Manel Riu i Mir Roy"Quan vam crear el blog Mireia, volévem construir-hi una novel·la en què la seua narradora dietarista fos naïf, descarada, xoldrista, baldragues, foteta, sentimental, valenta…, i que parlés en dialecte central", diuen els autors a l’epíleg del llibre Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos). I ho van aconseguir. La parella Mir Roy i Manel Riu, professors de secundària naturals de la Franja, van començar a escriure, des de l’anonimat que confereix internet, el bloc de Mireia Galindo. Ara, han convertit la història en un llibre.
Què va ser primer, la novel·la o el blog? És a dir, si la novel·la es va beneficiar del suport internet o el blog ha estat plasmat en un llibre.
Abans no existís el blog, havíem creat uns personatges i havíem ideat una estructura de viatges, trames, pastitxos literaris... En el moment en què vam decidir que la veu narrativa fos la d’un dels personatges (Mireia), la idea d’obrir el blog va venir tota sola: un espai on obligar-nos a una regularitat en l’escriptura i on tot el que havíem pensat s’anés transformant en el dia a dia. La novel·la editada recull el que va aparèixer al blog; però amb moltes modificacions, reestructuracions, afegits, eliminacions...
Qualsevol semblança entre la Mireia i els autors del llibre és pura casualitat (fins i tot el nom de la Mir)?
Pura casualitat. Mir és un nom propi que ve de la Mare de Déu de la Mir, una ermita que és a Escarlà (un poble ribagorçà del municipi de Tremp). I la nostra novel·la és literatura. De la mateixa manera que tothom entén que no és J. K. Rowling qui vola amb l’escombra, sinó Harry Potter, tothom ha d’entendre que, tot continuant amb el món de la màgia, els “polvos màgics” són de la Mireia i no nostres.
Quan decidiu sortir de l’armari?
En el moment en què ja tenim allò que ens pot defensar: la novel·la editada. El blog era un esborrany (públic, però esborrany) i, per tant, un producte irregular, imperfecte, defectuós. Nosaltres no volíem assumir l’autoria d’un “work in progress” sense tenir el producte final que n’havia de sortir.
El fil argumental de la història gira entorn de dues variables: el sexe i la política. La intuïció em diu que la vessant eròtica de la Mireia té més ganxo que la política i la fideuà juntes. M’equivoco?
Creiem que el fil argumental de la novel·la recorre, més aviat, un món de personatges, històries, situacions... que dissimulen la seva autèntica naturalesa. La nostra Mireia en deia “Sommersbys”. Hi havia un “Sommersby” del qual Nabokov n’estava fascinat: les ales d’una papallona que aparentaven ser unes fulles d’arbre que contenien, fins i tot, una imitació de gota d’aigua, amb refracció de llum inclosa. Lolita de Nabokov és, per a nosaltres, la millor novel·la del segle XX; una novel·la amb ales de papallona, tot i que és possible que algú es pensi que només són fulles d’arbre, fulles d’arbre amb ganxo.
Com es fa un blog a quatre mans?
Discutint molt. Quin remei!
Parlem de l’estil: podria semblar un atreviment demanar-vos si les faltes d’ortografia – i les paraules no normatives- són intencionades, però crec que no em posaria en un jardí si ho fes, oi?
Les faltes d’ortografia eren de la Mireia; per bé que ara ella, en alguna entrevista post mortem, ens ha acusat de ser-ne els culpables. No li ho discutirem pas; més que res perquè el nostre metge ens ha recomanat no mantenir disputes amb els nostres personantges.
I l’accent? Sou uns mestres en l’art de despistar... Ningú no sospitaria que la Mireia posteja des de la Franja...
Gràcies; però és fàcil escriure en dialectes diversos, xeic, me cag en ses putes, goita, ospa! Ben diferent seria parlar-los, i aquí no hi arribem.
El blog barreja realitat i ficció. I si no que li ho preguntin a Saül Gordillo o a Gaspar Hernández...
Saül i Gaspar són dues persones encantadores que van saber entrar en el joc de la Mireia. La història sexual amb Gaspar Hernàndez és pura invenció; en canvi, el relat de la trobada entre la Mireia i Saül Gordillo s’apropa força al que realment va succeir entre nosaltres i Saül.
La Mireia ha arribat a tenir 4.000 visites diàries. Com és el perfil del lector habitual?
Bé, 4.000 van ser les visites del dia de la presentació a la Catalònia; la resta de dies no hi havia, ni de bon tros, tantes visites. Els lectors eren de tota mena: homes, dones, gent molt jove, gent no tan jove...
Heu canviat la trama en funció dels comentaris, en el sentit l’espontaneïtat d’internet us hagi permès fer del blog alguna cosa semblant als llibres de “tria la teva aventura”?
I tant que hi ha hagut canvis en el que havíem previst! Per exemple, la trobada entre la Mariona i la Mireia mai no s’hauria produït a les Terres de l’Ebre si no hagués estat pels nombrosos lectors ebrencs que teníem en aquell moment.
I de correus, en rep molts la Mireia?
La Mireia rebia molts e-mails; alguns més agosarats que d’altres.
Algun polític ha respost els posts o les "cartes cotxines"?
Els polítics mai no van respondre a les seves “cartes cotxines”.
La conversió del blog en llibre ha rebaixat les intencions dels autors? Per exemple, el títol inicialment era Em dic Mireia i no m’agrada empassar-me segons quin semen...
Sí, aquest és el títol que encara figura al contracte amb Cossetània Edicions; però cal dir que l’editor, Jordi Ferré, va fer ben fet d’aconsellar-nos que el canviéssim. Pel que fa al conjunt de la novel·la, no hi ha hagut cap rebaixa; més aviat, amb el llibre, hem pogut arrodonir la novel·la d’una manera que el blog no permetia.
L’aventura no ha estat exempta de maldecaps. El famós “cacau de la FACAO”, la polèmica amb l’escriptor Toni Ibáñez, l’aparició d’una Mireia Galindo real professora de Secundària... S’han resolt amb final feliç?
El jutge ha desestimat la querella que la friki-fatxa FACAO va presentar; la qual cosa ens entristeix. Encara confiem que la FACAO tingui temps (entre manifestacions amb Democracia Nacional, falsificacions d’adhesius i articles de lloança als que destrossen locals on es parla en català) de presentar una querella contra la novel·la. Héctor Castro, gran secretari de la FACAO, t’ho implorem agenollats. Quant a la Mireia Galindo real, ens agradaria molt poder parlar amb ella. Ens sap sap greu que hagi tingut problemes per culpa nostra; però nosaltres no sabíem que hi havia una “Mireia Galindo” quan vam crear la nostra Mireia i, a més a més, mai no vam dir, ni al blog ni a la novel·la, que la nostra Mireia es digués “Mireia Galindo”.
El pròleg diu que el llibre és la conseqüència d’un favor sexual... L’epíleg ho desmenteix...
El pròleg (Aixís és aixòs) el va escriure la Mireia; l’epíleg (Epíleg sobre valents) el vam escriure nosaltres. I el nostre metge ens ha recomanat no mantenir disputes...
Entrevista de J. del Moral a Manel Riu i Mir Roy al Diari Digital eldebat.cat
Què va ser primer, la novel·la o el blog? És a dir, si la novel·la es va beneficiar del suport internet o el blog ha estat plasmat en un llibre.
Abans no existís el blog, havíem creat uns personatges i havíem ideat una estructura de viatges, trames, pastitxos literaris... En el moment en què vam decidir que la veu narrativa fos la d’un dels personatges (Mireia), la idea d’obrir el blog va venir tota sola: un espai on obligar-nos a una regularitat en l’escriptura i on tot el que havíem pensat s’anés transformant en el dia a dia. La novel·la editada recull el que va aparèixer al blog; però amb moltes modificacions, reestructuracions, afegits, eliminacions...
Qualsevol semblança entre la Mireia i els autors del llibre és pura casualitat (fins i tot el nom de la Mir)?
Pura casualitat. Mir és un nom propi que ve de la Mare de Déu de la Mir, una ermita que és a Escarlà (un poble ribagorçà del municipi de Tremp). I la nostra novel·la és literatura. De la mateixa manera que tothom entén que no és J. K. Rowling qui vola amb l’escombra, sinó Harry Potter, tothom ha d’entendre que, tot continuant amb el món de la màgia, els “polvos màgics” són de la Mireia i no nostres.
Quan decidiu sortir de l’armari?
En el moment en què ja tenim allò que ens pot defensar: la novel·la editada. El blog era un esborrany (públic, però esborrany) i, per tant, un producte irregular, imperfecte, defectuós. Nosaltres no volíem assumir l’autoria d’un “work in progress” sense tenir el producte final que n’havia de sortir.
El fil argumental de la història gira entorn de dues variables: el sexe i la política. La intuïció em diu que la vessant eròtica de la Mireia té més ganxo que la política i la fideuà juntes. M’equivoco?
Creiem que el fil argumental de la novel·la recorre, més aviat, un món de personatges, històries, situacions... que dissimulen la seva autèntica naturalesa. La nostra Mireia en deia “Sommersbys”. Hi havia un “Sommersby” del qual Nabokov n’estava fascinat: les ales d’una papallona que aparentaven ser unes fulles d’arbre que contenien, fins i tot, una imitació de gota d’aigua, amb refracció de llum inclosa. Lolita de Nabokov és, per a nosaltres, la millor novel·la del segle XX; una novel·la amb ales de papallona, tot i que és possible que algú es pensi que només són fulles d’arbre, fulles d’arbre amb ganxo.
Com es fa un blog a quatre mans?
Discutint molt. Quin remei!
Parlem de l’estil: podria semblar un atreviment demanar-vos si les faltes d’ortografia – i les paraules no normatives- són intencionades, però crec que no em posaria en un jardí si ho fes, oi?
Les faltes d’ortografia eren de la Mireia; per bé que ara ella, en alguna entrevista post mortem, ens ha acusat de ser-ne els culpables. No li ho discutirem pas; més que res perquè el nostre metge ens ha recomanat no mantenir disputes amb els nostres personantges.
I l’accent? Sou uns mestres en l’art de despistar... Ningú no sospitaria que la Mireia posteja des de la Franja...
Gràcies; però és fàcil escriure en dialectes diversos, xeic, me cag en ses putes, goita, ospa! Ben diferent seria parlar-los, i aquí no hi arribem.
El blog barreja realitat i ficció. I si no que li ho preguntin a Saül Gordillo o a Gaspar Hernández...
Saül i Gaspar són dues persones encantadores que van saber entrar en el joc de la Mireia. La història sexual amb Gaspar Hernàndez és pura invenció; en canvi, el relat de la trobada entre la Mireia i Saül Gordillo s’apropa força al que realment va succeir entre nosaltres i Saül.
La Mireia ha arribat a tenir 4.000 visites diàries. Com és el perfil del lector habitual?
Bé, 4.000 van ser les visites del dia de la presentació a la Catalònia; la resta de dies no hi havia, ni de bon tros, tantes visites. Els lectors eren de tota mena: homes, dones, gent molt jove, gent no tan jove...
Heu canviat la trama en funció dels comentaris, en el sentit l’espontaneïtat d’internet us hagi permès fer del blog alguna cosa semblant als llibres de “tria la teva aventura”?
I tant que hi ha hagut canvis en el que havíem previst! Per exemple, la trobada entre la Mariona i la Mireia mai no s’hauria produït a les Terres de l’Ebre si no hagués estat pels nombrosos lectors ebrencs que teníem en aquell moment.
I de correus, en rep molts la Mireia?
La Mireia rebia molts e-mails; alguns més agosarats que d’altres.
Algun polític ha respost els posts o les "cartes cotxines"?
Els polítics mai no van respondre a les seves “cartes cotxines”.
La conversió del blog en llibre ha rebaixat les intencions dels autors? Per exemple, el títol inicialment era Em dic Mireia i no m’agrada empassar-me segons quin semen...
Sí, aquest és el títol que encara figura al contracte amb Cossetània Edicions; però cal dir que l’editor, Jordi Ferré, va fer ben fet d’aconsellar-nos que el canviéssim. Pel que fa al conjunt de la novel·la, no hi ha hagut cap rebaixa; més aviat, amb el llibre, hem pogut arrodonir la novel·la d’una manera que el blog no permetia.
L’aventura no ha estat exempta de maldecaps. El famós “cacau de la FACAO”, la polèmica amb l’escriptor Toni Ibáñez, l’aparició d’una Mireia Galindo real professora de Secundària... S’han resolt amb final feliç?
El jutge ha desestimat la querella que la friki-fatxa FACAO va presentar; la qual cosa ens entristeix. Encara confiem que la FACAO tingui temps (entre manifestacions amb Democracia Nacional, falsificacions d’adhesius i articles de lloança als que destrossen locals on es parla en català) de presentar una querella contra la novel·la. Héctor Castro, gran secretari de la FACAO, t’ho implorem agenollats. Quant a la Mireia Galindo real, ens agradaria molt poder parlar amb ella. Ens sap sap greu que hagi tingut problemes per culpa nostra; però nosaltres no sabíem que hi havia una “Mireia Galindo” quan vam crear la nostra Mireia i, a més a més, mai no vam dir, ni al blog ni a la novel·la, que la nostra Mireia es digués “Mireia Galindo”.
El pròleg diu que el llibre és la conseqüència d’un favor sexual... L’epíleg ho desmenteix...
El pròleg (Aixís és aixòs) el va escriure la Mireia; l’epíleg (Epíleg sobre valents) el vam escriure nosaltres. I el nostre metge ens ha recomanat no mantenir disputes...
Entrevista de J. del Moral a Manel Riu i Mir Roy al Diari Digital eldebat.cat
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada