En un poema anomenat “Arbre”, en Josep Maria Ripoll escriu el següent: “Però no saber el teu nom. / Fill de ciutat, hauré de conformar-m’hi: / aspirar-te el color i respirar el tacte / rugós del tronc i el gust sec de les fulles, / i no saber callar-ho, i dedicar-te / poemes pretensiosos a l’entorn / del teu dreçar-te, enllà del temps, immòbil. / Saber-te, sí, en el més profund, / allò que en diuen l’essència. / Però no saber el teu nom.” A banda de qualsevol interpretació en profunditat que se’n pugui fer (us remeto al meu comentari sobre el llibre Dir), Ripoll copsa aquella mena d’ignorància supina que tenim la majoria dels que ens criem en les grans ciutats i no mantenim gaires vincles amb la natura, tal i com sí solen fer els habitants de la ruralia, o aquells infants que, des de ben petits, s’inscriuen en grups excursionistes. Perquè, siguem sincers: tot allò que ens ensenyen a l’escola, espars i genèric, es va diluint en el mar procel·lós de la memòria, dilatada per interessos més peremptoris i per una obsessió per l’especialització educativa.
La sensació es fa més fonda quan, passejant per la boscúria del país (els habituals ja sabeu que sovint pujo a la Garrotxa), procures mostrar-te amatent al paisatge i observar les diferències entre els arbres que poblen els caminois, per destriar-ne els elements que els individualitzin. Per això vaig demanar als Reis que em duguessin algun llibre bàsic de botànica, que no fos gaire espès, i tant li feia el nivell dels lectors. La resposta ha estat una guia bàsica molt manejable i ben editada per Cossetània: Guia d’arbres per a nois i noies, de Ramon Pascual, que ja compta amb una llarga trajectòria, de la qual també en destaca una guia sobre bolets. El llibre no només destria els elements característics per distingir els arbres a partir de les fulles i del tronc, sinó que divideix en tres apartats (“Els arbres autòctons”, “Els arbres dels carrers i dels jardins”, “Els arbres fruiters”) les fitxes de les espècies més habituals a Catalunya, molt ben realitzades per a una visió ràpida i atractiva dels elements més destacats.
Un petit apunt: Celdoni Fonoll ha col·laborat amb el seu assessorament per citar fragments de poemes catalans que tenen els arbres com a element líric. D’aquí, en part, prové la meva curiositat envers els arbres, incitada pel detallisme amb què Josep Carner al capdavant dels Noucentistes o l’escola mallorquina els citen i els descriuen. Costa i Llobera, Maragall i sobretot el mateix Fonoll complementen amb les pinzellades dels seus versos les explicacions de Ramon Pascual.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada