Avui, a la Biblioteca Oliver de Boteller, en companyia de Caritat Garcia en representació d’Òmnium Cultural, hem presentat la novel·la Camins, el darrer llibre de Francesca Aliern, aquesta xertolina que ens ha acostumat a la presència dels seus llibres any rere any.
Xerta sempre és decorat dels seus llibres, i el poble hauria d’estar-li agraït per la gran difusió que en fa, ja que dues coses són molt conegudes de Xerta: l’Assut i la Francesca, però l’Assut li porta molts més segles d’avantatge. La gent que som d’un poble petit sempre el portem a dins, potser precisament per això, perquè és petit, com diu (i sempre dirà) Lluís Llach en una cançó.
Camins és el fi d’una trilogia important per a la carrera de Francesca, especialment per la col·laboració amb Cossetània Edicions, que ha vestit com cal les seves novel·les amb una molt bona edició i que li ha donat suport en la complicada tasca de la promoció, tan important com imprescindible.
La trilogia s’encetava amb El pont de la solitud, emmarcat als anys 40, quan l’ombra fosca de la postguerra cobria tota les capes d’una societat amb moltes mancances i diferències. Paula, la protagonista, és una bona noia que es veu assenyalada pel dit cruel de la societat per haver comès una "terrible" falta: quedar-se embarassada. En aquells anys no li queda altre remei que fugir del poble.
La societat de Sabó moll, ambientada als anys cinquanta, comença a mostrar tímids canvis i les Terres de l’Ebre es veuen sacsejades per la gran gelada, que farà emigrar molta gent. Aquí, el protagonista és l’odiós Biel, un personatge a qui la Francesca li dedica un bon grapat d’adjectius: mesquí, bàmbol, obcecat, maliciós, bufat, golut, animal rabiüt, bacó, tòtil, miserable, llòbrec, estaquirot, fantasma embafat, mascle ambiciós, desconcertant, obscur, degenerat, capfluix, boig, hipòcrita, interessat, intractable, saginero, covard, patètic i, a més, provoca vòmit i no sap somriure. Tot i això, acaba per despertar pena, perquè res no li surt bé. Al final, a la seva forma, també ha de fugir del poble.
Ara, amb Camins, Francesca ens porta als anys seixanta, una dècada plena d’esdeveniments, de somnis, d’oportunitats, de "camins"; tants, que com ella reconeix no ha pogut concentrar en un sol llibre, que acabarà amb l’arribada de la cultura hippie.
A Camins, el protagonista és el Rafel, i la Francesca ens explicarà les vicissituds que passa durant la seva mili voluntària a Barcelona i com buscarà feina i quelcom més a França i Alemanya. Rafel no és un personatge dolç com la Paula, ni mesquí com el Biel, sinó una mena de barreja; el seu caràcter navega en la indecisió, confús enmig dels que l’estiren per un costat i els que l’estiren per l’altre.
Per un costat té les ànsies de llibertat i de conèixer món pròpies d’aquells anys i cau arrossegat per la influència del Paco, el seu amic pocavergonya i vividor, com una mena de dimoni dolent, de Pepito Grillo a la inversa que contínuament l’està enredant.
Per l’altre costat, té l’amor d’una noia del poble, la Maria, els seus pares, i la mala consciència, remordiments i culpabilitat d’enganyar-los constantment. Al moment decisiu de la novel·la, el Rafel perdrà el lligam que l’uneix a ambdues parts i es quedarà perdut enmig, sense saber on anar i, a la seva manera, com la Paula o el Biel, també acabarà fugint.
Jesús M. Tibau
Article publicat al bloc "Tens un racó dalt del món"
Xerta sempre és decorat dels seus llibres, i el poble hauria d’estar-li agraït per la gran difusió que en fa, ja que dues coses són molt conegudes de Xerta: l’Assut i la Francesca, però l’Assut li porta molts més segles d’avantatge. La gent que som d’un poble petit sempre el portem a dins, potser precisament per això, perquè és petit, com diu (i sempre dirà) Lluís Llach en una cançó.
Camins és el fi d’una trilogia important per a la carrera de Francesca, especialment per la col·laboració amb Cossetània Edicions, que ha vestit com cal les seves novel·les amb una molt bona edició i que li ha donat suport en la complicada tasca de la promoció, tan important com imprescindible.
La trilogia s’encetava amb El pont de la solitud, emmarcat als anys 40, quan l’ombra fosca de la postguerra cobria tota les capes d’una societat amb moltes mancances i diferències. Paula, la protagonista, és una bona noia que es veu assenyalada pel dit cruel de la societat per haver comès una "terrible" falta: quedar-se embarassada. En aquells anys no li queda altre remei que fugir del poble.
La societat de Sabó moll, ambientada als anys cinquanta, comença a mostrar tímids canvis i les Terres de l’Ebre es veuen sacsejades per la gran gelada, que farà emigrar molta gent. Aquí, el protagonista és l’odiós Biel, un personatge a qui la Francesca li dedica un bon grapat d’adjectius: mesquí, bàmbol, obcecat, maliciós, bufat, golut, animal rabiüt, bacó, tòtil, miserable, llòbrec, estaquirot, fantasma embafat, mascle ambiciós, desconcertant, obscur, degenerat, capfluix, boig, hipòcrita, interessat, intractable, saginero, covard, patètic i, a més, provoca vòmit i no sap somriure. Tot i això, acaba per despertar pena, perquè res no li surt bé. Al final, a la seva forma, també ha de fugir del poble.
Ara, amb Camins, Francesca ens porta als anys seixanta, una dècada plena d’esdeveniments, de somnis, d’oportunitats, de "camins"; tants, que com ella reconeix no ha pogut concentrar en un sol llibre, que acabarà amb l’arribada de la cultura hippie.
A Camins, el protagonista és el Rafel, i la Francesca ens explicarà les vicissituds que passa durant la seva mili voluntària a Barcelona i com buscarà feina i quelcom més a França i Alemanya. Rafel no és un personatge dolç com la Paula, ni mesquí com el Biel, sinó una mena de barreja; el seu caràcter navega en la indecisió, confús enmig dels que l’estiren per un costat i els que l’estiren per l’altre.
Per un costat té les ànsies de llibertat i de conèixer món pròpies d’aquells anys i cau arrossegat per la influència del Paco, el seu amic pocavergonya i vividor, com una mena de dimoni dolent, de Pepito Grillo a la inversa que contínuament l’està enredant.
Per l’altre costat, té l’amor d’una noia del poble, la Maria, els seus pares, i la mala consciència, remordiments i culpabilitat d’enganyar-los constantment. Al moment decisiu de la novel·la, el Rafel perdrà el lligam que l’uneix a ambdues parts i es quedarà perdut enmig, sense saber on anar i, a la seva manera, com la Paula o el Biel, també acabarà fugint.
Jesús M. Tibau
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada