa, Tres mesos de món, Els que ho miren i els que hi van i El transplantat) que en el seu moment van suposar un punt d’inflexió en el corrent literari de l’època. Perquè Oller el que pretén és fer una anàlisi completa de la realitat que l’envolta, la urbanita, amb tota la seva plenitud, però també amb les seves misèries. L’exemple és la història d’El vailet de pa, on es diferencia la plàcida vida d’una nena de casa bona i el dolor i les penúries d’un nen orfe que té unes complicacions vitals completament diferents, de les quals és conscient al conèixer-la a ella.
Al segon conte, Tres mesos de món, Oller planteja una nouvelle epistolar que, a més de tenir una prosa i unes tècniques narratives excel·lents, planteja les diferències “socials” entre dues millors amigues de tota la vida, la primera de les quals es mostra quan una de les dues li proposa a l’altra escriure en català. La vida en societat, la moralitat, la política i els convencionalismes van sortint subtilment de les cartes que s’escriuen; però el tret més important és la decisió d’escriure en català per part de Maria, i d'Oller. A Els que ho miren i els que hi van el parlar català d’uns barcelonins intoxicat de castellanismes és fonamental, i a l’últim, El transplantat, ja és la ciutat de Barcelona la protagonista, descrita amb un lèxic i un estil que beuen de les Scènes de la vie parisiennee de Balzac, com apunta Cabré. En definitiva, quatre contes que apunten a la millor prosa d’Oller i que són d’una modernitat, una minuciositat lèxica i una musicalitat prosística brillants.

Article publicat per Ester Pino a Cultura21.cat el dimecres dia 6 de febrer del 2008