XVI Premi de Narrativa Vila de l'Ametlla de Mar
Tots tenim una part fosca. Els personatges d'aquest llibre, també. I en parlen. Són veus properes. Molt properes. Si parem l'orella, fins i tot és possible que hi reconeguem l'eco de les nostres pròpies paraules. Perquè, qui som en realitat? Què hi ha sota les màscares amb que ens cobrim el rostre? Talment un tic en la parla, la nostra autèntica identitat és inalterable. És inútil negar-ho. Per molt que provem de dissimular-la o anul·lar-la, tard o d'hora ens trairà, probablement en el moment més inoportú.
Amb una declaració de principis com aquesta és fàcil agafar la novel·la amb una certa prevenció i alhora amb curiositat. Prevenció perquè la foscor fa por. Curiositat perquè qui no vol anar més enllà de les pròpies pors?
Aquesta novel·la va més enllà de les pors i de la part fosca dels seus protagonistes i ens hi arrossega, ens fa mirar cara a cara als qui s'atreveixen a sobrepassar els límits.
Una primera part com un puzzle que cal recompondre, un mosaic del qual tots n'hem vist alguna peça alguna vegada, el que impressiona és la possibilitat de trobar-les totes juntes, tan properes, massa properes potser.
A la segona part, una sola protagonista expia la culpabilitat colectiva.
El món on ens aboca l'Òscar és un món cruel, violent, on la innocència i la tendresa han desaparegut.
Post sobre el llibre Un rostre que no és meu (Cossetània Edicions) al blog Que el llegir no em faci perdre l'escriure.
Post sobre el llibre Un rostre que no és meu (Cossetània Edicions) al blog Que el llegir no em faci perdre l'escriure.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada