Francesca Aliern, ja Senyora amb majúscules de les lletres catalanes, puja un esglaó més de la piràmide de la seva extensa i valuosa bibliografia, puja amb un títol que evoca el fons, però això és una paradoxa involuntària, el que no és involuntari, sino un fet constatable és que la capacitat per explicar interiors humans que té la xertolina és d’un mestratge i una profunditat dignes d’un estudi minuciós, Francesca Aliern explica les persones, els personatges en el seu cas, tal com ragen, aleshores per què ens arriben tan complerts, és normal que arribi el que ella descriu, però com és que seguint les seves paraules naltres aprenem a viure amb tota la complexitat dels sers que ella crea, quan imaginem els silencis d’alguns dels sers de tinta que tan bé personifica, els dolors, les notàlgies, les rialles… sembla que els tinguem al costat, escriptora excel.lent a l’hora de dotar d’ànima els seus personatges de tinta.
La protagonista d’Aigües fondes no és una heroïna social, no, no ho és, ni tampoc un model a seguir per cap dona que s’hagi trobat en la mateixa situació, el calvari que viu és una xacra social individualitzada amb nota per la mà de l’autora, mà escrivent i cor pensant en Francesca Aliern vol dir humanitat a raig i bona literatura, explicant un problema social d’una forma aparentment senzilla, per què no surt un documental, i sí un llibre ple de batecs sensitius? La resposta la té la signant de la novel.la, jo no la trobo, se m’acut que ha assolit un estil tan personal i ple de vigor interior que ningú pot narrar com narra Francesca, cap personatge, cap, queda orfe de matisos, i els principals surten del llibre per conviure amb naltros, com si fossim habitants d’un mateix barri, un barri que podríem situar entre el paper on respira l’Elsa, i els ulls on reflexiona el lector, a mig camí entre allò que té de fictici, i allò que té de totalment real la sensibilitat quan s’aboca a ficcionar de Francesca, a aquesta màgia no s’hi arriba de bones a primeres, no, hi ha un procés de recolliment de mística literària, però això ens ho hauria d’explicar la bonhomiosa i àgil autora. Francesca quan toca el problema que fila el llibre, sap com es tractava en els moments històrics en què succeïa, i com es tracta avui, i la seva manera de denunciar és per això doblement intel.ligent.
La processó interior d’Elsa està tan ben pintada que seguint el fil dels seus dies, els seus passos al llarg de la novel.la, tots la coneixem i l’estimem, independentment d’entendre o no entendre perquè no denuncia abans l’opressor, com un riu de trajecte difícil, nedem amb ella perquè ens l’apropen fins als ulls de l’esperit, patim amb ella, ens eixuguem les llàgrimes mentre ella s’eixuga les seves, callem quan calla per no fer un soroll desagradable als que estima, no volem, com ella no vol, que ens escoltin plorar els seus pares, en fi, els dits d’Aliern li han trenat un cor a Elsa, i llegint escoltem els seus acceleraments, els seus frens, segons situacions i, és clar, companyies.
Com sempre les aportacions històriques indispensables i recolzadores per guiar-nos pels indrets de l’història que toca, parla amb el mateix coneixement de causa dels seixanta que dels noranta, en quant a èpoques contemporànies Francesca és una mestra de situra i situar-se, per després fer el que millor sap fer, contar històries, l’espai sense ser dit, sempre té sentor ebrenca, sentor a Francesca en estat pur, qui ha llegit les novel.les de la Senyora de la Literatura Ebrenca de segur que ha aprés a valorar la història com un calaix immens de sentiments, perquè a aigües fondes també, tot hi que hi ha una història argumental que escup amb vomit i menyspreu sobre el maltractament, no s’oblida, deia, d’anar situant-nos en els distints processos d’evolució històrica que van desfilant a mesura que passem planes.
Existeixen les aigües fondes als mapes de moltes vides humanes, moltíssimes per desgràcia, això ho sabem tots plegats, no tot és la superfície, blava, verda o del color que sigui, que s’observa dels rius o de les mars, quan sol es contempla la pell visible de les persones, els caràcters, els fets… però saber fer que els lectors arribin a les profunditats de la vexació, l’humiliació o el dolor humà, això estava en mans de Francesca Aliern i se n’ha sortit amb nota.
No és una novel.la denúncia, és una novel.la realista i per això denuncia, i deixa més a l’alçada del betum tots els maltractadors que han estat, són i seran, la lluita de la societat és que el futur redueixi i molt el nombre, les planes d’aigües fondes segur que ens ajuden a conscienciar-nos que és una lluita que no pot aturar-se.
Deixem la protagonista i els protagonistes positius del llibre, que n’hi ha uns quants a la claror de la superfície i adentrem-nos al llibre per gaudir literàriament, i solidaritzar-nos socialment amb l’escrivent de Xerta, i tots els personatges que conviuen i lluiten amb l’Elsa, un personatge que tot i els dolors soferts acaba el llibre, el seu llibre, el llibre de totes les dones maltractades, de totes les persones que es solidaritzen amb elles, amb una porta oberta a la superfície del riu de l’esperança, dels somriures del mar.
Article d'Albert Guiu extret del Serret blog, sobre el llibre Aigües fondes, de Francesca Aliern.
La protagonista d’Aigües fondes no és una heroïna social, no, no ho és, ni tampoc un model a seguir per cap dona que s’hagi trobat en la mateixa situació, el calvari que viu és una xacra social individualitzada amb nota per la mà de l’autora, mà escrivent i cor pensant en Francesca Aliern vol dir humanitat a raig i bona literatura, explicant un problema social d’una forma aparentment senzilla, per què no surt un documental, i sí un llibre ple de batecs sensitius? La resposta la té la signant de la novel.la, jo no la trobo, se m’acut que ha assolit un estil tan personal i ple de vigor interior que ningú pot narrar com narra Francesca, cap personatge, cap, queda orfe de matisos, i els principals surten del llibre per conviure amb naltros, com si fossim habitants d’un mateix barri, un barri que podríem situar entre el paper on respira l’Elsa, i els ulls on reflexiona el lector, a mig camí entre allò que té de fictici, i allò que té de totalment real la sensibilitat quan s’aboca a ficcionar de Francesca, a aquesta màgia no s’hi arriba de bones a primeres, no, hi ha un procés de recolliment de mística literària, però això ens ho hauria d’explicar la bonhomiosa i àgil autora. Francesca quan toca el problema que fila el llibre, sap com es tractava en els moments històrics en què succeïa, i com es tracta avui, i la seva manera de denunciar és per això doblement intel.ligent.
La processó interior d’Elsa està tan ben pintada que seguint el fil dels seus dies, els seus passos al llarg de la novel.la, tots la coneixem i l’estimem, independentment d’entendre o no entendre perquè no denuncia abans l’opressor, com un riu de trajecte difícil, nedem amb ella perquè ens l’apropen fins als ulls de l’esperit, patim amb ella, ens eixuguem les llàgrimes mentre ella s’eixuga les seves, callem quan calla per no fer un soroll desagradable als que estima, no volem, com ella no vol, que ens escoltin plorar els seus pares, en fi, els dits d’Aliern li han trenat un cor a Elsa, i llegint escoltem els seus acceleraments, els seus frens, segons situacions i, és clar, companyies.
Com sempre les aportacions històriques indispensables i recolzadores per guiar-nos pels indrets de l’història que toca, parla amb el mateix coneixement de causa dels seixanta que dels noranta, en quant a èpoques contemporànies Francesca és una mestra de situra i situar-se, per després fer el que millor sap fer, contar històries, l’espai sense ser dit, sempre té sentor ebrenca, sentor a Francesca en estat pur, qui ha llegit les novel.les de la Senyora de la Literatura Ebrenca de segur que ha aprés a valorar la història com un calaix immens de sentiments, perquè a aigües fondes també, tot hi que hi ha una història argumental que escup amb vomit i menyspreu sobre el maltractament, no s’oblida, deia, d’anar situant-nos en els distints processos d’evolució històrica que van desfilant a mesura que passem planes.
Existeixen les aigües fondes als mapes de moltes vides humanes, moltíssimes per desgràcia, això ho sabem tots plegats, no tot és la superfície, blava, verda o del color que sigui, que s’observa dels rius o de les mars, quan sol es contempla la pell visible de les persones, els caràcters, els fets… però saber fer que els lectors arribin a les profunditats de la vexació, l’humiliació o el dolor humà, això estava en mans de Francesca Aliern i se n’ha sortit amb nota.
No és una novel.la denúncia, és una novel.la realista i per això denuncia, i deixa més a l’alçada del betum tots els maltractadors que han estat, són i seran, la lluita de la societat és que el futur redueixi i molt el nombre, les planes d’aigües fondes segur que ens ajuden a conscienciar-nos que és una lluita que no pot aturar-se.
Deixem la protagonista i els protagonistes positius del llibre, que n’hi ha uns quants a la claror de la superfície i adentrem-nos al llibre per gaudir literàriament, i solidaritzar-nos socialment amb l’escrivent de Xerta, i tots els personatges que conviuen i lluiten amb l’Elsa, un personatge que tot i els dolors soferts acaba el llibre, el seu llibre, el llibre de totes les dones maltractades, de totes les persones que es solidaritzen amb elles, amb una porta oberta a la superfície del riu de l’esperança, dels somriures del mar.
Article d'Albert Guiu extret del Serret blog, sobre el llibre Aigües fondes, de Francesca Aliern.
1 comentari:
M'ha fascinat aquest llibre. M'ha enganxat moltíssim, era com viure la història de l'Elsa als eu costat. Aigües fondes està escrit amb delicadesa i gràcia.
Un llibre excel·lent
Publica un comentari a l'entrada