L'entorn. Joan Laporta en la lluita pel poder (Cossetània), és la primera part de la trilogia sobre l'entitat esportiva més representativa de Catalunya que ha escrit el periodista de l'agència EFE Àlex Santos. En l'obra es repassa la gestió del Barça des de l'any 1989 i, sobretot, el seu immens i variat entorn, un terme encunyat per Johan Cruyff. Santos fiscalitza la gestió de l'actual directiva i, tot i els diversos errors comesos, considera que encara té crèdit perquè el club està en una dinàmica de creixement. De cara al futur, veu Sandro Rosell ben posicionat, perquè és una imatge en clau positiva, però encara ha de donar el pas i postular-se com a hipotètic successor de Joan Laporta.Què és l’entorn?
És un àmbit del club en el qual també s’integren elements del mateix club on es debat de l’equip i on hi ha posicions enfrontades perquè s’assoleixin uns objectius que moltes vegades no queden prou clars. L’entorn és consubstancial al Barça i també ho és a tots els clubs del món. La diferència entre uns i altres ve donada per la seva cultura i per l’estructura mediàtica que l’envolta. Un entorn en el qual hi hagi mitjans de comunicació que estiguin interessats a conèixer el dia a dia de l’entitat probablement serà més agitat
A què atribueixes la tendència a l’autodestrucció que té el barcelonisme?
A què el Barça és fill d’on és. Si fos d’un altre territori probablement tindria un altre tarannà. Hi ha una tendència i és que molts cops el Barça per la manca d’un objectiu unificat pateix la sagnia de batalles internes i d’objectius que persegueixen alguns dels seus membres pertanyents a aquest entorn tan divers.
En el llibre s’observa un tret comú en les etapes de Núñez, Gaspart i Laporta com és cert presidencialisme en la gestió. És inevitable?
En el barcelonisme és inevitable. La gestió d’una junta cada cop va encaminada a ser més col·legial, és a dir, cap a acords entre tots els membres de la junta. Però això ve definit no pels valors democràtics dels seus integrants, sinó pels avals. Si l’aval del pressupost d’una temporada recau en tots els membres de la junta és possible que uns tinguin més notorietat que altres, però al cap i a la fi tots s’han gratat la butxaca i aquest fet comporta que el presidencialisme es rebaixi una miqueta. Un cop superat aquest escull de l’aval, com passa ara mateix, el presidencialisme agafa força. Al cap i a la fi, els clubs de futbol han tingut un amo, que pot ser més o menys visible.
A l’actual junta se li comença a esgotar el crèdit?
No. Per la senzilla raó que les expectatives que es generen al voltant del Barça sempre són exagerades i tots cometem el mateix error que és creure-les. No hi ha gent que tingui la cura de pensar que en això de l’esport no sempre hi guanyes i que un segon lloc en entitats com el Barça sempre té un gust agre, perquè sempre hi ha algun culpable. Això genera moltes vegades que sempre hi hagi una branca d’aquest entorn que sigui permanent crítica i estigui veient una decadència en la política de la junta. En Laporta es troba en un moment baix de reconeixement, però crec que el Barça s’ha de comparar amb el propi Barça. I si ho fem i el comparem amb Núñez, veurem com aquest guanya la primera lliga set anys després d’arribar i aconsegueix la majoria de títols al final del mandat. L’inici de Laporta, en canvi, és prou reeixit, amb dues lligues i lliga de campions, que són els títols importants.
Quin consideres que és el principal error d’aquesta junta?
El principal error ve sempre motivat per la inexperiència, que t’empeny a cometre errors que 10 anys més endavant no cometries. La pregunta que ens hem de fer tots com a barcelonistes i com a amants d’aquest esport és si l’any passat jugadors tan importants com Deco o Ronaldinho no mereixien una segona oportunitat. La junta sabia fil per randa allò que passava al club, que és el mateix que passa ara, però crec que l’entitat va actuar de forma correcta donant una segona oportunitat, perquè ningú pensava que tornaríem a ensopegar amb la mateixa pedra que l’any passat. Això possiblement és el pecat que han comès. En tot cas, crec que tot és imputable a l’experiència.
Aquest és el darrer mandat de Laporta. Consideres que aprofita el seu càrrec al Barça de cara a un hipotètic salt a la política?
A curt termini crec que no. Tinc seriosos dubtes que Jan Laporta pel perfil que té es dediqui a la política. Un polític és una persona amb les esquenes molt més amples del que les té actualment Laporta, que no encaixa tan bé la crítica com la pot encaixar un polític, tot i que en el frec a frec és un digne guerrer. Crec que li queda polir molts aspectes que li podrien fer patir males passades i tot respon a un punt d’ira en el seu caràcter.
Parlem de les properes eleccions. De la junta sonen Ferran Soriano o Jaume Ferrer com a hipotètics candidats. De fora s’ha de veure què fan Sandro Rosell o Jordi Majó. Quin panorama veus?
A la junta encara hi ha més noms, no només en Ferrer i en Soriano. Desconec si ara mateix Soriano està hivernant per postular-se com a candidat. No és una persona que entri a la batalla, però sí que apareix com a solucionador de problemes i transmet una imatge sempre positiva. El barcelonisme sempre ha estat molt conservador i el fet que surti Joan Laporta de la junta crea un altre panorama. Si féssim una enquesta entre tots els barcelonistes la persona millor col·locada seria Sandro Rosell, però ara mateix només és una imatge potencial en clau positiva, però no ha presentat cap proposta ni se sap res de com seria si optés a ser president. Respecte a la resta de potencials candidats, més que en Jordi Majó n’hi ha d’altres que porten molts anys a l’entorn per seguir alimentant el seu espai, com el Jordi Medina o el mateix Minguella, o d’altre gent que podria sorgir.
Entrevista de Marc Font a Àlex Santos, autor del llibre L'entorn. Joan Laporta en la lluita pel poder, publicada al diari digital eldebat.cat. Fotografia: eldebat.cat
És un àmbit del club en el qual també s’integren elements del mateix club on es debat de l’equip i on hi ha posicions enfrontades perquè s’assoleixin uns objectius que moltes vegades no queden prou clars. L’entorn és consubstancial al Barça i també ho és a tots els clubs del món. La diferència entre uns i altres ve donada per la seva cultura i per l’estructura mediàtica que l’envolta. Un entorn en el qual hi hagi mitjans de comunicació que estiguin interessats a conèixer el dia a dia de l’entitat probablement serà més agitat
A què atribueixes la tendència a l’autodestrucció que té el barcelonisme?
A què el Barça és fill d’on és. Si fos d’un altre territori probablement tindria un altre tarannà. Hi ha una tendència i és que molts cops el Barça per la manca d’un objectiu unificat pateix la sagnia de batalles internes i d’objectius que persegueixen alguns dels seus membres pertanyents a aquest entorn tan divers.
En el llibre s’observa un tret comú en les etapes de Núñez, Gaspart i Laporta com és cert presidencialisme en la gestió. És inevitable?
En el barcelonisme és inevitable. La gestió d’una junta cada cop va encaminada a ser més col·legial, és a dir, cap a acords entre tots els membres de la junta. Però això ve definit no pels valors democràtics dels seus integrants, sinó pels avals. Si l’aval del pressupost d’una temporada recau en tots els membres de la junta és possible que uns tinguin més notorietat que altres, però al cap i a la fi tots s’han gratat la butxaca i aquest fet comporta que el presidencialisme es rebaixi una miqueta. Un cop superat aquest escull de l’aval, com passa ara mateix, el presidencialisme agafa força. Al cap i a la fi, els clubs de futbol han tingut un amo, que pot ser més o menys visible.
A l’actual junta se li comença a esgotar el crèdit?
No. Per la senzilla raó que les expectatives que es generen al voltant del Barça sempre són exagerades i tots cometem el mateix error que és creure-les. No hi ha gent que tingui la cura de pensar que en això de l’esport no sempre hi guanyes i que un segon lloc en entitats com el Barça sempre té un gust agre, perquè sempre hi ha algun culpable. Això genera moltes vegades que sempre hi hagi una branca d’aquest entorn que sigui permanent crítica i estigui veient una decadència en la política de la junta. En Laporta es troba en un moment baix de reconeixement, però crec que el Barça s’ha de comparar amb el propi Barça. I si ho fem i el comparem amb Núñez, veurem com aquest guanya la primera lliga set anys després d’arribar i aconsegueix la majoria de títols al final del mandat. L’inici de Laporta, en canvi, és prou reeixit, amb dues lligues i lliga de campions, que són els títols importants.
Quin consideres que és el principal error d’aquesta junta?
El principal error ve sempre motivat per la inexperiència, que t’empeny a cometre errors que 10 anys més endavant no cometries. La pregunta que ens hem de fer tots com a barcelonistes i com a amants d’aquest esport és si l’any passat jugadors tan importants com Deco o Ronaldinho no mereixien una segona oportunitat. La junta sabia fil per randa allò que passava al club, que és el mateix que passa ara, però crec que l’entitat va actuar de forma correcta donant una segona oportunitat, perquè ningú pensava que tornaríem a ensopegar amb la mateixa pedra que l’any passat. Això possiblement és el pecat que han comès. En tot cas, crec que tot és imputable a l’experiència.
Aquest és el darrer mandat de Laporta. Consideres que aprofita el seu càrrec al Barça de cara a un hipotètic salt a la política?
A curt termini crec que no. Tinc seriosos dubtes que Jan Laporta pel perfil que té es dediqui a la política. Un polític és una persona amb les esquenes molt més amples del que les té actualment Laporta, que no encaixa tan bé la crítica com la pot encaixar un polític, tot i que en el frec a frec és un digne guerrer. Crec que li queda polir molts aspectes que li podrien fer patir males passades i tot respon a un punt d’ira en el seu caràcter.
Parlem de les properes eleccions. De la junta sonen Ferran Soriano o Jaume Ferrer com a hipotètics candidats. De fora s’ha de veure què fan Sandro Rosell o Jordi Majó. Quin panorama veus?
A la junta encara hi ha més noms, no només en Ferrer i en Soriano. Desconec si ara mateix Soriano està hivernant per postular-se com a candidat. No és una persona que entri a la batalla, però sí que apareix com a solucionador de problemes i transmet una imatge sempre positiva. El barcelonisme sempre ha estat molt conservador i el fet que surti Joan Laporta de la junta crea un altre panorama. Si féssim una enquesta entre tots els barcelonistes la persona millor col·locada seria Sandro Rosell, però ara mateix només és una imatge potencial en clau positiva, però no ha presentat cap proposta ni se sap res de com seria si optés a ser president. Respecte a la resta de potencials candidats, més que en Jordi Majó n’hi ha d’altres que porten molts anys a l’entorn per seguir alimentant el seu espai, com el Jordi Medina o el mateix Minguella, o d’altre gent que podria sorgir.
Entrevista de Marc Font a Àlex Santos, autor del llibre L'entorn. Joan Laporta en la lluita pel poder, publicada al diari digital eldebat.cat. Fotografia: eldebat.cat
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada