Ignasi Franch publicà una entrevista a Joaquim Vilarnau, autor del llibre 50 anys de la cançó, al diari El Triangle.
Vilarnau parlà de la seva voluntat de fer divulgació de l’època de la Nova Cançó i també de la situació actual de la música en català.
El llibre és un recull de textos, amb perfils dels protagonistes del moment, i una mirada als grups que van sorgir amb la Nova Cançó. Un volum divulgatiu?Decididament. En tots els treballs que he fet sobre memòria musical sempre he volgut mantenir dues premisses: que siguin didàctics, perquè aquells que no van viure els esdeveniments els puguin entendre, i que siguin precisos i meticulosos perquè els que sí els van viure no hi trobin errades ni absències.Quin pes atorgaries a la Cançó a escala internacional? Va ser només un fenomen per a consum propi?
No. Pensa que Els Setze Jutges van començar emmirallats en França, en Brel o Brassens, però a poc a poc la Cançó catalana va créixer i es va convertir en un moviment influent. Algunes iniciatives van sorgir a imitació d’aquesta, com l’Ez Dok Amairu basc, que va sorgir de la impressió que a Laboa li causà Llach. Anys després, cubans com Silvio Rodríguez o Pablo Milanés han reconegut el mestratge de Llach o de Quico Pi de la Serra. Alguns d’aquests artistes gaudeixen d’un gran reconeixement internacional. Alguns ens els podem imaginar, com Serrat o Llach, però també hi és De la Serra, a qui tenim una mica oblidat.
[...]Han passat anys de normalització lingüística. Com veus el moment de la música en català? Hi ha diversitat i bones propostes, però... realment penetren en el públic, o formen una mena de circuit tancat d’on rarament en surt res?
En aquest moment es publiquen més discos en català que mai; el nivell de qualitat és molt bo. És difícil dir si tenim les millors músiques que mai, però sí crec que tenim més bones músiques que mai, quantitativament parlant. I hi ha una diversitat que possibilita que qualsevol oient pugui trobar propostes que siguin del seu gust. Però continua havent-hi molts prejudicis per part de gent que es nega a escoltar música en català. El present és bo, malgrat el paper gairebé a la contra que ha tingut la televisió pública. Si TV3 hagués apostat per la música en català, la situació seria molt millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada