Tinta vermella a les comarques

Un torrent rauxós d’ulls impàvids avança per contemplar el destí final que la justícia ha imposat al criminal. Un poble català. Unes pàgines als diaris d’antany. Aquestes són les fonts d’on veu Manel Bofarull per narrar onze històries criminals de la Catalunya del segle XIX.“El segle XIX fou, potser, el més important pel que fa a la relació entre el criminal i el poble”, explica Bofarull al pròleg de l’obra. Malgrat que no hi havia tanta divulgació mediàtica com avui, l’autor del crim era ràpidament conegut entre els pobles de les comarques. El boca a boca feia més que la notícia que es pogués publicar a qualsevol diari. A més, la marxa popular seguint al culpable a la forca, la guillotina, el garrot, etc. era, com diu Bofarull, “equivalent al nostre futbol actual”.

A cavall entre la historia criminal i una bona ètica de treball, Manel Bofarull narra onze històries que tenen lloc a diferents punts de la geografia catalana amb ressò de la premsa de l’època (citada contínuament) i amb menció especial als documents judicials que acompanyaren cada cas. Trobem casos de parricidi, segrest, violència de gènere, robatoris, etc. L’enrevessat nus de relacions entre els protagonistes i els canvis de rumb que pren la trama en diverses ocasions exigeixen una lectura molt atenta per part del lector. A més, la lleialtat infrangible als textos judicials converteix el text en un recull informatiu d’investigació i divulgació, lluny de les etiquetes de novel·la negra o criminal. Estem davant d’un document històric, sense vestidures literàries ni confusions entre allò inventat i allò real.
I és que Manel Bofarull ja ens havia ofert història local en altres obres. L’autor va néixer a Badalona al 1923 i malgrat que en el seu currículum figuren feines com forner, empleat de banca i corrector editorial, autodidacta seria l’adjectiu més escaient. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com la Revista de Badalona, Història i Vida o el Diari del Baix Penedès. Bofarull és membre de l’Institit d’Estudis Penedesencs (IEP), fet que l’ha ajudat a publicar una llarga col·lecció de treballs sobre toponímia, etimologia i història comarcal, com per exemple: Una malaltia sospitosa (el còlera del Vendrell el 1911) (1984), Crims i misteris de Barcelona del segle XIX (2002). També, però, ha escrit novel·les com el Premi Sant Joan 1986, Els hereus de la terra. Per qüestions ètiques, com va manifestar, va renunciar al premi Josep Pla de 1994 per les irregularitats registrades al canviar les bases del concurs, fet que també va desembocar amb la dimissió de Joan Perucho com a membre del jurat.
I és que les decisions finals no sempre són encertades i ni tan sols la història acaba per demostrar l’error. Les sentències dictades a la Catalunya del segle XIX, molts cops amb mesures draconianes, va portar a les tenebres de la mort a un seguit de condemnats que no sempre es justificaren amb les proves contundents. A l’actualitat, estem saturats de la quantitat de crims socials amb els que ens bombardegen els mitjans de comunicació creant, en ocasions, alarmes socials i inseguretat ciutadana. Tot i això, l’ésser humà sempre ha mostrar interès per aquest tipus d’històries sanguinàries. Aquest llibre és un bon punt de partida per nodrir-se: Bofarull no jutja, no opina i no sentència; ofereix els ingredients perquè el lector acati (o no) la sentència.

Article de Patricia Monge publicat a la revista Llibròfags sobre el llibre Crims a la Catalunya del segle XIX (Cossetània Edicions)