Carles Santasusagna (Arxiu particular)Escriptor. El solsoní Carles Santasusagna viu la vida al bell mig de la selva amazònica, a la Guaiana Francesa. Una experiència que relata en el llibre Una granja a l'Amazònia, l'origen del qual és en les cròniques telefòniques que feia per al programa Els viatgers de la gran anaconda, de Catalunya Ràdio. Després de treballar com a granger, ara es dedica a l'agricultura de supervivència i afronta l'existència amb calma i al costat de la Yanling, la seva dona.
Carles Santasusagna (Solsona, 1950) viu des del 1986 a Regina, a la Guaiana Francesa, de manera gairebé ininterrompuda. Viatger vocacional, el 1976 va marxar a l'Àfrica, i quatre anys després va descobrir l'Amèrica del Sud, un continent que el va captivar fins al punt d'establir-hi la residència. Les experiències viscudes a la selva basteixen el llibre Una granja a l'Amazònia, que publica Cossetània.
Què queda d'aquella voluntat de viure com els indis amb qui va anar amb uns amics, als anys vuitanta, cap a la Guaiana?
Ideològicament, res. Tecnològicament, una colleta de coneixences tècniques que faciliten l'adaptació al medi i l'aprofitament de l'entorn. Però els indis, encara que tenen problemes per pensar com occidentals, tenen tots unes ganes enormes de viure com occidentals i deixar de ser indis, d'alguna manera. Han assimilat bé la tecnologia occidental i han guardat les coneixences tecnològiques pròpies que els han permès d'apropiar-se el medi. El que no han aconse-guit encara del tot és aprendre a pensar i actuar com occidentals deixant de pensar com indis. És a dir, assimilar les estructures mentals racionalistes i manipuladores i oblidar les màgiques. És gairebé el mateix que ens va passar a nosaltres quan vàrem voler viure com ells. Materialment, ens vam atansar a la seva manera de viure i encara ara la meva vida és més propera, crec jo, a la seva de fa una colla d'anys que no pas la de tants i tants indis que viuen a les ciutats i pobles d'arreu. Però nosaltres mai no hem entès el món amb el cap i el cor màgic com ells, una manera de fer que han utilitzat per transformar l'entorn, no només per manipular-lo sinó, sobretot, per entendre'l com un espai global on viure acompanyats de la resta de la creació, tot i tots plens de sentit.
Però..., per què se'n va anar cap a l'Amazones?
La primera vegada vaig viatjar a l'Amèrica del Sud per anar a buscar les amazones. Durant uns anys em vaig preparar un dossier gruixut recollint tota mena d'informació sobre les amazones al llarg de la història de les exploracions sud-americanes, amb l'objectiu d'anar a veure si es podien trobar rastres d'alguna mena d'aquesta antiga i excitant història. Evidentment, no vàrem trobar res, si no, ja se n'hauria sentit parlar, però penso que no va ser perquè no sigui possible trobar res, sinó perquè nosaltres no estàvem a l'alçada de les nostres pretensions exploradores. Potser algú, algun dia, trobarà una mena de signe que permeti de continuar somniant en aquesta història.
I ara, més de vint anys després, encara treballa a la granja de porcs?
Ho he deixat, perquè era massa dur haver-los de matar. Tenien una ànima... massa real. Actualment, amb la Yanling, la meva dona, una xinesa de Beijing, fem agricultura de supervivència. Passem moltes hores passejant per la selva, pesquem de tant en tant, viatgem a rem riu amunt i avall i, a més de llegir molt, ens ocupem fent recerques històriques sobre l'ocupació del riu Approuague pels invasors europeus i els seus esclaus.
La iniciativa de dur una granja havia estat seva?
Sí, tot i que l'any 1984 en vaig dur una per encàrrec a la frontera entre la Guaiana i el Brasil.
Tenia experiència prèvia en el camp de l'agricultura?
L'agricultura mai no m'ha fet por. Vaig treballar en el tomàquet a Pulpi (Almeria) durant any, devia ser el 1974 o 1975, i també amb les peres al Pla d'Urgell, els préssecs a la vall del Roine i a la vinya a Bordeus. La ramaderia l'havia apresa al Brasil treballant de vaquer al Matto Grosso i a Roraima. D'altra banda, durant la meva estada a Catalunya entre el 1992 i el 1996, uns amics em varen posar en contacte amb la permacultura, que vaig trobar molt adient per al que jo volia fer. A la biblioteca agrícola Sant Isidre, de la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, vaig consultar una bona colla d'obres específicament orientades a la ramaderia i l'agricultura a les terres baixes sud-americanes.
La seva granja de porcs no era gaire convencional, almenys comparada amb les de casa nostra. Què vol dir quan explica que els cuidava d'una manera natural?
De fet, no sé si es pot dir que els cuidava jo els meus porcs. Dormien en una barraca ben tancada per evitar que els ratpenats vampirs els mosseguessin a la nit. A part del problema que pot provocar una pèrdua de sang, encara que no sigui gaire important durant una colla de dies, els vampirs poden ser transmissors de la ràbia. A les sis del matí obria les portes i els donava per menjar uns grapadets de pinso. Ho aprofitava per controlar les seves condicions físiques, potser alguna ferida que calia desinfectar, paparres a eliminar i poca cosa més, i després ells feien la seva vida, sovint selva enllà, sense altres límits d'espai que els que ells s'imposaven. A vegades, fins a dos quilòmetres de casa. No tornaven fins a les quatre o les cinc de la tarda, a les sis els donava per menjar pinso una altra vegada, i els tancava a la nit.
No hi tenia problemes?
Mai no vaig tenir cap porc malalt, mai no vaig haver de netejar les corralines, perquè els porcs mai no s'hi van cagar ni pixar a dins, Sempre van esperar al matí per fer les seves feines ben disciplinats a l'exterior. Les truges van parir sempre on van voler per la selva, en llocs ben escollits amb aigua a prop i terra seca sota el jaç. Jo només m'havia de preocupar de localitzar el niu, instal·lar un tendal al damunt per cobrir-les de la pluja, dur-los menjar un parell de cops al dia i deixar-hi llum durant la nit per espantar els vampirs. Al cap de vuit o deu dies, elles soles duien els petits al corral i els presentaven a la colla. La feina més grossa va ser sempre la de matar-los i preparar-los per a la venda. La feina més feixuga i la menys agradable i interessant.
Hi havia gaire gent que practicava així l'ofici de granger?
No he conegut ningú fent experiències com la meva. A la Guaiana hi ha tradició de cria de porcs en llibertat, però no a la selva, sinó a la sabana. Sobretot, crec, perquè la gent no viu a la selva, sinó a la sabana, si pot escollir.
Com és el lloc on viu?
M'estic al bell mig de la selva. Entre casa meva i el poble més proper hi ha 30 km de selva, sense una sola casa de pagès o qualsevol altra. Selva de debò, amb arbres que poden arribar a fer trenta o quaranta metres d'alçada, on és impossible usar un GPS normal perquè sota els arbres no arriben a captar els satèl·lits. El riu és la carretera i el poble té uns 500 habitants, un parell de botigues i un dispensari amb una infermera cada dia i un metge un cop la setmana.
Veïns?
Tinc un parell de veïns... Bé, de fet, n'he tingut un parell: un ha mort fa un parell de mesos als 80 anys i l'altre ha passat a viure a la vila per culpa del cor, que li dóna problemes. També hi ha una veïna dos-cents metres riu amunt, que es vol dedicar a fer turisme.
Comoditats?
Tenim llum d'una instal·lació solar i aigua corrent directament captada a la font. La casa fa uns 70 metres quadrats, sense parets però ben sota cobert, un parell d'ordinadors portàtils, un parell de canoes, un motor, accés a un parell de biblioteques, el jardí més gran i esponerós del món, milers d'ocells al voltant, un hort petitó però productiu, el riu al davant de casa i el cel damunt el cap. Quina comoditat podem trobar a faltar?
Què vol dir entendre la selva?
Crec que els homes no ens hem entès mai amb el bosc. Amb l'excepció dels pigmeus de les selves equatorials africanes, la nostra relació amb el bosc, amb la selva, ha estat sempre la mateixa: tallar-lo, fer-lo desaparèixer, creant un buit on poder viure mirant el cel, fer-hi una sabana a mida per fer-hi créixer allò que ens cal per viure. Aquesta relació inamistosa continua present actualment en les desforestacions massives per crear espais per a l'agricultura i la ramaderia. O bé, quan som ecològics, ens apanyem per domesticar-lo ben domesticat, convertint-lo en un indret asèptic per poder-hi passejar turistes. Jo no he fet una cosa diferent, perquè també m'he creat un espai artificial on viure i criar els meus animals i les meves plantes. Però m'he esforçat perquè aquest espai fos ben limitat i fàcil de recuperar per a la selva veïna el dia que jo l'abandoni. I he engrescat els meus animals per anar a buscar-se la vida bosc enllà.
Una relació difícil, certament.
Jo tampoc no puc viure sota els arbres sense cel ni sol, i la selva, que està organitzada per produir quantitats enormes de matèria vegetal viva, no està pas organitzada per produir quantitats interessants de fruits comestibles prou interessants per als homes. Per tant, no m'ofereix gaire cosa més que un jardí enorme ben ombrívol. Jo entenc això, ho accepto i faig allò que puc per interferir-hi el mínim. Per això em costa acceptar que es destrueixin massivament milers i milers d'hectàrees per furgar el terra darrere de l'or, per crear pastures per a les vaques dels McDonald i els Burger King, o bé soja per a l'etanol a fi que la gent no pateixi quan la benzina vagi gaire cara. Jo accepto viure en unes condicions més aviat precàries, vist el nivell normal de qualsevol urbanita, per tal de poder-me pagar el luxe de guardar el contacte amb una selva encara ben preservada i poc agredida.
Missatge rebut.
Entendre la selva vol dir que si la volem conservar com és, el nivell de vida que els homes ens podem permetre és ben diferent. Alguns, molts potser, diran que ben inferior al nivell de vida que ens podríem pagar canviant-la per encara més milers d'hectàrees d'agricultura intensiva, Mcdos i etanols.
En el seu llibre, els animals són protagonistes. Costa habituar-s'hi?
Em sembla que els homes hem estat injustos amb els animals. Quan el món era animista i els homes s'embrutaven les mans matant per menjar o per defensar-se, les seves víctimes i els seus enemics tenien una ànima que era propera a l'ànima dels homes. Les relacions que teníem amb ells obeïen a aquesta ànima propera que gairebé ens feia parents.
Ara és diferent?
Els homes, a mesura que ens hem civilitzat, hem fet tot allò que hem pogut per allunyar els animals de nosaltres negant-los sentiments, intel·ligència i, sobretot, qualsevol mena d'ànima. Això ens facilita la seva manipulació. Fins i tot, els científics juguen a aquest joc i quan algú gosa dir que els animals, els gossos per exemple, poden tenir reaccions que fàcilment podem considerar equivalents a les reaccions humanes, ens diuen que això és fer antropomorfisme, donar-los caràcter humà. Com si nosaltres no fóssim, abans que res, tant animals com ells. Com si no fos acceptable que una part enorme del nostre patrimoni ens és comuna a ells.
Pensava així abans d'instal·lar-se a l'Amazònia?
Els animals m'han interessat sempre. Trobar-los a l'abast, en plena selva, ha estat des del primer dia el millor regal que em podia imaginar. Encara no m'hi he acostumat i encara ho trobo tan plaent com el primer dia, tant si es tracta d'ocells com de mamífers, rèptils o insectes, tant si són colibrís com àligues, tant si es tracta de ratolins com de pumes o jaguars.
Tenim idealitzada l'Amazònia? Quins prejudicis hem de perdre?
Idealitzada en el sentit que tot allò que no es coneix i és llunyà és més interessant que allò que és proper i que, encara que tampoc no es coneix, tothom se sent amb el dret de pensar que ho coneix. Parlo de les muntanyes i els boscos catalans, espanyols i europeus. No sé si es pot idealitzar l'Amazònia. És un bosc que no s'acaba mai i que fa por, sobretot, perquè no s'acaba mai, però com que aquesta raó és poc fotogènica, és més interessant d'imaginar com un bosc ple de perills vius: animals ferotges i perillosos. El que passa, però, és que els animals ferotges i perillosos hi són rars i poc ferotges. Un jaguar no ataca pas amb ferocitat, sinó amb la mateixa tranquil·litat, fredor i plaer que qualsevol de nosaltres davant un plat de costelles a la brasa. Per tant, quan un s'imagina l'Amazònia, s'imagina un món que és poc amazònic, i mai no s'imagina allò que és més l'Amazònia: la immensitat i la crueltat inevitable de qualsevol immensitat.
Sent propera la mort o, almenys, que viu en perill?
No tinc la sensació de viure perillosament. El perill hi és, estadísticament parlant, molt poc present, sobretot perquè em sembla que el perill és, estadísticament parlant, un company inevitable de la presència d'homes, i aquí n'hi ha molt poquets. Però és cert que la vida s'hi viu a un nivell d'incertesa i improvisació molt més gran que en qualsevol indret domesticat. És clar que el món d'aquí és perillós perquè hi cal improvisar sovint i cal trobar solucions a problemes molt nous i poc humanitzats. Això fa que no et puguis adormir bo i passejant o caçant o mandrejant, però si bades, allò més probable que et pot passar és que tinguis un accident, no pas que t'assassinin o que et devorin.
Una percepció ben diferent de la que tenim els occidentals.
S'hi viu més a prop de la natura i no hi ha amagatalls. El contacte amb la mort hi és habitual i gens amagat, com passa dins l'habitació discreta d'un hospital o en un escorxador. Quan caces o pesques, t'embrutes de sang. Quan tens un accident, t'has d'espavilar sense poder trucar als bombers. Els animals neixen, s'aparellen, i les plantes i la vida explota sense parar al teu entorn. Però tot això, aquest ser més a prop de la vida i de la mort només s'esdevé perquè el món urbanita que hem fet a Europa s'ha allunyat de la presència de la vida i de la mort.
Entrevista del diari Regió7 a Carles Santasusagna, autor del llibre Una granja a l'Amazònia.
Carles Santasusagna (Solsona, 1950) viu des del 1986 a Regina, a la Guaiana Francesa, de manera gairebé ininterrompuda. Viatger vocacional, el 1976 va marxar a l'Àfrica, i quatre anys després va descobrir l'Amèrica del Sud, un continent que el va captivar fins al punt d'establir-hi la residència. Les experiències viscudes a la selva basteixen el llibre Una granja a l'Amazònia, que publica Cossetània.
Què queda d'aquella voluntat de viure com els indis amb qui va anar amb uns amics, als anys vuitanta, cap a la Guaiana?
Ideològicament, res. Tecnològicament, una colleta de coneixences tècniques que faciliten l'adaptació al medi i l'aprofitament de l'entorn. Però els indis, encara que tenen problemes per pensar com occidentals, tenen tots unes ganes enormes de viure com occidentals i deixar de ser indis, d'alguna manera. Han assimilat bé la tecnologia occidental i han guardat les coneixences tecnològiques pròpies que els han permès d'apropiar-se el medi. El que no han aconse-guit encara del tot és aprendre a pensar i actuar com occidentals deixant de pensar com indis. És a dir, assimilar les estructures mentals racionalistes i manipuladores i oblidar les màgiques. És gairebé el mateix que ens va passar a nosaltres quan vàrem voler viure com ells. Materialment, ens vam atansar a la seva manera de viure i encara ara la meva vida és més propera, crec jo, a la seva de fa una colla d'anys que no pas la de tants i tants indis que viuen a les ciutats i pobles d'arreu. Però nosaltres mai no hem entès el món amb el cap i el cor màgic com ells, una manera de fer que han utilitzat per transformar l'entorn, no només per manipular-lo sinó, sobretot, per entendre'l com un espai global on viure acompanyats de la resta de la creació, tot i tots plens de sentit.
Però..., per què se'n va anar cap a l'Amazones?
La primera vegada vaig viatjar a l'Amèrica del Sud per anar a buscar les amazones. Durant uns anys em vaig preparar un dossier gruixut recollint tota mena d'informació sobre les amazones al llarg de la història de les exploracions sud-americanes, amb l'objectiu d'anar a veure si es podien trobar rastres d'alguna mena d'aquesta antiga i excitant història. Evidentment, no vàrem trobar res, si no, ja se n'hauria sentit parlar, però penso que no va ser perquè no sigui possible trobar res, sinó perquè nosaltres no estàvem a l'alçada de les nostres pretensions exploradores. Potser algú, algun dia, trobarà una mena de signe que permeti de continuar somniant en aquesta història.
I ara, més de vint anys després, encara treballa a la granja de porcs?
Ho he deixat, perquè era massa dur haver-los de matar. Tenien una ànima... massa real. Actualment, amb la Yanling, la meva dona, una xinesa de Beijing, fem agricultura de supervivència. Passem moltes hores passejant per la selva, pesquem de tant en tant, viatgem a rem riu amunt i avall i, a més de llegir molt, ens ocupem fent recerques històriques sobre l'ocupació del riu Approuague pels invasors europeus i els seus esclaus.
La iniciativa de dur una granja havia estat seva?
Sí, tot i que l'any 1984 en vaig dur una per encàrrec a la frontera entre la Guaiana i el Brasil.
Tenia experiència prèvia en el camp de l'agricultura?
L'agricultura mai no m'ha fet por. Vaig treballar en el tomàquet a Pulpi (Almeria) durant any, devia ser el 1974 o 1975, i també amb les peres al Pla d'Urgell, els préssecs a la vall del Roine i a la vinya a Bordeus. La ramaderia l'havia apresa al Brasil treballant de vaquer al Matto Grosso i a Roraima. D'altra banda, durant la meva estada a Catalunya entre el 1992 i el 1996, uns amics em varen posar en contacte amb la permacultura, que vaig trobar molt adient per al que jo volia fer. A la biblioteca agrícola Sant Isidre, de la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, vaig consultar una bona colla d'obres específicament orientades a la ramaderia i l'agricultura a les terres baixes sud-americanes.
La seva granja de porcs no era gaire convencional, almenys comparada amb les de casa nostra. Què vol dir quan explica que els cuidava d'una manera natural?
De fet, no sé si es pot dir que els cuidava jo els meus porcs. Dormien en una barraca ben tancada per evitar que els ratpenats vampirs els mosseguessin a la nit. A part del problema que pot provocar una pèrdua de sang, encara que no sigui gaire important durant una colla de dies, els vampirs poden ser transmissors de la ràbia. A les sis del matí obria les portes i els donava per menjar uns grapadets de pinso. Ho aprofitava per controlar les seves condicions físiques, potser alguna ferida que calia desinfectar, paparres a eliminar i poca cosa més, i després ells feien la seva vida, sovint selva enllà, sense altres límits d'espai que els que ells s'imposaven. A vegades, fins a dos quilòmetres de casa. No tornaven fins a les quatre o les cinc de la tarda, a les sis els donava per menjar pinso una altra vegada, i els tancava a la nit.
No hi tenia problemes?
Mai no vaig tenir cap porc malalt, mai no vaig haver de netejar les corralines, perquè els porcs mai no s'hi van cagar ni pixar a dins, Sempre van esperar al matí per fer les seves feines ben disciplinats a l'exterior. Les truges van parir sempre on van voler per la selva, en llocs ben escollits amb aigua a prop i terra seca sota el jaç. Jo només m'havia de preocupar de localitzar el niu, instal·lar un tendal al damunt per cobrir-les de la pluja, dur-los menjar un parell de cops al dia i deixar-hi llum durant la nit per espantar els vampirs. Al cap de vuit o deu dies, elles soles duien els petits al corral i els presentaven a la colla. La feina més grossa va ser sempre la de matar-los i preparar-los per a la venda. La feina més feixuga i la menys agradable i interessant.
Hi havia gaire gent que practicava així l'ofici de granger?
No he conegut ningú fent experiències com la meva. A la Guaiana hi ha tradició de cria de porcs en llibertat, però no a la selva, sinó a la sabana. Sobretot, crec, perquè la gent no viu a la selva, sinó a la sabana, si pot escollir.
Com és el lloc on viu?
M'estic al bell mig de la selva. Entre casa meva i el poble més proper hi ha 30 km de selva, sense una sola casa de pagès o qualsevol altra. Selva de debò, amb arbres que poden arribar a fer trenta o quaranta metres d'alçada, on és impossible usar un GPS normal perquè sota els arbres no arriben a captar els satèl·lits. El riu és la carretera i el poble té uns 500 habitants, un parell de botigues i un dispensari amb una infermera cada dia i un metge un cop la setmana.
Veïns?
Tinc un parell de veïns... Bé, de fet, n'he tingut un parell: un ha mort fa un parell de mesos als 80 anys i l'altre ha passat a viure a la vila per culpa del cor, que li dóna problemes. També hi ha una veïna dos-cents metres riu amunt, que es vol dedicar a fer turisme.
Comoditats?
Tenim llum d'una instal·lació solar i aigua corrent directament captada a la font. La casa fa uns 70 metres quadrats, sense parets però ben sota cobert, un parell d'ordinadors portàtils, un parell de canoes, un motor, accés a un parell de biblioteques, el jardí més gran i esponerós del món, milers d'ocells al voltant, un hort petitó però productiu, el riu al davant de casa i el cel damunt el cap. Quina comoditat podem trobar a faltar?
Què vol dir entendre la selva?
Crec que els homes no ens hem entès mai amb el bosc. Amb l'excepció dels pigmeus de les selves equatorials africanes, la nostra relació amb el bosc, amb la selva, ha estat sempre la mateixa: tallar-lo, fer-lo desaparèixer, creant un buit on poder viure mirant el cel, fer-hi una sabana a mida per fer-hi créixer allò que ens cal per viure. Aquesta relació inamistosa continua present actualment en les desforestacions massives per crear espais per a l'agricultura i la ramaderia. O bé, quan som ecològics, ens apanyem per domesticar-lo ben domesticat, convertint-lo en un indret asèptic per poder-hi passejar turistes. Jo no he fet una cosa diferent, perquè també m'he creat un espai artificial on viure i criar els meus animals i les meves plantes. Però m'he esforçat perquè aquest espai fos ben limitat i fàcil de recuperar per a la selva veïna el dia que jo l'abandoni. I he engrescat els meus animals per anar a buscar-se la vida bosc enllà.
Una relació difícil, certament.
Jo tampoc no puc viure sota els arbres sense cel ni sol, i la selva, que està organitzada per produir quantitats enormes de matèria vegetal viva, no està pas organitzada per produir quantitats interessants de fruits comestibles prou interessants per als homes. Per tant, no m'ofereix gaire cosa més que un jardí enorme ben ombrívol. Jo entenc això, ho accepto i faig allò que puc per interferir-hi el mínim. Per això em costa acceptar que es destrueixin massivament milers i milers d'hectàrees per furgar el terra darrere de l'or, per crear pastures per a les vaques dels McDonald i els Burger King, o bé soja per a l'etanol a fi que la gent no pateixi quan la benzina vagi gaire cara. Jo accepto viure en unes condicions més aviat precàries, vist el nivell normal de qualsevol urbanita, per tal de poder-me pagar el luxe de guardar el contacte amb una selva encara ben preservada i poc agredida.
Missatge rebut.
Entendre la selva vol dir que si la volem conservar com és, el nivell de vida que els homes ens podem permetre és ben diferent. Alguns, molts potser, diran que ben inferior al nivell de vida que ens podríem pagar canviant-la per encara més milers d'hectàrees d'agricultura intensiva, Mcdos i etanols.
En el seu llibre, els animals són protagonistes. Costa habituar-s'hi?
Em sembla que els homes hem estat injustos amb els animals. Quan el món era animista i els homes s'embrutaven les mans matant per menjar o per defensar-se, les seves víctimes i els seus enemics tenien una ànima que era propera a l'ànima dels homes. Les relacions que teníem amb ells obeïen a aquesta ànima propera que gairebé ens feia parents.
Ara és diferent?
Els homes, a mesura que ens hem civilitzat, hem fet tot allò que hem pogut per allunyar els animals de nosaltres negant-los sentiments, intel·ligència i, sobretot, qualsevol mena d'ànima. Això ens facilita la seva manipulació. Fins i tot, els científics juguen a aquest joc i quan algú gosa dir que els animals, els gossos per exemple, poden tenir reaccions que fàcilment podem considerar equivalents a les reaccions humanes, ens diuen que això és fer antropomorfisme, donar-los caràcter humà. Com si nosaltres no fóssim, abans que res, tant animals com ells. Com si no fos acceptable que una part enorme del nostre patrimoni ens és comuna a ells.
Pensava així abans d'instal·lar-se a l'Amazònia?
Els animals m'han interessat sempre. Trobar-los a l'abast, en plena selva, ha estat des del primer dia el millor regal que em podia imaginar. Encara no m'hi he acostumat i encara ho trobo tan plaent com el primer dia, tant si es tracta d'ocells com de mamífers, rèptils o insectes, tant si són colibrís com àligues, tant si es tracta de ratolins com de pumes o jaguars.
Tenim idealitzada l'Amazònia? Quins prejudicis hem de perdre?
Idealitzada en el sentit que tot allò que no es coneix i és llunyà és més interessant que allò que és proper i que, encara que tampoc no es coneix, tothom se sent amb el dret de pensar que ho coneix. Parlo de les muntanyes i els boscos catalans, espanyols i europeus. No sé si es pot idealitzar l'Amazònia. És un bosc que no s'acaba mai i que fa por, sobretot, perquè no s'acaba mai, però com que aquesta raó és poc fotogènica, és més interessant d'imaginar com un bosc ple de perills vius: animals ferotges i perillosos. El que passa, però, és que els animals ferotges i perillosos hi són rars i poc ferotges. Un jaguar no ataca pas amb ferocitat, sinó amb la mateixa tranquil·litat, fredor i plaer que qualsevol de nosaltres davant un plat de costelles a la brasa. Per tant, quan un s'imagina l'Amazònia, s'imagina un món que és poc amazònic, i mai no s'imagina allò que és més l'Amazònia: la immensitat i la crueltat inevitable de qualsevol immensitat.
Sent propera la mort o, almenys, que viu en perill?
No tinc la sensació de viure perillosament. El perill hi és, estadísticament parlant, molt poc present, sobretot perquè em sembla que el perill és, estadísticament parlant, un company inevitable de la presència d'homes, i aquí n'hi ha molt poquets. Però és cert que la vida s'hi viu a un nivell d'incertesa i improvisació molt més gran que en qualsevol indret domesticat. És clar que el món d'aquí és perillós perquè hi cal improvisar sovint i cal trobar solucions a problemes molt nous i poc humanitzats. Això fa que no et puguis adormir bo i passejant o caçant o mandrejant, però si bades, allò més probable que et pot passar és que tinguis un accident, no pas que t'assassinin o que et devorin.
Una percepció ben diferent de la que tenim els occidentals.
S'hi viu més a prop de la natura i no hi ha amagatalls. El contacte amb la mort hi és habitual i gens amagat, com passa dins l'habitació discreta d'un hospital o en un escorxador. Quan caces o pesques, t'embrutes de sang. Quan tens un accident, t'has d'espavilar sense poder trucar als bombers. Els animals neixen, s'aparellen, i les plantes i la vida explota sense parar al teu entorn. Però tot això, aquest ser més a prop de la vida i de la mort només s'esdevé perquè el món urbanita que hem fet a Europa s'ha allunyat de la presència de la vida i de la mort.
Entrevista del diari Regió7 a Carles Santasusagna, autor del llibre Una granja a l'Amazònia.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada