Recentment ha aparegut el segon volum de la prosa curta de Puig i Ferreter, escriptor amb arrels al Camp de Tarragona. Aquest segon llibre conclou l'edició de tota la prosa breu que l'escriptor havia escampat en diferents revistes i diaris (La Publicitat, L'Horitzó, El Diluvio i La Campana de Gràcia) al llarg la seva vida (La Selva del Camp, 1882-París, 1956). Puig i Ferreter va ser un autor polifacètic. Va ser molt reconegut en el teatre (El noi mimat, Aigües encantades, La dama enamorada o La dama de l'amor feréstec) que va ser representat a la capital catalana.
Puig i Ferreter era fill d'un terratinent ric que no el va reconèixer mai, i malgrat les dificultats econòmiques que sempre el van marcar va poder estudiar, primer a Reus i més endavant a Barcelona. La vida de l'escriptor va ser plena d'alts i baixos i tot el que li va passar en aquests primers anys quedarà perfectament imprès en la seva prosa. Quan va acabar els estudis a Barcelona va marxar un any a França; aquell any el va viure com un rodamón, sense diners, en la més absoluta misèria. Finalment, va decidir tornar a la capital catalana i va començar a treballar. En aquesta primera etapa va escriure un teatre amb un marcat to de crítica, però des de la Setmana Tràgica (1909) el públic volia obres lleugeres, coses que els permetessin passar uns moments divertits. Puig, inicialment, va acceptar aquest nou cànon, però tampoc no es va acabar d'entregar mai a la voluntat del seu públic i fins i tot va ser tractat d'immoral per l'obra La dama alegra. El selvatà va escriure teatre per sobreviure, per alimentar el cos, però també necessitava alimentar el seu esperit; i les seves obres, que havien de divertir, sempre van tenir una singularitat. Finalment, va abandonar el món del teatre i es va dedicar plenament a la narrativa; va escriure relats breus com ara L'home que tenia més d'una vida (1924), que apareixia en el volum anterior de prosa breu.
En els seus relats curts hi podem entreveure novel·les esbossades, pinzellades d'històries més complexes que potser no tenia temps ni ganes d'escriure. El teatre li havia robat molt de temps i segurament molta prosa breu la devia escriure entre obra i obra, però quan va decidir deixar els escenaris van passar uns anys abans no va aconseguir fer-se seu el nou espai d'escriptor de novel·les. En el pròleg de Vida interior d'un escriptor, Guillem-Jordi Graells escriu: «S'ha convertit ja en un tòpic parlar de la incapacitat imaginativa de Puig i Ferreter, i el fet que explotava fins a l'extrem la pedrera de les pròpies experiències i els fets autobiogràfics.» Aquesta frase defineix tota l'obra de Puig. La seva obra escrita són paral·lelismes de la seva vida viscuda, i sobta per la innocència i senzillesa de les històries que explica. Els arguments no són recargolats, sinó escenes que ell ha vist i que les ha alterat una mica. Si ens centrem només en els llocs on tenen lloc les accions podem parlar de tres espais: el Camp de Tarragona (sense deixar de dir La Selva del Camp), Barcelona, i l'herència d'aquell any a l'estranger, a França. Els contes presenten uns personatges i uns espais normals, s'alternen entre urbans i rurals i sempre contenen una tristesa. El pessimisme de Les aigües encantades es contagia pràcticament en tots els relats. Les narracions són ordenades i senzilles i això fa que les històries flueixin perfectament en la ment del lector. Puig ja havia editat alguns d'aquests relats en vida i va col·locar en primer lloc L'home de la ploma a la mà, un conte que converteix en pròleg, que no deixa indiferent ningú i que critica el rumb cultural i polític del país; ben bé podria ser un retret a Ventura Gassol.
El que més atrau de Puig es també el que més se li ha criticat: aquesta innocència i senzillesa de les seves històries, gràcies a les quals el lector pot anar descobrint la seva vida i la vida dels llocs pels quals va passar.
Article de Jordi Vinyals al diari El Punt del Camp de Tarragona sobre el llibre Una mica d'amor i altres relats, de Joan Puig i Ferreter.
Puig i Ferreter era fill d'un terratinent ric que no el va reconèixer mai, i malgrat les dificultats econòmiques que sempre el van marcar va poder estudiar, primer a Reus i més endavant a Barcelona. La vida de l'escriptor va ser plena d'alts i baixos i tot el que li va passar en aquests primers anys quedarà perfectament imprès en la seva prosa. Quan va acabar els estudis a Barcelona va marxar un any a França; aquell any el va viure com un rodamón, sense diners, en la més absoluta misèria. Finalment, va decidir tornar a la capital catalana i va començar a treballar. En aquesta primera etapa va escriure un teatre amb un marcat to de crítica, però des de la Setmana Tràgica (1909) el públic volia obres lleugeres, coses que els permetessin passar uns moments divertits. Puig, inicialment, va acceptar aquest nou cànon, però tampoc no es va acabar d'entregar mai a la voluntat del seu públic i fins i tot va ser tractat d'immoral per l'obra La dama alegra. El selvatà va escriure teatre per sobreviure, per alimentar el cos, però també necessitava alimentar el seu esperit; i les seves obres, que havien de divertir, sempre van tenir una singularitat. Finalment, va abandonar el món del teatre i es va dedicar plenament a la narrativa; va escriure relats breus com ara L'home que tenia més d'una vida (1924), que apareixia en el volum anterior de prosa breu.
En els seus relats curts hi podem entreveure novel·les esbossades, pinzellades d'històries més complexes que potser no tenia temps ni ganes d'escriure. El teatre li havia robat molt de temps i segurament molta prosa breu la devia escriure entre obra i obra, però quan va decidir deixar els escenaris van passar uns anys abans no va aconseguir fer-se seu el nou espai d'escriptor de novel·les. En el pròleg de Vida interior d'un escriptor, Guillem-Jordi Graells escriu: «S'ha convertit ja en un tòpic parlar de la incapacitat imaginativa de Puig i Ferreter, i el fet que explotava fins a l'extrem la pedrera de les pròpies experiències i els fets autobiogràfics.» Aquesta frase defineix tota l'obra de Puig. La seva obra escrita són paral·lelismes de la seva vida viscuda, i sobta per la innocència i senzillesa de les històries que explica. Els arguments no són recargolats, sinó escenes que ell ha vist i que les ha alterat una mica. Si ens centrem només en els llocs on tenen lloc les accions podem parlar de tres espais: el Camp de Tarragona (sense deixar de dir La Selva del Camp), Barcelona, i l'herència d'aquell any a l'estranger, a França. Els contes presenten uns personatges i uns espais normals, s'alternen entre urbans i rurals i sempre contenen una tristesa. El pessimisme de Les aigües encantades es contagia pràcticament en tots els relats. Les narracions són ordenades i senzilles i això fa que les històries flueixin perfectament en la ment del lector. Puig ja havia editat alguns d'aquests relats en vida i va col·locar en primer lloc L'home de la ploma a la mà, un conte que converteix en pròleg, que no deixa indiferent ningú i que critica el rumb cultural i polític del país; ben bé podria ser un retret a Ventura Gassol.
El que més atrau de Puig es també el que més se li ha criticat: aquesta innocència i senzillesa de les seves històries, gràcies a les quals el lector pot anar descobrint la seva vida i la vida dels llocs pels quals va passar.
Article de Jordi Vinyals al diari El Punt del Camp de Tarragona sobre el llibre Una mica d'amor i altres relats, de Joan Puig i Ferreter.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada