Ens trobem davant d'una ficció amb referències històriques que pretén adoptar la forma de thriller. Intentaré, però, no desflorar massa aquesta primera novel·la d'Armando Vericat. L'autor situa geogràficament l'acció a les terres del Maestrat, tot i que s'inicia com un viatge on el punt de partida és França. L'itinerari és un disminuendo: França, el Maestrat, Traiguera fins arribar a la Font de la Salut. Temporalment ens trobem de ple al segle XVI.
La societat és estamental en un entorn pobre i opressiu i amb un predomini del món rural. Aquesta ruralitat es troba també pressionada per un orde dominant. L'orde judicial i religiosa de Montesa, que té l’origen en els enigmàtics grups de templers i hospitalers.
El protagonista és un home a qui, per mor de la societat inflexible del seu temps, se li imposa una vocació i una professió per a la qual no sent cap devoció: ésser capellà. La luxúria que pateix el devora i l’exposa a perills. De resultes d’aquest tarannà és ferit per un marit cornut -tema recurrent en la literatura, la figura del “gelós”- just en el moment en què se sent per primera vegada enamorat de debò. Sentenciat a mort per la ferida s’aturarà a les rodalies de Traiguera on hi ha una font miraculosa regentada per una mare de Déu (de la Salut, no podia ser altrament!) la qual intercedeix a favor del pecador retornant-li la vida i en un principi la fe. L’heroi, com els herois clàssics reconeix l’error i fa la seva catarsi. Pere Combes, nom d’aquest personatge serà acollit per una comunitat de frares que representen les virtuts i vicis dels pobres humans: l’enveja, la vanitat, la desconfiança, la por, l’orgull... Tots ells, homes del seu temps, porucs, supersticiosos, amenaçats de ser posseïts per éssers sobrenaturals. És aquí on retrobarem el gust de les faules de la lluna plena i l’home llop i la indiscutible influència del món de la rondallística. Els encarregats de fer-nos arribar aquest món tan ric com és el de la rondalla recau en dos personatges fonamentals: un frare que és un gran fabulador, fra Batiste Canyelles, i un personatge laic, un llobater i trampaire. En l’endemig de la faula la realitat: una dona, un crim carnisser i un judici. I al final uns pergamins que enllaçaran realitat i ficció -altra vegada un referent literari de tint històric: el gust pel manuscrit. El text escrit, testimoni de vida. En aquest cas, els pergamins, desllorigaran no només la trama, sinó molt més encara, no endebades el títol del capítol és “La troballa”. La troballa és així perquè ens situa al món contemporani, el manuscrit simbolitza la reconstrucció d’un món que desconeixem i la contemporaneïtat simbolitza la restauració material d’aquest món.
No puc estar-me’n, però, ja tocant al final d’aquestes impressions de lectura, d’esmentar els recursos expressius de la novel·la. L’habilitat expressiva de l’autor en voler aproximar-nos i fer nostres els trets d’un parlar concret de la zona d’una manera viva (s’assaboreixen els mots i les menges com el vi i l’oli, de forma natural) i l’ús de dites i frases fetes ens fan adonar de la riquesa, no només lèxica sinó paremiològica, de la nostra llengua.
La societat és estamental en un entorn pobre i opressiu i amb un predomini del món rural. Aquesta ruralitat es troba també pressionada per un orde dominant. L'orde judicial i religiosa de Montesa, que té l’origen en els enigmàtics grups de templers i hospitalers.
El protagonista és un home a qui, per mor de la societat inflexible del seu temps, se li imposa una vocació i una professió per a la qual no sent cap devoció: ésser capellà. La luxúria que pateix el devora i l’exposa a perills. De resultes d’aquest tarannà és ferit per un marit cornut -tema recurrent en la literatura, la figura del “gelós”- just en el moment en què se sent per primera vegada enamorat de debò. Sentenciat a mort per la ferida s’aturarà a les rodalies de Traiguera on hi ha una font miraculosa regentada per una mare de Déu (de la Salut, no podia ser altrament!) la qual intercedeix a favor del pecador retornant-li la vida i en un principi la fe. L’heroi, com els herois clàssics reconeix l’error i fa la seva catarsi. Pere Combes, nom d’aquest personatge serà acollit per una comunitat de frares que representen les virtuts i vicis dels pobres humans: l’enveja, la vanitat, la desconfiança, la por, l’orgull... Tots ells, homes del seu temps, porucs, supersticiosos, amenaçats de ser posseïts per éssers sobrenaturals. És aquí on retrobarem el gust de les faules de la lluna plena i l’home llop i la indiscutible influència del món de la rondallística. Els encarregats de fer-nos arribar aquest món tan ric com és el de la rondalla recau en dos personatges fonamentals: un frare que és un gran fabulador, fra Batiste Canyelles, i un personatge laic, un llobater i trampaire. En l’endemig de la faula la realitat: una dona, un crim carnisser i un judici. I al final uns pergamins que enllaçaran realitat i ficció -altra vegada un referent literari de tint històric: el gust pel manuscrit. El text escrit, testimoni de vida. En aquest cas, els pergamins, desllorigaran no només la trama, sinó molt més encara, no endebades el títol del capítol és “La troballa”. La troballa és així perquè ens situa al món contemporani, el manuscrit simbolitza la reconstrucció d’un món que desconeixem i la contemporaneïtat simbolitza la restauració material d’aquest món.
No puc estar-me’n, però, ja tocant al final d’aquestes impressions de lectura, d’esmentar els recursos expressius de la novel·la. L’habilitat expressiva de l’autor en voler aproximar-nos i fer nostres els trets d’un parlar concret de la zona d’una manera viva (s’assaboreixen els mots i les menges com el vi i l’oli, de forma natural) i l’ús de dites i frases fetes ens fan adonar de la riquesa, no només lèxica sinó paremiològica, de la nostra llengua.
Ressenya d'Anna Martínez Biayna, participant en la promoció de la novel·la La vall del Miracle (XVII Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre), d'Armando Vericat.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada