La narració pren com a excusa argumental la malaltia d’un home que de jovenet i en plena postguerra, va viure una experiència traumàtica que no va explicar més que al seu confessor i que porta una pila d’anys rossegant-lo per dins. Així, abans que l’Alzheimer li esborri la memòria, i en l’avinentesa de que tots els protagonistes ja han desaparegut, creu que és necessari gravar en unes cintes de cassette les seves vivències per tal de que el seu nét conegui una historia que el durà, alhora, a conèixer els seus orígens.
Tot i tractar-se bàsicament d’un relat de postguerra, aquesta no se’ns presenta en blanc i negre amb matisos de grisos foscos, com altres narracions ambientades en la mateixa època, sinó en un color reflexat en les ganes de viure dels personatges, en la supervivència quotidiana on la guerra i les ideologies ja semblen coses llunyanes i el que importa és la batalla del dia a dia: la sega de la collita, la feina al balneari, la formació personal, la partida al cafè, les expedicions a Ca la Gitana, la festa de Sant Joan... això no treu que en algun episodi aquestes tonalitats puguin aparèixer descolorides per episodis del passat bèlic comú, en la figura clau, sobretot, de cert fantasma militar adscrit al règim autoritari vigent a l’època.
Cal destacar l’excel·lent nivell de narració a nivell lingüístic i estilístic, on la cura en l’expressió i en el vocabulari no entorpeixen un estil senzill i prou directe. A l’altra cara de la moneda, però, es troba a faltar una major profunditat dels personatges, que resulten una mica plans, i un major ritme narratiu, sobretot en els inicis del llibre, ritme que resulta fatigant també en algunes arrencades de capítol dins les vacil·lacions verbals del Quel ancià, tot i que com a recurs és vàlid i, en general, funciona bé.
En definitiva, trobem en aquesta Aigua pudenta una lectura viva i entretinguda, d’una gran riquesa narrativa i on el final ens pot arribar a sorprendre amb una emotivitat tendre, senzilla i gens apegalosa.
Ressenya de Sebastià Martori, participant en la promoció de la novel·la Aigua pudenta, de Marc Capdevila.
Tot i tractar-se bàsicament d’un relat de postguerra, aquesta no se’ns presenta en blanc i negre amb matisos de grisos foscos, com altres narracions ambientades en la mateixa època, sinó en un color reflexat en les ganes de viure dels personatges, en la supervivència quotidiana on la guerra i les ideologies ja semblen coses llunyanes i el que importa és la batalla del dia a dia: la sega de la collita, la feina al balneari, la formació personal, la partida al cafè, les expedicions a Ca la Gitana, la festa de Sant Joan... això no treu que en algun episodi aquestes tonalitats puguin aparèixer descolorides per episodis del passat bèlic comú, en la figura clau, sobretot, de cert fantasma militar adscrit al règim autoritari vigent a l’època.
Cal destacar l’excel·lent nivell de narració a nivell lingüístic i estilístic, on la cura en l’expressió i en el vocabulari no entorpeixen un estil senzill i prou directe. A l’altra cara de la moneda, però, es troba a faltar una major profunditat dels personatges, que resulten una mica plans, i un major ritme narratiu, sobretot en els inicis del llibre, ritme que resulta fatigant també en algunes arrencades de capítol dins les vacil·lacions verbals del Quel ancià, tot i que com a recurs és vàlid i, en general, funciona bé.
En definitiva, trobem en aquesta Aigua pudenta una lectura viva i entretinguda, d’una gran riquesa narrativa i on el final ens pot arribar a sorprendre amb una emotivitat tendre, senzilla i gens apegalosa.
Ressenya de Sebastià Martori, participant en la promoció de la novel·la Aigua pudenta, de Marc Capdevila.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada