L'edat d'or, inclòs al Cicle de la terra natal de l'obra completa que reedita Cossetània, és el quart llibre que llegeixo d'Artur Bladé, i el certifica com un dels meus narradors preferits. La seva lucidesa, senzillesa, emoció i precisió en narrar els primers anys de la seva vida a Benissanet em commouen un cop més, i eleven les vivències i peculiaritats del poble en universals. Em rendeixo novament al seu estil, claredat i humanisme.Atès el seu caràcter (ell mateix ho reconeix), no pot evitar mirar-se la vida amb cert tel de tristesa que l'ha acompanyat sempre; malgrat tot, els seus llibres són plens d'intel·ligents i subtils guerxades d'humor i, sobretot, de tendresa.
I ja prefereixo emmudir davant les seves paraules:
"Quan no n'hi ha (culpables), cal donat la culpa a les circumstàncies o la vida, sempre una mica prostituta, o simplement el destí, com feien els antics."
"Tota gran seguretat m'esvera. En primer lloc, perquè no hi ha res segur en aquest món, on tot és incert, relatiu i aleatori."
"Vivim per la memòria, aquesta tomba. I la comunió amb el món només l'he sentida solitàriament i sempre m'ha semblat que la solitud i la llibertat eren dues conquestes."
"A mi m'agradava molt tot el que deien aquells vells (que a mi em semblaven immortals, immodificables, tal com jo mateix) i fins, de vegades, em feien riure. I no sempre pel fet de comprendre el que deien, sinó per mimetisme i per quedar bé. Això d'escoltar el que diuen les persones grans, sempre m'ha agradat i encara em plau ara. Només que ara ja no me'n ric per imitació; només per delicadesa."
"La tristesa de la tardor em sensibilitzava. Pels camps planava un silenci que semblava precursor de la neu. De tant en tant, sentia el cruixit d'una branca, la fressa d'una fulla que tombava a poc a poc, el lleu gemec d'una cigala que acabava, potser, de morir."
"Ara veig que esperar i desesperar, desesperar i esperar, és el teixit que forma la vida. I que la vida no realitza mai plenament cap somni."
"Tres cireres ufanosos, plens d'arracades vermelles entre el verd del fullam, que es retallen contra la blavor del cel de maig, formen una arboradura prodigiosa, una estampa de somni, tan neta i tan pura que sembla mentida que la realitat pugui donar-la."
"Tota gran seguretat m'esvera. En primer lloc, perquè no hi ha res segur en aquest món, on tot és incert, relatiu i aleatori."
"Vivim per la memòria, aquesta tomba. I la comunió amb el món només l'he sentida solitàriament i sempre m'ha semblat que la solitud i la llibertat eren dues conquestes."
"A mi m'agradava molt tot el que deien aquells vells (que a mi em semblaven immortals, immodificables, tal com jo mateix) i fins, de vegades, em feien riure. I no sempre pel fet de comprendre el que deien, sinó per mimetisme i per quedar bé. Això d'escoltar el que diuen les persones grans, sempre m'ha agradat i encara em plau ara. Només que ara ja no me'n ric per imitació; només per delicadesa."
"La tristesa de la tardor em sensibilitzava. Pels camps planava un silenci que semblava precursor de la neu. De tant en tant, sentia el cruixit d'una branca, la fressa d'una fulla que tombava a poc a poc, el lleu gemec d'una cigala que acabava, potser, de morir."
"Ara veig que esperar i desesperar, desesperar i esperar, és el teixit que forma la vida. I que la vida no realitza mai plenament cap somni."
"Tres cireres ufanosos, plens d'arracades vermelles entre el verd del fullam, que es retallen contra la blavor del cel de maig, formen una arboradura prodigiosa, una estampa de somni, tan neta i tan pura que sembla mentida que la realitat pugui donar-la."
Article al blog Tens un racó dalt del món, de Jesús Maria Tibau
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada