Els executats al Camp de la Bota

Imatge del Camp de la Bota

L'historiador Joan Corbalán, ha publicat Justícia, no venjança. Els executats del franquisme a Barcelona (1939-1952) (Cossetània Edicions, 2008), un llibre amb el que recorda els 1.717 executats a Barcelona pel franquisme entre 1939 i 1952. Són 1.717 casos documentats darrere els quals hi ha la història silenciada i amagada de famílies que encara tants anys després es plantegen interrogants sobre què va passar i com va passar. A través de la documentació s’ha pogut donar una resposta sobre com el legislava, s’organitzava i s’executava la repressió franquista. A més, s’ha donat l’oportunitat a les famílies perquè expliquin la seva història, que sempre havia quedat en un àmbit reduït, familiar o local.

El compliment de les condemnes de mort es portava a terme tan aviat com es rebia l'"enterado" del dictador, el criminal de guerra general Franco. Els republicans eren traslladats des de la presó Model de Barcelona al Camp de la Bota (situat a la platja), normalment en grups de 20 persones; allà els esperava un piquet de la Guàrdia Civil, els col·locaven davant d'un mur de pedra que hi havia a la platja (una escullera), quan l'oficial donava l'ordre de disparar, aquests obeïen i els presoners eren afusellats sense previ avís a les famílies, que, quan anaven a la presó, s'assabentaven de la mala notícia", s'explica al llibre.
"La sorra de la platja quedava impregnada de vermell de la sang d'aquells homes i dones als quals s'arrabassà la vida per defensar la legalitat constitucional de la República. Els cossos sense vida eren col·locats en caixes de plàtans i carregats en un camió tots amuntegats, com es fa amb els animals quan surten de l'escorxador; tot seguit, eren traslladats al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Montjuïc de Barcelona, on se'ls enterrava com a gossos", s'afegeix.

El llibre de Joan Corbalán, que es presenta en tres grans blocs: la repressió, testimonis i dades de les 1.717 persones que van se executades, aporta documentació, opinions de familiars i fins i tot cartes que alguna de les víctimes va enviar abans de morir.
Una d'elles és la que Miquel Castel va escriure a la seva dona i els seus fills, quan sabia que s'acostava el dia de la seva execució. La carta diu el següent:

Queridísima Emilia e hijos:

Deseo disfrutéis de buena sdalud, yo hasta hoy bien, pero no creo que esto siga por mucho tiempo.

Temo que estos 8 o 15 días primeros de agosto, tal vez mañana día primero, en fin, no lo sé, pero todo parece indicar que van por liquidar los que pasaron por Consejo de Guerra el mes de Mayo y si no se ha conseguido el indulto, desgraciadamente puede darse todo por terminado.

En las vuestras me percato de la confianza que teneis en las gestiones que se hacen, pero os he dicho y repito que os mienten. Dios quiera que me equivoque, pero desgraciadamente presiento que se confirmará lo contrario.

Un día de estos debe nacer vuestro hermano, a quién no podré conocer ni disfrutar, que de ser así, lo dejo en en vuestras manos el cuidarlo y quererlo. Tampoco podré veros crecer, haceros adultos y seguir sin pausa velando por el porvenir de todos vosotros.

Y sobretodo quereros, mantened siempre una cordial y estrecha relación y quered a vuestra madre sobre todas las cosas, ayudadle en lo que haga falta, que no tendrá otro consuelo que el vuestro, el consuelo de los buenos hijos, sed buenos que Dios os ayudará.

He recibido la carta del 20. Ya no puedo escribir más.

Recuerdos y abrazos para todos. Adiós querida esposa, adiós queridos hijos.

Article publicat a e-notícies sobre el llibre Justícia, no venjança. Els executats del franquisme a Barcelona (1939-1952), de Joan Corbalán.