L'obra Final de partida, de Samuel Beckett, traduïda per Joan Cavallé, es presentarà dimecres 27 d'octubre, a les 8 del vespre, al Teatre El Magatzem, a Tarragona.La presentació anirà a càrrec de Joaquim Mallafrè, traductor i lingüista.
Quan Roger Blin va proposar d'estrenar aquesta obra no tan sols va tenir problemes per trobar un teatre que l'acceptés (fins al punt que la versió original francesa va haver-se d'estrenar a Londres), sinó que també en tingué amb alguns actors, que no acceptaven haver-se de posar dins d'uns pots d'escombraries, amb el que això suposava, pensaven, de degradant, ni les impossibilitats d'expressar-se lliurement amb tot el cos. Segurament, això és el que pretenia Samuel Beckett, que amb Final de partida iniciava un procés d’esborrament de l’actor, fins a reduir-lo, progressivament, a ser només una veu. Avui, la crítica està d’acord que es tracta d’una de les obres més importants del segle xx. Harold Bloom mateix no s'està d'administrar-li elogis i la qualifica com "el drama canònic de Beckett", "la versió de Beckett del parany de Hamlet", i li adjudica un "nou nivell d'excel·lència".
Joan Cavallé va guanyar el premi Josep M. de Segarra de traducció teatral l’any 1998 amb la traducció d’aquesta obra, que llavors va titular Fi de partida. Després de successius muntatges, a càrrec de directors com Jordi Mesalles, Gábor Tompa o Rosa Novell, ara se’n presenta una nova versió, profundament revisada, amb un títol que, segons el responsable de la traducció, reflecteix millor les intencions de Beckett.
Samuel Beckett
Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989), fou un gran escriptor del segle XX. Seguidor de les línies traçades per autors com Joyce, Proust o Kafka, va iniciar la seva obra en anglès. Va prosseguir- la en francès, sense renunciar a la seva llengua materna. Durant els anys 30 i 40 construeix una important obra narrativa, amb títols com Murphy (1938), Molloy (1951), Malone meurt (1951), Watt (1953), L’innommable (1953), etc. Aquest darrer any s’estrena a París la seva peça En attendant Godot (editada el 1952), que obté una extraordinària repercussió i marca un abans i un després en la història del teatre mundial. En opinió de Ricard Salvat, Beckett va tenir la genialitat de tancar tots els camins expressius i les formes (…) narratives del teatre del s. XX. Obres com Fin de partie (1957), Krapp’s Last Tape (1958), Happy Days (1960), Comédie (1963) o Not I (1971) són considerades fites indiscutibles del teatre contemporani. El 1968 va ser-li concedit el Premi Nobel de Literatura.
Quan Roger Blin va proposar d'estrenar aquesta obra no tan sols va tenir problemes per trobar un teatre que l'acceptés (fins al punt que la versió original francesa va haver-se d'estrenar a Londres), sinó que també en tingué amb alguns actors, que no acceptaven haver-se de posar dins d'uns pots d'escombraries, amb el que això suposava, pensaven, de degradant, ni les impossibilitats d'expressar-se lliurement amb tot el cos. Segurament, això és el que pretenia Samuel Beckett, que amb Final de partida iniciava un procés d’esborrament de l’actor, fins a reduir-lo, progressivament, a ser només una veu. Avui, la crítica està d’acord que es tracta d’una de les obres més importants del segle xx. Harold Bloom mateix no s'està d'administrar-li elogis i la qualifica com "el drama canònic de Beckett", "la versió de Beckett del parany de Hamlet", i li adjudica un "nou nivell d'excel·lència".
Joan Cavallé va guanyar el premi Josep M. de Segarra de traducció teatral l’any 1998 amb la traducció d’aquesta obra, que llavors va titular Fi de partida. Després de successius muntatges, a càrrec de directors com Jordi Mesalles, Gábor Tompa o Rosa Novell, ara se’n presenta una nova versió, profundament revisada, amb un títol que, segons el responsable de la traducció, reflecteix millor les intencions de Beckett.
Samuel Beckett
Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989), fou un gran escriptor del segle XX. Seguidor de les línies traçades per autors com Joyce, Proust o Kafka, va iniciar la seva obra en anglès. Va prosseguir- la en francès, sense renunciar a la seva llengua materna. Durant els anys 30 i 40 construeix una important obra narrativa, amb títols com Murphy (1938), Molloy (1951), Malone meurt (1951), Watt (1953), L’innommable (1953), etc. Aquest darrer any s’estrena a París la seva peça En attendant Godot (editada el 1952), que obté una extraordinària repercussió i marca un abans i un després en la història del teatre mundial. En opinió de Ricard Salvat, Beckett va tenir la genialitat de tancar tots els camins expressius i les formes (…) narratives del teatre del s. XX. Obres com Fin de partie (1957), Krapp’s Last Tape (1958), Happy Days (1960), Comédie (1963) o Not I (1971) són considerades fites indiscutibles del teatre contemporani. El 1968 va ser-li concedit el Premi Nobel de Literatura.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada