Fa una mica de riure que, encara avui dia, hi hagi qui afirmi que la literatura està en perill o que la novel·la, per exemple, té les hores comptades a causa de les noves tecnologies. L’adveniment d’internet no només ha significat un canvi de suport sinó que està transformant els hàbits de lectura i les estratègies d’escriptura. També ha provocat, per exemple, un descens en el consum de televisió diària, un augment de la demanda d’informació, una incontestable revitalització del gènere epistolar. Amb l’arribada dels blogs, és ben clar que la gent llegeix més i, també, escriu més. A Anglaterra, ja hi ha premis literaris per a llibres provinents de blogs, però aquí encara sembla que els seus autors s'hagin de fer perdonar. Naturalment, pot haver-hi qui trobi un exercici de narcisisme intolerable “penjar” a la xarxa dietaris, textos de reflexió personal, observacions o pensaments amb la quimèrica intenció que puguin interessar algú. Però precisament una de les raons de ser de la xarxa virtual és que es tracta d’una mena de bulevard de les idees on hi caben tota mena d’experimentacions.
Ramon Alcoberro (Pals, 1957) va gosar obrir l’any 2004 una web sobre filosofia i pensament en català (www.alcoberro.info) que s’ha convertit en una de les pàgines més llegides i consultades, sobretot pels estudiants. Al seu interior, hi allotja un dietari personal que, amb el temps, s’ha anat configurant com una petita joguina col·lectiva. Ara, convenientment acotat, revisat i endreçat, ha aparegut com a llibre imprès, amb un títol que recull la imatge rousseauniana del passejant solitari, L’home que mira. És un dels blogs més seguits i que més polèmiques ha provocat darrerament, i el mínim que se’n podria dir és que dóna testimoni dels usos d’internet en la literatura d’idees a Catalunya, i això no és pas poc. Val la pena aturar-se un moment en les xifres. A nivell mundial, en la classificació de Technorati (la més usada), la pàgina d’Alcoberro es troba al lloc 344.642 (sobre uns 70 milions de blogs realment actius). I, si fem un cop d'ull al web Catalexa (la posició dels webs en català a la xarxa), el seu és el 120è blog més vist a Catalunya i el 543.540 del món, sobre mil milions de pàgines, per cert.
A partir de la fórmula que repeteix en cada entrada, “l’home que mira i les senyores com cal”, “l’home que mira i el pessimisme històric”, “l’amic valencià de l’home que mira”, etc., Alcoberro presenta les opinions sovint incorrectes d’un home sol, pessimista i inestable que viu voltat de llibres. És un professor de filosofia que, irònicament, per estalviar-se pagar el psiquiatre o un capellà, admet que l’escriptura li serveix com a teràpia personal. Escèptic, es desentén de les xifres de la globalització i, seguint aquella interjecció, real o inventada, de la mare de Pessoa (“el meu Fernando s’està fent famós, el coneixen fins i tot a Porto!”), troba desitjable aspirar a ser llegit a Alcanar o a Girona. Es presenta com un pensador “gras, lleig, tímid i escèptic” que es mira el món sense acabar de creure-hi i que s’interessa pel llenguatge, la política, la cultura, la publicitat, la primavera o els joves G. P. (guapos i pobres). Un escèptic que cita Epicur i Parmènides amb gràcia, que s’emociona amb la mort de Susan Sontag, que critica Joseph Joubert, George Steiner i els “maîtres à penser”. Un filòsof que es preocupa pels seus estudiants, per fer-los pensar i encomanar-los l’esperit crític.
De vegades, s’atura i, tot i que evita explicar gaire res de la seva vida privada, es permet prendre com a punt de partida una vivència personal, elevar-la a categoria i convertir-la en una teoria entranyable. L’home que mira no ha portat mai barba “perquè detesta la retòrica i no li agrada amagar ni tan sols la sotabarba”. L’home que mira creu que la corbata és l’antítesi perfecta de la barba. L’home que mira, quan fa classe, sempre porta corbata perquè permet despistar, no pas físicament, sinó conceptual: “Posa l’oient en situació de sorpresa (que és la situació filosòfica per excel·lència) i prepara l’atenció obrint la curiositat”. A més, si al final la classe del professor no surt del tot bé, els seus estudiants sempre tenen l’opció de criticar-li la corbata...
Xavier Pla
Article publicat a la revista El Temps el 23 d'abril de 2007
Ramon Alcoberro (Pals, 1957) va gosar obrir l’any 2004 una web sobre filosofia i pensament en català (www.alcoberro.info) que s’ha convertit en una de les pàgines més llegides i consultades, sobretot pels estudiants. Al seu interior, hi allotja un dietari personal que, amb el temps, s’ha anat configurant com una petita joguina col·lectiva. Ara, convenientment acotat, revisat i endreçat, ha aparegut com a llibre imprès, amb un títol que recull la imatge rousseauniana del passejant solitari, L’home que mira. És un dels blogs més seguits i que més polèmiques ha provocat darrerament, i el mínim que se’n podria dir és que dóna testimoni dels usos d’internet en la literatura d’idees a Catalunya, i això no és pas poc. Val la pena aturar-se un moment en les xifres. A nivell mundial, en la classificació de Technorati (la més usada), la pàgina d’Alcoberro es troba al lloc 344.642 (sobre uns 70 milions de blogs realment actius). I, si fem un cop d'ull al web Catalexa (la posició dels webs en català a la xarxa), el seu és el 120è blog més vist a Catalunya i el 543.540 del món, sobre mil milions de pàgines, per cert.
A partir de la fórmula que repeteix en cada entrada, “l’home que mira i les senyores com cal”, “l’home que mira i el pessimisme històric”, “l’amic valencià de l’home que mira”, etc., Alcoberro presenta les opinions sovint incorrectes d’un home sol, pessimista i inestable que viu voltat de llibres. És un professor de filosofia que, irònicament, per estalviar-se pagar el psiquiatre o un capellà, admet que l’escriptura li serveix com a teràpia personal. Escèptic, es desentén de les xifres de la globalització i, seguint aquella interjecció, real o inventada, de la mare de Pessoa (“el meu Fernando s’està fent famós, el coneixen fins i tot a Porto!”), troba desitjable aspirar a ser llegit a Alcanar o a Girona. Es presenta com un pensador “gras, lleig, tímid i escèptic” que es mira el món sense acabar de creure-hi i que s’interessa pel llenguatge, la política, la cultura, la publicitat, la primavera o els joves G. P. (guapos i pobres). Un escèptic que cita Epicur i Parmènides amb gràcia, que s’emociona amb la mort de Susan Sontag, que critica Joseph Joubert, George Steiner i els “maîtres à penser”. Un filòsof que es preocupa pels seus estudiants, per fer-los pensar i encomanar-los l’esperit crític.
De vegades, s’atura i, tot i que evita explicar gaire res de la seva vida privada, es permet prendre com a punt de partida una vivència personal, elevar-la a categoria i convertir-la en una teoria entranyable. L’home que mira no ha portat mai barba “perquè detesta la retòrica i no li agrada amagar ni tan sols la sotabarba”. L’home que mira creu que la corbata és l’antítesi perfecta de la barba. L’home que mira, quan fa classe, sempre porta corbata perquè permet despistar, no pas físicament, sinó conceptual: “Posa l’oient en situació de sorpresa (que és la situació filosòfica per excel·lència) i prepara l’atenció obrint la curiositat”. A més, si al final la classe del professor no surt del tot bé, els seus estudiants sempre tenen l’opció de criticar-li la corbata...
Xavier Pla
Article publicat a la revista El Temps el 23 d'abril de 2007
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada