Lectura: “El massís de Sant Llorenç del Munt. 12 itineraris pels camins perduts”

Sant Llorenç del Munt és, pels terrassencs, una referència present en el dia a dia. Així, per exemple, de la ciutat només ens cal fer un cop d’ull cap al nord per poder saber quin temps que farà (quan el cim de la Mola és tapat pels núvols, gairebé segur que s’acosta pluja); quan plou els dies freds de l’hivern, a l’endemà, és inevitable el cop d’ull per saber si la muntanya està enfarinada.
També, gairebé tots els terrassencs, ens hem iniciat a les sortides escolars amb les excursions pels volts de La Mata, l’ascensió per visitar al Monestir que hi ha al cim de la Mola, el dia de la truita al Coll d’Estenalles…
Ara bé, la majoria dels visitants acostumen a coincidir en uns espais molt determinats. Es tracta dels llocs més coneguts de la muntanya, on de vegades l’acumulació de gent arriba a ser de proporcions considerables. Lluny d’aquests punts, però, la muntanya encara amaga molts espais d’una gran bellesa que encara avui sobreviuen a la pressió demogràfica de les grans ciutats de la plana del Vallès Occidental.
El llibre “El massís de Sant Llorenç del Munt. 12 itineraris pels camins perduts” ens ofereix una dotzena d’itineraris per fer excursions dins del Parc Natural. Es tracta d’itineraris pensats per ser realitzats durant un mes concret de l’any, en el que es combinen les millors condicions per gaudir de la naturalesa de cada sector del parc.
D’aquesta forma, pel gener ens suggereix de voltar per la zona de llevant, per aprofitar al màxim la calor del Sol durant el matí. Al febrer, la proposta ens situa a la zona de ponent, per gaudir del sol per la tarda. Al març ens presenta un itinerari pel Turó del Puigdoure, mentre que a l’abril l’esclat de la primavera ens porta pel Castellsapera. Al maig repetirem part del recorregut, però anant cap al sud, arribant a la Torrota de l’Obac.
Els mesos de l’estiu ens acostaran al Puig de la Balma, la Mata, l’ascensió a la Mola pel Mal Pas de Can Pobla (no apte pels que patim vertígen) i, finalment, la Morella i la canal Fonda.
A la tardor, l’octubre ens convida a visitar el turó de Coll Prunera, mentre que al novembre la visita és per una de les zones més feréstegues de la muntanya, les Fogueroses on els colors de les roques es sumen a les tonalitats dels boscos. Clourem l’any visitant la zona nord, al voltant del Montcau.
Cada un dels itineraris està explicat d’una forma prou clara, encara que potser hauria estat desitjable uns mapes molt més detallats. En alguns camins, si no es coneix prou bé la zona serà força difícil identificar quin és el camí que cal seguir, ja que l’autor a la mínima que pot ens allunya dels camins més transitats. D’altra banda, crec que els temps assignats per a cada una de les etapes em semblen són força ajustats, mostrant un bon ritme de caminada.
L’autor expressa, a la introducció —i sempre que pot— el seu descontentament per la forma en que s’està gestionant el Parc Natural, on la humanització de determinats espais i els abusos per part d’alguns visitants són ben diferents d’allò que molts voldríem entendre per un espai natural protegit. Per això la voluntat de portar-nos per alguns camins tranquils allunyats de les vies utilitzades per la gran majoria.

Article al blog Diari d'un llibre vell sobre el llibre El massís de Sant Llorenç del Munt, de Manel Cajide i Plaza.