“La Setmana Tràgica de Barcelona, 1909″

El plantejament d’aquest llibre és, certament, diferent dels altres llibres de divulgació sobre la Setmana Tràgica del 1909.
Ens trobem amb un llibre que té dues parts perfectament diferenciades. A la primera es fa un retrat de la societat catalana del tombar del segle XX, explicant com es vivia, que es menjava, quins medicaments hi havia a l’abast, com es passava el temps (alguns treballant unes jornades que mai no s’acabaven a canvi d’un sou de misèria, mentre d’altres començaven a rendir culte al cos); el pensament polític, els sindicats, el catalanisme, el sentiment anticlerical; el posicionament davant les guerres de l’època, primer la desfeta colonial del 98 i posteriorment l’aventura colonialista al Marroc; allò que avui anomenem “crònica de societat”: la bombeta elèctrica, les aventures dels primers aviadors europeus, el primer camp propietat del F.C. Barcelona…
Aquest retrat, àgilment redactat i acompanyat de nombrosos destacats, ens apropa a la vida de les persones com a primer pas per poder tractar d’entendre allò que va succeir a finals de juliol. La primera part del llibre, tot i incloure retalls biogràfics d’alguns personatges destacats, dóna molta més importància a explicar la societat en el seu conjunt i la seva diversitat.
Podem dir que, aquesta primera part és com una foto aèria de la població en general on, quan cal, es fa un descens a la superfície per a poder conèixer a les persones per acabar tornant a ascendir. D’aquesta forma, el lector es veu convidat a conèixer una societat ben diferent a la nostra, amb una estructuració social i classista molt rígida. És important fer aquest exercici d’apropament, ja que altrament serà ben difícil arribar a entendre res de tot el que va succeir durant la darrera setmana de juliol.
La segona part canvia totalment el registre. Ja no és una foto de la societat, sinó que ens trobem amb una reportera que ens fa la crònica dels esdeveniiments de cada un dels dies. Hi ha una capítol per als fets de cada un dels dies de la setmana, encapçalats pel seu propi titular: “la vaga general”, “el moviment incendiari”, “la vaga descontrolada”, “el final de la revolta”, “tornada a la normalitat”, “inici de la repressió” i “moment de la gent d’ordre”.
Llegint aquesta crònica ens podem imaginar com si, de cop, ens haguéssim traslladat a l’any 1909 i, des d’una ciutat llunyana, estem llegint cada dia la crònica que signa el corresponsal destacat a aquella ciutat mediterrània on hi ha uns incidents ben estranys: allò que va començar com un crit de “No a la guerra” i que a l’endemà es va transformar en l’incendi de desenes d’edificis o la profanació de les tombes de religioses mortes.
És una narració sense censura, inimaginable a l’època. El corresponsal ens fa reconstrucció de tot el que va succeint a la ciutat: l’inici de la vaga i l’actuació dels piquets, els primers incidents en els barris de tradició més obrera, l’actuació de les persones que agafen la iniciativa; les pors i indecisions de les classes polítiques, que no saben si han de fer alguna cosa i que tampoc no saben si han de decidir alguna cosa. Els errors dels responsables de l’ordre, totalment sobrepassats. L’actuació de l’exèrcit, amb la seva passivitat mentre s’assalten edificis. L’arribada de reforços, l’aixecament de barricades, l’aïllament de la ciutat, les altres ciutats del país que també s’han sumat a la revolta. Els morts i ferits, la correlació de forces. La repressió. Les repercussions.
A diferència d’altres llibres, en aquest no es fa una valoració ni una cerca de les causes o les conseqüències (malgrat que si s’indiquen alguns, no són l’objectiu del llibre). El nucli del que podrem llegir serà l’exposició i narració dels esdeveniments, tractant d’oferir amb imparcialitat els diversos punts de vista dels protagonistes.

Article del blog Diari d'un llibre vell sobre La Setmana Tràgica de Barcelona, 1909, d'Alexia Domínguez.