3/9/09

Crítica de l'univers moral

El llibre comença i acaba amb sengles contes molt curts, de naturalesa ben diferent. El primer recorda un anunci que passaven temps enrere a la televisió, i té un aire delicat i simbòlic. No s'acaba de saber ben bé si els dos protagonistes que salten per un penya-segat ho fan amb la intenció de viure una aventura forta o si és que han decidit de suïcidar-se plegats, com era el desig del protagonista d'una bella novel·la d'Alberto Moravia, 1934. L'últim conte, mer exercici d'estil, és un text força prescindible. Mordaç, especula sobre les màscares del llenguatge i sobre la certa arbitrarietat de la comunicació electrònica.
Rosa Pagès escriu bé, amb correcció, sense artifici. Els seus relats mostren una bona mà per reproduir diàlegs entre personatges o per descriure els seus recurrents estats de consciència. Perquè, de fet, els estats de consciència acostumen a ser la matèria primera de la literatura de la reusenca. Vegeu, si no, el magnífic conte titulat Mares i filles, en què una noia torna al poble en què havia estiuejat amb la família durant la seva infantesa. És el poble dels padrins, i ella fa disset anys que no hi posa els peus. Sense la sofisticació de Vergílio Ferreira, hi ha algun moment que et fa pensar en el portuguès. Al final entendrem per què la noia, finalment, ha decidit tornar. El conte, però, és un resum de les millors essències de la literatura de Pagès: l'observació aguda, la capacitat evocativa (olors recuperades, sons oblidats, una llum reviscuda), la solidesa estilística.
El segon conte és, també, una peça important. La nova veïna de la narradora ha decidit, sense ser-ne conscient, fer-li la vida impossible: gresca a deshora, lluminària i desordre. Llavors la protagonista té una oportunitat d'or per fer-l'hi pagar... i en aquesta particular vendetta potser se li'n va una mica la mà.
En Cinc nits de febrer, Eduard Márquez feia entrar un personatge al pis de la seva examant, morta de feia poc. Una vegada dins el clos privat de la noia, hi descobria una persona nova. La veïna no té la qualitat dramàtica d'aquella nouvelle de Márquez, però aprofita molt bé la situació en què a la veïna torturada se li ha franquejat el pas al pis de l'altra. Després de la festa és el més cru de tots, i m'ha fet venir al cap un relat també cruel de James Purdy sobre la crisi d'una parella. Les tisores que la dona agafa d'una revolada en la seva desesperació tenen i no tenen a veure amb aquell cèlebre poema d'Amikhai, en què el poeta israelià comparava la parella amb «unes bones i útils tisores». Ara bé, un cop que la parella es va desfer, «vam tornar a ser dos esmolats ganivets». Literatura moral més que correcta.

Article de Jordi Llavina al Suplement Tendències del diari El Mundo sobre el llibre La veïna i altres animals domèstics, de Rosa Pagès.

Cap comentari: