Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos), dels autors de Benavarri Manel Riu i Mir Roy. Una lectura absolutament recomanable, plena de bons moments d’humor excel·lent.
I és que en efecte, el llibre neix del blog Mireia Galindo (actualment és el blog personal dels dos autors). Un blog que va marcar tota una època en la Catosfera, tot un èxit mediàtic i de participació. Si algún dia es fa un llibre sobre la Catosfera, sens dubte aquest blog hi haurà d’aparèixer.
La protagonista principal és la Mireia, una professora d’institut desacomplexada i sexualment activa (molt activa!) i precoç… però alhora tendre, romàntica, un xic innocent, realista, irreverent, sense pèls a la llengua… Pel llibre, a més hi circula molta política, amb comentaris sovint amb una forta càrrega d’acidesa i ironia. Totes les misèries i la realitat social, cultural, lingüística i política del país apareixen retratades en boca de la Mireia, que més que un alter ego dels autors, és a ulls dels lectors tota una persona literària, amb personalitat pròpia.
També en destacaria l’excel·lent tractament del llenguatge que hi ha al llibre, que intenta imitar el llenguatge parlat, i més concretament el dialecte central parlat principalment a Barcelona. Però lluny de caire en incorreccions i barbarismes, al darrera hi ha un acurat treball lingüístic, ortogràfic i gramatical. Sens dubte, un dels valors del llibre.
I és que en efecte, el llibre neix del blog Mireia Galindo (actualment és el blog personal dels dos autors). Un blog que va marcar tota una època en la Catosfera, tot un èxit mediàtic i de participació. Si algún dia es fa un llibre sobre la Catosfera, sens dubte aquest blog hi haurà d’aparèixer.
La protagonista principal és la Mireia, una professora d’institut desacomplexada i sexualment activa (molt activa!) i precoç… però alhora tendre, romàntica, un xic innocent, realista, irreverent, sense pèls a la llengua… Pel llibre, a més hi circula molta política, amb comentaris sovint amb una forta càrrega d’acidesa i ironia. Totes les misèries i la realitat social, cultural, lingüística i política del país apareixen retratades en boca de la Mireia, que més que un alter ego dels autors, és a ulls dels lectors tota una persona literària, amb personalitat pròpia.
També en destacaria l’excel·lent tractament del llenguatge que hi ha al llibre, que intenta imitar el llenguatge parlat, i més concretament el dialecte central parlat principalment a Barcelona. Però lluny de caire en incorreccions i barbarismes, al darrera hi ha un acurat treball lingüístic, ortogràfic i gramatical. Sens dubte, un dels valors del llibre.
Més informació:
Article a [bauen] blog sobre el llibre Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada