La revolució democràtica d’Andorra

L'historiador Arnau Gonzàlez publica el primer llibre que tracta de manera acadèmica els convulsos fets del 1933

L’anomenada revolució del 5 d’abril del 1933 a Andorra, quan un moviment de ciutadans andor­rans van obligar que el Consell General votés a favor d’un sufragi masculí més ampli, és el centre d’atenció de l’estudi presentat ahir per Arnau Gonzàlez, La cruïlla andorrana del 1933: la revolució de la modernitat, que publiquen Cossetània Edicions i la Fundació Julià Reig.

“Aquesta és la primera peça d’una part de la història d’Andorra poc estudiada”, va assenyalar Gonzàlez, per qui el llibre és una manera de “reivindicar el que ha passat a Andorra perquè l’interès de la història d’un país no està vinculat a l’extensió del seu territori”.
El treball pretén “explicar les circumstàncies tan particulars de l’any 1933 a nivell polític i institucional al país, on es van donar cita problemes de caràcter econòmic i polític que expliquen el procés de modernització d’Andor­­ra”. Es tracta, doncs, d’un relat que ofereix les claus de l’inici d’un canvi d’estructura que empenyia les valls a sortir de l’edat mitjana per introduir-se en un nivell evolucionat d’organització social, les circumstàncies del procés de modernització del país. “Les reivindicacions dels joves que es van tancar al Consell General per forçar una ampliació del sufragi era la demanda d’una democratització bàsica.” En aquest sentit, no era en tot cas un moviment que es pogués emparentar amb qualsevol procés revolucionari de tipus anarquista o comunista, va precisar Gonzàlez.

Un moviment autòcton
L’historiador va subratllar també el fet que el corrent democràtic estava impulsat per protagonistes autòctons i influenciat, en tot cas, per andorrans que havien anat a viure a Espanya o França. I això, encara que Andorra havia acollit obrers de la corda de la CNT que van venir a treballar per a Miquel Mateu en les obres de Fhasa i que iniciarien protestes per qüestions laborals. El nucli d’andorrans residents a Barcelona, que havia tingut participació activa en el debat polític a través de les seves publicacions, va ser l’inspirador del contingut del manifest que posava la base tèorica de la “revolució”. Gonzàlez comenta, però, que “al marge d’alguns andorrans residents a Barcelona que podien tenir influència d’Esquerra Republicana o de la Lliga Catalana, no tenien idees extremes o anarquistes”.
A banda dels fets del 1933, Gonzàlez diu en el llibre que el “fantasma del contagi catalanista” va planar en la història d’Andorra durant tota aquella època. Les diferències entre els estats espanyol i francès, el Vaticà i les desavinences del bisbe de la Seu d’Urgell, la pugna per assolir el control de la cosobirania espa-nyola són també matèria d’anàlisi per part de l’historiador català. Aquest estat de coses més el fet que “part de la joventut andorrana volia unes estructures més modernitzadores per canviar una política que en aquell moment encara era deutora del sistema de famílies” va conduir a la revolució del 1933, una revolució en cap cas violenta i que tampoc es podria considerar un cop d’Estat, això sí, suficientment atractiva com perquè la premsa internacional “s’hi aboqués” i en fes un complet retrat mediàtic. Andorra es va convertir en una cruïlla on coincidien tot d’interessos, fins i tot, segons va dir Gonzàlez, es va témer pel perill que el país “es convertís en base de l’Alemanya nazi, a la vegada que l’Itàlia feixista de Mussolini va seguir la situació de conflicte per veure si podia pescar alguna cosa a la rereguarda francesa”.
La rocambolesca situació política del Principat va fer que els coprínceps sentissin una preocupació creixent davant el temor que l’Arcàdia andorrana es convertís en un lloc de conflicte i ines­tabilitat contínua. Això és el que va provocar la “invasió” de gendarmes francesos l’agost del 1933, mentre que el Copríncep episcopal es va oposar a una actuació semblant per part de la guàrdia civil, malgrat que es va preveure.

Arxius tancats i barrats
Arnau Gonzàlez va aprofitar la presentació d’ahir per denunciar els impediments i les “trabes” que han posat a la seva tasca investigadora les autoritats religioses del bisbat d’Urgell tot rebutjant de manera sistemàtica les seves demandes per consultar els arxius del bisbe, va dir. Els impediments a l’estudi que ha trobat a la Seu, però, contrasten amb l’obertura del Vaticà, on sí que s’han pogut recuperar molts documents sobre Andorra.
Gonzàlez també va elogiar l’atenció rebuda pels arxius francesos, a Nantes, on assegura que ha estat la primera persona a consultar les més de deu caixes de documents sobre el Principat. L’investigador, doctor i professor d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va explicar que l’administració francesa va ser molt minuciosa fent el seguiment de cada ciutadà al Principat i que pràcticament, resseguint aquesta documentació, se’n podria reconstruir la trajectòria vital. Finalment, l’autor confia que el bisbat canviï d’actitud i es pugui seguir estudiant.

Article de Joan Antoni Guerrero al Diari d'Andorra sobre el llibre La cruïlla andorrana del 1933: la revolució de la modernitat, d'Arnau Gonzàlez Vilalta.