28/2/09

Diccionari del vi i del beure de Joan Maria Romaní i Olivé

Atenció al que sou aficionats al bon vi i sobre tot a la manera com es pren o es beu aquest vi. Afegim avui a la prestatgeria de novetats del programa un diccionari que ens aproparà al món vi i del beure. Aixó si, sempre amb un consum moderat i per ser degustat en moments molt especials.
L’arbre de camp d’aquest diccionari abasta el cicle de les begudes des del seu origen fins al seu consum, desenvolupat en més de 2.500 entrades. A més de les definicions, inclou un apartat de refranys ordenats temàticament, vocabularis en castellà, francès i anglès, i adreces d’entitats relacionades amb el món del vi. Es editat per Cossetània Edicions amb un total de 352 pàgines.
L’objectiu i les intencions de l’obra són: posar a l’abast de les persones interessades una obra de caire divulgatiu que els aporti informació sobre el complex món del beure. Pel to i el tractament de la informació continguda, no s’adreça únicament als experts i professionals del ram, sinó a totes les persones curioses que vulguin entendre les etiquetes, les contra etiquetes i les fitxes dels suplements dominicals, que vulguin trobar informació sobre les menes de raïm usades en vinificació, les zones on s’elaboren vins, les begudes espirituoses més habituals, o les cerveses al nostre abast.
L'autor d'aquest Diccionari del vi ha estat Joan Maria Romaní, llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona ha estat ajudant de miniaturista, professor de català i corrector editorial.. El 1981 va entrar a treballar a la Secretaria de Política Lingüística, com a sociolingüista, i des del 2005 fa tècnic de publicacions i difusió al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible.

Notícia al portal Penedesfera sobre la publicació del Diccionari del vi i del beure, de Joan Maria Romaní i Olivé.


27/2/09

Capellà i sindicalista

L'historiador Pere Bosch presenta avui a Banyoles la biografia de Pere Dausà

Assistents a la Casa Missió de Banyoles al 1930. (El Punt/Josep M. Mateu)

La figura del sacerdot Pere Dausà i Arxer, l'home que a principis del segle XX va donar un gran impuls al cèlebre Sindicat Agrícola de Banyoles –precedent de l'actual cooperativa– ha estat objecte d'una biografia per part de l'historiador Pere Bosch i Cuenca, exalcalde i parlamentari. Si bé ja s'havien escrit dos treballs d'aquesta mena, aquest és el primer que tracta el personatge al marge, sobretot, de la seva condició de sacerdot. El volum, editat per Cossetània, es presenta avui a Banyoles.
Un capellà, sindicalista, a principis del segle XX? No és un fet excepcional. El mateix Pere Bosch ens ho aclareix: en primer lloc, les entitats com aquella es deien sindicats, però ara les anomenaríem cooperatives i, de fet, acabarien adoptant aquesta denominació. En segon lloc, ara fa cent anys la creació d'un sindicat-cooperativa feia part de l'estratègia de l'Església catòlica per recuperar la confiança dels parroquians, trencada arran dels canvis socials i polítics de l'època. En contraposició als ambients industrials, conquerits per les organitzacions de signe esquerrà, aquell objectiu –es pensava en els bisbats– havia de ser més fàcil d'assolir en el món rural.

Transcendència social

Aquells sindicats s'havien ideat per donar aixopluc al col·lectiu pagès, però en el cas de Banyoles no va ser fins la irrupció de mossèn Dausà que l'entitat va fer una vertadera feina social. Abans –explica Bosch– el sindicat estava controlat per propietaris rurals no massa partidaris dels canvis. Dausà, que va néixer a Arenys de Mar el 1887, un cop ordenat capellà va ser destinat a la Casa Missió de Banyoles, i el 1913 el van nomenar consiliari del sindicat, que s'havia creat pocs anys abans.
Des d'aquell càrrec va provocar una renovació de la junta i va obrir una brillant etapa de la institució, que arribaria a tenir 1.500 socis (sobretot petits propietaris i arrendataris) de la comarca, principalment, però també d'altres zones de Girona. Els associats tenien una mútua i d'assegurances per a les malalties del bestiar i les pedregades; es feien compres conjuntes per abaratir despeses; podien recórrer a un servei de lloguer de maquinària; es va obrir un teatre-cafè (a l'actual edifici de l'Ateneu, a la plaça Major); s'organitzaven activitats de lleure i esportives... «Aquests sindicats volien ser un petit món ideal cristià», ha explicat Pere Bosch a aquest diari. Tot i la seva dedicació a la feina cooperativista, el consiliari no oblidava el seu paper de tutor espiritual, que es feia evident en el butlletí que s'editava, de signe molt moralista.
Dausà va deixar el càrrec el 1925. El seu llegat –apunta Pere Bosch– avui és visible a la seu històrica del sindicat (l'edifici de davant del monestir), aixecada durant el seu mandat i, sobretot, en la potència que tindria a partir d'aleshores la institució, fins a esdevenir un referent nacional. Dausà va morir l'any 1935 a Peralada.
La presentació del llibre Pere Dausà i Arxer tindrà lloc avui, a les vuit del vespre, a la sala d'actes de l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany (situat al monestir). A més de l'autor, a l'acte intervindran l'historiador Andreu Mayayo i el director de la col·lecció Cooperatives Catalanes, de Cossetània Edicions –on es publica el llibre–, Antoni Gavaldà.

Article de Ramon Estéban al diari El Punt de Girona, sobre el llibre Pere Dausà i Arxer, de Pere Bosch i Cuenca.

El llibre "Port endins" interpreta l'esperit del Massís i els seus elements naturals

El llibre Port Endins, de Vicent Pellicer, es presenta diumenge 1 de març, a les 12 del migdia, al local del ball de Els Reguers.
La presentació anirà a càrrec de Roser Sebastià López, periodista i vicepresidenta de l’Associació Cultural Vent Fort. L’acte inclourà la inauguració de l’exposició fotogràfica itinerant "El Port: al ritme de les estacions", de Vicent Pellicer Ollés

“Vicent té el do de vore el cor del bosc; natres mirem però no hi veem, sentim però no escoltem lo que mos diu l’esperit de les serres; pareix que només ell mos pogués fer d’intèrpret, com aquell roure del Senyor dels Moixons que actuave de nexe d’unió entre dos móns, com si els déus li hagueren concedit conèixer l’absoluta consciència de cada ésser per poder transmetre-mos-la. Perquè els lligams entre el Port i Vicent són un enigma que ningú de natres pot arribar a endevinar. Perquè pot ser que l’Anàs, realment, habito dins del seu cos”.

Vicent Pellicer:
Vicent Pellicer (Valdealgorfa, el Baix Aragó, 1956), professor de català per a adults, viu a Jesús (el Baix Ebre) des dels 9 anys. És un escriptor que es declara addicte a la natura: a les serralades, als boscos i a les fonts; a les salvatgines, a la pluja i al somriure dels esquirols. Esta gran passió queda ben palesa en els seus llibres, i en la seua veu quan recita versos. El 1988 guanyà el primer accèssit del Premi Enric Bayerri de contes (Jesús), publicat el 1991 a Obra literària, Jesús-Catalònia (1984-1989). Els anys 1995 i 1996 fou el guanyador de sengles edicions anuals del Premi Ramon Salvadó i Montoriol (Barcelona) de contes de natura. És autor de poemes editats en tres reculls d’Els Trobadors de l’Ebre (anys 1996, 1997 i 1998), del conte Morret pelut de rabosa(1997), de Les fonts del Port (1999), de Contalles del Port (2000), d’A peu pel massís del Port (2000), d’Endevineu els ocells (2002), de Caminades pel massís del Port (2002), de Paisatges de l’Ebre: el Delta i el Port (2004), de Guia de les Terres de l’Ebre (2006), d’El massís del Port: el plaer de l’aventura (2007) i en col·laboració amb Pere González, del CD interactiu Les fonts del Port: 50 recorreguts d’aigua (2000).

"Quaderns deltaics", de Josep Igual

Quaderns deltaics (Cossetània Edicions) és el dietari amb què Josep Igual guanyà el III Premi de Narrativa Cristòfol Despuig de Tortosa, i jo vaig tenir el plaer de ser un dels primers a llegir-lo. Segurament el dietari no és un dels gèneres més comercials, on resulta difícil trobar-hi un templer que amaga un misteriós secret, però en aquest llibre no hi faltarà literatura de la bona, frases plenes d'intel·ligència, ironies a cops de bisturí, humor lúcid i la bellesa poètica al servei de la narrativa.
Com a mostra, uns quants fragments:
Dinar en un establiment popular. A un viatjant de comerç li truca l’amant; després ell truca a la dona. Fa anar la clàssica ventrilòquia: el to més pueril del desig, primer, i després, el de la molèstia dissimulada amb cortesia convencional. Les situacions eternes semblen tenir un polsim de fulletó a l’entranya.
El rellotge de sol, sense sageta, desafinat per les erosions, segurament mesura ara les expansions de tres estels apagats, però encara lluents per nosaltres, i el perfil de les dunes de la cara secreta de la lluna. Sencerament inútil no hi ha res.
Bona comunicació amb Déu a darrera hora: escolto Bach mentre l’estimada em grata l’espatlla.
Més comentaris a Solc de lletres

Post al blog Tens un racó dalt del món, de Jesús Maria Tibau, sobre el llibre Quaderns deltaics, de Josep Igual.

26/2/09

Moisés Peñalver: "Els mossos necessiten més rodatge"

Més de deu anys treballant com a redactor de successos han convertit el periodista Moisés Peñalver en un gran coneixedor en tècniques d'investigació de la policia científica. Amb 100 maneres de descobrir un crim (Cossetània Edicions), Peñalver, desmitifica la teoria del “crim perfecte” i analitza la tasca dels cossos de policia, com els Mossos d’Esquadra.

100 maneres de descobrir un crim no pot donar idees a persones mal intencionades?
No. Aquest llibre és una pinzellada distesa sobre les tècniques que fa servir la nostra policia científica. Està pensat com un entreteniment que et permet descobrir les curiositats de l’ADN, les empremtes digitals o les característiques de la investigació balística.

Fa pocs dies Barcelona era escenari de l’assassinat de l’empresari Félix Martinez Touriño en plena llum del dia i amb una arma de foc. Sembla que el crim no ha evolucionat gaire.
El crim, en general, ha evolucionat molt, però la policia encara ho ha fet més. Al segle XIX si cometies un assassinat només havies de tenir en compte que no hi hagués cap testimoni. Avui et poden descobrir analitzant les petjades del peu, les empremtes digitals o d’una orella, fins i tot, si fas servir guants t’enxamparan. Si tens caspa més val que no et dediquis al crim.

De moment encara no s’ha trobat qui va matar Touriño. Realment és tant difícil cometre el crim perfecte?
Les sèries de televisió ens han fet pensar que un crim es resol en mitja hora. Hem de deixar temps a la policia. En el cas Touriño, els Mossos d'Esquadra ja segueixen un fil conductor. Les imatges de les càmeres, el passamuntanyes, les petjades al voltant del cadàver, els antecedents de la pistola utilitzada... Aquest cas es resoldrà aviat.

Què hem guanyat i què hem perdut amb els Mossos d’Esquadra respecte a la Guàrdia Civil?
Cada cos té els seus pros i els seus contres, però l’experiència és un dels factors que dóna més intuïció a un policia i, per tant, més capacitat per actuar. Els Mossos tenen una gran preparació tècnica, una formació sòlida i actualitzada i posseeixen bons mitjans, però és un cos molt jove, potser una mica inexpert i encara necessita més rodatge.

Creu que els Mossos tenen el prestigi que requereix un cos policial?
Casos com el dels maltractaments a detinguts a la comissaria de Sants resten prestigi a aquesta policia. Estem en un moment en el qual tothom coneix molt més els seus drets. Els ciutadans estem aprenent a defensar-nos d’una actuació policial dura o repressiva. Avui els ha tocat als Mossos, però un altre cos hagués tingut el mateix problema.

L’autor del llibre Gomorra, Roberto Saviano, va definir Barcelona com un refugi de mafiosos.
Barcelona és un punt fàcil per les màfies. Tenim proximitat a la frontera, que permet marxar del país amb facilitat; tenim costa, que facilita introduir droga; tenim un nivell econòmic acceptable, que genera consumidors de tota mena; i un sistema judicial i penal molt benèvol.

Creu que aquestes xarxes escapen al control de la policia?
A Barcelona es poden fer intents per atacar certs nuclis de delinqüència organitzada, però són xarxes molt globalitzades. No es pot pensar que per detenir tres caps d’una màfia de proxenetes acabes amb ella.

Barcelona és, doncs, una ciutat insegura?
No. Respecte el petit delicte estem a nivell europeu, però en nombre de violacions i assassinats, per exemple, estem per sota els nivells d’altres grans ciutats europees.

Avui, però, sembla que la percepció d’inseguretat en la població ha anat a més. Aquesta inseguretat és real?
Sí, però respon, bàsicament, a un increment de la població. La sensació d’inseguretat forma part de la psicosi col·lectiva. Si en el teu barri han robat vuit vegades el darrer mes, segurament tindràs la sensació que la delinqüència s’ha incrementat, però probablement aquesta haurà disminuït en un altre barri.

El món de la investigació i el crim torna a estar de moda, almenys a la petita pantalla.
En general les series televisives sobre investigació científica són positives. La nostra policia té la sensació que la societat la rebutja. Si ara fessin una sèrie amb cara i ulls sobre els Mossos, estic convençut que seria molt beneficiosa per la imatge del cos.

Quin paper hi juga la premsa en l’entramat d’una investigació?
En molts casos els periodistes destrossem investigacions donant facilitats a aquells que han comès el crim. La policia no té intenció de filtrar res quan la investigació està oberta, però després ens venen a buscar perquè fem ressò d’alguna operació.

Com s’explica l'atracció humana pel crim i el misteri?
El crim és quelcom ocult, prohibit i que, en principi, està lluny del que nosaltres creiem correcte. Tot això li atorga un interès morbós. Avui la nostra tendència està canviant. Cada cop ens atreuen menys els cops de puny i les persecucions i volem anar una mica més enllà i investigar què ha passat, què s’amaga darrera un crim. En aquest sentit, ens estem culturitzant.

El llibre "Pere Dausà i Arxer" recull la història del sacerdot implicat en l'obra social del Sindicat Agrícola Catòlic de Banyoles

El llibre Pere Dausà i Arxer, de Pere Boch i Cuenca, es presentarà divendres 27 de febrer, a les 8 del vespre, a l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany, de Banyoles. La presentació anirà a càrrec d’Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània a la UB.

Pere Dausà i Arxer (Arenys de Mar 1887 – Peralada 1935) format al Seminari Diocesà de Girona i fortament influït per l’obra de Sants Boada, poc després de ser ordenat sacerdot ingressà a la Casa Missió de Banyoles (1910) on trobà l’oportunitat d’implicar-se en una obra social, el Sindicat Agrícola Catòlic de Banyoles. El 1913 fou nomenat Consiliari d’aquesta entitat i la convertí en una de les més potents de la diòcesi de Girona. El prestigi adquirit a Banyoles li permeté desplegar una intensa activitat com a propagandista. De forma paral·lela, entrà en contacte amb d’altres catòlics socials i va intervenir en diversos intents per federar els sindicats agrícoles de Catalunya i la diòcesi de Girona. Decebut pels obstacles i amb un estat de salut cada vegada més precari, el 1925 abandonà Banyoles i tota implicació en el sindicalisme agrari catòlic. Després d’alguns mesos d’implicació en l’obra dels exercicis parroquials, el 1928 fou destinat a la parròquia de Vilatenim i el 1929 a Perelada, on va morir el 1935.

Pere Bosch i Cuenca:
Pere Bosch i Cuenca (Banyoles 1966), llicenciat en Filosofia i Lletres, especialitat d’Història Contemporània, per la Universitat Autònoma de Barcelona, l’any 1989. En el vessant polític, ha estat alcalde de Banyoles (1999-2007) i diputat delegat de Medi Ambient a la Diputació de Girona (2003-2006); des del 2006, és diputat al Parlament de Catalunya en representació d’Esquerra Republicana de Catalunya. La seva recerca s’ha centrat en la monografi a local i el sindicalisme agrari. Ha publicat diversos articles de divulgació a la premsa local i comarcal i ha participat en algunes obres col·lectives, com ara el Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (2000), Història del Pla de l’Estany (2001), La Plaça Major (2007) o Cooperativa Agrícola de Banyoles. Cent Anys (2007). Actualment treballa en un estudi sobre la Segona República, amb una beca de la Fundació Joaquim Palmada i Teixidor (2007).

25/2/09

Joan Maria Romaní presenta el "Diccionari del vi i del beure"

Un llibre de referència adreçat a tota mena de públics. L’obra conté més de 2.500 entrades i posa a l’abast del consumidor les paraules que es fan servir en el món dels vins i el seu entorn

El Diccionari del vi i del beure (Cossetània) és una nova mostra del progrés del món dels vins i el coneixement sobre aquests al país. L’obra vol posar a l’abast del consumidor les paraules que es fan servir en relació al vi i el seu entorn. Joan Maria Romaní és Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. També ha estat ajudant de miniaturista, professor de català i corrector editorial. El 1981 va entrar a treballar a la Secretaria de Política Lingüística, com a sociolingüista, i des del 2005 fa de tècnic de publicacions i difusió al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible.
Romaní ha volgut incloure en aquest Diccionari del vi aquelles paraules i conceptes que poden ser útils per a qualsevol persona que s’interessi per aquesta beguda i tot allò que té a veure amb el seu procés d’elaboració. L’obra, tal com diu l’autor, fa un “recorregut de camp” per recollir tot allò que està relacionat amb el procés d’elaboració del vi: “El diccionari inclou allò que he anat buscant sobre el procés d’elaboració del vi, fa un recorregut. Les entrades hi han estat organitzades tenint en compte la seva posició en el cicle de les begudes”. Tal com destaca Romaní, El diccionari del vi i del beure, és, principalment, una obra amb intenció divulgativa que ha volgut oferir una visió general i actualitzada sobre aquest món: “No és una guia de vins, ni un llibre valoratiu. No és una obra exhaustiva, perquè és impossible l’exhaustivitat total, però crec que és equilibrada.
L’arbre de camp d’aquest diccionari abasta el cicle de les begudes des del seu origen fins al seu consum, desenvolupat en més de 2.500 entrades. A més de les definicions, inclou un apartat de refranys ordenats temàticament, vocabularis en castellà, francès i anglès, i adreces d’entitats relacionades amb el món del vi. L’objectiu i les intencions de l’obra són: posar a l’abast de les persones interessades una obra de caire divulgatiu que els aporti informació sobre el complex món del beure. Pel to i el tractament de la informació continguda, no s’adreça únicament als experts i professionals del ram, sinó a totes les persones curioses que vulguin entendre les etiquetes, les contraetiquetes i les fitxes dels suplements dominicals, que vulguin trobar informació sobre les menes de raïm usades en vinificació, les zones on s’elaboren vins, les begudes espirituoses més habituals, o les cerveses al nostre abast.

Notícia de sies.tv
sobre la publicació del Diccionari del vi i del beure, de Joan Maria Romaní.

Un solsoní recull en un llibre la seva experiència a la selva de l´Amazònia

Carles Santasusagna, nascut a Solsona l´any 1950, acaba de publicar el llibre Una granja a l´Amazònia (Cossetània Edicions), que recull la seva experiència enmig de la selva. L´autor hi descriu la vida quotidiana i el treball en una granja de la Guaiana Francesa, en plena Amazònia.
Santasusagna és un autèntic rodamón. Comença a viatjar l´any 1976 per l´Àfrica (Algèria, Nigèria, Nigèria i Camerun) i continua, el 1980, per l´Amèrica del Sud (Guiana i Brasil). Finalment, s´instal·la a la Guaiana Francesa, a la selva de Regin, on viu d´ençà de l´any 1986, amb una interrupció de tres anys, passats a Catalunya, i un viatge de descoberta a l´Equador. Una granja a l´Amazònia explica, sobretot, l´experiència de tirar endavant una granja enmig de la selva amb respecte per l´entorn, alhora que fa partícip el lector de la quotidianitat d´un autèntic habitant d´aquest medi natural. En definitiva, es tracta d´un recull de vivències en un món poc domesticat, un món de frontera, encara ben independent de la voluntat i la manera de fer dels homes.
En el llibre, l´autor va desgranant els motius del seu viatge i la decisió de fer vida a l´Amazònia: «l´any 1984, de tornada d´una expedició a la selva, em varen oferir treball en una granja situada a la riba del riu Oiapoc, frontera entre el Brasil i la Guaiana. La feina va durar un any i va servir-me, sobretot, per donar-me ganes de continuar explorant i experimentant el món que ens envoltava i ens espiava des de l´altra banda de les prades d´on l´havien exiliat (...) Mirar de casar una granja, un indret per produir proteïnes de qualitat per al mercat, al bosc equatorial humit, interferint-hi com menys millor, ha estat allò que ha justificat durant els darrers anys la meva presència a l´Amazònia».

Notícia de Damià Vicens al diari Regió 7 sobre la publicació del llibre Una granja a l'Amazònia.

24/2/09

El llibre "Els millors plats de l’Àvia Remei" inclou noves receptes i recomanacions sobre cuina

Cossetània ha publicat l’obra de Remei Ribas amb fotografies a tot color de les receptes

El llibre Els millors plats de l’Àvia Remei. Trucs i Recomanacions conté noves receptes sobre cuina de la mataronina Remei Ribas. Cossetània ha editat l’obra amb fotografies a tot color de les receptes.
Remei Ribas ja ha publicat, amb èxit, La cuina de l’Àvia Remei (2001), que ja es troba en la dissetena edició, amb més de 46.000 exemplars venuts, Plats i secrets de l’Àvia Remei (2003), en la novena edició, L’Àvia Remei talla el bacallà (2006), i juntament amb la seva filla, Cristina Martí, Àvia Remei, vull cuinar! (2006), adreçat als més petits.
Aquest és el primer llibre de receptes de Remei Ribas que s’edita amb fotografies a tot color. Ribas hi ha inclòs plats que fins ara no havia publicat, i també un apartat dedicat a la correcta utilització dels aliments anomenat “Consells de l’Àvia Remei sobre fruites i verdures”, per a treure’n el màxim profit a la cuina, i també per al benefici de la salut.
Remei Ribas fa divulgació a través de les seves obres del que ella anomena “la cuina catalana d’ahir, d’avui i de sempre”, amb receptes tradicionals a l’abast de tothom. Per a ella, l’èxit dels seus llibres recau en la senzillesa dels plats que proposa i la utilització de productes de la terra: “Procuro explicar plats senzills que formen part de la cuina de sempre i amb productes d’aquí. Abans, quan érem petits apreníem a cuinar veient les àvies. Jo ara ho he anat recuperant i ho he volgut explicar a través dels meus llibres.
La cuinera de Mataró ha rebut premis dels Gourmand Cookbook Awards i del I Concurso Internacional Las Mejores Recetas de Patatas del Mundo, organitzat per la universitat peruana de San Martín de Porres. També ha ofert xerrades i ha impartit cursos de cuina per a totes les edats. Ha col·laborat amb el periodista Espartac Peran a Ràdio Argentona. Ha participat en diferents programes conduïts per Martí Gironell, a Catalunya Ràdio, per Jordi Tenas, a Ona Catalana i en programes especials de COM Ràdio i RAC1. Ha fet diverses demostracions culinàries, a TVE2 i TV3, per exemple, en el programa La columna, presentat per Júlia Otero.

23/2/09

Cossetània publica el seu catàleg de novetats per al març

Cossetània ja ha publicat el seu catàleg de novetats per al març, que inclou nou llibres nous que es podran adquirir a partir del mes que ve.

A la Col·lecció Azimut, Excursions pel Montsec. 25 itineraris, de Joan Ramon Segura, i Els 50 millors barrancs del Port, de Carles Martínez.
A la col·lecció Secrets, Secrets de Catalunya, de Xavier Sust Novell.
A la col·lecció Fora de Joc, L'entorn. Rere els passos del nuñisme, d'Àlex Santos Fernández.
A Notes de color, El Baphomet i la taula Esmaragda, de Miquel Esteve i Valldepérez, i Aigües fondes, de Francesca Aliern.
A Khroma, Tarragona. 50 indrets amb encant, d’Antoni Jordà Fernández i José Carlos León Ercilla.
A Hyla, la 2a edició de 100 ocells fàcilment identificables, de Josep-Manel Concernau.
A La Gent del Llamp, Nòmada, de Isabel M. Ortega Rion.
A Memòria del segle XX, Testimoniatges i memòries (1936-1945), de Marcial Mayans.
A Sinalefa, Atàviques feres, d’Eva Baltasar.

Podeu consultar el catàleg en aquest enllaç.

"Més enllà de la màscara" recull els millors relats del Concurs de Contes Eròtics del Carnaval de Vilanova i la Geltrú

El llibre Més enllà de la màscara, recull del 4t, 5è i 6è Concursos de Contes Eròtics Carnaval de Vilanova i la Geltrú, es presentarà dimarts 24 de febrer, a les 7 del vespre, a la Sala Toc de Vilanova i la Geltrú.
La presentació anirà a càrrec de Jordi Ferré, guanyador del premi en l’edició de 2008.

L’obra que teniu a les mans és el recull dels contes guanyadors i finalistes de les tres últimes edicions del Concurs de Contes Eròtics Carnaval de Vilanova i la Geltrú (2006-2008). Aquest premi, d’edició anual, s’atorga al millor conte original i inèdit de gènere eròtic escrit en català. La idea va sorgir a mitjan 2002 a l’Agrupació de Balls Populars de Vilanova i la Geltrú. Dins la seva voluntat d’aportar nous valors al Carnaval de Vilanova, creà un concurs de temàtica eròtica que s’adiu amb el caràcter carnavalesc. La deliberació i l’entrega de premis d’aquest concurs es fan en el marc de les festes de Carnaval de la vila.

Guanyadors i finalistes:
4t Concurs de Contes Eròtics Carnaval 2006: Guanyador: Alfred Sala (El menovell de sor Alba). Accèssit: Jordi Boladeras (Arrampicare Divertendonsi). Finalista: Ramon Pardina (En què pensen els homes?).
5è Concurs de Contes Eròtics Carnaval 2007: Guanyador: Hèctor Alonso (La platja). Accèssit: Santi Mas (Xocoteràpia). Finalista: Santi Mas (Connecting people).
6è Concurs de Contes Eròtics Carnaval 2008: Guanyador: Jordi Ferré (L’obsessió). Accèssit: Nel·lo Navarro (El telèfon mòbil). Finalista: Jordi Boladeras (Carta a l’estimat).

22/2/09

Cuida-les, Chomolungma

Uf, un nou llibre sobre l'Everest. Quin interès té tornar a llegir l’enèsim relat d’una expedició al cim del món? Si ja està tot dit, escrit i fotografiat.
Evidentment que estem davant d’un llibre d’una expedició i ascensió a l’Everest, amb els elements inevitables d’aclimatació, camps d’alçada, atac al cim i altres components que no hi poden faltar, sense oblidar la cara fosca que acompanya avui en dia a qualsevol expedició al vuit mil més emblemàtic.
Però seria injust i errat pensar que aquest llibre és només això. Un text que comença amb un diàleg amb el vent ja porta implícit tota una declaració d’intencions. Perquè és possible fer una literatura de l’Everest diferent, que no sigui necessariament heroica i grandiloqüent. I aquí hi ha el mèrit d’aquesta obra. La nova mirada al sostre del món, una mirada propera, enormement personal, quasi íntima a cops, que no pretén justificar res, sinó relatar unes vivències i sentiments.
I això que ho fa possible? L’alè de l’autora. Per què existeix una literatura femenina? Mai he cregut massa en els llibres de gènere. Els llibres i la literatura són bons o dolents, independentment del sexe de qui l'hagi escrit. Però el que si s'ha d'admetre, especialment en la literatura de muntanya, és que la mirada femenina és diferent. Acostuma a donar un apropament molt més senzill, íntim, antiheroic, sincer i càlid de les ascensions. Per què? Perquè s'atreveix a endinsar-se en els sentiments personals, no ha de mostrar la fredor glacial del gran alpinista que mai té por ni es desmunta davant de cap adversitat. Potser si que sona a tòpic, però em penso que hi ha part de veritat.
Aquest és un text que ens acosta a un Everest diferent, fet a mida i escala humana, on molts s'hi podrien sentir identificats. En el fons és el relat d'una aventura personal on l'Everest hi posa el decorat. Descrit amb agilitat i facilitat, sense artificis ni cercar l'alta literatura, es llegeix de gust.

Article al blog Muntanya.net sobre el llibre Cuida-les Chomolungma. Catalanes al sostre del món, de Sílvia Ferrandis.

21/2/09

Quaderns igualians

Xavier Garcia publicà un article al diari El Punt de dijous 19 de febrer sobre el llibre Quaderns deltaics, de Josep Igual. A través de l’anàlisi de l’obra, Garcia també ens parla de la personalitat de l’autor:
Josep Igual, benicarlando establert a la Ràpita, acaba de publicar a Cossetània Edicions, de Valls (col·lecció Notes de Color, 19), el llibre Quaderns deltaics, que va obtenir –i no m'estranya, perquè està molt treballat– el III Premi de Narrativa Cristòfol Despuig (2008), que convoca l'Ajuntament de Tortosa. Poeta, periodista, novel·lista, cantautor i músic fins i tot, recitador de versos propis i d'altri, Igual, premiat en diverses ocasions pels seus textos, és «homme de lettres» a la catalana i, geogràficament, a l'ebrenca, és a dir, vostès mateixos. [...]

Cadascun d'aquests 826 «mantres» –talment com els nostres «ora pro nobis» cristians– haurien de poder ser llegits –i meditats– amb tota lentitud (posem un «mantra» per dia), i d'aquesta manera aquest llibre, que pot ser llegit en quatre o cinc hores, pot durar-vos una mica més de dos anys. I és que «la despersonalització té pressa», com afirma agudament l'autor, que troba a faltar en aquest món «una mica de bondat d'aigua neta», que en té «els dallonses plens de moral pública amb trampes privades», que es «treballa els racons de la paciència», aquella paciència que no és suficient, malgrat tot, per no contestar a les impostures d'autors que es presenten com a «perdedors». I és que a Igual no li és igual –perquè «ens revolta un xic l'orgull»– que «als perdedors ens prenguin l'etiquetatge els triomfadors rutilants». Poseu aquí el nom d'un conegut escriptor mallorquí –massa poc, deu pensar ell– i estareu en la bona pista.

20/2/09

Diccionari del vi i del beure, de Joan Maria Romaní, és una mostra del progrés del món dels vins al país

L’obra, que conté més de 2.500 entrades, posa a l’abast del consumidor les paraules que es fan servir en el món dels vins i el seu entorn

Joan Maria Romaní, autor del Diccionari del vi i del beure

Diccionari del vi i del beure, de Joan Maria Romaní, és una nova mostra del progrés del món dels vins i el coneixement sobre aquests al país. L’obra, que edita Cossetània, vol posar a l’abast del consumidor les paraules que es fan servir en relació al vi i el seu entorn.
Joan Maria Romaní és Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. També ha estat ajudant de miniaturista, professor de català i corrector editorial. El 1981 va entrar a treballar a la Secretaria de Política Lingüística, com a sociolingüista, i des del 2005 fa de tècnic de publicacions i difusió al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible.
Romaní ha volgut incloure en aquest Diccionari del vi aquelles paraules i conceptes que poden ser útils per a qualsevol persona que s’interessi per aquesta beguda i tot allò que té a veure amb el seu procés d’elaboració. L’obra, tal com diu l’autor, fa un “recorregut de camp” per recollir tot allò que està relacionat amb el procés d’elaboració del vi: “El diccionari inclou allò que he anat buscant sobre el procés d’elaboració del vi, fa un recorregut. Les entrades hi han estat organitzades tenint en compte la seva posició en el cicle de les begudes”. Tal com destaca Romaní, El diccionari del vi i del beure, és, principalment, una obra amb intenció divulgativa que ha volgut oferir una visió general i actualitzada sobre aquest món: “No és una guia de vins, ni un llibre valoratiu. No és una obra exhaustiva, perquè és impossible l’exhaustivitat total, però crec que és equilibrada.
Segons Joan Maria Romaní, la motivació per a l’elaboració d’aquest diccionari, que ha prologat Valentí Roqueta, President del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Pla de Bages, prové de la manca de material en català sobre el món del vi: “Una vegada em va tocar corregir un llibre sobre el Penedès i vaig veure que no sabia on trobar material de consulta. D’aquí ve que hagi volgut fer aquest diccionari. En aquest volum també hi he volgut incloure vocabularis en altres idiomes perquè poden ser útils per als consumidors que no conèixen el terme, però no en el nostre idioma. “ L’autor del Diccionari del vi i del beure també destaca la millora pel que fa al coneixement sobre vins a casa nostra, que ha evolucionat en les darreres dècades, tot i que considera que és un sector amb una salut variable: “ Ja se sap que en aquest país tenim una “mala salut de ferro”, però si es compara el coneixement sobre vins de fa vint anys i el d’ara, es veu que hem progressat molt, i s’embotella molt més vi que fa un temps.

Més informació:

Vadevi.cat

19/2/09

Moisés Peñalver: “És important que es comprengui la tasca dels investigadors policials, habitualment ridiculitzada per pel·lícules i sèries”

Autor del llibre 100 maneres de descobrir un crim

Moisés Peñalver Núñez

Moisés Peñalver (Jerez de la Frontera, 1961) ha recopilat en el seu nou llibre, 100 Maneres de descobrir un crim, que ha publicat Cossetània, els coneixements sobre la tasca de la policia científica adquirits després de deu anys com a redactor de successos en diversos mitjans de comunicació. L’autor ja publicà Putas a la fuerza, a Lectio Ediciones, i El CSI Español, fruit de la seva experiència i motivació per a la divulgació del món de la investigació policial.

-Expliqui’ns què hi ha posat de la seva experiència professional en aquest llibre. Hi apareix allò que ha vist, a l’hora de parlar sobre algun cas en concret?
El llibre 100 Maneres de descobrir un crim recull a les seves pàgines cinc anys de recopilació de diferents fonts relacionades amb la policia científica i l’experiència que més de 10 anys de redactor de successos donen a un periodista. He visitat la Comisaria General de la Policia Científica del Cuerpo Nacional de Policia a Madrid (el que vindria a ser la central del CSI de la ficció a Espanya); els laboratoris dels Mossos d’Esquadra a Barcelona, Criminalística de la Guardia Civil a Barcelona. Així, en el llibre es pot trobar des d’un assassinat viscut “en directe” al 1987 a Tarragona fins a les conclusions d’un documental del National Geographic que qüestiona algunes de les tècniques utilitzades pel CSI. És a dir, és una visió superficial a nivell de carrer de les tècniques que mou la policia científica a les seves investigacions. És evident que el treballar i escriure sobre la policia, al seu costat mateix, durant anys, et dóna un cert “ofici” i quelcom d’experiència que un periodista d’altres disciplines no tindrà. El llenguatge policíac i tècnic es va aprenent al llarg dels anys.

-Per a què creu que pot ser útil el llibre al lector?
Aquesta obra no té altra pretensió que la d’entretenir i, al mateix temps, donar a conèixer elements policials que la majoria de vegades són desconeguts per el públic en general. Des de principis d’aquest segle, pel que fa a la investigació de crims, s’està experimentant un augment de l’interès per “el com”, més que per “el qui”. Els treballs de laboratori atreuen més que les pistoles i les persecucions. Aquest llibre donarà una visió global a qui vulgui aprendre quelcom de criminalística, i els que només vulguin entretenir-se també el trobaran amè. El llibre no té problemes per ser obert un dia per la pàgina 54 i l’altre per la 87, són capítols completament separats l’un de l’altre, sense fil conductor, motiu pel qual els que no tinguin molt de temps el poder llegir a estones.

-Quins són els mètodes d’investigació o casos que s’exposen que més sorprendràn dels que apareixen al llibre?
Dins del món de la Policia Científica hi ha multitud de tècniques que poden sorprendre. Per exemple, saber a través d’un cabell la raça i sexe de la persona, conèixer mitjançant un os característiques identificatives d’un desaparegut, o saber com una màquina, a balística, et dóna una llista de deu sospitosos tan sols escanejant un casquet de bala. També pot sorprendre que puguin aparèixer dos ADN diferents a una mateixa persona si aquesta té una càries o una infecció d’orina, poder descobrir a través de la signatura d’un contracte si ha estat signat sota pressió o amenaça; descobrir talons falsificats només introduint-los a un emissor de llum; la màgia del retrat robot dibuixat a mà per un mosso... es poden trobar desenes de tècniques que sorprendran el lector.

-A l’obra hi apareix el seu punt de vista sobre les investigacions policials i la resolució dels casos als tribunals, a partir de la seva experiència?
Com ja comentava, al llibre hi ha un reflex de l’experiència que he tingut durant els anys que he treballat de costat amb la policia i els tribunals. He intentat oferir al lector, amb un llenguatge col·loquial i el més amigable possible –a vegades irònic-, els casos que he conegut directament o als quals he accedit a través de la premsa internacional, els llibres publicats sobre el tema o els documentals televisius.

-Per què creu que ha crescut l’interès de la població per obres d’aquest tipus, que tracten sobre investigació i la manera en què s’han comès els crims?
Aquesta resposta és molt personal, potser hi haurà persones que no estiguin d’acord amb mi. Associo els que estimen les aventures de pistoles, cops de punys o persecucions a un tipus de lector o televident que vol una cosa molt senzilla: passar una estona sense complicar-se molt la vida, és a dir, sense haver de pensar massa. I hi ha un altre tipus de lector-televident que vol suspens, trama i compartir les investigacions amb el protagonista de la pel·lícula o del llibre. El lector se sent partícip de la sèrie CSI, i, quan coneix algun cas real, fa conjectures i especulacions per trobar el què i el com. És un altre tipus d’entreteniment més enriquidor i participatiu. L’evolució cap a un major desenvolupament cultural de la nostra societat fa que vagi desapareixent l’espectador amant de la violència i hi hagi major interès per una literatura participativa i que faci pensar.

-Vostè ja ha escrit tres llibres amb trama policial. Què creu que el motiva?
Dels temes policials em motiva, per una part, poder donar a la societat una informació sobre la delinqüència i com actua, que pot ser útil en algun moment o pot ajudar a algú. Per exemple, el fet de publicar un llibre sobre segrestrades per proxenetes i obligades a prostituir-se a les nostres carreteres dóna una major informació al ciutadà que pensa que potser aquestes dones estan voluntàriament beneficiant-se d’aquesta activitat sexual, quan realment la majoria són segrestades per màfies.
També és interessant que la societat comprengui la labor dels investigadors, no sempre reconeguda i habitualment ridiculitzada a través de pel·lícules com Torrente o sèries com Los Hombres de Paco, també per personatges com el Dioni, Roldán o Julián Muñoz. M’agrada dir que els investigadors catalans i espanyols estan al nivell més alt a Europa i al món, fins i tot premiats internacionalment pel nombre de casos resolts. No és difícil que altres policies del món, inclosa la mateixa FBI, demanin col·laboració i formació a la policia espanyola.

- Per on creu que anirà a partir d’ara la trama de les seves obres, té ja algun projecte en ment?
Al capítol 98 i 99 del llibre exposo un cas fictici perquè el lector el resolgui. Tinc intenció de fer això però en tot un llibre. És a dir, exposar casos ficticis al lector, però sense donar-los la solució, perquè sigui ell qui contacti amb mi, l’autor, per exposar-li la seva investigació. Crear un feedback, una comunicació autor/lector que crec que no existeix de moment. També m’agradaria, és clar, escriure una novel·la de misteri o un llibre que combini investigació i humor. Quelcom difícil de fer.

18/2/09

Josep Igual: "El meu objectiu no és ser als aparadors sinó lluitar contra els meus límits"

Gemma Lleixà publicà a la revista Canvi Setze una entrevista a Josep Igual, autor del llibre Quaderns deltaics, III Premi de Narrativa Cristòfol Despuig. Igual hi fa una anàlisi de la seva obra i dels seus referents.
Josep Igual (Benicarló, Baix Maestrat, 1966) ha publicat des del seu primer poemari el 1988 més d’una dotzena d’obres de diferents gèneres. Sense alçar la veu, continua desgranant paraules.

En un moment del llibre dius: “Hi ha escriptors tan lligats a uns determinats paisatges –delta, maresmes– que condicionen la mirada que els esguarda”. Com penses que t’ha condicionat l’entorn?
Els entorns sempre ens condicionen humanament i al capdavall estèticament i literàriament, és inevitable, una fatalitat positiva o negativa. La meva literatura està molt confosa amb la vida que veig i que faig i evidentment el paisatge hi entra de ple i em condiciona, fins i tot la metereologia. Al llibre parlava de Faulkner, d’Arbó, de Blasco Ibáñez... perquè els seus paisatges són deltaics, a l’acabament d’un riu, i això els va condicionar. Penso que els deltes creen un tipus de psicologies especials. Tant si són del Missisipí com de l’Ebre hi ha un punt humà de contacte entre ells.
[...]
De fet, els Quaderns deltaics semblen a mig camí entre un dietari virtual i un llibre d’aforismes. Com el vas concebre?
Una de les coses que he practicat en els darrers anys és dir el màxim amb el mínim recursos. Tots anem apressats i tenim poc temps. Ja ho va dir Italo Calvino que la literatura del futur, després d’ell, hauria de condensar cada vegada més el pensament i la llavor poética amb la mínima extensió. Si una cosa la pots sintetitzar amb set paraules, és millor que dir-la en cinc folis. Això requereix un treball previ de reflexió, d’eliminació d’accessoris i de selecció d’allò fonamental.

El "Diccionari del vi i del beure" posa a l'abast de tothom el complex món de les begudes

El Diccionari del vi i del beure, de Joan Maria Romaní i Olivé, es presentarà dijous 19 de febrer a les 8 del vespre, a la llibreria Know food, a Barcelona.
La presentació anirà a càrrec de Jordi Bort Ferrando, president de l’Associació Catalana de Sumillers.

L’arbre de camp d’aquest diccionari abasta el cicle de les begudes des del seu origen fins al seu consum, desenvolupat en més de 2.500 entrades. A més de les definicions, inclou un apartat de refranys ordenats temàticament, vocabularis en castellà, francès i anglès, i adreces d’entitats relacionades amb el món del vi. L’objectiu i les intencions de l’obra són: posar a l’abast de les persones interessades una obra de caire divulgatiu que els aporti informació sobre el complex món del beure. Pel to i el tractament de la informació continguda, no s’adreça únicament als experts i professionals del ram, sinó a totes les persones curioses que vulguin entendre les etiquetes, les contraetiquetes i les fitxes dels suplements dominicals, que vulguin trobar informació sobre les menes de raïm usades en vinificació, les zones on s’elaboren vins, les begudes espirituoses més habituals, o les cerveses al nostre abast.

Joan Maria Romaní:
Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona ha estat ajudant de miniaturista, professor de català i corrector editorial. El 1981 va entrar a treballar a la Secretaria de Política Lingüística, com a sociolingüista, i des del 2005 fa tècnic de publicacions i difusió al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible.

17/2/09

L'obra completa d'Artur Bladé

Josep Santesmases publicà un article al setmanari El Pati de divendres 13 de febrer sobre l’obra completa d’Artur Bladé i Desumvila, que edita Cossetània. Santesmases remarca la importància de la recuperació del treball de Bladé, amb un pes remarcable en les lletres catalanes.
La sort d’ara consisteix en l’edició de l’obra completa, obra fins ara de dispersa i introvable publicació, fins i tot amb fragments encara inèdits. Sort per a Benissanet i sort per als lectors que ens hem enganxat a la daurada prosa de Bladé. Obra completa que ha arribat ja al volum sis, amb la segona part del cicle de l’exili.
Rebre els dos volums anuals que marca el ritme de l’edició és rebre un regal que, a part del plaer de la lectura, té el valor afegit d’una edició extremadament acurada, en la composició, en la impressió, en la enquadernació de tapa dura amb l’encant de les il·lustracions de Frederic Mauri.

Cossetània reedita els relats perversos i irreverents del psiquiatre Diego Ruiz

El volum reuneix els contes filosòfics de l'amic de Bertrana en el 50è aniversari de la seva mort

Diego Ruiz (El Punt)

Diego Ruiz (1881-1959), un dels representants més excèntrics i radicals del modernisme català, va publicar, com el seu amic Prudenci Bertrana, els seus propis relats: Contes d'un filòsof, el seu primer llibre de ficció, editat el 1908, i Contes de glòria i d'infern, que va veure la llum el 1911. L'editorial vallenca Cossetània, coincidint amb el cinquantè aniversari de la mort del controvertit exdirector del psiquiàtric de Salt, els ha recuperat ara tots dos en un sol volum amb el pròleg que al seu dia va redactar per al primer Joan Maragall, per qui Ruiz era «un element exòtic en la nostra ànima, i exasperat, i dolorós, i pertorbador».
Diego Ruiz és un cas certament peculiar dins el modernisme català. Escriptor, metge, traductor i filòsof, anarquista també, intrèpid viatger i descregut fins a vorejar l'heretgia, va envoltar-se d'una aurèola de maledicció i extravagància que no l'abandonarien fins a la mort, amb la seva inclinació a la falsedat i al messianisme, la seva manifesta egolatria, i un estil prolix i exhibicionista que molts identificaven amb la pedanteria. A Girona, on va viure entre 1908 i 1912, la seva personalitat absorbent, «diabòlica» com ell solia definir-la, va fascinar Prudenci Bertrana, que es deixaria engalipar per publicar-hi conjuntament el libel La locura de Álvarez de Castro, una obra que va costar a l'autor de Josafat el desterrament de la seva ciutat i el descobriment de les arts perverses del seu col·lega, de qui es venjaria escarnint-lo a Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925), retrat verinós però, en més d'un detall, verídic i documentat, de l'antic amic. Però més enllà de la llegenda que ell mateix cultivava amb devoció, propagant l'anomenada «filosofia de l'entusiasme» amb un aspecte angèlic però un temperament sibil·lí, Diego Ruiz, nascut a Màlaga d'una família benestant arruïnada amb la fugida del pare, va ser un gran cosmopolita informat de les idees més avançades del pensament i la ciència europeus del seu temps, que va tenir ocasió de conèixer en els freqüents viatges a França, Itàlia, Anglaterra, Suïssa i fins i tot Palestina.

LA VIDA NÒMADA
De fet, la seva infància ja va transcórrer entre Màlaga, Còrdova i Granada, abans d'establir-se a Barcelona, el 1894, per cursar-hi la carrera de medicina, al final de la qual obtindria una beca per doctorar-se a Bolonya. Durant aquesta primera estada a Itàlia, on va sentir-se atret pel poeta Giosuè Carducci, pròxim als cercles futuristes, ell mateix explicaria que va fer les pràctiques en un manicomi d'Ozzano Emilia, una dada que cap biògraf no ha pogut confirmar però que apareix recreada en alguns dels seus contes. A París, on es traslladaria el 1905 per estudiar-hi àlgebra i geometria, va fer amistat amb l'eminent filòsof de la ciència Émile Boutroux, que elogiaria amb entusiasme un dels primers llibres de Ruiz, Genealogía de los símbolos. És a la tornada a Barcelona i arran de les seves col·laboracions a El Poble Català, des d'on preconitza la creació d'una escola catalana de filosofia i proclama l'adveniment de la «dictadura espiritual de Catalunya», naturalment sota el seu lideratge, que es forja la llegenda sobre el personatge i es coven els recels i les antipaties, encara que també algunes adhesions distingides, com la de Joan Salvat-Papasseit. Acabaria, però, enemistat amb quasi tothom, reclòs a Sitges i, al final de la guerra, exiliat a Tolosa. L'anecdotari de Ruiz, que els seus contemporanis tenien per fantasiós i amoral –fins i tot Joan Fuster, molts anys després, el qualificaria de «pensador atrabiliari i aberrant»–, ha pesat sobre la seva faceta intel·lectual i creativa, que la recuperació de la seva primerenca obra de ficció es proposa revalorar.

ATMOSFERA INQUIETANT
A Contes d'un filòsof. Contes de glòria i d'infern, presentats en una edició a cura d'Andreu Gabriel i un pròleg de Lurdes Malgrat, es percep la influència dels ambients sinistres d'una determinada literatura del tombant de segle, de Poe a Maupassant, Hawthorne, Anatole France o D'Annunzio, però sobretot hi batega la teoria del superhome de Nietzsche, el referent indubtable de Diego Ruiz. Els somnis, la malaltia, l'incest, la crueltat, la bogeria i en general els fenòmens inquietants, sobrenaturals i d'una morbosa revelació són els temes dominants en el primer recull de contes, publicat el 1908 amb un pròleg de Maragall, aleshores desconcertat admirador d'aquell metge insòlit, i encapçalant cada relat amb una dedicatòria als seus amics intel·lectuals (Bertrana, Rahola, Puig i Ferreter, Alomar), uns homenatges que per cert, en l'única reedició de l'obra, el 1938, misteriosament van desaparèixer, igual que l'amistat que els havia unit. Als Contes de glòria i d'infern, que no es van reeditar mai des de la seva aparició el 1911, hi predominen en canvi els relats d'inspiració bíblica, que l'escriptor utilitza per donar curs al seu sarcasme, en alguns passatges, de to satànic i sacríleg, en relació amb coneguts episodis de les escriptures sagrades. Moltes d'aquestes narracions, en què es revela l'esperit anticlerical del metge malagueny, tracten també el tema de la malaltia mental i el suïcidi, que l'autor aprofita per desplegar la seva experiència com a psiquiatre al manicomi de Salt, encara que també d'aquella institució acabés sortint-ne escarmentat.

Notícia d'Eva Vàzquez al diari El Punt sobre l'obra Contes d'un filòsof i Contes de glòria i d'inferrn.

16/2/09

L’advocat Damià del Clot i Trias guanya el XVII Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar

Notes d’un viatge a l’infern, que publicarà Cossetània, es fonamenta en un cas real que inspirà l’autor

Damià del Clot i Trias, guanyador del XVII Premi Vila de l'Ametlla de Mar

Damià del Clot i Trias, advocat, ha guanyat el XVII Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, que convoca l'ajuntament d'aquest municipi i està dotat en 3.000 euros, amb el relat Notes d’un viatge a l’infern. La narració, que publicarà Cossetània Edicions el proper mes de maig, troba el fonament en un cas real que inspirà l’autor.
Damià del Clot va néixer a Vilassar de Mar el 1973. Del Clot també és autor dels assaigs La delegació de funcions del President de la Generalitat. La figura del Conseller Primer. Ed. Mediterrània; L’espai nacionalista a Catalunya (1999-2006): Crònica d’un enfrontament (Finalista Premi Nacional d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès) Ed. La Busca. Notes d’un viatge a l’infern serà la primerra novela d’aquest autor.
Segons l’autor, Notes d’un viatge a l’infern es basa en un cas d’assassinat i un advocat que busca referents en el cinema per entendre els motius del seu client: “La novel·la parla de la degradació d’un escriptor a partir de la separació de la seva dona. Ella porta una vida desorganitzada. Ell perd el senderi, i, finalment, l’assassina. Tot és narrat per l’advocat, que no creu que pugui trobar sol·lució per al seu client, però l’intenta entendre. L’obra del cineasta francès Claude Chabrol va en paral·lel a la trama de la novel·la.
L’obra suposa un canvi de registre per a l’autor, que trobà l’inspiració en un cas real: “Fins ara havia publicat assaig, però ara he canviat de registre, faig narrativa; el tema que tracto en aquest relat prové d’un assumpte que em va arribar al despatx, i que em va fer pensar molt. Vaig anar estudiant el client, m’hi vaig obssessionar una mica, potser.”
Damià del Clot i Trias és membre de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona des de l’any 2001 i soci codirector del Despatx professional Consell Legal Advocats. És Doctorand en Dret Constitucional, D.E.A en Dret Constitucional (Universitat de Barcelona) i Diplomat en Dret Constitucional i Ciència Política (UB). També és regidor i portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Vilassar de Mar i actualment està enllestint el que serà el seu tercer llibre.

Més informació:
El Punt
Tinet
Capgròs.com

"Una granja a l’Amazònia" recull l’experiència captivadora del solsoní Carles Santasusagna a la selva

L’obra de Santasusagna descriu la vida quotidiana i el treball en una granja a la Guaiana Francesa, a l’Amazònia

El llibre Una granja a l’Amazònia recull l’experiència captivadora del solsoní Carles Santasusagna enmig de la selva. L’obra de Santasusagna descriu la vida quotidiana i el treball en una granja a la Guaiana Francesa, en plena Amazònia.
Carles Santasusagna va néixer a Solsona el 1950. Començà a viatjar l’any 1976 per l’Àfrica: Algèria, Niger, Nigèria i Camerun i continuà el 1980 per l’Amèrica del Sud: Guyana, Roraima (Brasil), Guaiana Francesa i Matto Grosso (Brasil). Finalment, s’instal·là a la Guaiana Francesa, a la selva, a Regina, i hi viu d’ençà de l’any 1986, amb una interrupció de tres anys, passats a Catalunya, i un viatge de descoberta de l’Equador.
Una granja a l’Amazònia ens descriu, sobretot, l’experiència de tirar endavant una granja enmig de la selva amb respecte per l’entorn, alhora que ens fa partícips de la quotidianitat d’un autèntic habitant d’aquest medi natural; un recull d’experiències en un món poc domesticat, un món de frontera, encara ben independent de la voluntat i la manera de fer dels homes. En el llibre, l’autor exposa els motius del seu viatge i la decisió de fer vida a l’Amazònia.
“L’any 1984, de tornada d’una expedició selva enllà, em varen oferir feina en una granja situada a la Riba del riu Oiapoc, frontera entre el Brasil i la Guaiana Francesa.[...] La feina va durar un any i va servir-me, sobretot, per donar-me ganes de continuar explorant i experimentant el món que ens envoltava i ens espiava des de l’altra banda de les prades d’on l’havien exiliat.[...] Mirar de casar una granja, un indret on produir proteïnes de qualitat per al mercat, i el bosc equatorial humit interferint-hi el menys possible, ha estat allò que ha justificat durant els darrers deu anys la meva presència a l’Amazònia.”
Una granja a l’Amazònia, tal com diu l’autor, sobretot recull “imatges, records i sensacions” de la seva estada a la selva:
“Un dia a l’hora de la migdiada, vaig haver de córrer al corral dels porcs perquè s’hi sentien crits d’alarma i roncs d’amenaça. [...]De primer no vaig pas veure què era el que els feia por. Després, mentre els porcs més joves, potser tranquil·litzats per la meva presència, s’apropaven cap a mi, vaig sentir un soroll lleuger al terra darrere meu mateix, i quan vaig mirar, em vaig trobar amb una colobra roja d’un parell de metres, amb una granota d’un pam de llargada -sense mesurar les cames- a la gola."

14/2/09

Un personatge obscur i enigmàtic per desconegut

Lluís Bonada publicà un article al setmanari El Temps del 10 de febrer sobre Diego Ruiz i els relats recollits a Contes d’un filòsof i Contes de Glòria i d’infern, de Cossetània. Bonada fa referència a la importància de la divulgació de la figura i l'obra de Ruiz.
Ara podrem saber alguna cosa més del curiós home de ciències i de lletres, i en concret de l'escriptor, gràcies a una nova biografia elemental, enriquida amb una anàlisi de la seva obra narrativa, en el context de la literatura modernista. L'ha elaborada Lurdes Malgrat i fa d'introducció al volum que aplega dos reculls de relats del singular personatge, com l'anomena l'estudiosa, Contes d'un filòsof i Contes de gloria i d'infern.
[...]
Cal, doncs, que es faci amb Diego Ruiz allò que Joan Cuscó i Clarasó ha fet amb Pujols (Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox), una descripció afinada del seu pensament. I cal també que se li dediqui una gran biografia perquè deixi de ser obscur i enigmàtic.

13/2/09

L'ofici de periodista, segons la visió de Puig i Ferreter

Joan Puig i Ferreter (e-notícies)
Cossetània acaba de publicar Una mica d’amor i altres relats, el segon recull de narrativa curta de Joan Puig i Ferrater (1882-1956). La nova obra conté els llibres 'Una mica d’amor' i 'On són els pobres?', 'Altres històries de Nadal', i el conte inèdit 'El misteri de la casa Blanc'.
'On són els pobres' es considera la segona part de 'Servitud. Memòries d'un periodista' que descriu, des d'un punt de vista autobiogràfic, el seu pas per La Vanguardia, on mai va arribar a publicar cap article i es va enfrontar amb el propietari. En aquest cas, se serveix de la seva experiència personal a un altre diari, El Día Gráfico (1920-1922) i s'acarnissa sobretot en el seu editor, Joan Pich i Pon (1878-1937), que ha passat a la història per les seves pífies verbals -conegudes amb el nom de pich-i-ponades-. L'obra descriu els intents del diari per a organitzar un sopar caritatiu.

Notícia i fotografia al diari e-notícies sobre la publicació del volum Una mica d'amor i altres relats, de Joan Puig i Ferreter.

12/2/09

Si tens caspa, no pots ser un assassí

El Diari Més Tarragona va entrevistar Moisès Peñalver, autor del llibre 100 maneres de descobrir un crim. Peñalver exposa el que ha pogut extreure sobre les investigacions criminals a partir de la seva experiència com a periodista de successos i tribunals.
–En els últims anys han proliferat les sèries de televisió relacionades amb la criminologia. Què hi ha de realitat i què de ficció?
–La base utilitzada en la investigació és molt similar a la real, però els terminis dels resultats difereixen substancialment. Si a CSI conèixer el resultat d’una anàlisi d’ADN és qüestió de minuts, la Policia Científica de Madrid podria trigar uns tres mesos. Les ampliacions d’imatges tenen un límit, però en els ordinadors de la ficció aquesta va ampliant-se fins a veure detalls ínfims. Tot s’exagera i s’accelera; la maquinària de CSI està contínuament al límit. [...]
–La seva feina en les seccions de successos i tribunals de la premsa l’hauran ajudat en aquest llibre.
–És evident que el coneixement de les fonts i l’estar en contacte durant anys amb policies, fiscals, jutges i advocats et confereixen un «ofici» que facilita el saber on i com s’aconsegueixen elements per elaborar un llibre d’aquestes característiques.
És important també saber que quan es treballa en aquesta plataforma informativa s’ha de tenir en compte la presumpció d’innocència o contrastar les fonts. No fer-ho pot dur a una informació partidista i fa sofrir a la carn del periodista conseqüències penals. [...]
–Amb els avenços tecnològics qui ha millorat la seva posició: el criminal o la policia?
–És una carrera sense meta. Hi ha un abans i un després de la posada en pràctica de la prova d’ADN. Abans portaven avantatge els criminals, però ara s’ha invertit. I encara s’invertirà més quan es legisli de manera correcta una base de dades de mostres biològiques, perquè la base de la policia científica és la comparació. Una part de la societat pensa que els meus llibres poden fer que el delinqüent eviti les tècniques de detecció. Penso que és al revés, estem dient al delinqüent que tenim tants elements per investigar-lo que li serà difícil controlar-lo tot, que un element d’un mil·límetre desprès de les seves botes el durà a la presó, també els mitjons, la suor, el tornavís que porta a les mans, la veu... fins a fer-li impossible delinquir sense ser detingut en qüestió de dies o hores.

11/2/09

“100 maneres de descobrir un crim” desvetlla curiositats sobre les investigacions policials

Cossetània Edicions publica l’obra, de Moisès Peñalver, basada en la seva experiència com a periodista de successos i tribunals

El llibre 100 maneres de descobrir un crim, de Moisès Peñalver, desvetlla curiositats sobre les investigacions de la policia científica. Cossetània Edicions publica aquesta obra, que es basa en l’experiència de l’autor com a periodista de successos i tribunals.
100 maneres de descobrir un crim, a la col·lecció De cent en cent, és el tercer llibre que Moisés Peñalver dedica al tema policial. Anteriorment publicà Putas a la fuerza, a Lectio Ediciones, i El CSI Español.
Peñalver, nascut a Jerez de la Frontera el 1961, ha treballat al Diari de Tarragona com a redactor de successos i tribunals durant més d’una dècada. S’ha format també en diversos diaris de Cadis i Les Canàries, i l’any 2003 va acabar de guionista a la productora de televisió El Terrat, de Buenafuente. També ha col·laborat en diferents mitjans, com ara Playboy, on ha tractat temes relacionats amb la investigació. Actualment estudia un màster en criminalística.
L’autor parla del canvi en els interessos de la societat en relació a la tasca policial i d’allò que l’ha portat a basar les seves obres en la crònica de successos:
“Serials televisius com CSI han fet canviar els interessos de la gent: abans cridaven més l’atenció les persecussions policials; ara interessa més saber “com” s’ha comès un crim, com actúa la policia i els laboratoris durant les seves investigacions. El llibre no tracta cap cas en profunditat; vol ser amè i lleuger, una introducció al món de la investigació que també se serveix d’algunes anècdotes. No és la meva vocació parlar sobre crims, però he tingut una relació molt estreta amb la policia i m’he especialitzat en aquests temes. També m’ha despertat l’interès veure com es resolen alguns casos que posen al descobert els buits legals existents. Hi seguiex havent delictes que no estàn tipificats.”

Sabíeu que hi ha persones que tenen dos ADN diferents? És cert que si utilitzem guants la policia no pot identificar-nos si cometem un delicte? És encertat creure que un incendi ha estat provocat quan es troben accelerants a l’escena del crim? Ens poden identificar per l’empremta d’una orella? Per què els caníbals no tenen llei? Com s’esbrina la marca d’un vehicle que ha fugit després d’un atropellament? Com se sap des de quin edifi ci han disparat algú al mig del carrer? És legal presentar davant un jurat el resultat del polígraf o del detector de mentides? Pot ser una simple larva de mosca la prova que acusi un assassí? Sabíeu que les empremtes dactilars del DNI no poden ser consultades per presentar algú com a sospitós? Es pot saber l’edat d’un cadàver analitzant-ne l’interior de la calavera?… Tots hem cregut en algun moment que podríem cometre un crim perfecte sense que ens descobrissin, en una mena de joc fictici. Però la realitat és una altra, els cossos policials disposen de mecanismes, molt sofi sticats, que fan que els delictes sense aclarir siguin una minoria dins l’estadística policial. En aquest llibre tindreu l’oportunitat de conèixer alguns dels detalls de la manera d’actuar de la nostra policia, del l’FBI, o de la fi cció del CSI. Recordem la frase preferida de l’autor: “Si vostè té caspa no pot ser un assassí”.

Moisés Peñalver:
Moisés Peñalver Núñez (Jerez de la Frontera, 1961) porta dues dècades exercint la profesió periodística i la meitat d’aquest temps l’ha dedicat a la informació policial i judicial al Diari de Tarragona, Europa Sur (Cadis) i Canarias 7 (Las Palmas). És col·laborador de la revista Play Boy per temes d’investigació i televisió i ha participat com a guionista en mitja dotzena de programes de la productora El Terrat de Buenafuente. El 2004 va publicar el llibre El CSI Español, sobre com actua la policia científi ca a Espanya; i el 2006 Putas a la fuerza, de Lectio Ediciones, que recull històries reals de segrestades per proxenetes.

10/2/09

El Canal Català de Tarragona entrevistà Antoni Cabré, autor del llibre "Camins del serè"


El Canal Català Tarragona entrevistà Antoni Cabré, autor del llibre Camins del serè. 25 circuits a peu pels voltants del Camp de Tarragona i de sis obres més a la col·lecció Azimut de Cossetània. Cabré parlà de la seva trajectòria com a excursionista i va fer cinc cèntims dels 25 recorreguts, que ell classifica com a poc coneguts, proposats a la seva darrera obra.

9/2/09

Lurdes Malgrat: "Per escriure "Terra fonda" vaig anar a buscar el paisatge de la meva infantesa i adolescència"

Presentació de Terra fonda a la llibreria de La Rambla

El llibre Terra fonda, de Lurdes Malgrat, es presentà divendres 6 de febrer a la llibreria de La Rambla de Tarragona. La presentació va anar a càrrec de Francesc Parcerisas, poeta, traductor i crític literari.

Parcerisas parlà sobre l’estructura del llibre i el seu misticisme.
Amb Terra fonda, Lurdes Malgrat fa una recerca de l’essencialitat que li permet de fer una única cosa: literatura. El que ella ens mostra és la seva escriptura, no altra cosa.
La Lurdes sembla dir-nos que els poemes de Terra fonda són parts d’un llibre, i que han de ser llegits com una estructura literària que ha de ser investigada pels lectors.
A la seva manera, Terra fonda —i ja sé que quan ho digui potser la Lurdes farà una ganyota— em semba una obra amb elements notables de misticisme.
L’autora, Lurdes Malgrat, va explicar els referents de la seva obra.
Volgudament, el llibre parteix de la necessitat que tenim les persones que escrivim de buscar nous registres. Terra fonda ha volgut jugar amb el lirisme barrejat amb el conceptualisme.
Per escriure Terra fonda vaig anar a buscar el paisatge de la meva infantesa i adolescència; és el paisatge d’on arrenca la meva creativitat. El llibre no parla d’aquest paisatge, sinó que s’hi fonamenta.

Més informació:
El Punt

7/2/09

La troballa de dos inèdits permet de completar el llibre de records de Bladé i Desumvila, "L'edat d'or"

Lluís Bonada publicà un article al setmanari El Temps sobre el nou volum de l'obra completa d'Artur Bladé i Desumvila, Cicle de la Terra Natal III. L'edat d'or, que ha publicat Cossetània. Bonada analitza la importància de l'aparició d'aquest nou volum per entendre l'obra de Bladé.
A mitjan 2007, el fill d’Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907-Barcelona, 1995) va fer una troballa sorprenent. El llibre de records d’infantesa del pare, publicat pòstumament el 1996, L’edat d’or, constava d’una segona part, dedicada a l’adolescència, que no havia arribat al lector i no havia passat de l’estadi de text mecanografiat. Les dues parts, “Records de noiesa” i “Records d’adolescència”, corresponents, respectivament, als períodes 1907-1919 I 1919-1929, acaben de ser editades conjuntament. Constitueixen el volum cinquè de l’Obra completa de l’autor, i el tercer del “Cicle de la terra natal”, edició publicada per Cossetània. [...]
El relat d’aquesta progressió “és senzillament fascinant”, diu Xavier Garcia, perque confirma allò que Bladé va deixar escrit en un altre lloc de la seva obra: “A l’edat de vint anys tots estem ja editats".

6/2/09

"Terra fonda", de Lurdes Malgrat, fa un recorregut per la història personal i la col·lectiva amb la terra com a referència

El llibre Terra fonda, de Lurdes Malgrat, es presentarà divendres 6 de febrer, a les 8 del vespre, a la Llibreria de la Rambla, a Tarragona.
La presentació anirà a càrrec de Francesc Parcerisas, poeta, traductor i crític literari.

La terra és una experiència i un convit. El punt de partida i el punt de retorn. Un recorregut per la història personal i la col·lectiva on el paisatge i el jo poètic és fusionen fins a esdevenir indestriables. Una poesia que va més enllà del pur lirisme i se submergeix en la construcció conceptual a través de la imatge poètica.

Lurdes Malgrat:
Lurdes Malgrat (Lleida, 1969). Dirigeix l’Escola de Lletres de Tarragona i col·labora esporàdicament en mitjans de comunicació. Ha publicat Amat, llibre de poesia amb fotografies d’Anton Roca, “El retorn de Neró”, una peça de microteatre al llibre col·lectiu Dramaticulària, "Recordant l’Eternitat", poemes en prosa, dins Aquell regust d’ampla llibertat, “Veus” dins El mort. 15 monòlegs i les traduccions de Cartes d’amor a Stalin, de Juan Mallorga, Si un dia m’oblidessis, de Raul Hernández, La negra, de Luis Miguel González, Patera, de Juan Pablo Vallejo, El somni de Déu, de José Luis Arce (amb Jesús Figueras) i Vint-i-cinc anys menys un dia, d’Antonio Álamo.