Ahir parlava a Tarragona de la novel.la negra d'en Tià Bennasar Mateu el president. Un dels aspectes que comentàvem amb l'autor va ser el dels homenatges literaris i els seus gustos pel que fa a l'estil de novel.la negra.
A Mateu el president, retrobem el comissari Jaume Fuster (que apareixia a la novel.la anterior de l'autor), que s'ha passat al cos dels Mossos d'Esquadra i ara treballa al barri del Raval de Barcelona.
Un comissari que té el nom d'un dels autors més emblemàtics de la novel.la negra catalana, l'escriptor Jaume Fuster, impulsor del gènere i màxim divulgador de les seves possibilitats audiovisuals en la represa democràtica dels anys setanta. Com ell, ha nascut en una casa del Raval (l'escriptor al carrer de Tallers) i té vincles amb tot l'espectre geogràfic i cultural dels Països Catalans. L'home llegeix Faulkner i Joyce, entre altres coses, és una persona culta i èticament incorruptible, i lliga, a través de la seva biografia de ficció, amb un món real que vincula la Barcelona del postfranquisme a la Barcelona d'avui, de rabiosa actualitat.
Havia llegit en un bloc de la mateixa editorial que Bennasar feia un homenatge a Mankell a la seva novel.la.
M'estranyava i ahir ho vaig voler aclarir. L'estil de la seva escriptura, que inclou una pluralitat de punts de vista, un ritme trepidant i una preferència per l'acció, que és la que va fent aparèixer la trama sota la mirada del lector, semblen bastant allunyats de l'estil reflexiu i monotemàtic de les novel.les sueques i noruegues que han proliferat a les nostres llibreries darrere en Mankell (sobretot després del fenomen Larsson).
A més a més (i en això feia trampa), quan un dia al Facebook vaig comentar que estava llegint el darrer Mankell al tren, en Tià va dir que no li agradava l'autor.
Ahir, que vam treure el tema, va comentar que no s'havia plantejat mai per què no li acabaven de fer el pes les novel.les sueques. I és que aquesta manera de mirar obsessiva, una vegada i una altra, observant fins al darrer detall, repassant els fets i les pistes fins que tens la certesa que no se t'ha escapat ni un cabell, no té res a veure amb la manera com ell escriu.
Deu ser el clima, vaig pensar. Allà fa molt de fred i plou, i neva, sovint és fosc i quan hi ha claror és fins a la bogeria...
De fet fan trampa, va dir, perquè de tanta minúcia només ensenyen al lector allò que volen.
I és que tots fem trampa. La novel.la és la màquina de fer trampes de ficció. En Jaume Fuster ja deia que havia escrit la seva primera novel.la negra perquè no podia anar a denunciar a la premsa (sense anar a la presó) els casos d'abusos i corrupció que perpetraven els poderosos, de vegades amb la connivència dels cossos policials i judicials. Com a les èpoques bones de la novel.la negra nordamericana. Com ara, deia en Tià Bennassar. Si poguéssim , ho escriuríem als diaris.
Això.
Mateu el president ens mostra una transparència d'un món que ben bé podria ser real.
Article al blog La maleta sarda, de l'escriptora Margarida Aritzeta, sobre el llibre Mateu el president, de Sebastià Bennasar.
A Mateu el president, retrobem el comissari Jaume Fuster (que apareixia a la novel.la anterior de l'autor), que s'ha passat al cos dels Mossos d'Esquadra i ara treballa al barri del Raval de Barcelona.
Un comissari que té el nom d'un dels autors més emblemàtics de la novel.la negra catalana, l'escriptor Jaume Fuster, impulsor del gènere i màxim divulgador de les seves possibilitats audiovisuals en la represa democràtica dels anys setanta. Com ell, ha nascut en una casa del Raval (l'escriptor al carrer de Tallers) i té vincles amb tot l'espectre geogràfic i cultural dels Països Catalans. L'home llegeix Faulkner i Joyce, entre altres coses, és una persona culta i èticament incorruptible, i lliga, a través de la seva biografia de ficció, amb un món real que vincula la Barcelona del postfranquisme a la Barcelona d'avui, de rabiosa actualitat.
Havia llegit en un bloc de la mateixa editorial que Bennasar feia un homenatge a Mankell a la seva novel.la.
M'estranyava i ahir ho vaig voler aclarir. L'estil de la seva escriptura, que inclou una pluralitat de punts de vista, un ritme trepidant i una preferència per l'acció, que és la que va fent aparèixer la trama sota la mirada del lector, semblen bastant allunyats de l'estil reflexiu i monotemàtic de les novel.les sueques i noruegues que han proliferat a les nostres llibreries darrere en Mankell (sobretot després del fenomen Larsson).
A més a més (i en això feia trampa), quan un dia al Facebook vaig comentar que estava llegint el darrer Mankell al tren, en Tià va dir que no li agradava l'autor.
Ahir, que vam treure el tema, va comentar que no s'havia plantejat mai per què no li acabaven de fer el pes les novel.les sueques. I és que aquesta manera de mirar obsessiva, una vegada i una altra, observant fins al darrer detall, repassant els fets i les pistes fins que tens la certesa que no se t'ha escapat ni un cabell, no té res a veure amb la manera com ell escriu.
Deu ser el clima, vaig pensar. Allà fa molt de fred i plou, i neva, sovint és fosc i quan hi ha claror és fins a la bogeria...
De fet fan trampa, va dir, perquè de tanta minúcia només ensenyen al lector allò que volen.
I és que tots fem trampa. La novel.la és la màquina de fer trampes de ficció. En Jaume Fuster ja deia que havia escrit la seva primera novel.la negra perquè no podia anar a denunciar a la premsa (sense anar a la presó) els casos d'abusos i corrupció que perpetraven els poderosos, de vegades amb la connivència dels cossos policials i judicials. Com a les èpoques bones de la novel.la negra nordamericana. Com ara, deia en Tià Bennassar. Si poguéssim , ho escriuríem als diaris.
Això.
Mateu el president ens mostra una transparència d'un món que ben bé podria ser real.
Article al blog La maleta sarda, de l'escriptora Margarida Aritzeta, sobre el llibre Mateu el president, de Sebastià Bennasar.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada