“No puc assumir, que abans d’enterrar la còrpora malmesa, m’abandoni el senderi”
Amb motiu de la malaltia del Quel, uns dels personatges principals de l’obra (crec que no hi ha un protagonista, en tot cas seria col·lectiu) l’autor presenta la vida d’un poble i dels seus habitants durant la postguerra.
A partir d’un fet traumàtic per a la majoria de personatges, particularment per a la Neus, s’estableix un lligam entre ells que només es desvetllarà al final de l’obra, quan en Quel enregistra una gravació per al seu nét. És en aquest moment amb la sinceritat familiar del Quel i el text de l’autor quan s’humanitzen totalment els individus que ens han acompanyat al llarg de la història, especialment la Neus/Marieta, mossèn Pigrau, la Toia i en Maquis.
Al principi, el text es presenta lent, ja que abunden les descripcions i les divagacions del malalt. Aquest fet sumat a l’aparició de diferents veus narratives pot fer perdre el fil al lector. A poc a poc però, l’autor aconsegueix accelerar el monòleg de Quel per enganxar-nos i no deixar-nos anar fins a l’últim capítol. Com si es tractés d’uns focs d’artifici abunden els colors, els personatges, els espais, les ideologies, les actituds... i tot això culmina en una explosió de llum final on sobresurt el tarannà de mossèn Pigrau: “havia retirat el terme pecat del meu codi ètic”.
En general, ha estat una lectura agradable, amb una riquesa lingüística important que, en ocasions i salvant les diferències, m’ha fet venir al cap algun text de Jesús Moncada. Totalment recomanable.
Ressenya de Marisol Herreros Moreno, participant en la promoció del llibre Aigua pudenta, de Marc Capdevila.
Amb motiu de la malaltia del Quel, uns dels personatges principals de l’obra (crec que no hi ha un protagonista, en tot cas seria col·lectiu) l’autor presenta la vida d’un poble i dels seus habitants durant la postguerra.
A partir d’un fet traumàtic per a la majoria de personatges, particularment per a la Neus, s’estableix un lligam entre ells que només es desvetllarà al final de l’obra, quan en Quel enregistra una gravació per al seu nét. És en aquest moment amb la sinceritat familiar del Quel i el text de l’autor quan s’humanitzen totalment els individus que ens han acompanyat al llarg de la història, especialment la Neus/Marieta, mossèn Pigrau, la Toia i en Maquis.
Al principi, el text es presenta lent, ja que abunden les descripcions i les divagacions del malalt. Aquest fet sumat a l’aparició de diferents veus narratives pot fer perdre el fil al lector. A poc a poc però, l’autor aconsegueix accelerar el monòleg de Quel per enganxar-nos i no deixar-nos anar fins a l’últim capítol. Com si es tractés d’uns focs d’artifici abunden els colors, els personatges, els espais, les ideologies, les actituds... i tot això culmina en una explosió de llum final on sobresurt el tarannà de mossèn Pigrau: “havia retirat el terme pecat del meu codi ètic”.
En general, ha estat una lectura agradable, amb una riquesa lingüística important que, en ocasions i salvant les diferències, m’ha fet venir al cap algun text de Jesús Moncada. Totalment recomanable.
Ressenya de Marisol Herreros Moreno, participant en la promoció del llibre Aigua pudenta, de Marc Capdevila.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada