Cossetània reedita les "Tradicions" d’Apel·les Mestres, un recull del folklore català menys recopilat

El llenguatge, els temes i la ironia fan de Tradicions, publicat per primera vegada el 1895, un llibre modern.

Cossetània reedita les Tradicions d’Apel·les Mestres, un recull del folklore català menys recopilat. El llenguatge, els temes i la ironia fan de Tradicions, publicat per primera vegada el 1895, un llibre modern.
Dins del terreny del folklore, Mestres havia de recollir, també, unes Llegendes i tradicions del Montseny (1933). Amb les seves Tradicions, el primer llibre de prosa creativa del gran poeta, Apel·les Mestres s’insereix amb èxit al moviment intel·lectual del darrer terç del segle XIX que volia recuperar per a l’alta cultura el patrimoni literari popular en els seus diversos vessants. A diferència, però, dels seus predecessors, renuncia al caràcter erudit i reelabora lingüísticament els textos, tot enriquint-los amb una bona dosi d’ironia i de profunda habilitat literària.
Per Joan Armangué, curador de l’obra, fins ara exhaurida des de feia temps, la tasca de folklorista d’Apel·les Mestres, amb una intensa activitat poètica, no ha estat gaire tinguda en compte. Segons Armangué, a Tradicions Mestres fa un pas endavant per al coneixement del folklore català, apropant-lo al lector: “Mestres representa un graó en l’escala del coneixement del nostre folklore, en aquest cas narratiu, i la seva obra encara ara pot ser llegida sense aquell distanciament que de vegades ens ve imposat per formes anacronístiques o bé per la cultura científica dels escriptors de la fi del segle XIX, molt llunyana de la nostra. En el cas d’Apel.les Mestres, no existeix cap mena de distanciament, ni tan sols lingüístic, entre l’obra i els interessos del lector: la seva prosa és planera, el llenguatge immediat, els temes suggestius. I, a més, aporta una bona dosi d’ironia que el fa un escriptor modern.”
Joan Armagué situa la motivació d’Apel·les Mestres pel folklore en la seva infància: “l’interès de Mestres envers el patrimoni folklòric català neix durant la seva infància, quan, de manera naturalment passiva, escolta les rondalles que es difonen en àmbit familiar.” Armangué destaca, però, la dificultat de Mestres per fer-se un lloc davant de l’obra d’altres autors contemporanis: “Tot i que no era encara el moment en què es podia publicar fàcilment sobre aquest tema, considerat marginal dins del món de les lletres, els pioners del folklorisme català van dedicar-se al llarg de la segona meitat del segle XIX a recollir cançons i rondalles... Què podia fer, doncs, Apel.les Mestres, després de l’obra de Francesc Maspons i Francesc-Pelai Briz, per exemple? Dedicar-se, doncs, a les llegendes (o bé “tradicions”, com en diu ell), a contarelles de poca volada que, fins aleshores, no havien estat recopilades.”
Apel·les Mestres (1854-1936) fou, al costat de Jacint Verdaguer, el principal poeta català del segle XIX. Barceloní de naixement, de ben jove desplegà a la capital un ambiciós ventall de projectes artístics. Tot i els seus deutes inicials envers la poesia castellana de tradició romàntica, a poc a poc se n’anà allunyant per tal d’obrir-se a influències literàries que arribaven d’enllà dels Pirineus, amb la qual cosa s’anticipà al moviment del Modernisme. Va privilegiar, ensems a l’activitat periodística i poètica, una obra gràfica que el dugué a col·laborar amb les principals revistes periòdiques. Amb la vellesa va haver de renunciar al dibuix, però reprengué la producció teatral, ara ja completament inserida en el Modernisme estètic.