Al bloc Relats en català, el passat 29 de juliol, hi ha aparèixer una crítica sobre el llibre de Cossetània Edicions Des de la mort amb amor, guanyador del XV Premi de Narrativa Vila de l’Atmetlla de Mar de Vicenç Ambrós i Besa. Podeu veure part de l'escrit a continuació:
"La primera impressió i que hom no es pot treure del cap durant tota la novel·la, es que estem llegint Agatha Christie a la catalana. I això es pejoratiu? no pas en aquest cas. Tots els escriptors tenim referents i la fórmula d’intriga de la Christie és evident que funciona. Té molt de mèrit tenir com a referent la reina de la novel·la d’intriga i fer-ho, bé, fins i tot superar-ho. Perquè l’Agatha Christie tenia el do de fer-te entrar en la personalitat de cada un dels personatges veient la part psicològica, la personalitat i preguntant-se què podria dur a cometre un crim a una persona, i Vicenç també ho aconsegueix. I tant mateix, jo ànima incondicional de la Christie, sabia sempre des de la meitat del llibre qui era el dolent de la pel·lícula. Perquè lamb l'anàlisi psicològica del personatge deixava anar petits detalls, referents que et feien veure qui queia malament a l’autora, i "zas". I la Christie mai va saber fugir d’un esquema que li funcionava. En Vicenç en canvi ens enganya. Perquè usa tots els elements d’una novel·la d'aquesta autora i ens posa en la pista correcta. Tots sabem a meitat de la novel·la qui es l’assassí o assassina, però l'autor fuig d’esquemes preconcebuts i fa un gir final que ens deixa a tots bocabadats, ja que no l’hem sabut percebre ni per un moment.
Perfecte en l’esquema, ben caracteritzat en el contingut i el moment, ben situat el desenvolupament judicial. Els seus coneixements de dret, que li permeten centrar el sistema judicial i fugir de fórmules protoamericanes, que aquí no tenen cap sentit, fan que l’obra ens faci sentir còmodes i fins i tot ens sorprèn saber que el nostre sistema judicial no funciona com l’americà o el britànic. Intriga, la justa que et convida a no deixar el llibre. Llenguatge polit que lliga amb el món aristocràtic en què es mouen els personatges.
I no hi ha cap "però"? Ho sento Vicenç però sí, en tinc uns quants: Per què en una novel·la tant catalana la protagonista es diu Irina? No ho sé, crida l’atenció, penso que Ramona Viladomat, o un nom similar, ens quadraria més en el marc on has posat l’acció. I d’aquí vénen majoria de "peròs" perquè a la Irina li manquen coses. És una mena de Mrs. Marple o d’Angela Lansbury a la catalana, a la qual li has volgut donar personalitat pròpia, perquè la gent la identifiqués però marqués també la diferència amb aquests personatges de referència i penso que aquí no te n’has sortit. Perquè en realitat has deixat el personatge buit de contingut. Una professora d’art que per casualitats de la vida té una filla detectiu i es dedica a ajudar-la. Per què, té dots d'avaluació psicològiques? Hi ha moments en què ens ho pretens dir, sobretot quan la Irina, en una magnífica escena, analitza un quadre i a través de la seva experiència com a professora d’art arriba a conèixer el perfil de la gent. Sap escoltar i se suposa que sap seguir la lògica dels esdeveniments, i què? què més? Vull dir que es un narrador, que si no tingués nom, ni professió, no distaria gaire del narrador omniscient que ho veu tot però que mai sabem qui és. Segura de si mateixa, la Irina s’imposa a la resta de personatges, des del jutge al metge, passant per tota la família que està en l'ull de l'huracà. I mai ningú posa pegues? I mai ella es troba en situació de defensar la seva posició? Irina és un personatge irreal, que necessita cos. Potser l’autor l’ha buidat expressament per evitar relacions massa directes, però per mi hi manca un narrador creïble.
I les dots d’investigadora, no les acabo de percebre. Fa parlar la gent, fa deduccions agosarades de simples comentaris i les basa en judicis de valor. Com diria un advocat en una pel·lii americana: "Tot és circumstancial".
L’únic moment en què realment veig a la Irina en un paper d’investigadora, és quan analitza el quadre on surten tots els protagonistes, i crec que aquesta hauria de ser la veritable idiosincràsia de la protagonista, una historiadora del art que sap veure en les mans del pintor més enllà del que expliquen els propis personatges.
Tanmateix no us deixeu endur pels "peròs", Ambrós ha aconseguit el que pocs saben fer i us asseguro que ho fa molt i molt bé. Una novel·la d’intriga, que no pas d’acció, psicològica i racional, sense sang ni fetge i un bon grau de sàtira, i crítica social, que aconsegueix portar al lector fins al final i deixar-lo amb un pam de nas. Tindrem més Irines en el futur? Ho espero, perquè m’he quedat amb ganes de veure com resol més casos aquest personatge agosarat i difícil que promet."
Escrit d'Ibn Ali al Kitabu extret del bloc Relats en català el 29/07/07
"La primera impressió i que hom no es pot treure del cap durant tota la novel·la, es que estem llegint Agatha Christie a la catalana. I això es pejoratiu? no pas en aquest cas. Tots els escriptors tenim referents i la fórmula d’intriga de la Christie és evident que funciona. Té molt de mèrit tenir com a referent la reina de la novel·la d’intriga i fer-ho, bé, fins i tot superar-ho. Perquè l’Agatha Christie tenia el do de fer-te entrar en la personalitat de cada un dels personatges veient la part psicològica, la personalitat i preguntant-se què podria dur a cometre un crim a una persona, i Vicenç també ho aconsegueix. I tant mateix, jo ànima incondicional de la Christie, sabia sempre des de la meitat del llibre qui era el dolent de la pel·lícula. Perquè lamb l'anàlisi psicològica del personatge deixava anar petits detalls, referents que et feien veure qui queia malament a l’autora, i "zas". I la Christie mai va saber fugir d’un esquema que li funcionava. En Vicenç en canvi ens enganya. Perquè usa tots els elements d’una novel·la d'aquesta autora i ens posa en la pista correcta. Tots sabem a meitat de la novel·la qui es l’assassí o assassina, però l'autor fuig d’esquemes preconcebuts i fa un gir final que ens deixa a tots bocabadats, ja que no l’hem sabut percebre ni per un moment.
Perfecte en l’esquema, ben caracteritzat en el contingut i el moment, ben situat el desenvolupament judicial. Els seus coneixements de dret, que li permeten centrar el sistema judicial i fugir de fórmules protoamericanes, que aquí no tenen cap sentit, fan que l’obra ens faci sentir còmodes i fins i tot ens sorprèn saber que el nostre sistema judicial no funciona com l’americà o el britànic. Intriga, la justa que et convida a no deixar el llibre. Llenguatge polit que lliga amb el món aristocràtic en què es mouen els personatges.
I no hi ha cap "però"? Ho sento Vicenç però sí, en tinc uns quants: Per què en una novel·la tant catalana la protagonista es diu Irina? No ho sé, crida l’atenció, penso que Ramona Viladomat, o un nom similar, ens quadraria més en el marc on has posat l’acció. I d’aquí vénen majoria de "peròs" perquè a la Irina li manquen coses. És una mena de Mrs. Marple o d’Angela Lansbury a la catalana, a la qual li has volgut donar personalitat pròpia, perquè la gent la identifiqués però marqués també la diferència amb aquests personatges de referència i penso que aquí no te n’has sortit. Perquè en realitat has deixat el personatge buit de contingut. Una professora d’art que per casualitats de la vida té una filla detectiu i es dedica a ajudar-la. Per què, té dots d'avaluació psicològiques? Hi ha moments en què ens ho pretens dir, sobretot quan la Irina, en una magnífica escena, analitza un quadre i a través de la seva experiència com a professora d’art arriba a conèixer el perfil de la gent. Sap escoltar i se suposa que sap seguir la lògica dels esdeveniments, i què? què més? Vull dir que es un narrador, que si no tingués nom, ni professió, no distaria gaire del narrador omniscient que ho veu tot però que mai sabem qui és. Segura de si mateixa, la Irina s’imposa a la resta de personatges, des del jutge al metge, passant per tota la família que està en l'ull de l'huracà. I mai ningú posa pegues? I mai ella es troba en situació de defensar la seva posició? Irina és un personatge irreal, que necessita cos. Potser l’autor l’ha buidat expressament per evitar relacions massa directes, però per mi hi manca un narrador creïble.
I les dots d’investigadora, no les acabo de percebre. Fa parlar la gent, fa deduccions agosarades de simples comentaris i les basa en judicis de valor. Com diria un advocat en una pel·lii americana: "Tot és circumstancial".
L’únic moment en què realment veig a la Irina en un paper d’investigadora, és quan analitza el quadre on surten tots els protagonistes, i crec que aquesta hauria de ser la veritable idiosincràsia de la protagonista, una historiadora del art que sap veure en les mans del pintor més enllà del que expliquen els propis personatges.
Tanmateix no us deixeu endur pels "peròs", Ambrós ha aconseguit el que pocs saben fer i us asseguro que ho fa molt i molt bé. Una novel·la d’intriga, que no pas d’acció, psicològica i racional, sense sang ni fetge i un bon grau de sàtira, i crítica social, que aconsegueix portar al lector fins al final i deixar-lo amb un pam de nas. Tindrem més Irines en el futur? Ho espero, perquè m’he quedat amb ganes de veure com resol més casos aquest personatge agosarat i difícil que promet."
Escrit d'Ibn Ali al Kitabu extret del bloc Relats en català el 29/07/07
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada