Jordi Camps (eldebat.cat)Del 8 al 24 d'agost Pequín concentrarà l'atenció de bona part de la humanitat amb la celebració dels XXIX Jocs Olímpics. La història de l'olimpisme no està formada únicament per les gestes esportives, sinó que va íntimament lligada a la política, el dopatge, la discriminació o la corrupció. El periodista Jordi Camps repassa aquesta altra història dels Jocs a Més enllà dels anells (Cossetània), una obra on també es retrata l'expresident del Comitè Olímpic Internacional (COI) Juan Antonio Samaranch. En aquesta entrevista Camps explica a eldebat.cat què suposa que la Xina organitzi els Jocs i deixa clar el gran poder que tenen les marques comercials i les grans televisions a l'hora de fixar les prioritats de l'esdeveniment.
Què significa que la Xina organitzi els Jocs Olímpics d’aquest estiu?
És una gran contradicció amb el que se suposa que significa l’olimpisme. Si els Jocs Olímpics fossin una competició esportiva i prou, no hi hauria cap problema, però se suposa que els Jocs porten afegit un seguit de condicions morals i ètiques, de respecte als drets humans, d’internacionalisme, de solidaritat, de moltes coses que no quadren amb el sistema polític que té la Xina.
El potencial econòmic de la Xina i el seu creixent pes polític expliquen que tingui els Jocs?
Tots els països els governants dels quals han dit que potser no anirien als Jocs mantenen relacions comercials amb Xina i no passa res. Hi ha un doble joc i una hipocresia. També és evident que és un mercat absolutament immens.
Queda gran cosa de l’esperit olímpic del baró Pierre de Coubertin?
En el llibre sóc força contundent i dic que només queda el nom, res més. I això no ve d’ara, sinó des de l’inici de l’olimpisme. Coubertin es presentava com un renovador i una persona que volia canviar la societat, però d’entrada tenia la intenció de deixar fora dels Jocs, un moviment que pretenia universal, a les dones perquè per a ell les activitats femenines no tenien interès. Ja des d’un primer moment hi ha moltes contradiccions en l’olimpisme.
Dius que organitzar els Jocs és una subhasta milionària. Si els criteris esportius no són el més important, què és el decisiu?
En principi hi ha un grup d’experts que elabora uns informes de totes les ciutats candidates en diferents aspectes, des de les instal·lacions, el respecte al medi ambient, la capacitat hotelera, el suport entre la població, el suport del Govern...Es donen unes puntuacions i en principi els que treuen les mitjanes més altes són els que van superant els talls. L’any 2001, quan es va triar Pequín, el mateix Samaranch va ordenar que no es tinguessin en compte els aspectes polítics de les diferents ciutats. En l’informe sobre Pequín es deia que el Partit Comunista de Xina exercia un gran control sobre tots els sectors de la societat, tant econòmics com socials, i que això tindria un reflex en els Jocs. Aquest aspecte es va obviar. Des del mes de març es demana que hi hagi un nou aspecte molt important a tenir en compte i és que el país que hagi d’acollir els Jocs respecti els drets humans, que en teoria són un dels elements claus del que era l’olimpisme.
El COI té independència o està lligat de mans i peus per les multinacionals que patrocinen els Jocs i per l’ONU que decideix quins estats hi participen?
Els països que participen als Jocs vénen determinats per l’ONU, perquè si no n’ets membre no hi pots participar. Pel que fa als ingressos del COI, viu dels drets de televisió i dels patrocinadors. Sense Jocs, el COI es quedaria sense res, perquè tots els ingressos que té en depenen. I això fa que estigui en mans de les marques, dels patrocinadors i de les grans televisions.
Estar en mans de les marques també deu afavorir que la Xina tingui els Jocs. No els deu interessar quedar malament.
Va més enllà d’això. Per exemple, normalment a les proves de natació les eliminatòries es fan al matí i les finals a la tarda, però a Pequín per la diferència horària això faria que als Estats Units les finals es veiessin a la matinada i s’ha decidit fer-les al matí. Tots els nedadors s’han hagut d’adaptar perquè saben que no tindran les finals a la tarda, sinó al matí. I amb la gimnàstica artística també ha passat el mateix. Es busca afavorir els criteris de les grans televisions nord-americanes i es va en contra dels criteris dels esportistes.
Al llibre defenses que l’ús polític de l’esport està íntimament lligat als Jocs.
Sempre ha estat així. En els primers Jocs, del 1896, l’aleshores primer ministre grec no els volia, perquè Grècia estava en bancarrota, però el rei sí que els volia i no van parar fins que van obligar el primer ministre a dimitir. Després de la Primera Guerra Mundial no van deixar participar els esportistes dels països vençuts. Després de la Segona Guerra Mundial, hi ha molts esportistes que fugen dels seus països o queden desplaçats i són apàtrides que van demanar al COI poder participar als Jocs, però el COI els va dir que no podien perquè no tenien un Comitè Olímpic al darrere. A la Carta Olímpica es diu que els Jocs són una competició entre individus i no entre països. De contradiccions com aquestes, la història olímpica n’està plena.
Després dels Jocs de Barcelona, sembla que en Samaranch sigui intocable. Com definiries el seu paper en l’olimpisme?
Prescindint de la seva trajectòria prèvia, diria que els Jocs de Barcelona el van convertir gairebé en intocable i això provoca que qualsevol cosa que hagi fet ha estat bona. Però és impossible que una persona ho faci tot bé. Hi ha gent que li ha arribat a atribuir la caiguda del Mur de Berlín, la fi de l’apartheid a Sud-àfrica i altres coses. Hi ha coses que van passar i ell amb el COI va fer el mateix que en la seva vida político-esportiva a l’Estat espanyol i és estar en el lloc oportú en el moment adient i saber sortir-se’n de tot. Quan va haver-hi la crisi de corrupció del 1999, resultava que ell no en sabia res. Em resulta difícil de creure que esclati una crisi de corrupció en una empresa i que el màxim mandatari no en sàpiga res.
El subtítol del llibre cita com a pecats dels Jocs la política, el gegantisme, la comercialització, la corrupció, el dopatge i la discriminació. N’hi ha algun de solucionat?
En la discriminació s’ha avançat, perquè a Pequín només hi ha dos esports (beisbol i boxa) on les dones no participaran. Però dins del COI van dir que tenien com a objectiu que el 2015 el 20% de membres fossin dones i ara tot just són el 14%. Fa uns dies es publicava que al Govern hi havia el 20% de dones en alts càrrecs i era un escàndol, però al COI resulta que està bé. Entenc que sense l’escàndol del Tour del 1998 i tot el que va significar, el tema del dopatge continuaria com estava. Pel que fa a la corrupció va haver-hi el cas de Salt Lake City el 1999 i van aprofitar per netejar i fer fora 20 membres. Però és una cosa que l’has inflada i que prové del gegantisme i de la voluntat de deixar content tothom. Si vols deixar content a tothom, has d’anar dient que sí a tot, perquè tothom hi vol participar, i la bola s’ha anat fent més grossa. Al final resultarà que els Jocs només es podran fer a les grans ciutats i una immensa franja de la humanitat no els podrà tenir mai. Hi ha una part dels pecats solucionada, però una part molt important segueix vigent.
Entrevista de Marc Font a Jordi Camps, periodista i autor del llibre Més enllà dels anells, a eldebat.cat
Què significa que la Xina organitzi els Jocs Olímpics d’aquest estiu?
És una gran contradicció amb el que se suposa que significa l’olimpisme. Si els Jocs Olímpics fossin una competició esportiva i prou, no hi hauria cap problema, però se suposa que els Jocs porten afegit un seguit de condicions morals i ètiques, de respecte als drets humans, d’internacionalisme, de solidaritat, de moltes coses que no quadren amb el sistema polític que té la Xina.
El potencial econòmic de la Xina i el seu creixent pes polític expliquen que tingui els Jocs?
Tots els països els governants dels quals han dit que potser no anirien als Jocs mantenen relacions comercials amb Xina i no passa res. Hi ha un doble joc i una hipocresia. També és evident que és un mercat absolutament immens.
Queda gran cosa de l’esperit olímpic del baró Pierre de Coubertin?
En el llibre sóc força contundent i dic que només queda el nom, res més. I això no ve d’ara, sinó des de l’inici de l’olimpisme. Coubertin es presentava com un renovador i una persona que volia canviar la societat, però d’entrada tenia la intenció de deixar fora dels Jocs, un moviment que pretenia universal, a les dones perquè per a ell les activitats femenines no tenien interès. Ja des d’un primer moment hi ha moltes contradiccions en l’olimpisme.
Dius que organitzar els Jocs és una subhasta milionària. Si els criteris esportius no són el més important, què és el decisiu?
En principi hi ha un grup d’experts que elabora uns informes de totes les ciutats candidates en diferents aspectes, des de les instal·lacions, el respecte al medi ambient, la capacitat hotelera, el suport entre la població, el suport del Govern...Es donen unes puntuacions i en principi els que treuen les mitjanes més altes són els que van superant els talls. L’any 2001, quan es va triar Pequín, el mateix Samaranch va ordenar que no es tinguessin en compte els aspectes polítics de les diferents ciutats. En l’informe sobre Pequín es deia que el Partit Comunista de Xina exercia un gran control sobre tots els sectors de la societat, tant econòmics com socials, i que això tindria un reflex en els Jocs. Aquest aspecte es va obviar. Des del mes de març es demana que hi hagi un nou aspecte molt important a tenir en compte i és que el país que hagi d’acollir els Jocs respecti els drets humans, que en teoria són un dels elements claus del que era l’olimpisme.
El COI té independència o està lligat de mans i peus per les multinacionals que patrocinen els Jocs i per l’ONU que decideix quins estats hi participen?
Els països que participen als Jocs vénen determinats per l’ONU, perquè si no n’ets membre no hi pots participar. Pel que fa als ingressos del COI, viu dels drets de televisió i dels patrocinadors. Sense Jocs, el COI es quedaria sense res, perquè tots els ingressos que té en depenen. I això fa que estigui en mans de les marques, dels patrocinadors i de les grans televisions.
Estar en mans de les marques també deu afavorir que la Xina tingui els Jocs. No els deu interessar quedar malament.
Va més enllà d’això. Per exemple, normalment a les proves de natació les eliminatòries es fan al matí i les finals a la tarda, però a Pequín per la diferència horària això faria que als Estats Units les finals es veiessin a la matinada i s’ha decidit fer-les al matí. Tots els nedadors s’han hagut d’adaptar perquè saben que no tindran les finals a la tarda, sinó al matí. I amb la gimnàstica artística també ha passat el mateix. Es busca afavorir els criteris de les grans televisions nord-americanes i es va en contra dels criteris dels esportistes.
Al llibre defenses que l’ús polític de l’esport està íntimament lligat als Jocs.
Sempre ha estat així. En els primers Jocs, del 1896, l’aleshores primer ministre grec no els volia, perquè Grècia estava en bancarrota, però el rei sí que els volia i no van parar fins que van obligar el primer ministre a dimitir. Després de la Primera Guerra Mundial no van deixar participar els esportistes dels països vençuts. Després de la Segona Guerra Mundial, hi ha molts esportistes que fugen dels seus països o queden desplaçats i són apàtrides que van demanar al COI poder participar als Jocs, però el COI els va dir que no podien perquè no tenien un Comitè Olímpic al darrere. A la Carta Olímpica es diu que els Jocs són una competició entre individus i no entre països. De contradiccions com aquestes, la història olímpica n’està plena.
Després dels Jocs de Barcelona, sembla que en Samaranch sigui intocable. Com definiries el seu paper en l’olimpisme?
Prescindint de la seva trajectòria prèvia, diria que els Jocs de Barcelona el van convertir gairebé en intocable i això provoca que qualsevol cosa que hagi fet ha estat bona. Però és impossible que una persona ho faci tot bé. Hi ha gent que li ha arribat a atribuir la caiguda del Mur de Berlín, la fi de l’apartheid a Sud-àfrica i altres coses. Hi ha coses que van passar i ell amb el COI va fer el mateix que en la seva vida político-esportiva a l’Estat espanyol i és estar en el lloc oportú en el moment adient i saber sortir-se’n de tot. Quan va haver-hi la crisi de corrupció del 1999, resultava que ell no en sabia res. Em resulta difícil de creure que esclati una crisi de corrupció en una empresa i que el màxim mandatari no en sàpiga res.
El subtítol del llibre cita com a pecats dels Jocs la política, el gegantisme, la comercialització, la corrupció, el dopatge i la discriminació. N’hi ha algun de solucionat?
En la discriminació s’ha avançat, perquè a Pequín només hi ha dos esports (beisbol i boxa) on les dones no participaran. Però dins del COI van dir que tenien com a objectiu que el 2015 el 20% de membres fossin dones i ara tot just són el 14%. Fa uns dies es publicava que al Govern hi havia el 20% de dones en alts càrrecs i era un escàndol, però al COI resulta que està bé. Entenc que sense l’escàndol del Tour del 1998 i tot el que va significar, el tema del dopatge continuaria com estava. Pel que fa a la corrupció va haver-hi el cas de Salt Lake City el 1999 i van aprofitar per netejar i fer fora 20 membres. Però és una cosa que l’has inflada i que prové del gegantisme i de la voluntat de deixar content tothom. Si vols deixar content a tothom, has d’anar dient que sí a tot, perquè tothom hi vol participar, i la bola s’ha anat fent més grossa. Al final resultarà que els Jocs només es podran fer a les grans ciutats i una immensa franja de la humanitat no els podrà tenir mai. Hi ha una part dels pecats solucionada, però una part molt important segueix vigent.
Entrevista de Marc Font a Jordi Camps, periodista i autor del llibre Més enllà dels anells, a eldebat.cat
Entrades
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada