30/4/10

El falsari, de Toni Orensanz

El falsari, de Toni Orensanz, és un deliciós recull de relats on recorda i recrea personatges i anècdotes ubicades al Priorat (especialment al seu Falset), moltes de les quals ha degut recollir de la tradició oral (amb les corresponents dosis de realitat i ficció que això representa), i també inspirades en experiències pròpies.

Després de la terrible història que ens va explicar amb L'òmnibús de la mort: parada Falset, Toni Orensanz ha gaudit (es nota) narrant aquestes petites històries de poble (però universals i gegantines), amb gran sentit de l'humor, però sense ridiculitzar gens ni mica aquests personatges senzills, humils i entranyables, sinó tractant-los amb una extrema tendresa, fent-los estimar com segur que ell se'ls estima: pregoners, pagesos, anarquistes, fadrins vells, mules, capellans, xiquets que juguen al carrer, padrines, (tots amb el seu malnom característic)... i, sobretot, la meravellosa història d'un botxí . Històries de d'abans quan antes, històries de sempre. Animeu-vos a conèixer a Joan Pi, Soquet, Francesc Simó, Rabascall, Joan Ferrer, Cagabitllets, Pere Muntané, Matacavalls, Enric Soldevila, Brillando, i molts altres.

Article de Jesús Maria Tibau al blog Tens un racó dalt del món sobre el llibre El falsari, de Toni Orensanz.

"Guia d'arbres per a nois i noies", de Cossetània, guardonat als Premis Crítica "Serra d'Or"


















Ramon Pascual i portada de la Guia d'arbres per a nois i noies

El llibre Guia d'arbres per a nois i noies, de Ramon Pascual, ha estat guardonat amb el Premi Crítica "Serra d'Or" Juvenil (Coneixement) 2010 en el decurs de la gala d'entega dels premis Crítica "Serra d'Or" 2010 que es va portar terme ahir dijous 29 d'abril a Barcelona. El jurat de la categoria de literatura infantil i juvenil format per Mònica Baró, Montse Ginesta, Teresa Mañà, Joan Portell i Núria Ventura va destacar el tò "àgil, entenedor i agraït de l'obra". L'obra va ser publicada la tardor del 2009 per Cossetània. De les mateixes característiques que aquest obra, el mateix autor, Ramon Pascual va publicar a Cossetània, el 2008, la Guia de bolets per a nois i noies.
L'obra, guardonada, la Guia d'arbres per a noies i noies és moderna, innovadora, amb unes claus de classificació senzilles i de fàcil maneig, que serveixen per poder identificar els arbres, acompanyades, a més a més, d’informació suficient per saber interpretar les comunitats en què s’agrupen i la seva significació en el paisatge. La guia comença amb 10 temes monogràfics que expliquen com són els arbres i cadascuna de les seves parts, les característiques del paisatge i els trets més remarcables dels principals boscos del país. A continuació inclou la descripció d’uns 50 arbres autòctons, acompanyades de dibuixos i fotografies. També hi ha descrits 26 arbres plantats als parcs i als carrers i 15 arbres fruiters. Núria Duran hi té seleccionats els textos corresponents a curioses històries relacionades amb els arbres, la utilitat de la fusta i altres virtuts i aplicacions medicinals i comestibles.
En el mateix acte es van premiar autors com Miquel de Palol, Pau Faner, Cèlia Sánchez Mústich, Josep M. Castellet, Pere Anguera o entre d'altres Joan Cavallé

Més informació:
Diari El Punt

29/4/10

Dos bons llibres

L'articulista aprofita per recomanar la lectura de dos llibres vinculats amb el territori: El falsari, de Toni Orensanz i Àngels de pedra de Rosa Pagès

Deixant clar d'entrada que no tinc la més mínima pretensió d'exercir de crític literari, gosaré atrevir-me, en aquest espai, a recomanar d5os llibres, ara que s'acosta Sant Jordi i cal triar per mantenir-se fidel a la sana tradició de dedicar la jornada a comprar, com a mínim, un llibre, encara que sigui per regalar. Vull deixar clar que no seré gens objectiu a l'hora de parlar-los dels llibres i els seus autors, perquè els conec a tots dos i sento una íntima admiració per la feina que fan. Queda dit i, sí, en efecte, aquesta crònica no té res d'objectiva, ans al contrari.

Primer cas: el periodista Toni Orensanz (quan el faran fill predilecte del seu poble, Falset?) s'atreveix a anar més enllà dels límits del seu ofici i, després d'haver-nos ofert, fa un parell d'anys, l'excel·lent investigació periodística a L'òmnibus de la mort. Parada Falset (fer periodisme amb la història no és gaire comú), ara ha volgut banyar-se al mar de la ficció i deixar de banda els límits que la veritat imposa al periodisme per deixar-se anar i explicar històries que, certes o no, ell havia escoltat de veïns del seu poble. En aquesta ocasió, Orensanz, a El falsari, sembla fer seva la màxima tan repudiada pel periodisme honest, allò que «no deixis que la veritat t'espatlli una bona història» i ha tirat milles. I no se n'amaga, és clar. Deixa clar que fa ficció, no periodisme. Per tant, la història que sap, l'explica. I se non è vero, è ben trovato. Resultat: històries que fan riure. Perquè les històries que explica, probablement sense voler-ho, sobretot fan riure. I, tal com estan les coses, que et facin riure s'agraeix.

Volem més arguments? És un llibre curt, que es llegeix pràcticament d'una tirada i, per tant, apte per a no lectors habituals. I, a més, resulta que està ben escrit. Molt ben escrit, perquè Orensanz és dels col·legues que millor escriuen d'aquest país. I dic país, i no aquestes comarques que tant ens fan patir. Tan ben escrit, que usa el català que es parla al Priorat. El prioratí d'avui, i d'abans quan antes.

Segon llibre: els reusencs que s'han dedicat a escriure han tingut l'habilitat de convertir en universals personatges, escenaris i històries que són de Reus. Xavier Amorós n'és probablement l'exemple viu més significatiu. La Boca de la Mina és un indret que la gent de Reus se sent molt seu i s'estima, però és també, a banda dels llocs més descrits de la ciutat per la literatura (Amorós, Jordi Cervera, Andreu Sotorra…), un escenari que funciona encara que el lector sigui d'un altre indret i tingui altres referents geogràfics i sentimentals. Àngels de pedra, de Rosa Pagès, fa això, parlar de Reus, del Reus de principis del segle XX, de manera que el que explica supera els limits de la ciutat i va molt més enllà. Potser perquè fa poc m'he rellegit el Vilaniu de Narcís Oller, se m'acut fer la comparació: el Valls que és escenari de l'obra d'Oller supera límits, d'igual manera que el Reus que és escenari de la novel·la de Rosa Pagès va molt més enllà. Als reusencs que llegeixin aquestes línies els diria que aquest Àngels de pedra és d'obligada lectura. I als no reusencs, doncs també, perquè els grans temes que s'hi tracten (la ciutat, la bogeria, l'ambició…) són universals. Aquest Sant Jordi, doncs, destil·la qualitat pel que fa a autors locals. He citat aquests dos, perquè són els que m'he llegit. Dos exemples, per cert, editats aquí mateix, al Camp de Tarragona, per Cossetània Edicions. Prova que tenim indústria cultural pròpia, que té amplitud de mires i aconsegueix universalitzar els nostres autors. Està clar que, tant malament, no estem.

Article de Francesc Domènech al diari El Punt de dissabte 10 d'abril sobre el llibre El falsari, de Toni Orensanz, i Àngels de pedra, de Rosa Pagès.

28/4/10

"Àngels de pedra", de Rosa Pagès

Rosa Pagès es una autora de Reus que ens explica amb una prosa molt dolça i olorosa, doncs comença la novel·la en aquesta estació de l'any on s'olora la farigola florida i el romaní, una història realitat/ficció on l'escenari és Reus, la seva ciutat, relata el pas del Modernisme de principis de segle i s'acaba en la setmana tràgica, que ara precisament ha fet 100 anys .
La novel·la tracta un tema històric on la terra era propietat municipal, cosa que ens pot sorprendre hores d'ara, quan el capitalisme està a flor de pell.
Els personatges d'aquesta novel·la coral són de diferents classes socials, treballadors i burgesos amb els seus conflictes i diferències.
Ens relata amb precisió dins la trama, la pintura d'un quadre falsificat, també les vagues dels obrers, que ens fa sentir molt de prop.
Hi ha un personatge que se'n va a EEUU i ens porta a Barcelona a través de Reus una ciutat jardí, és un arquitecte de l'època.
L'àngel de pedra és doncs un símbol Modernista, una figura que hi ha a l'entrada de l'institut/manicomi Pera Mata de Reus.
Rosa Pagès tracta el tema de la bogeria amb molta cura i els escenaris de la ciutat ens els fa sentir molt propers fins i tot els que no som de Reus.

Ressenya de Marta Farreras sobre la novel·la Àngels de pedra, de Rosa Pagès.

Ada Parellada: "El més important d’un àpat i del sexe són els sucs que generen”

Va néixer i créixer entre els fogons de la Fonda Europa, el restaurant de Granollers que la seva família regenta des del 1714, i està al capdavant dels restaurants Semproniana, Pla dels Àngels i Petra. Cuinera per vocació i tradició, l’Ada Parellada és a més educadora alimentària i ha escrit més d’una dotzena de llibres. Acaba de publicar l’últim, Com fet a casa (Cossetània), per menjar sa cada dia. Ens podrà ajudar a erotitzar la nostra cuina?

Dius que hem de menjar bé cada dia. També hem de practicar sexe cada dia?
Seria una meravella, però entenc que el ritme de vida que portem ens dificulta tant una cosa com l’altra. Penso que menjar bé cada dia és imprescindible, follar bé cada dia és inassolible, i al final portaria molta insatisfacció. S’ha de racionar una mica més.

Hem de fer una mica de dieta?
A la vida, alimentàriament tampoc no pots menjar cada dia les coses que més t’agraden. No hi ha res que pugui fer-se en excés, i menys el plaer, ha de ser una mica racionat perquè si no deixa de ser plaent. El que és deliciós és guardar per certs dies certs aliments i guardar per certs dies aquests certs plaers.

Quin gust associes al sexe?
Jo vull que tingui tots els gustos, que sigui un plat combinat. Que comenci àcid, que tingui un punt de sal, que sigui un punt picant però no gaire, i si passa per amarg farà que al final, quan arribi el dolç, el trobis encara més dolç.

Quin és l’aliment més afrodisíac?
No n’hi ha cap, d’aliment afrodisíac, és tot fals. És una cosa que totes les cultures han buscat, però és com la recerca de la pols de la banya del rinoceront, una mena de mite. Celebro que la gent tingui ganes de jugar, però si han de basar la seva libido en una sèrie d’aliments, anem perduts. Jo valoro més que algú em munti un entorn i que es dediqui a cuinar una sèrie d’aliments per a mi, això sí!

I quin és l’aliment més eròtic?
Per a mi és tremendament afrodisíac veure menjar unes carxofes, perquè trobo que el fet d’arrencar una fulla de la carxofa, xuclar-la i llavors deixar allà totes les pellofes brutes… Si veure menjar unes carxofes no em fa fàstic és perquè aquella persona em té absolutament seduïda.

Això, o el cap d’un escamarlà!
A mi em posa molt! Però encara més el cap d’una gamba, perquè el cap d’un escamarlà és sec i l’altre és més sucós, i quan el suc cau i regalima el greix… l’haig de llepar. Per a mi això és afrodisíac! A mi el que em posa en l’àmbit alimentari sexual és menjar amb aquesta persona i veure com viu amb naturalitat tots els efluvis que li surten, tots els sucs i els greixos i les aigües que li surten de la boca. I penso, si aquesta persona produeix d’aquesta manera i és natural, al llit ens ho passarem la mar de bé, perquè serem naturals, frescos i felicíssims.

Veig que per a tu lliguen molt bé la cuina i el sexe.
El més important d’un àpat i del sexe són els sucs que generen. Si no generen suc, la cosa seca no funciona. Jo vull que hi hagi sucs en l’àpat i sucs després. I quan veus a algú que se li fa la boca aigua vol dir que és capaç de generar sucs, que és el que m’interessa sexualment; vull que em generi sucs i que me’ls faci generar a mi!

Quin seria el menú ideal d’una primera cita?
Coses complicadetes i incòmodes de menjar, com uns cargols a la llauna…

Què me’n dius, dels aliments com a elements eròtics?
També pots utilitzar-los per embetumar el personal.

Quins són els més erògens en aquest sentit?
Ho has de fer una mica fàcil. El primer que has de fer és no patir pels llençols: queden fets un fàstic, però tu també quedes fet un fàstic! S’ha de buscar la part més dolça, per barrejar amb la sal de la pell, per equilibrar. I el joc és tapar els ulls de l’amant i demanar que vagi tastant diferents sabors i que vagi identificant el que és. I si no els identifica, ha de tornar a tastar-los. I els pots combinar. És igual on t’ho posis, t’ho pots posar al clítoris i a tot arreu, hi pots posar xocolata fosa, iogurts amb sabors, pasta d’ametlles barrejada amb mel, o fins i tot tequila al coll… Així va descobrint!

La cuina és un bon lloc?
Per a mi l’ideal és dinar a taula i follar al llit. Jo no sóc partidària dels llocs estranys.

El sexe també fet a casa…
Exacte, i còmode!

I a sobre de la taula?
Que em fa mal la rabada, no pensis que no ho he provat… I si hi has de posar un coixí, trenques la màgia! Un llit amb uns bons llençols. A mi m’agrada la taula parada amb tovalles, no m’agrada parada de qualsevol manera, i no m’agrada follar de qualsevol manera.

Les taules t’agraden acolorides i desenfadades; el sexe també?
El sexe ha de ser divertit i imaginatiu, tot i que un excés d’imaginació també esgota. Si tu cada dia vas inventant coses noves, al final esgotes l’altre i pots arribar a avorrir-lo.

Què penses del sexe amb la panxa buida?
També està bé, qualsevol situació és divertida i qualsevol moment té la seva lectura. Amb la panxa buida a primera hora del matí em sembla fantàstic! Allò que no saps si és de dia o de nit, que et cau una proposta i no saps si estàs somiant i en aquell moment despunta el dia… em sembla un moment deliciós. I si és per exemple abans de sopar o abans de dinar, és prou interessant perquè després seus a taula i qualsevol cosa et resulta deliciosa.

Em confirmes que els dos plaers de la vida són menjar i cardar?
I cagar! De veritat, perquè la cosa ha de fluir. Tot ha de ser saludable i ha de funcionar, perquè tot és més fàcil quan tot funciona. I cagar és un plaer excepcional.

Entrevista de Begoña García a Ada Parellada per a la revista Time Out sobre el llibre Com fet a casa.

27/4/10

Ràdio Barcelona entrevista Andreu González, autor de "100 motius per ser del Barça"

Ràdio Barcelona entrevistà Andreu González, un dels autors de 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), el 12 d'abril. Durant l'entrevista resseguiren alguns dels capítols del llibre i dels arguments que ofereixen els autors:

"100 motius per ser del Barça" fou un dels més venuts per Sant Jordi a Andorra

Segons el Diari d'Andorra de dissabte 24 d'abril, el llibre 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), d'Andreu González i Armando Luigi, va ser un dels més venuts aquest Sant Jordi a Andorra. La notícia destaca l'èxit dels llibres vinculats al Barça durant la diada:
La palma, no obstant això, se l’enduen, en tot cas, els títols relacionats amb el Barça d’alguna manera. Començant per 100 motius per ser del Barça, d’Andreu González Castro i Armando Luigi Castañeda (Cossetània).