L'historiador Arnau González i Vilalta publica 'La cruïlla andorrana de 1933' Qüestiona el paper del bisbe Guitart i publica la llista dels sol.licitants dels sufragi universal, una de les causes de l'ocupació del Consell
El calendari és capritxós: dimecres s'inaugurava a la capital un bronze en homenatge al bisbe Guitart, el copríncep episcopal dels convulsos decennis de 1920 i 1930. Se'l va descriure aleshores com un home especialment pròxim al poble, sincerament preocupat pel manteniment de la neutralitat, la independència i la sobirania nacional, i i com un dels artífexs de fites decisives en el camí cap a l'Andorra moderna, des de la concessió de Fhasa fins a la potenciació de l'educació i la creació del servei d'ordre. Casualitat o no, ni una paraula aquell dia sobre 1933, un dels anys clau del seu pontificat. Va ser, per dir-ho amb la terminologia que Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980) utilitza i reivindica sense les manies d'altres historiadors, l'any que els andorrans van fer la revolució, l'any que els gendarmes francesos van ocupar el país, i l'any que els obrers catalans de la hidroelèctrica van convocar sengles vagues generals. Alguna cosa, per acció o omissió, hi devia tenir a veure el copríncep.
Són precisament aquests prolífics, apassionants dotze mesos, els que l'historiador català radiografia a La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat, fruit de l'última beca Cebrià Baraut d'investigació històrica i que acaben de publicar Cossetània i la Fundació Julià Reig. Guitart és, òbviament, un dels protagonistes de la monografia. I no en surt del tot ben parat. Ell és un dels responsables de les relacions "tenses" --en paraules de Gonzàlez i Vilalta-- que la Mitra i el Consell General mantenien a l'època. "Havien trencat relacions formals. El cert és que l'interlocutor principal era el delegat del copríncep francès, que residia a Perpinyà. No dic que Guitart actués de forma negativa, però sí que va tenir un paper molt secundari i que tant les autoritats andorranes com França el van deixar molt de costat". Això, es clar, segons la documentació que ha consultat als arxius diplomàtics francesos dipositats a Nantes, i als departamentals de Perpinyà. "Potser si l'arxiu episcopal hagués respost alguna de les demandes que els he cursat els últims dos anys i m'hagués deixat investigar-hi, tindria altres elements de judici".
Entre les moltes novetats que aporta La cruïlla andorrana del 1933, convé fixar-se en la llista amb les firmes autògrafes dels 240 andorrans que presenten al Consell General les reclamacions que donaran lloc a la revolució. Reclamacions tan revolucionàries com ara el sufragi universal masculí per als majors de 25 anys; l'obertura pública de les sessions del Consell, fins aleshores secretes, i la modernització de l'Administració. La guspira es va encendre el 5 d'abril, quan un grup de joves entra a la Casa de la Vall, tanca les portes i es conjura per no sortir-ne fins que s'accepti aquest programa de mínims. ¿Mereix aquest acte el nom de revolució? "Per a l'opinió pública catalana, espanyola, francesa i europea en genera, ho semblava. Tant pel desconeixement absolut sobre la realitat andorrana com també perquè aquella era una notícia molt llaminera per a la premsa barcelonina. És cert que no es pot considerar un assalt del poder pròpiament dit. Però la confluència de les demandes de modernització, l'exemple de la política espanyola i la tensió social derivada e la presència dels centenars de treballadors de Fhasa sí que permeten parlar de revolució, entesa com a arribada de la modernitat".
Cognoms que ens sonen
¿Qui són els instigadors de la revolució del 1933? Gonzàlez i Vilalta cita els membres de la Unió Andorrana, el primer protopartit andorrà, on apareixen noms com ara Cinto Riberaygua, Antoni Picart, Esteve Sirés i Manuel Cairat, molt influenciats pels emigrats a Béziers o Barcelona. Més que defensar una ideologia, el seu programa reclama una reforma de l'Administració que incideixi en la sanitat i en l'educació i que substitueixi el rudimentari aparell existent. "Els podríem definir com a progressistes o modernitzadors, però en el context andorrà del moment no és gaire dir perquè qualsevol reforma era modernitzadora per definició". Sosté l'historiador que l'existència d'un partit protofrancès i d'un altre favorable a la Mitra és una il.lusió alimentada per la premsa que no responia a la realitat. Tampoc els elements catalanistes, aglutinats entorn de Bonaventura Armengol, van tenir cap influència més enllà d'alguna proclama retòrica.
I arribem així a l'altre moment àlgid de l'any: l'ocupació executada per un esquadró de mig centenar de gendarmes francesos comandats pel coronel René Baulard. L'entrada es va produir el 18 d'agost, a iniciativa del copríncep francès i amb l'aquiescència de l'episcopal, i es va allargar fins al 9 d'octubre. Ho explica també Antoni Morell a ¿52 dies d'ocupació?. ¿Per què es decideix a intervenir, França? Pel canvi de règim electoral, que els coprínceps no podien acceptar perquè no se'ls havia consultat; per la conflictivitat laboral a Fhasa, el no reconeixement pel Consell General del veguer francès, i la destitució del mateix Consell decretat pel Tribunal de Corts. Tot plegat va convèncer França d'enviar un cos de gendarmes per controlar els obrers, dissoldre el Consell i convocar eleccions.
¿Es pot parlar pròpiament d'ocupació? "L'operació es va dissenyar com una ocupació amb tots els ets i uts: tancament de fronteres, control de comunicacions, destitució de les autoritats locals. I això, en un país que els francesos creien propi i que consideraven que havien de tutelar i protegir de possibles influències estrangeres. La premsa catalanista va fer especial èmfasi en l'ocupació. Però no només la catalanista: també la britànica i la nord-americana". Admet González i Vilalta que l'especial tarannà de Baulard i l'elecció dels gendarmes entre la tropa catalanoparlant va ajudar a atenuar la sensació d'ocupació estrangera. "Però va ser molt mal rebuda per la població".
L'ocupació és l'excusa per fer història-ficció i elucubrar amb una hipotètica annexió d'Andorra: "Tant els catalanistes com les autoritats espanyoles volien apropiar-se del país. El clima anticlerical de la II República era l'escenari propici per a un canvi de sobirania. Però s'hi oposaven dos factors: la preocupació pel contagi catalanista que neguitejava tant Madrid com París, i la negativa francesa a admetre la substitució de la Mitra pel president de la república espanyola. Els francesos preferien un soci menor i supeditat com era el bisbe".
Notícia d’Andrés Luengo al Periòdic d’Andorra sobre el llibre La cruïlla andorrana de 1933: la revolució de la modernitat, d'Arnau Gonzàlez Vilalta.
El calendari és capritxós: dimecres s'inaugurava a la capital un bronze en homenatge al bisbe Guitart, el copríncep episcopal dels convulsos decennis de 1920 i 1930. Se'l va descriure aleshores com un home especialment pròxim al poble, sincerament preocupat pel manteniment de la neutralitat, la independència i la sobirania nacional, i i com un dels artífexs de fites decisives en el camí cap a l'Andorra moderna, des de la concessió de Fhasa fins a la potenciació de l'educació i la creació del servei d'ordre. Casualitat o no, ni una paraula aquell dia sobre 1933, un dels anys clau del seu pontificat. Va ser, per dir-ho amb la terminologia que Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980) utilitza i reivindica sense les manies d'altres historiadors, l'any que els andorrans van fer la revolució, l'any que els gendarmes francesos van ocupar el país, i l'any que els obrers catalans de la hidroelèctrica van convocar sengles vagues generals. Alguna cosa, per acció o omissió, hi devia tenir a veure el copríncep.
Són precisament aquests prolífics, apassionants dotze mesos, els que l'historiador català radiografia a La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat, fruit de l'última beca Cebrià Baraut d'investigació històrica i que acaben de publicar Cossetània i la Fundació Julià Reig. Guitart és, òbviament, un dels protagonistes de la monografia. I no en surt del tot ben parat. Ell és un dels responsables de les relacions "tenses" --en paraules de Gonzàlez i Vilalta-- que la Mitra i el Consell General mantenien a l'època. "Havien trencat relacions formals. El cert és que l'interlocutor principal era el delegat del copríncep francès, que residia a Perpinyà. No dic que Guitart actués de forma negativa, però sí que va tenir un paper molt secundari i que tant les autoritats andorranes com França el van deixar molt de costat". Això, es clar, segons la documentació que ha consultat als arxius diplomàtics francesos dipositats a Nantes, i als departamentals de Perpinyà. "Potser si l'arxiu episcopal hagués respost alguna de les demandes que els he cursat els últims dos anys i m'hagués deixat investigar-hi, tindria altres elements de judici".
Entre les moltes novetats que aporta La cruïlla andorrana del 1933, convé fixar-se en la llista amb les firmes autògrafes dels 240 andorrans que presenten al Consell General les reclamacions que donaran lloc a la revolució. Reclamacions tan revolucionàries com ara el sufragi universal masculí per als majors de 25 anys; l'obertura pública de les sessions del Consell, fins aleshores secretes, i la modernització de l'Administració. La guspira es va encendre el 5 d'abril, quan un grup de joves entra a la Casa de la Vall, tanca les portes i es conjura per no sortir-ne fins que s'accepti aquest programa de mínims. ¿Mereix aquest acte el nom de revolució? "Per a l'opinió pública catalana, espanyola, francesa i europea en genera, ho semblava. Tant pel desconeixement absolut sobre la realitat andorrana com també perquè aquella era una notícia molt llaminera per a la premsa barcelonina. És cert que no es pot considerar un assalt del poder pròpiament dit. Però la confluència de les demandes de modernització, l'exemple de la política espanyola i la tensió social derivada e la presència dels centenars de treballadors de Fhasa sí que permeten parlar de revolució, entesa com a arribada de la modernitat".
Cognoms que ens sonen
¿Qui són els instigadors de la revolució del 1933? Gonzàlez i Vilalta cita els membres de la Unió Andorrana, el primer protopartit andorrà, on apareixen noms com ara Cinto Riberaygua, Antoni Picart, Esteve Sirés i Manuel Cairat, molt influenciats pels emigrats a Béziers o Barcelona. Més que defensar una ideologia, el seu programa reclama una reforma de l'Administració que incideixi en la sanitat i en l'educació i que substitueixi el rudimentari aparell existent. "Els podríem definir com a progressistes o modernitzadors, però en el context andorrà del moment no és gaire dir perquè qualsevol reforma era modernitzadora per definició". Sosté l'historiador que l'existència d'un partit protofrancès i d'un altre favorable a la Mitra és una il.lusió alimentada per la premsa que no responia a la realitat. Tampoc els elements catalanistes, aglutinats entorn de Bonaventura Armengol, van tenir cap influència més enllà d'alguna proclama retòrica.
I arribem així a l'altre moment àlgid de l'any: l'ocupació executada per un esquadró de mig centenar de gendarmes francesos comandats pel coronel René Baulard. L'entrada es va produir el 18 d'agost, a iniciativa del copríncep francès i amb l'aquiescència de l'episcopal, i es va allargar fins al 9 d'octubre. Ho explica també Antoni Morell a ¿52 dies d'ocupació?. ¿Per què es decideix a intervenir, França? Pel canvi de règim electoral, que els coprínceps no podien acceptar perquè no se'ls havia consultat; per la conflictivitat laboral a Fhasa, el no reconeixement pel Consell General del veguer francès, i la destitució del mateix Consell decretat pel Tribunal de Corts. Tot plegat va convèncer França d'enviar un cos de gendarmes per controlar els obrers, dissoldre el Consell i convocar eleccions.
¿Es pot parlar pròpiament d'ocupació? "L'operació es va dissenyar com una ocupació amb tots els ets i uts: tancament de fronteres, control de comunicacions, destitució de les autoritats locals. I això, en un país que els francesos creien propi i que consideraven que havien de tutelar i protegir de possibles influències estrangeres. La premsa catalanista va fer especial èmfasi en l'ocupació. Però no només la catalanista: també la britànica i la nord-americana". Admet González i Vilalta que l'especial tarannà de Baulard i l'elecció dels gendarmes entre la tropa catalanoparlant va ajudar a atenuar la sensació d'ocupació estrangera. "Però va ser molt mal rebuda per la població".
L'ocupació és l'excusa per fer història-ficció i elucubrar amb una hipotètica annexió d'Andorra: "Tant els catalanistes com les autoritats espanyoles volien apropiar-se del país. El clima anticlerical de la II República era l'escenari propici per a un canvi de sobirania. Però s'hi oposaven dos factors: la preocupació pel contagi catalanista que neguitejava tant Madrid com París, i la negativa francesa a admetre la substitució de la Mitra pel president de la república espanyola. Els francesos preferien un soci menor i supeditat com era el bisbe".
Notícia d’Andrés Luengo al Periòdic d’Andorra sobre el llibre La cruïlla andorrana de 1933: la revolució de la modernitat, d'Arnau Gonzàlez Vilalta.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada